La segona onada del baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), publicat ahir, preguntava per primera vegada que votarien els enquestats en un referèndum d'autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, un 42,9% dels catalans votarien a favor de la independència i només un 28,2% ho farien en contra, mentre que un 23,3% s'abstindria.

Aquest resultat és similar al un  estudi fet per Esade i la Fundació Carulla sobre els valors actuals dels ciutadans de Catalunya que revela que l'opció sobiranista s'ha triplicat i que un 45% dels catalans votarien SI en un referèndum.

Totes aquestes enquestes em confirma la projecció que vaig fer extrapolant els resultats del 28N a un referèndum per la independència.

Si fem quatre càlculs i partim, cosa ben lògica, que els votants a favor del SI segur que es mobilitzarien quasi en la seva totalitat, tenim la següent projecció:

Cens de Catalunya:                        5.363.688

El 42,9% de vot pel SI :                  2.201.022

El 28,2% de vot pel NO:                  1.512.560

Participació 71,10%:                       3.813.582

Vot del SI                                  60,3%

Vot del NO                                39,7%

Abstenció:                                     1.259.739

Però aquest resultat pot ser enganyós perquè si analitzem els arguments que donen els que s'abstenen es pot veure que majoritariament coincideixen amb els arguments que donen els que voten que NO (pagina 37 i 38) . Això pot significar que al final, amb un debat i una pressió molt forta per part dels espanyols, acabin votant i ho facin negativament. Es pot determinar quina proporció abstencionistes ho farien si sumen el % dels que donen com arguments els mateixos que votarien que NO. Surt prop del 50% dels abstencionistes tenen els mateixos arguments que els que decideixen votar pel NO. Això significa que hauriem de sumar la meitat dels vots abstencionistes al NO. Amb aquestes dades tenim els següents resultats:

(continua)

Un dels problemes que hom es té quan et fas vell, és que comences a patir la síndrome déjà-vu.

A finals d'aquest més faré 50 anys i malgrat encara em sento amb forces per gaudir fent excursions en BTT de 70 quilometres per la Selva Negra, noto que el meu pensament ja no gaudeix per fer certes excursions en moviments polítics o cívics de caire independentista.

Recordo fa uns deu anys enrere vaig començar a sentir el desassossec i una desgana pel que havia estat en aquell moment la meva professió a la que hi havia dedicat cos i ànima: La informàtica.

Vaig tenir la sort de començar amb ella, el 1984 quan encara estava en beceroles i he viscut apassionadament amb la seva evolució fins a principis del 2000 quan Internet va fer explosió. Dies i nits, pencant de valent durant més de 17 anys em van permetre gaudir del plaer que dóna dissenyar, crear i aplicar diferents programaris per la industria. Saber que a moltes plantes químiques, refineries, de cement, d'alimentació i algunes de farmàcia, estaven controlades per un programa que havies dissenyat i programat, m'omplia d'orgull. Però també aquesta feina, té un fort desgast quan tens que anar a resoldre els problemes que tard o aviat sempre sorgeixen. Al principi, el repte d'enfrontar-te a un problema en una planta que cada hora que està aturada costa una milionada, i solucionar-ho de forma reeixida també et dóna plaer. Però si es repeteixen força aquests problemes amb molt d'estrès, fa que el cervell acabi associant males vibracions al fet de fer programes.

Al final, poc a poc, quan comences a dissenyar i programar un programa nou, els problemes que t'has trobat en els altres, guanyen a la curiositat que tens per veure els resultats i t'envaeix un alarmant sentiment de déjà-vu de com serà el resultat i sobretot els problemes que comportarà.

Després de dedicar-hi la major part del meu temps de la meva joventut adulta cremant les pestanyes al monitor i aprofitant una reestructuració de l'empresa, vaig decidir canviar d'aires i dedicar-me a temes més comercials i consultoria. Es pot dir, que els darrers 10 anys, no he programat mai més, a part de quatre scripts en l'Excel i algun web.

En la política m'ha succeït el mateix, el 1994 em vaig posar de ple dins d'ERC al poble com a President de la Secció Local, després d'estar militant 3 anys. Allà hi vaig deixar-hi la pell (i alguns neumàtics rebentats i llums anti-boira trencats del cotxe) per redreçar el partit al poble i de pas, ajudar a Catalunya. Al final del 1999 també vaig decidir deixar-ho, entre altres coses, cansat de picar a ferro fred per la independència, d'haver viscut la dura batalla fratricida interna quasi des de la primera fila, entre Colom i el Carod-Puigcercós, i de no veure clar, com més hi tractava, que aquests darrers estiguessin a l'alçada per liderar-nos cap a la independència. No vaig plegar de militant, perquè malgrat tot, no hi veia cap altra alternativa possible per ajudar al meu país.

