En una democràcia els ciutadans tenim el dret de votar diferents partits polítics segons uns programes per un Parlament a on teòricament s'ha de dur a terme. Els catalans tenim la possibilitat de votar a tres Parlaments: El Parlament Europeu, l'espanyol i el català. Deixant de banda la rellevància de cadascun d'ells, està clar que per la lluita a favor de la llibertat del poble català tenen lectures diferents. Per mi, al Parlament Espanyol la lectura està més pel fet d'aconseguir representants que hi vagin a denunciar la injustícia i demanar el dret d'autodeterminació del poble català als morros dels seus conquistadors, que d'anar a negociar quatre engrunes per l'autonomia catalana o per ajudar a millorar l'Estat espanyol per poder rebre quelcom de benefici de retruc.

Des de principis d'estiu hi corre dins de la xarxa del món sobiranista la proposta d'apostar per l'abstenció en les properes eleccions del 20N. Vaig rebre una carta signada entre altres per membres de el CUP i de Solidaritat, que dient que a Madrid no hi havien d'anar a fer res i per això que apostaven per l'abstenció. Més tard, altres preconitzaven l'aposta per crear una coalició unitària de tots els partits que és declaren independentistes i sinó s'aconseguia, aleshores demanen l'abstenció.

Per això quan he vist els intents de crear aquesta coalició unitària independentista entre ERC, SI i RCat, ja vaig avisar des del primer moment que ho veia molt difícil, per no dir impossible. Era com un deja vu del que va succeir el 28N de l'any passat i amb els missatges previs a favor de l'abstenció, estava cantat que SI no acceptaria finalment entrar formar part de la coalició.

No sé si els companys que demanen l'abstenció en unes eleccions amb el sistema actual són conscients que aquesta només beneficia els partits que hi participen. En el cas dels catalans, el fet que des dels cercles més sobiranistes es faci campanya per l'abstenció, el que s'aconsegueix és reduir els vots dels partits sobiranistes catalans mentre es dóna més valor al vot dels qui no voten en aquest sentit. Ras i curt. Amb més abstenció sobiranista, els mateixos vots prevists del PP, PSC-PSOE, Iniciativa i la part de CiU regionalista tindran més escons que la resta dels partits independentistes que es presentin. La lectura tant en clau interna com externa (incloent la internacional) és que els catalans els suflé independentista ja s'ha passat i que ara aposten per l'economia o qualsevol altre tòpic que els regionalistes i espanyolistes aprofitaran per fer campanya a favor seu.

Aleshores per què la CUP i sobretot Solidaritat, en comptes de deixar que els seus seguidors votin a la resta dels partits sobiranista que és presenten, estimularan l'abstenció afavorint a l'elecció dels representants regionalistes o espanyolistes?.

(continua)

Un company m'ha fet arribar per correu aquest document que adjunto a on és pot veure les subvencions que la Generalitat va atorgar el 2010 a través de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) en matèria de cooperació al desenvolupament i solidaritat internacional.

La indignació del meu company era majúscula. Una indignació que estic segur que vostès també tindran davant la precària situació financera que es troba la Generalitat actualment i llegeixin en el document subvencions de 102.000 euros a l'Associació Observatori de Drets Humans (DESC) amb la finalitat de "Implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats a l’Hàbitat, Vivenda i Ciutat a Bolívia" o subvencions per 295.000€ a l'entitat Deutsche Gessellschaft für Technische Zusammenarbeit (GTZ) GmbH , pel projecte “Educació bilingüe intercultural en els departaments d’El Quiché, Alta Verapaz i Baixa Verapaz de la República de Guatemala”. o subvencions de 409.933 € per la Fundació Privada Futbol Club Barcelona amb la finalitat "Consolidació Centre Solidari per l’educació i l’esport, Xics Marroc" o subvencions de 900.000€ a l'Asociación para la Cooperación con el Sur Las Segovias, ACSUR, amb la finalitat de "Sensibilització contra la violència de gènere i promoció de la participació de les dones al territori Palestí ocupat-Palestina" i així fins a més de 400 subvencions.

El meu company estava molt emprenyat que el tripartit s'hagi gastat tants diners, no sé el nombre total però pel que he vist, estem parlant de desenes de milions d'euros, quan ara s'està fent retallades a tort i dret a casa nostra o que per exemple podrien ajudar a fer front al problema de tresoreria de la Generalitat que impedeix poder pagar a les empreses i entitats socials que treballen a Catalunya.

