En el primer article que vaig escriure sobre el vot en un referèndum per la independència fent una especulació basada amb els vots obtinguts el 28N més una formula basada pel suport independentista que reflecteix el CEO de l’octubre del 2010 dels que van votar el 2006 als partits que es presentaven al Parlament i donava que el vot afirmatiu guanyava sense problemes si la participació era menor del 85% en condicions normals (50% +1 vot) o del 60% si les condicions fossin com les que UE va demanar a Montenegro (55% +1).


La setmana passada es va publicar un nou CEO realitzat el gener del 2011 , amb les dades dels que van votar el 28N  i no el 2006. Això permet acurar més la especulació ja que comparem els vots del 2010 (28N) i no del 2006. Fent servir el mateix barem per fer l'especulació del suport a la independència tenim el següent resultat:

Vots Totals                       : 3.130.276 (58,4%)
Vots pel SI                       : 1.473.340 (47,1%)
Vots pel NO                      :    917.792 (29,3%)
Abstenció o en blanc        :     739.143 (23,6%)

Com podem veure el SI guanyaria sense cap problema. Però segons les condicions que la Unió Europea va demanar per acceptar el referèndum de Montenegro, la participació hauria de ser del 50% amb un 55% de vot afirmatiu vàlid. Per tant el nombre de vots per arribar a complir la demanda de l’UE hauria de ser de 2.681.844 i això significa una diferència de 290.711 vots de més.

Si aquests 290.711 vots fossin tots pel NO, cosa molt improbable,  encara guanyaria el SI, però no arribaríem al 55% de vot afirmatiu que va demanar la UE a Montenegro per 2.681 vots!!:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)
Vots pel SI                      : 1.473.340 (54,9%) -> + 2681 = 1.476.022 (55,0%)
Vots pel NO                     : 1.208.504 (45,1%) -> -  2681 = 1.205.822 (45,0%)

Però si considerem que aquests 290.711 vots que falten pel 50% segueixen el mateix criteri dels que es van abstenir que he deduït creuant les taules del CEO respecte la relació que voldrien per Espanya, matisat amb el sentiment d’identitat (més endavant podeu veure el criteri)  ens surt:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)
Vots pel SI                      : 1.568.694 (58,5%)
Vots pel NO                     : 1.113.150 (41,5%)

Seguint aquest mateix criteri de la intenció de vot dels abstencionistes  i anem augmentant el nombre de vots, ens surt que fins un 58,7% de participació, el SI guanya amb més del 55% de vots necessaris segons les condicions de la UE a Montenegro.

Vots Totals                      : 3.100.212 (58,7%)
Vots pel SI                      : 1.705.918 (55,0%)
Vots pel NO                     : 1.394.293 (45,0%)

En canvi si seguim les condicions normals per guanyar un referèndum, amb el mateix criteri , ens surt que el SI guanya encara que la participació sigui fins el 74,5%.

Vots Totals                      : 3.995.135 (74,5%)
Vots pel SI                      : 1.999.720 (50,0%)
Vots pel NO                     : 1.996.228 (50,0%)

Si comparem les dues especulacions podem veure que el suport a un vot afirmatiu en un referèndum augmentaria entre els que van anar a votar el 28N, però en canvi el vot negatiu augmentaria entre els que no van anar a votar. Segons el CEO, dels que no van anar a votar el 2010 hi havia un vot a favor de la independència del 37,9% mentre que aquest gener del 2011 el vot era del 32,8%. Aquesta diferència explica que al primer article sortia que fins el 80% el vot favorable era superior al negatiu, mentre que ara ens surt que és fins el 74,5%

A continuació teniu els taules i les formules amb el criteri que he seguit per calcular els vots afirmatius , negatius o que s’abstindrien.

Segons un darrer estudi acabat de publicar fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya revela que l'opció sobiranistas'ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Això em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència. De fet encara són millors les perspectives de que surti majoritàriament un SI en el referèndum

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:         5.363.688

El 45% de vot pel SI :      2.413.660

Si apliquem les abstencions que han hagut al llarg de la història obtenim la següent taula:

Nota: La participació en els referèndums estatals es global de tota Espanya.