Fa uns anys, amb l'aposta suïcida del Carod-Puigcercós a favor del PSC-PSOE, em vaig tornar a embolicar, malgrat les meves males experiències anteriors, amb Reagrupament. La gent que hi havia darrera, em va fer creure que seria possible redreçar el rumb d'ERC. No va ser possible. Més tard, el Puigcercós-Ridau van fer fora al Carretero, i es va crear Reagrupament com a associació per aconseguir una candidatura unitària i transversal per fer forat al Parlament. Érem conscients que al primer cop, arribar i triomfar era impossible, però teníem l'esperança que serviria per d'aquí 4 anys poder fer el tomb definitiu per aconseguir la independència.

Quan em decideixo fer una cosa, ho faig amb cos i ànima. I aixì ho vaig fer amb Reagrupament. La intuïció ja m'avisava que no acabava de funcionar quan no érem capaços d'aconseguir incorporar la majoria dels lideratges de la societat civil com també d''altres líders d'altres forces polítiques, per després les dissidències internes que van patir, però malgrat tot, vaig decidir lluitar fins al final. M'agrada acabar les coses que començo.

(continua)

Aquest article és la segona part del que vaig publicar fa tres setmanes amb el títol "Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part)". Allà vaig fer una exposició introductòria de la meva trajectòria en la lluita per la independència de Catalunya i acabava amb l’èxit de les iniciatives de la societat civil comparant-les amb el poc èxit de les iniciatives polítiques. En aquesta segona exposo un decàleg d'accions que la xarxa sobiranista pot realitzar per ajudar aconseguir la independència el 2014, tal com s'ha proposat el nou Moviment per la Independència o Assemblea Nacional de Catalunya per l'Estat propi.

En l'anterior article vaig mostrar alguns escrits que darrerament opinadors, periodistes i intel·lectuals catalans han manifestat respecte que la via liderada per la societat civil, és ara per ara, la més adequada per aconseguir l’Estat propi. Fins i tot Lluis Llach ho ha manifestat. Això em reafirma amb la meva conclusió de què hem d’esperar el moment que, pel clam popular dels catalans o pels atacs dels espanyolistes o per la combinació de les dues coses, els partits polítics arribin a la conclusió que no poden continuar fen política com fins ara i que han d'apostar per iniciar el procés cap la independència, (basicament perquè així podran tornar a fer política). Mentre no arribem aquest moment, penso que serà impossible fer-ho per mitjà d'una opció política.

El dissabte passat, vaig poder assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi a Barcelona. Allà vaig poder parlar amb alguns dels seus promotors i estic content de trobar moltes complicitats amb el que jo penso. No entraré en detall a explicar el full de ruta ni l’organització, això ho podeu trobar al web de l’ANC (www.assemblea.cat). Però penso que cal fer quelcom més.

En aquest sentit, m’agradaria proposar un projecte que pot realitzar-se en paral·lel a l’ANC, però coordinats amb ella. Aquest projecte es basa amb la idea, contrastada per estudis dels darrers processos d’independència d’Europa, que el motiu principal que determina que hi hagi una majoria a favor d’ella, és principalment la sensació d’injustícia dels ciutadans d’una regió respecte a la metròpoli. Per això, la idea principal del projecte és denunciar els greuges i injustícies en els diferents àmbits de la societat que es donen pel fet de ser espanyols, i mirar d’implicar els partits polítics catalans, a definir-se com ho pensen solucionar. Com que jo crec, i penso que està més que demostrat, que amb la minsa sobirania que ens dóna Espanya i l’espoli fiscal que estem sotmesos, és del tot inviable poder-ho fer.

La idea final és deixar en evidència, el que molts de nosaltres sabem ja, que els partits catalans estan mentint a l’electorat quan fan certes promeses, que no serveixen per gaire per resoldre els problemes importants que els catalans estem patint. I tot això, mentre es crea un estat dins de l'opinió pública de rebuig a la situació actual d'injusticia que estem sotmesos com a ciutadans espanyols i que correctament gestionada, pot donar el suport majoritari per aconseguir la independència (compte però, en no caure o deixar camp lliure al populisme).