Si deixem de banda la poca ètica de subvencionar entitats privades com el FC Barcelona o Associacions espanyoles o que pertanyen al govern alemany com és el cas de la GTZ i també que les finalitats siguin tant poc concretes i intel·ligible com això de "la implementació amb un enfocament de gènere dels Drets constitucionalitzats..." la meva opinió és que no només ens hauríem d'indignar pel que manifesta el meu amic, sinó que el que jo trobo encara pitjor, és que la Generalitat de Catalunya subvencioni el desenvolupament i cooperació internacional quan no som un Estat.

(continua)

Fa temps que tinc un dubte respecte a la política catalana. Aquest dubte és si realment els catalans som idiotes per no saber traduir en una força política el suport majoritari dels catalans a favor de la creació d'un Estat català.

Encara no fa 4 anys, un dirigent d'Esquerra justificava en uns articles al diari, l'aposta per estar al govern de la Generalitat pactant amb el PSC-PSOE mentre s'aparcava l'aposta per la independència que reclamava d'ERC el Dr Carretero en el seu article famós que portava el títol de Patriotisme i Dignitat, perquè segons aquest dirigent, a Catalunya el suport a favor de la independència no arrivava a la meitat del necessari per guanyar un referèndum. Fins i tot, el juny del 2010, en una entrevista al diari Avui, aquest dirigent polític d'ERC fent gala de la seva incompetència per captar el canvi que s'estava produint a la societat catalana, encara assegurava que no hi havia majoria suficient per guanyar un referèndum com argument per justificar el tripartit.

Fa un any i mig, Artur Mas justificava, davant del gran èxit del referèndum d'Arenys de Munt, la seva poca predisposició del seu partit a favor d'aquestes votacions ja que el seu partit tenia enquestes que asseguraven que si és fes un referèndum per a tota Catalunya, sortiria sense dubtes que Catalunya "vol ser espanyola". Un any i mig més tard, al referèndum que es va fer a Barcelona, el mateix Artur Mas, sense periodistes i d'amagat, va anar a votar i ho va fer afirmativament malgrat havia assegurat mesos abans que Catalunya seria "derrotada" si és fes el referèndum per la independència

Fa sis mesos, després de la sentència del Tribunal Constitucional que sentenciava de mort la poca autonomia catalana, l'enquesta del CEO deia que el suport a favor de la creació d'un Estat català era més del 42% mentre que els que hi estaven en contra eren un 29%. Aquestes xifres en un referèndum signifiquen un 60% de vots afirmatius amb una abstenció similar a la dels referèndums que es va fer al principi de la transició democràtica espanyola i superior si es considera una abstenció similar a la que es va produir per l'Estatut. Però estic segur que ara, després que es produís el canvi exprés de la constitució espanyola deixant amb el cul enlaire l'aposta del Duran i Lleida per continuar amb el peix al cove i l'atac directe a la immersió lingüística per les interlocutòries del TSJC, el suport per la independència haurà augmentat fins arribar a prop del 50% del total dels ciutadans. Això significa en el cas que és fes un referèndum, un suport majoritari al SI d'entre el 70% i 80%, segons com sigui l'abstenció.

Davant aquest suport majoritari que reflecteixen les enquestes i que es palpa si s'està al dia del que succeeix a la societat civil catalana, la qüestió que un es planteja és: com potser que no és tradueix políticament? Els partits catalans majoritaris que teòricament miren sempre de donar resposta a les demandes de la majoria, com és que no hi estan treballant per aconseguir la independència?

La política catalana viu immersa sempre dins d'un context electoral. Fins l'extrem que quan hi ha un període que no hi ha eleccions properes, els partits catalans per inèrcia continuen amb els mateixos discursos com s'hi estiguessin enfrontant-se per guanyar o perdre el menys de vots possibles.

Aquest estrès que hi ha, genera dinàmiques de confrontació que acaben corroint les relacions entre els dirigents dels partits polítics catalans i de retruc tot els seus militants i simpatitzants.

Aquesta setmana, la darrera que tinc abans de tornar a Alemanya, he viscut astorat l'esperpèntic espectacle que s'ha produït davant de l'atac contra la immersió lingüística. Aquest atac és per mi, un assumpte d'Estat. Per això, voldria per part dels partits polítics catalans que mostrin una actitud coherent i a l'alçada que és mereix quan la nació catalana està sent atacada pel més preuat que tenim: La llengua catalana.

Però no ha estat així. Malgrat tots els partits catalans (el PP i Ciutadanos no els considero catalans) s'ha posicionat en contra la sentència del TSJC, no han desaprofitat per fer electoralisme criticant CiU perquè va pactar els pressuposts amb el PP.