Com podem veure, el SI guanya sense problemes si el vot pel SI es mobilitza plenament. Està clar que així serà. El vot dels catalans més independentistes mai deixaran passar aquesta oportunitat, mentre està demostrat que els immigrants en tots els llocs del món tenen un índex d’abstenció molt més alta que el vot del qui ha nascut. Com més poc temps portin a Catalunya les possibilitats  d’abstenció augmenta degut a que no estan segurs que és el millor:No tenen prous coneixements per decidir el vot i això fa que s’abstinguin.

Però també s’ha de comptar que en tots els referèndums sempre hi ha una abstenció residual. Com podem veure a la taula anterior, la màxima participació fou la de la primera llei que va permetre passar de la dictadura franquista a la democràcia i fou del 77,72%. Això representa un 57,9% de vots pel SI. Per arribar que el NO superés el SI, caldria arribar al 90% de participació, cosa molt improbable. També cal remarcar que aquest estudi es fet abans de la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol contra l’Estatut, cosa que fa pensar que el percentatge favorable a votar SI en el referèndum augmentaria.

La qüestió és davant d’aquestes evidències: A que espera el Parlament de Catalunya per Proclamar unilateralment la Independència per després fer el referèndum de ratificació?

Nota: Cal que el proper referèndum popular de Barcelona, hi hagi molt bona participació per així fer pressió als diputats a que votin favorablement a la independència 

Endavant les atxes!!

Ahir es va publicar al e-noticies.cat  part d’un correu meu intern entre els coordinadors i membres de les juntes locals de Reagrupament,  a on argumentava respecte el futur de Reagrupament com a partit polític. Els títols  del e-noticies.cat, demostrava que no havien llegit el que ells mateixos publicaven (suposo que han de vendre la noticia). Però el contingut del text deixava clar que era unes reflexions internes, ben lògiques després del 28N,  per mirar d’aconseguir els objectius proposats: Una majoria de 68 diputats per proclamar la DUI.

He escrit més d’un cop, que els catalans no sabem discutir i encara menys criticar-nos. Recordo que ho vaig fer al bloc de deumil.cat amb dos articles: Pell Fina i Ens manca cultura política. Suposo que a part de la nostra idiosincràsia mediterrània, de caire individualista i expressivitat exagerada, junt amb la manca de tradició democràtica i el mal exemple dels espanyols, ha acabat fent que siguem poc tolerants a la critica i al debat. Normalment caiem amb postures maximalistes típiques com “d’estàs amb mi o estàs contra mi.”

Penso que hauríem de fer un exercici d’autocontrol i disciplina els catalans, en mires de no caure en aquestes postures. Per mi, aquest és una de les raons, no l’única, que dificulta el bon enteniment entre els independentistes.

Quina és la solució? Jo penso que és fomentar més debat. Fomentar més la crítica. Fomentar l’educació i el respecte per l’opinió de l’altre. Però cal que la crítica sigui honesta, sense caure amb personalismes i deixant clar, quins són els motius d’ella. En aquest sentit malgrat volia esperar una mica més de temps, degut a què un desgraciat (ho dic per la feina tan desagradable que ha de fer) ha volgut torpedinar aquest debat intern dins de Reagrupament o simplement ha pensat que podria fer mal a l’independentisme filtrant correus interns privats a la premsa, he decidit escriure la tercera part dels articles que havia començat fa un mes a publicar en aquest bloc. 

(continua)

Estic escrivint articles de caire més personal al bloc del diari Ara.cat.
A partir d'ara, els aniré escrivint a aquí, encara que no al mateix dia. Ho faré uns dies més tard. També crearé una categoria per classificar-los.

A continuació teniu el primer que vaig publicar:

(continua)

S’ha parlat molt sobre el que va passar a la roda de premsa de l’entrenador del Girona Raül Agné, al camp del SD Osca, tant que fins i tot Quim Monzó a escrit un article a La Vanguardia.