Per aconseguir implicar els partits polítics amb el procés, cal deixar sense marge de maniobra els dirigents dels partits per poder fer política autonomista. Si es vol dir d'altre manera, cal impedir que els dirigents dels partits catalans facin la viu-viu, simulant que fan política quan a l’hora de veritat només fan de gestors, i a més sense recursos, de la política que dicta Madrid. Com dic figurativament al títol del primer article, cal deixar sense oxigen per fer política als partits catalans.

Aquest és el decàleg dels punts principals del projecte que proposo que la xarxa sobiranista coordinada amb l’ANC, pot realitzar per ajudar a aconseguir l'Estat propi el 2014:

(continua)

El proper 28 d’abril del 1936 farà 75 anys d'un fet que els catalans no hem d'oblidar. Els germans Miquel i Josep Badia queien assassinats a trets a la confluència dels carrers Muntaner i Diputació. Nascuts a Torregrossa (Pla d’Urgell) en el si d’una família d’arrel catalanista i treballadora, tots dos es van significar en la defensa nacional de Catalunya i van caracteritzar-se per un comportament valent i coratjós en tot moment, allunyat del tacticisme polític i de la por a les represàlies. De fet, Miquel Badia encarna com pocs patriotes l’amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya. A causa d’aquestes conviccions va patir presó i exili, i va ser difamat de manera infatigable abans i després de la seva mort. Fidel servidor del president Francesc Macià, va ocupar diversos càrrecs al govern de la Generalitat i a les organitzacions nacionalistes del primer terç del segle XX. Des de la Comissaria General d’Ordre Públic va perseguir el pistolerisme i la violència sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l’anarquisme radical i l’espanyolisme feixista.

En un comportament radicalment oposat al seu, els seus assassins van cometre el seu vil crim a traïció, coneixedors que les autoritats havien retirat la pistola a Miquel Badia, fent impossible que aquest es pogués defensar.  Josep Badia va ser assassinat pel sol fet d’acompanyar el seu germà. No era un objectiu de l’escamot homicida, però també va rebre un tret letal quan va intentar, fraternalment i heroica, socórrer el seu germà.

Tots dos van serenterrats en una acte de patriotisme civil multitudinari i els actes de recordi homenatge es van multiplicar arreu del país. Per exemple, l’actual plaça Francesc Macià de la ciutat de Barcelona va ser batejada amb el seu nom fins que, ja sota el règim d’ocupació franquista, va passar a dir-se plaça Calvo Sotelo.



És hora que els germans Badia rebin l’homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països seriosos del món. És hora que els germans Miquel i Josep Badia tinguin un carrer o una plaça a la ciutat de Barcelona, on van morir, i també a la localitat de Torregrossa, on van néixer. També és hora que una placa digna recordi el lloc on van ser assassinats a traïció.

Un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat.

Barcelona, 28 d’abril del 2011

Nota: D’ara en endavant en diferents mitjans de comunicació aniran apareixent ressenyes sobre aquests dos personatges.

Si teniu accés per tal d’escriure a qualsevol de les planes de paper o d’internet de qualsevol mèdia, agrairem que sobretot de les setmanes que van d’avui 15 d’abril al 28 d’abril, destinéssiu aquell espai a ells.

Ja ho han fet i ho faran els diari Avui, El Punt, Presència, Ara i La Mañana. I els portals vilaweb, directe.cat, l'Araponent.cat i el racocatala.cat.

Ens faria molta gràcia que ens poguéssiu ajudar en aquesta iniciativa de recuperació de la memòria històrica. Esperem la vostra adhesió al manifest i si pot ser el vostre escrit en la columna, portal,blog... on escriviu normalment.

Cordialment, i agraint per endavant el vostre ajut, ens acomiadem de vostè esperant les bones noves.

Comissió del centenari de la senyera estelada

Ho reconec. Des de fa molts anys havia cregut que la independència l'aconseguiríem per mitjà d’un partit. En canvi veia amb reserves que es pogués fer només a partir de manifestacions o akelarres independentistes (com diria el Duran amb menyspreu). Malgrat havia participat amb la Crida per la Solidaritat als anys 80, quan el seu líder Àngel Colom va fer la crida per entrar a ERC a finals d’aquella dècada, ho vaig fer convençut que havia arribat l’hora de donar pas a la política per aconseguir l’Estat Català.