Quina visió més pobre aquesta d'aprofitar tot el que sigui, sobretot un afer d'estat, per criticar al govern de Catalunya. Que no veuen els partits catalans que la millor manera de defensar el català és aparcar les disputes electorals i mostrar davant els agressors una ferma unitat sense fisures. Molt d'aquests partits critiquen al PP per utilitzar la llengua catalana com una eina política per aconseguir rèdits electorals (sobretot fora de Catalunya) però no s'adonen que ells estan fent el mateix quan utilitzen l'atac a la immersió lingüística per criticar a CiU per haver-los donat carbasses alhora de pactar els pressuposts de la Generalitat.

Si CiU ha de fer front a aquest atac (i els que vindran) sense que hi hagi una ferma unitat de la resta de partits catalans (o al menys la majoria) per fer-hi front, ens estem jugant perdre la batalla i després serien tot de plors i retrets per no haver-ho fet. En canvi si hi ha una unitat sense fissures, la possibilitat de guanyar creix però alhora CiU si no ho fa bé, queda ben clar que ha estat només per incompetència d'ella i no pas pels altres. Que no entenen la resta dels partits catalans, sobretot Esquerra Republicana de Catalunya que si un dia vol aspirar a tornar a ser el partit majoritari de Catalunya tal com va ser fa 80 anys, no ho aconseguirà mai sense mostrar sentit d'estat. Que no entenen que el ciutadà català, que no sap dels greujes i desgreuges que hi ha entre els dirigents polítics, el que vol dels seus polítics és que davant d'aquests atacs, és deixi de criticar-se per anar junts per fer front a l'enemic.

Vet a aquí el drama que tenim els catalans que no ens deixen avançar cap a la nostra llibertat. Cal que els partits catalans deixin de pensar en clau electoralista davant d'aquests atacs contra el cor de la nostra nació. Només així tenim possibilitats de reeixir en la nostra supervivència, que només passa si aconseguir el més aviat possible el nostre propi Estat.

Fa uns dies el President Pujol a la Universitat Catalana d'Estiu va pronosticar que la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol farà un gir els pròxims dos, tres màxims quatre anys per no caure en una situació d’involució molt greu. El President va deixar clar que era necessari que passés alguna cosa, encara que sigui en forma de xoc de trens, tant a nivell d’economia, com de cultura, política i cohesió social, però ha censurat que s’intenti provocar.

(continua)

Avui he pres un cafè amb un company català que treballa amb mi a Alemanya. Encara que ell va néixer a sudàmerica, és català i malgrat porta vivint més de 30 anys a Alemanya, parla un català força correcte, això si, ja amb un petit deix alemany. Darrerament ens truquem i anem a fer petar la xerrada perquè som tots dos del Barça i ens agrada compartir la joia que ens produeix l'equip del Guardiola. Per als immigrants catalans com nosaltres, el que està fent darrerament el FC Barcelona és una de les poques coses que ens fa sentir orgullosos de ser catalans i ens ajuda a marcar diferències amb els altres immigrants espanyols.

La immensa majoria dels immigrats espanyols a aqui a Alemanya, per sort són del Real Madrid i gràcies això, és més fàcil reivindicar que som diferents. Des de què vaig arribar a Alemanya he hagut de donar moltes explicacions pel fet que no em considero espanyol. Al principi amb l'europeu de futbol d'Alemanya i posteriorment amb el mundial de futbol, els meus companys de feina els hi costava entendre com és que no anava a favor de la selecció espanyola de la mateixa manera que ells anaven amb la seva. A tall d'exemple per veure l'ambient que es respira durant aquestes competicions, el meu company de taula penja una gran bandera alemanya que cobreix la seva estanteria i el meu cap, que és holandès per no ser menys, hi penja la bandera d'Holanda a la seva.

La meva postura ha estat sempre que jo només tinc una selecció i aquesta és el FC Barcelona. Per remarcar que el FC Barcelona representa als catalans i en canvi el Real Madrid als espanyols, els explico que mirin quines són les banderes que porten els afeccionats d'un equip i de l'altre. Només amb aquest detall, més d'un alemany ha començat a entendre que els catalans i els espanyols són dos pobles diferents.

Amb el meu company català, avui hem comentat la mala imatge del Real Madrid que els Alemanys estan reben darrerament gràcies al Mourinho, i ell em confessava que no entenia com els dirigents i afeccionats madrilenys podien fer-li costat. Es preguntava a on estava el "senyorio" que tant és vanaglorien els aficionats del Real Madrid. Jo li he explicat, que el Madrid mentre guanyava mostrava "senyorio" de la mateixa manera que un rei ho fa amb els seus súbdits o un amo amb els seus esclaus, però quan és el revés, no saben perdre i mostren el que són: agressius, mentiders i tramposos.