Però no vull parlar respecte el que Quim Monzó explica tant bé quan escriu “quan a Espanya un entrenador respon en italià, en holandès o en el que sigui, no hi ha cap problema. Però si contesta en català, llavors això és inadmissible. Qualsevol cosa que faci olor de català els activa l'odi, la xenofòbia. No es tracta d'una simple anècdota més, sinó que no hi ha forma de viure fora d'aquesta perpètua sagnia moral que, d'anecdòtica, no en té res. Ens espolien, aconsegueixen que les nostres finances estiguin en dèficit quan estarien amb un superàvit pròsper si tinguéssim el finançament que graciosament donen a altres, i a sobre ens diuen usurers per, tot seguit, pixar-se'ns a la boca, com diu el gran Mohammad Jordi”.

Vull parlar de la reacció que ha hagut a la premsa aragonesa. 

(continua)

Com he deixat anar més d’un cop, sóc partidari de la Declaració unilateral d’independència (DUI) al Parlament com la millor possibilitat per aconseguir-la. Ho sóc, perquè primer crec que convocar i dur a terme un referèndum vinculant sota la legalitat espanyola és impossible i segon encara que es donés permís per fer-ho, les coaccions antidemocràtiques que podrien fer els unionistes, gracies a la convivència de la justícia espanyola i de certs mitjans de comunicació, seria tant forta que influiria negativament el vot. En canvi si primer s’aconsegueix una candidatura que guanya amb majoria absoluta i que presenta al seu programa electoral que durà a terme la DUI, si la proclama, a part de ser legítim, permetria si s'escau, fer un referèndum de ratificació sota l’auspici de les Nacions Unides o d’Europa. Amb observadors internacionals i sota una nova legalitat, el vot seria més lliure de coaccions antidemocràtiques.

Ara bé, quin seria el resultat?. Això no ho podem saber mai amb certesa, però si que podem fer extrapolacions basant-nos el vot obtingut per cada partit el 28N al que li he aplicat un criteri basat en les dades que el darrer Baròmetre d’Opinió Política del CEO de la 4a onada respecte les preferències que tenien cada votant d’aquests partits amb la relació que voldrien amb Espanya (Regió, CCAA, Estat Federal, Estat Popi). En alguns casos ho he matisat també amb el sentiment d’identificació (només català, més català que espanyol, tant català com espanyol, més espanyol que català, només espanyol).

Aquest criteri que més endavant explicaré, m’ha permès especular quin hauria pogut ser el vot afirmatiu, negatiu i l’abstenció en un referèndum, tenint en compte el resultat de cada formació i vot en blanc. El resultat és:

Vots Totals                       : 3.130.276 (58,4%)
Vots pel SI                       : 1.467.797 (46,9%)
Vots pel NO                      :    942.261 (30,1%)
Abstenció o en blanc        :    720.218 (23,0%)

Si eliminem l’abstenció o en blanc i sumem només els vots afirmatius i negatius, que seria el més probable que passaria en un referèndum amb la pregunta SI o NO, ens dóna un total de 2.410.058 vots (1.467.797 + 942.261). Això representa un 44,9% de participació (el cens és de 5.363.688) i amb el segut resultat:

Vots Totals                      : 2.410.058 (44,9%)
Vots pel SI                       : 1.467.797 (60,9%)
Vots pel NO                     :    942.261 (39,1%)

Com podem veure el SI guanyaria sense cap problema. Però segons les condicions que la Unió Europea va demanar per acceptar el referèndum de Montenegro, la participació hauria de ser del 50% amb un 55% de vot afirmatiu vàlid. Per tant el nombre de vots per arribar a complir la demanda de l’UE hauria de ser de 2.681.844 i això significa una diferència de 271.786 vots de més.

Si aquests 271.786 vots fossin tots pel NO, cosa molt improbable,  encara guanyaria el SI, però no arribaríem al 55% de vot afirmatiu que va demanar la UE a Montenegro per ben poc:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)
Vots pel SI                       : 1.467.797 (54,7%)
Vots pel NO                     : 1.214.047 (45,3%)

Per aconseguir el 55% de vot positiu només faltaria que un 3% (8.154 vots) de tots els que hem sumat per arribar a la participació del 50% fossin afirmatius:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)
Vots pel SI                       : 1.475.950 (55,0%)
Vots pel NO                     : 1.205.894 (45,0%)

Però si considerem que aquests 271.786 vots que falten pel 50% segueixen el mateix criteri dels que es van abstenir que he deduït creuant les taules del CEO respecte la relació que voldrien per Espanya, matisat amb el sentiment d’identitat (més endavant explico el criteri) ens surt:

Vots Totals                      : 2.681.844 (50,0%)
Vots pel SI                       : 1.570.804 (58,6%)
Vots pel NO                     : 1.111.040 (41,4%)

Seguint aquest mateix criteri de la intenció de vot dels abstencionistes i anem augmentant el nombre de vots, ens surt que fins un 60% de participació, el SI guanya amb més del 55% de vots necessaris segons les condicions de la UE a Montenegro.