Amb tot, creia que l’agitació al carrer no havia d’aturar-se, però aquesta havia de seguir un guió marcat des de la política per aconseguir al final la massa crítica necessària de suport a la independència. Aleshores, era el moment que el partit polític independentista recolliria aquest suport i faria el pas decisiu per liderar-lo i traduir-lo en el procés polític que ens portés a ella.

Però no havia comptat com els homes poden mentir, fer trampes, martingales, enganys, molta mesquinesa i tota un ventall trifulgues per assolir les ambicions personals i una vida plena (en tots els sentits). Aquesta idiosincràsia humana (típica dels grans simis) es dóna amb la seva màxima expressió dins de la política dels partits. Podem dir que forma part del DNA de la política. Tampoc havia previst el nostre caràcter llatí i mediterrani que fa que tinguem la pell molt fina a la critica i molta facilitat de fer retrets i acusacions exagerares entre nosaltres. Es nota que ens manca cultura política. Si a més a més, tot això li sumes el caràcter català d’emprenedor que ens empeny a voler crear el nostre “quiosquet” abans d’anar junt amb un altre, tenim un còctel perfecte perquè es doni el camp adobat a les divisions i lluites fratricides entre els catalans independentistes.

Després de militar 18 anys a ERC, cansat de veure com no s’aprofitava la victòria a les eleccions del Parlament del 2003 per aconseguir engegar el procés per la independència, sobretot durant la tramitació de l’Estatut, vaig decidir intentar-ho de nou des de la societat civil i ajudar a crear un nou projecte polític que teòricament havia de ser quelcom diferent a un partit.

Per això a finals de l’estiu del 2008, mig emprenyat per la manca de reacció dels polítics catalans, vaig decidir tirar pel dret i junt amb altres companys, vam planejar portar milers de catalans a Brussel·les per reivindicar el Dret d’Autodeterminació de la nació catalana. Per sorpresa meva, l’èxit va ser tant gran que va esperonar a altres companys que com jo, també estaven frustrats i emprenyats de l’actuació dels partits polítics, a agafar la torxa que vam encendre a Brussel·les i portar-la a més de 500 pobles en forma de referèndums d’autodeterminació.

La setmana passada Barcelona va encendre el peveter de les olimpíades sobiranistes que ens il·luminarà fins el dia que aconseguim guanyar la llibertat. Amb el que ha ocorregut durant aquest any passat i encara més aquests darrers dies amb les partits polítics catalans, tinc més clar que mai,  que ha de ser la societat civil qui lideri el procés cap a la independència i els partits només faran el darrer pas final. Fer-ho abans, és una tasca impossible donada la nostra democràcia i idiosincràcia dels catalans.

Endavant les Atxes!!

A la propera part explicaré que penso com ho hauríem de fer per aconseguir avançar definitivament cap a la independència i que el títol ja ho deixa entrevuere.

Nota: A continuació detallo alguns articles a la premsa que pensen com jo que és la societat civil qui ha de liderar la independència i que vaig penjar al Facebook junt amb els meus comentaris:

He escrit dos articles, comparant els dades del CEO amb els resultats del 28N i sortida que hi havia una majoria favorable a la independència si la participació fos inferior del 75% aproximadament.

El CEO mostra per cada partit majoritari del 28N el % de persones que el van votar si és senten espanyols, més espanyols que català, tant espanyol com català, més català que espanyol i només català. També hi ha una taula que mostra per cada partit, si creuen que Catalunya ha de ser una simple regió espanyola, una Comunitat Autònoma, un Estat federal i un Estat propi. A partit d’aquestes dades he fet un càlcul basat en una formula que especulava el vot favorable a la independència basant-se amb aquestes dues dades i l’aplicava als vots obtinguts per cada partit el 28N.

Sumant els vots i amb la participació d’aquelles eleccions (58,4%), el Si obtindria uns 1.473.340 vots (47,1%), el No 917.792 vots (29,3%) i l’abstenció 739.143 (23,6%). El percentatge del SI amb els vots emesos representaria un 61% i el No un 39%. Si anava augmentant la participació aplicant el criteri que els abstencionistes dos de cada tres votarien en contra, em sortia que fins que no arribem al 74,5% el No no supera el SI. Si considerava que tots els vots que s’anessin sumant fossin pel NO, sortia que fins el 55% de participació el Si encara guanyava.

Aquests criteris són molt subjectius, per això vaig titular els articles com especulacions. Però no deixaven der ser indicatius de què almenys, els que van votar el 28N, hi ha una majoria clara a favor de la independència.