Pel Real Madrid tot s'ho val per guanyar i així ho han pogut fer durant molt de temps gràcies a la complicitat que hi havia entre els estaments arbitrals, a la federació i les autoritats espanyoles. Però ara gràcies a la TV, a on es pot veure tot i també a què dins de la democràcia, encara que sigui tant pobre com l'espanyola, no es permet que hi hagi manipulacions polítiques com abans, el FC Barcelona té la possibilitat per primer cop de poder guanyar i en canvi el Real Madrid ho té més difícil.

De fet és pot dir, que el Real Madrid com a representat més genuí del sentiment castellà, el que està fent darrerament, és mostrar un reflex de la seva història com a poble conquistador. Com tal, el que comptava per guanyar era ser el més fort físicament, més agressiu amb les formes, comptar amb mercenaris xulesc i intimidadors i el que amb més superba afrontava les batalles per mantenir la moral de victòria.

En canvi el FC Barcelona podem dir que és tot el contrari. Com a representat del poble català, és més el reflex d'un poble treballador que ha hagut de cercar altres maneres de poder guanyar. Unes maneres com per exemple cercar l'excel·lència en la qualitat per poder competir contra la fortalesa física, de ser modest apostant per la gent de casa, de no caure amb les provocacions intimidatòries que desconcentren de la feina, la confiança amb les seves possibilitats per poder superar les adversitats i respecte amb l'adversari per no caure amb la relaxació.

Amb el temps actuals les maneres que mostra el Real Madrid no són tan vàlides com eren abans. En canvi le model Barça és el que triomfa en un món cada dia més democràtic, menys corrupte i menys violent.

L'actual Barça ens mostra als catalans quin és el camí que Catalunya hauria de prendre per un dia arribar a ser un model de país de primer odre mundial tal com ho és ara el Barça en el futbol. Llàstima que mentre no siguem un Estat propi no podrem mai desenvolupar-lo. Haurem de conformar-nos mirantel futbol del Barça per la televisió i per desgràcia, els que vivim a l'exterior només en espanyol perquè TV3 no ens ho deixa veure.

Recordo al President Pujol  per la dècada dels 90 a un cèntric Hotel de Barcelona, presentant un nou pacte fiscal que permetria que la Generalitat tingués un millor finançament com a exemple que l'encaix amb Espanya era possible, mentre menystenia els independentistes. Ara, cal cap de 20 anys reconeix que el van enganyar.

Sempre recordaré com el President Maragall va dir eufòric que les reivindicacions independentistes quedaven sense sentint quan el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 89% dels diputats el nou estatut, a on hi havia un sistema de finançament que malgrat no era un concert econòmic, era pràcticament semblant a ell. El President Maragall no ha pogut reconèixer que també l'havien enganyat per culpa de la seva malaltia, però estic segur que atès el seu caràcter, ara, fins i tot, estaria amb el President Pujol fent conferències a favor de la independència. 

Els dos presidents, igual que la majoria dels catalans, havien caigut amb la trampa de creure que Espanya és un projecte a on els catalans hi tenim cabuda.  Creien en l'engalipada que pot existir una Espanya amb una Catalunya que pogués ser més o menys sobirana amb els propis recursos, malgrat hagués que pagar un peatge més o menys assumible. Però tot això és i era una fal·làcia.

(continua)

Darrerament el President Mas està repetint el concepte de la Transició Nacional. Avui mateix a TV3 ho ha fet, igual que ahir en l'acte d'entrega del 15è Premi Ramon Trias Fargas d'assaig polític.

El diari Ara resumeix les paraules del President a TV3 d'aquesta manera:

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha explicat, en una entrevista a TV3, que “Espanya vol Catalunya dòcil i pagana”. “Si seguim així toparem sempre amb la mateixa paret, una paret molt gruixuda, molt alta, sense portes i sense finestres”, ha explicat Mas. Per superar aquest obstacle, la recepta de Mas passa per la “transició nacional”, tal com ell l'anomena, un camí que arrenca amb “la decepció per la sentència sobre l'Estatut”. Segons ha explicat Mas, “el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir”. El president ha insistit que “no sabem quin serà el port d'arribada però sabem que hem d'agafar un rumb diferent”. Això sí, ha identificat el “primer port” de la ruta, que ha de ser, segons ell, “el pacte fiscal”. I a l'hora d'establir terminis per fer les demandes a Madrid, Mas ha estat clar: “L'any que ve, just després de les eleccions espanyoles”. Aquesta serà la condició que CiU posarà tant a PP com a PSOE per assolir un acord estable de govern.

El que diu el President Mas, un s'ho pot agafar amb incredulitat o creure tot el contrari, és a dir, que realment el President Mas ho diu de veritat quan parla que després de la sentència de l'Estatut, cal començar un camí nou, anomenat Transició Nacional, i que el sentit de la ruta és el dret dels catalans a decidir.