Vots Totals                      : 3.218.213 (60,0%)
Vots pel SI                       : 1.774.087 (55,1%)
Vots pel NO                     : 1.444.125 (44,9%)

En canvi si les condicions per acceptar el referèndum fossin les normals, és a dir del 50% de vots afirmatius, la participació hauria d’arribar a ser, pel cas que tots els vots tots fossin negatius, del 55% per perdre-la. Però si el vot abstencionista que s’anés incorporant seguís el mateix criteri que he determinat segons les dades del CEO, caldria arriba a més del 85% de participació per guanyar el NO.

La conclusió que podríem arribar, amb totes les reserves del món i segons uns criteris que més endavant detallo, és que els resultats del 28N ens indiquen que la voluntat popular de la majoria dels ciutadans que voten, ho farien afirmativament en un referèndum per la independència. Caldria una gran mobilització dels sectors abstencionistes i que aquests fossin majoritàriament en contra, per aconseguir perdre’l.

Caldria afegir a aquesta especulació, l’efecte que tindria la campanya que es faria a favor del SI, cosa que no s’ha fet fins ara d’una manera massiva pels principals partits i encara menys pels grans mitjans de comunicació. En canvi la campanya contra el NO, es porta fent-la des de fa molts anys (aviat farà 300 anys).

Però també és veritat que els espanyols d’ençà estem a la Unió Europea,  encara no s’ha fet la campanya de la por (malgrat s’ha insinuat quelcom durant la tramitació de l’Estatut el 2006). Una campanya de la por podria influir molt negativament al vot. Per això sóc partidari de primer proclamar la DUI al Parlament i després fer el referèndum. En aquest context, amb la legislació internacional que podria ser favorable atès els precedents de Kosove i també que la Generalitat estaria legitimada a organitzar el referèndum de ratificació, junt amb els obsevadors internacionals,  en comptes de fer-lo des del govern espanyol, tal com l’actual legislació exigeix, la campanya de la por podria ser més fàcilment contrarestada i es podria garantir millor les manipulacions del vot per part dels espanyols.

Però també el paradigma mental dels ciutadans hauria canviat una vegada la DUI hagués estat proclamada al Parlament. El referèndum no seria per votar per la independència, ja que aquesta ja hauria estat proclamada al Parlament, si no per dir si volen tornar enrere i continuar ser súbdits del Regne d’Espanya en contra de ser definitivament ciutadans lliures igual que la resta de les nacions europees.

Per això és clau que a les properes eleccions del 2014, hi hagi una gran candidatura que tingui com a objectiu prioritari la DUI. Segons les dades del 28N, amb els 1.467.797 vots que surten que haurien votat SI en un referèndum, s’aconsegueix sense problemes la majoria absoluta i es podria proclamar la DUI al Parlament per després fer el referèndum de ratificació. Això sense comptar amb els abstencionistes que estic segur que s’apuntarien a votar a aquesta candidatura. Els vots hi són, només fa falta articular-la.

Com he dit abans és només especulació i no es res seriós, però m’havia picat la curiositat veure si es podria treure alguna dada al respecte. Penso que les dades indiquen que la independència de Catalunya depèn més que els polítics catalans s’ho creguin, sobretot els dels partits majoritaris, que de la voluntat popular, sobretot la que participa democràticament i vol millorar el seu futur. Aquesta ciutadania està molt clarament definida a favor de què Catalunya esdevingui un estat propi.

Endavant les atxes!!