Ara acaba de sortir una enquesta, el Baròmetre de la comunicació i cultura que ha entrevistat a 5.084 persones majors de 18 anys aquests dos primers mesos d’enguany amb una pregunta directe: Si demà se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya, vostè que votaria?

El resultat és que el 34% dels catalans votaria sí a la independència (2,1 milions de persones), el 30% votaria no a la independència (1,8 miions de persones), el 23% afirma que no sap o no contesta (1,4 milions), el 9% s’abstindria (gairebé 600.000 persones) i el 3% votaria en blanc (200.000 persones).

En el document que adjunten, també hi ha unes taules a on es compara el vot i el sentiment nacional, però agrupats de manera una mica diferent del CEO. Aquí teniu el gràfic amb les dades:

(continua)

Aquest 10 d’abril ha significat una nova injecció de força a favor de l’Estat català. Després del 28N a on semblava a primera vista que els vots a favor de la independència havien perdut (no és ben bé així), l’èxit de la votació en el referèndum a Barcelona ens dibuixa una realitat diferent: Hi ha un suport clar a la ciutadania a favor de què Catalunya esdevingui un Estat que no es reflecteix teòricament al Parlament.

Però aquesta setmana hi haurà el debat al Parlament a favor d’una proposta presentada per Solidaritat que recull la idea que va llençar en el seu moment Reagrupament, per declarar el dret d’autodeterminació del poble català i engegar un procés per aconseguir la independència.

Tot sembla, malgrat m’agradaria equivocar-me,  que la majoria dels diputats del Parlament no hi votaran a favor. Ja ha començat declaracions i contradeclaracions entre els partits catalans que auguren que l'esperit d'unitat per l'estat propi que es va respirar ahir, no hi haurà traducció al Parlament.  Per què?

És molt fàcil fer una lectura simplista i tractar de traïdors als diputats que no ho facin. No dic que si voten No al Parlament no pugem dir-los que estan traint el vot que van dipositar ahir a les urnes a Barcelona. El que voldria dir, és si aquestes desqualificacions no ajudarà a què es trenquin possibles ponts per anar junts a favor de la independència més endavant?. Per això abans de desqualificar-los fortament, jo els hi demanaria als diputats que van anar a votar ahir a favor d’un Estat català i que passat demà potser no votaran a favor d’engegar un procés per la independència, que ho han de justificar molt bé el seu vot. Sobretot han d’explicar molt clar quin és el seu full de ruta per arribar-hi. Un full de ruta creïble i que s’han de comprometre plenament a aconseguir-ho en un temps definit i mesurable. Sinó ho fan, aleshores si que se’ls pot dir que estan enganyant als catalans, és a dir,  se’ls podrà tractar de traïdors.

Cada dia tinc més clar que la dinàmica dels partits i de la política que se’n deriva, fa impossible a què la independència sigui viable si ho deixem a mans només als seus dirigents. Per exemple, els dirigents de Solidaritat miren de treure rèdit de la proposta per aconseguir més vots i els dirigents de CiU miren de sortir-ne sense perdre’n. Malgrat potser ambdós dirigents van votar ahir SI a favor de la Independència, al Parlament s'enfrontaran entre ells mentre els partits espanyolistes s'hi recrearan fotent-li més zitzània en contra la independència. Vet a aquí el problema. La proposta de Solidaritat no hauria de ser de Solidaritat. Hauria de ser una proposta de la societat civil de Catalunya.


Una de les lliçons que he après d’haver lluitat a fons amb Reagrupament i després de militar 18 anys a ERC, és que la independència és massa important per deixar-la només als partits polítics. He vist les misèries humanes (no sé per què ho diem així, si és típic en els grans simis) de les lluites fratricides per una poltrona. He vist com l’engany i mesquineria apareixen dins de persones cultes, intel·ligents i sense dubte independentistes, davant la possibilitat de treballar com a polític. No hi ha res a pelar. La política és l’art de manegar aquests instints a favor del bé comú i  en un Estat consolidat i amb tradició democràtica s’han creat els mecanismes, a base d'escàndols polítics, perquè aquests instints quedin canalitzats a favor de la nació. Però els catalans no tenim un Estat ni prou tradició democràtica verdadera  per poder canalitzar-ho positivament. Penso que el partidisme i les ambicions polítiques és un llast que impedeix avançar políticament cap a la independència.