Ser incrèdul o no amb el que diu el President Mas, depèn de l'experiència prèvia amb ell i el seu partit, com també la confiança que la seva persona et mereix. En el meu cas, la meva percepció de l'Artur Mas com a polític, és que no és un bocamoll o que és prodigi en fer declaracions grandiloqüents buides o promeses irrealitzables, per després desdir-se. El veig com un polític que mesura molt el que diu perquè no li agrada ser esclau de les seves paraules o pitjor, incomplir-les. Altres persones que el coneixen personalment, m'han explicat que és una persona molt calculadora i que abans de prendre una decisió, estudia totes les possibilitats.

En aquest sentit i si mirem els precedents, l'Artur Mas té la taca negra del pacte amb el ZP i el PSC-PSOE, a on va acceptar la passada pel ribot de l'Estatut aprovat pel 89% de la cambra catalana. Allà realment li van aixecar la camisa en tots els sentits. Va quedar davant dels catalans, sobretot els soberanistes com un traïdor i a més, posteriorment els socialistes no van complir el pacte quan el Montilla va ser anomenat President de la Generalitat en comptes d'ell que havia tornat a guanyar clarament les eleccions.

Per què una persona tant meticulosa i calculadora li van prendre el pèl d'aquesta manera?. M'imagino que els sectors regionalistes dins de CiU, com també els sectors econòmics catalans lligats al mercat espanyol, van convèncer a l'Artur Mas que si pactava amb el ZP, quedaria davant dels catalans com una persona responsable que mirava pels interessos generals quan va mirar de no allargar més el conflicte generat amb Espanya amb l'Estatut (recordeu que fins i tot, els militars va amenaçar en sortir de les casernes) i alhora s'assegurava de ser escollit si tornarva a guanyar les eleccions. Suposo que també va sospesar que era impossible que l'Estatut fos acceptat tal com va sortir el 30 de setembre del 2005 i va mirar d'aconseguir els mínimes retallades pactant-les previament. Però al final, la retallada pactada ha resultat ser en va, perquè el Tribunal Constitucional s'ha encarregat d'acabar de deixar-lo pitjor que l'Estatut que teníem abans. Un fracàs digne de ser estudiat com un dels pitjor pactes polítics que s'ha fet mai en política.

Però em penso, que aquella aixecada de camisa tant gran, ha estat clau per fer canviar el pensament i el caràcter de l'Artur Mas, o almenys això espero. Diuen els nord-americans que per triomfar cal haver fracassat abans, perquè de les derrotes i fracassos és quan s''aprèn més i així estar més preparats per després poder guanyar. Desitjo que l'Artur Mas, hagi après la lliçó.

Per això, malgrat mantinc una certa reserva donats els precedents, crec que realment el President Mas no diu cap mentida quan parla de la Transició Nacional. Quan diu que no sap a quin port acabarà, m'imagino que ho diu en el sentit que per a ell (suposo que per una part o la majoria de CiU) si Espanya decidís per donar un nou marc de relacions a Catalunya a on el Dret a decidir dels catalans fos reconegut, el President Mas, donaria per acabat la Transició, malgrat que no s'hagi constituït un Estat català.

La clau de tot això, està en definir que s'entén pel "Dret a decidir dels catalans". Potser per alguns, que Espanya doti als catalans d'un nou pacte fiscal a on els catalans tinguin més recursos o pugin decidir més sobre aquests, ja serà suficient. Però per a altres, com jo mateix, aquest dret a decidir només és possible si Catalunya esdevé un Estat propi igual que Espanya.

Però totes aquestes discussions sobre l'abast del Dret a decidir entre els catalans, per mi, al final seran supèrflues. Alhora de la veritat, en el moment que el President Mas miri de posar en marxa la Transició Nacional cap el sentit del Dret a decidir, els espanyols actuaran per impedir-ho. La idiosincràsia d'una Espanya provenen d'un imperi constituir amb el poble castellà com el nucli fonamental que li dota sentit a la seva existència, farà que la reacció d'aquests, si fem cas els precedents històrics, sigui violenta contra els catalans, sense distinció, provocant que es tanqui qualsevol possibilitat que la Transició Nacional pugi arribar a un bon port. Més aviat els espanyols ho aprofitaran per aturar-la i per fer-la recular, tal com ho han aprofitat amb l'Estatut.

Mentre estiguem a Espanya, pels espanyols el poble català no existeix com a tal i per tant els catalans no tenim Dret a Decidir rés de diferent que la resta d'Espanya, és a dir, del que el poble castellà vulgui que decidim. Si algú té dubtes, que llegeixi la sentència del TC sobre l'Estatut, allà ho deixa ben clar que és així.