(si seleccioneu continuar, podreu veure les taules i les formules amb el criteri que he seguit per calcular els vots afirmatius, negatius o que s'abstindrien)
 

A la primera part vaig fer una introducció a on exposava els motius que havien fet, segons el meu parer, que al Parlament no hi hagués una bona representació independentista malgrat l’augment del suport a la independència. Acabava amb que calia que totes les formacions independentistes fessin una diagnosi de la seva situació per avançar cap a la independència. Deia que malgrat la urgència de les eleccions municipals, no s’havia d’oblidar de fer les coses importants per aprendre dels errors.

En aquesta segona part exposaré, segons la meva modesta opinió, quin passos haurien de fer les diferents formacions polítiques catalanes per aconseguir la independència. Començaré, segons l’ordre invers als vots aconseguits en les darreres eleccions al Parlament del 28N.

Nota: El novembre del 2008 vaig escriure un article amb el nom de “Despujolem la política catalana” al Bloc Gran del Sobiranisme. Ho vaig fer després d’haver llegir el primer volum de la biografia del President. He pensat que podria ser interessant tornar-lo publicar.

Arran de l'editorial independentista d'aquesta setmana del President Pujol, s'ha escrit molts articles. Jo també he escrit un expressant la meva joia per ser un dia llargament esperat. Però després de reflexionar, penso i és  la meva modesta opinió, que el President  ha malgastat esforços en una tasca impossible i que anava contra la història. Però no solament contra la història espanyola imperialista sinó també contra la història de qualsevol procés colonial o de conquesta. Només hi ha dues alternatives: Caixa o Faixa.  Jo em preguntava com era possible que una persona patriota i de la talla del President Pujol no ho veiés i en canvi  hagi ajudat a què ara estiguem més a prop de la nostra desaparició. Potser no hi havia alternativa. No ho sé, però això no deixa que en aquest sentit, no hagi estat i perdoneu l’expressió, un esforç estúpid.

Demanava a l’article que es despujolès la política catalana en el sentit de dedicar tots els nostres esforços cap a la llibertat. Com bé reconeix ara el President Pujol, no hi ha alternativa sinó ens volen redir i per tant desaparèixer com a poble. En aquest sentit és pot dir que el mateix President Pujol ha fet el primer pas per despujolar i això per mi és molt bona noticia. De fet és excel·lent. Ara cal que els polítics actuals catalans, segueixin fent el mateix, sobretot parlo pel President Mas.

Aquí teniu l’article:

Em vaig fer independentista el dia de les Eleccions Generals de 1986. Jo tenia vint i cinc anys i em va tocar ser president de la mesa electoral. Ho recordo com si fos avui. M’havia portat una petita televisió portàtil (en aquells temps eren més aviat portables)  per no avorrir-me. Quan es va tancar les votacions, mentre recollíem tot i ens preparàvem per votar els de la mesa, per la televisió sortien els primers resultats de l’enquesta a peu d’urna. Recordo com la presentadora deia que el Partit Reformista Democràtic (PRD) trauria 0 escons a tota Espanya i en canvi a Catalunya CiU obtenia els millors resultats de la seva historia amb 18 escons. Per si algú no ho sap, el PRD  va ser un partit polític espanyol de centre-dreta format el 1984 amb antics membres de la Unió del Centre Democràtic, amb el suport tàctic de Miquel Roca i de Convergència Democràtica de Catalunya. Es va presentar a per tot a Espanya, llevat a Catalunya i Galícia (on els seus referents eren CIU i Coalició Gallega, respectivament), amb Miquel Roca com a candidat a la presidència de govern.

El missatge era clar: els espanyols mai votarien un català per ser president de govern espanyol. Els espanyols deixaven clar que no admetrien mai que els catalans participéssim a Espanya. Per tant, per quina raó hauríem de continuar defensant que Catalunya pertanyés a Espanya? Per què continuar cercant l’encaix dins d’un estat que la majoria immensa dels seus ciutadans no ens vol?

Vaig agafar la butlleta del CiU davant de tothom i vaig dir en veu alta mentre dipositava el meu vot a l’urna: “Voto al Miquel Roca i CiU per solidaritat, però a partir d’ara només votaré per una opció independentista”.

Dit i fet, al cap d’uns mesos vaig apuntar-me a Esquerra Republicana de Catalunya.

(continua)