Però tampoc és pot deixar només a l’activisme civil o a la societat civil la responsabilitat única per aconseguir-la. A aquí també no estem lliures dels mateixos instints, sobretot el de poder ser protagonista. Per poder sortir als diaris o a dalt de l'escenari hi ha gent que perd l'oremus. Però és més fàcil gestionar-lo.

Per aconseguir la independència cal la combinació de les dues coses: L’acció civil i la política de partits. Però igual que quan cuines, cal afegir els ingredients amb la seva mesura i al seu moment. Tampoc es poden barrejar abans. Cada cosa al seu temps.

Cal continuar fent més accions civils no vinculades a cap partit, per crear una complicitat transversal dins de la societat a favor de la independència. Però no es tracta de fer accions civils sense cap ni peus o sense intel·ligència. Cal tenir clar quin és l’objectiu.

Per mi l’objectiu del moviment civil per la independència és la de generar una pressió social a favor d'ella que els partits es vegin forçats a prendre-hi partit. Un exemple ho hem vist amb la votació a favor del Si al referèndum de Barcelona del expresident Pujol i de l’actual president Mas. Us creieu que malgrat la sentència del TC, ambdós figures cabdals per aconseguir el suport majoritari per aconseguir-la, haurien estat tant explícits a favor de la independència sinó haguessin vist obligats a prendre partit aquest 10A?

Però compte, sense una bona organització seria impossible haver aconseguit aquests bons resultats a Barcelona i ara estaríem parlant d’altra cosa, malgrat  el suport per la independència seria el mateix.

La votació d’aquest proper diumenge 10 d’abril al referèndum sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona, com també  en altres poblacions, ha generat un debat molt interessant dins de la política catalana.

Malgrat és un referèndum no vinculant i fet per una entitat privada (eufemisme per poder tenir permís per fer-la),  ha estat motiu de discussió entre la classe política catalana provocant una clara visió. Però la divisió no és per votar afirmativament o en contra la independència. Paradoxalment en una democràcia, la discussió està entre els que diuen que cal anar a votar i els qui diuen que no. Jo entendria que els partidaris de no anar a votar fossin els que no creuen en la democràcia o que passen de la política. Però curiosament els qui demanen que no es voti són polítics professionals i a més, ho són gràcies al fet que la gent va a votar.

He llegit  excel·lents articles respecte el fet que el molt honorable expresident Pujol hagi votat i a més ho ha dit públicament a la ràdio que ho va fer afirmativament, com també l’actual President Mas, encara que aquest darrer ha fet tot el possible per fer-ho d’amagat.  Al Facebook darrerament ha bullit amb tot aquest afer i jo he escrit forces comentaris a aquests articles al meu perfil. El Facebook no et permet escriure més de 420 caràcters quan publiques un comentari a un enllaç i això per mi, que m’enrotllo com una persiana és un bon exercici de concreció.

A continuació teniu una mostra del que he publicat:

Darrerament s’està parlant molt del reconeixement del molt honorable President Pujol que la independència és la darrera possibilitat que ens queda els catalans per poder sobreviure com a poble. El president Pujol, diu que no ha cregut mai amb la independència i que sempre ha cercat l’encaix amb Espanya, però que darrerament, els espanyols han tancat totes les portes que semblava que hi havia per fer-ho possible. El President Pujol, diu que no hi veu cap argument en contra dels qui demanem la independència i només pot dir, que hi veu moltes dificultats, per no dir quasi impossible, per assolir-la.

Molts articulistes han escrit al respecte i els mitjans s’han fet ressò del discurs del President. Al facebook també s’han escrit molts comentaris. N’hi ha de tot. Però del que s’ha dit, m’agradaria reflexionar sobre un aspecte: El fet que la generació que varen néixer entre els anys 30 i 40, la dels meus pares i a la que el President Pujol n’és l’exemple més significatiu, van viure durant la seva joventut una repressió tant bèstia que es podria dir que actuen com si haguessin estat torturats. (Però en el cas del President Pujol, és a més, cert).

Penso modestament que la tortura psicològica que van estar sotmesos la generació dels meus pares pel fet de ser catalans i junt amb la propaganda espanyolista, que avui en dia encara hi és de manera més subtil, els hi va provocar varis símptomes que poden explicar com és que uns patriotes com el President Pujol i el meu pare,  fins fa poc, no han acceptat que no hi ha cap altra alternativa que la independència.

(continua)