Per tant, la lògica em diu que, una vegada començat la Transició Nacional per Dret a Decidir, els espanyols sense voler-ho i malgrat hi hagi catalans que s'acontentin amb poc, ens obligaran a arribar a l'únic port possible que quedarà si volem poder exercir-ho: La constitució de l'Estat català.

Endavant les atxes!!

Fa temps que estic escrivint propostes per ajudara avançar cap al nostre Estat propi o faig crítiques respecta a propostes polítiques o accions independentistes. Algú pot pensar que sóc un il·lús o simplement un pretensiós que escriu com aquell que només ell sap la veritat. No ho dic en va, més d'un cop jo mateix ho penso. Però també penso que si tinc algunes idees que considero que poden ser interessants o algunes crítiques que poden ajudar a avançar o en cas contrari impedir en retrocedir, cal compartir-les.

El fet de viure fora de Catalunya dificulta molt accedir a tota la informació tant escrita com sobretot, l'estat d'ànims que respira la societat catalana. Molts cops he desestimat o ho he vist amb una certa distància algunes opinions provinents d'intel·lectuals o pensadors que estan immersors en un entorn tancat o molt influenciat per un fet o sector de la societat.

Aquest estiu, a Menorca vaig coincidir amb un alt directiu d'una multinacional, que no és català però porta vivint més de 30 anys a Barcelona. Està a punt de jubilar-se i estava ben decidit a deixar d'estar empadronat a Barcelona per no haver de pagar imposts. La raó argumentada era que no volia ajudar amb els seus diners un govern català que no ho vol compartir amb la resta d'Espanya. Dic resta d'Espanya perquè davant de la meva defensa del concert econòmic a on utilitzava sempre Espanya o espanyols com a una cosa diferent a Catalunya o catalans, ell em va contestar que per a ell tot és el mateix. És a dir, Catalunya i els catalans som d'Espanya i espanyols. Ell creu amb el projecte i imaginari col·lectiu d'Espanya.

La discussió va ser sempre molt cordial i  amena. Sempre he pensat que es pot discutir entre dues persones intel·ligents i honestes de qualsevol cosa, fins i tot
 d'un tema com aquest. Lògicament no el vaig convèncer de res, però tampoc ell a mi.  Segons ell, la Generalitat ja té moltes competències i ja gestiona un 70% dels diners que es recapta. Segons ell, el problema era que els catalans havíem dilapidat els diners i que ara, amb la reivindicació del concert econòmic era una fugida endavant per no reconèixer els nostres errors i a més, era fet amb la idea de trencar el projecte de construir una Espanya entre tots. Vaig mirar d'explicar-li totes les dades que em recordava que he llegit respecte a l'espoli fiscal i altres greuges. Però no hi havia res a fer. Ho posava en dubte amb la seguretat d'un alt executiu amb milers d'hores de reunions.

Estava clar, que la informació que aquestalt alt directiu rebia sobre l'espoli fiscal estava molt influenciada per sectors propers a PP i Ciutadanos. En el seu sentiment de formar part d'un sentiment col·lectiu espanyol, preferia empassar-se sense posar-ho en dubte tota informació favorable a la seva idea, a qualsevol altre.

Tot això, us explico, perquè m'ha vingut al cap quan avui he parlat per telèfon amb el meu pare. Com sempre hem acabat parlant sobre com està la independència de Catalunya. Jo li he comentat la darrera enquesta del CEO que ens dóna un 60% de vots a favor del SI i el fet que si Òmnium Cultural ha proposat l'objecció fiscal si no s'aconsegueix el concert, semblava que el merder que es podria generar, potser si que estem apunt d'aconseguir-la en els propers anys. El pare, convergent i com ell es defineix, un separatista de dretes, em diu que el tema fiscal pot acabar decanviar la balança cap a la independència, però que estem molt lluny encara. Segons el pare, si ara és fes un referèndum, tots els espanyols o descendentsd'espanyols que representa un 50% dels que anirien a votar, votaran massivament pel NO, mentre que l'altra 50% de catalans, la meitat votaria SI i l'altra meitat s'abstindria per por. És perdria segur. El pare sempre ha considerat que la majoria dels catalans són covards i per això, som encara una colònia.

Quan he intentat fer-li veure que l'enquesta del CEO diu el contrari, ell em contesta, que una cosa és contestar per telèfon i l'altre, és anar a votar. Ell es basa amb la seva experiència del seu entorn per dir que el referèndum està lluny de guanyar-se. També em diu, que si es vol anar molt depresa cometen errades, el PP pot arribar a imposar-se a Catalunya igual com a fet al País Valencià o Mallorca.

Després d'una estona de discutir,  el pare m'ha deixat una frase d'aquelles demolidores: "Jo sempre, com a home de ciència, m'he preguntat com és que encara hi ha creients entre els meus amics que els considero persones molt intel·ligents i formades. Doncs amb tot això del moviment independentista m'has donat la resposta. Vosaltres discutiu entre vosaltres i us retro-alimenteu i vosaltres mateixos us creien la part de la veritat que més us va bé per sentir-vos bé, però això no necessàriament és la realitat".

Doncs el mateix es pot aplicar a l'alt directiu espanyol com també podria fer servir contra el pensament pessimista del meu pare. Però segur també entre nosaltres els que forment aquest conglomerat de persones que estem dins de les xarxes socials, d'una manera o altre, treballant per la independència.

Jo després de tot el que he viscut aquests dos anys amb Reagrupament i els resultats del 28N, he de reconèixer que havia entrat en aquesta dinàmica de creure'm la veritat més favorable. Entenc que per poder guanyar t'has de creure que ho podràs fer. Però també, quan la guerra és tant difícil i corres el risc de perdre per sempre, no preparar-se correctament i presentar batalla en les millors condicions, pot ser decisiu. Ara bé, això no vol dir renunciar o deixar d'armar-se.

Cal no deixar de preparar-nos per la batalla final. Per fer-ho de la millor manera, és imprescindible  poder obtenir la millor informació fiable de tot el que està succeint sino potser estarem treballant en una direcció equivocada. Per això, els independentistes també hauríem de mantenir una certa distància amb el que s'explica de nosaltres, el que ens expliquem entre nosaltres i també de l'enemic, per així poder d'una vegada guanyar. De fet, només que guanyem una vegada, ja n'hi haurà prou.

Endavant les atxes!!

Per poder assolir els objectius proposats cal decidir l'adequada estratègia. Aquesta, pot ser diferent segons les circumstàncies i els recursos que es disposa. Per aconseguir l'objectiu de què Catalunya esdevingui un Estat lliure i sobirà a la Unió Europea, cal decidir correctament l'estratègia sinó es vol córrer amb el risc de no arribar-hi mai.

L'estratègia que hi ha hagut fins ara entre els independentistes ha estat basada en dos grans eixos:

1) Pedagogia a favor de la independència per aconseguir un suport majoritari a ella

2) Crear o fomentar que un partit independentista arribi al poder per poder fer pedagogia des de les institucions i quan hi hagués el suport majoritari, engegar el procés cap a la independència.

Fins fa poc, pensava que aquesta era la millor estratègia. Creia fermament que el millor era aconseguir que un partit arribés a governar per així poder fer pedagogia a favor de la independència. A través dels mitjans de comunicació dependents directament (TV3, CatRadio...etc) o indirectament (amb els mitjans subvencionats) i també per accions polítiques del President i consellers, pensava que ajudaria a crear dins de la societat catalana un estat de l'opinió política favorable a la independència. Una vegada s'hagués aconseguit, començar el procés des de la Generalitat per aconseguir-la.

Però el que no comptava era amb la capacitat perversa per corrompre les persones que el poder té i una democràcia espanyola que acaba desactivant als polítics independentistes quan es presten a fer política . El que ha succeït amb ERC quan ha tocat poder, és un exemple clar del que acabo de dir. Penso que no cal més paraules.

Després de veure la marrada que patia el que fou el meu partit durant 18 anys, vaig pensar que calia canviar d'estratègia. Un partit que vol aconseguir un Estat propi, mai ho podrà aconseguir si es presta a jugar a fer política (sigui d'esquerres o de dretes) dins del marc constitucional espanyol. Per això, vaig abraçar amb molt d'entusiasme la proposta del Dr. Carretero amb Reagrupament.

Reagrupament va proposar crear una candidatura formada per independentistes que deixant de banda les seves adscripcions ideològiques (i partidistes), es presentessin al Parlament per proclamar la independència de forma unilateral i després si fos necessari, fer un referèndum de ratificació sota l'auspici de la comunitat internacional. La novetat, a part de la proclamació unilateral de la independència, era la nova estratègia de crear un moviment format per persones i no partits, per no caure en el joc partidista polític i aixì concentrar-se en aconseguir més ràpidament la independència. També es va fer propaganda a favor de regenerar democràticament la política catalana com a mitjà per arribar-hi a sectors de la població que no eren independentistes i també posar de manifest la corrupció que existeix a Espanya.

Tot el que va succeir amb Reagrupament i els resultats del 28N, van demostrar-me, que malgrat semblava una bona estratègia i de comptar amb un excel·lent equip humà, hi havia quelcom que el feia inviable. En aquest cas, no ha estat la perversió inherent que hi ha al poder. El que ha fet fracassar electoralment a Reagrupament, ha estat el pobre i miserable joc polític que existeix dins de la societat catalana. Malgrat està clar que aquest joc depèn del poc marge que ens dóna el marc espanyol, això no treu, que hi ha una part important de responsabilitat dels catalans de permetre que el que abans es deia que era un oasi català, ara sigui més aviat un pantà podrit ple d'escorpions i sangoneres. Altre punt que explica el fracàs electoral, és que, segons el meu parer, el Dr. Carretero és més un líder per un país del nord d'Europa que d'un país mediterrani i espanyolitzat com el nostre.

Però a part d'aquestes constatacions desagradables, per sort, gràcies a una sèrie d'iniciatives de la societat civil els darrers any i la inestimable ajuda dels nacionalistes espanyols, hi ha ara per fi, un suport majoritari de la societat catalana a votar afirmativament en un referèndum d'independència. Això és nou. Aquest suport tant majoritari no existia fa 5 anys.

Aquest suport majoritari s'ha aconseguit sense l'ajuda de la Generalitat i dels mitjans de comunicació, més aviat al contrari. Això per mi, obliga a canviar radicalment l'estratègia que fins ara s'ha aplicat. Ja no cal aconseguir governar la Generalitat per assolir una majoria social a favor de la independència. Ara el que cal es definir una nova estratègia per arrancar el més aviat possible el procés d'independència, doncs el suport ja ho tenim. Aquesta, segons la meva opinió, es basaria en dos punts:

1) Per assegurar que guanyi el SI en un referèndum, tal com senyalen les darreres enquestes, cal desactivar els abstencionistes temptats a votar pel No. Per això cal fer una Pedagogia específica, des de la societat civil a aquests sectors de la població. Per mi, aquests són bàsicament: els immigrats nous i sobretot els anomenats "indignats". Amb aquests darrers cal insistir amb el tema de la injustícia social i de la pobresa democràtica del sistema polític actual és degut a què els espanyols ho han creat per mantenir sotmés al poble català i basc. Això ha estat aprofitat per alguns per aprofitant-se i enriquir-se a costa de la resta dels espanyols. Cal fer-los veure que sense la independència no haurà mai l'oportunitat de poder crear un Estat nou dotat d'un sistema polític més just i lliure de les perversions de l'actual règim espanyol derivat del franquisme.

2) Pressionar, des de la societat civil, als representants polítics perquè facin els passos necessaris per assolir que Catalunya esdevingui un Estat propi. Cal que els dirigents dels partits polítics arribin a la conclusió que si volen continuar al poder o un dia arribar-hi, han d'assolir la independència de Catalunya. Com vaig definir a la primera part, cal deixar-los sense oxigen de poder fer "política".

Ha de ser la societat civil qui ha d'agafar lideratge per assolir la independència. De fet, moltes accions que ha fet la societat civil, ha provocat que els partits polítics modelin el seu discurs cap a postures més independentistes. Fa pocs anys CiU, malgrat tenir potser la mateixa base de votants sobiranistes que ara, no volia sentir parlar d'independència. Recordo que quan vam fer la manifestació de Brussel·les el 2009, els dirigents de CiU, van obligar al seu candidat, que era un independentista reconegut com en Ramon Tremosa, ha ser molt cautelós i fins i tot, de no participar a la manifestació. Dos anys més tard, el ex-president Pujol sembla que s'ha tornat independentista i el President Mas, no s'amaga de dir que potser haurà de pensar seriosament amb ella com una solució de l'atzucac que es troba Catalunya. Estic segur que els referèndums populars del darrer any, la gran manifestaciño del 10J i el nacionalisme espanyol imperant a Espanya, ha fet que els votants convergents que eren reticents a mostrar-se com a independentistes, ara són els que diuen als seus dirigents, que apostin més per a ella.

Per tot això, penso que cal que la societat civil reforci l'esforç i continuí treballant, encara amb més ganes, per aconseguir que en les properes eleccions al Parlament hi hagi les condicions necessàries per tal que els partits catalans arribin a un acord per fer una gran candidatura per engegar el procés cap a la independència. A aqui l'ANC pot tenir un paper cabdal.

Només dependrà de nosaltres, els catalans de càrrer i que no tenim cap compromis ni abscripció partidista. Cal tenir clar que els partits polítics només s'hi apuntaran al final si hem fet bé la feina i crear un de nou ad-hoc per això, donades les circumstàncies i les dificultats que imposa el sistema democràtic espanyol, es impossible. Cal tenir clar que els partits polítics actuals, com a maquines per guanyar votacions que són, si veuen que no treballar per la independència segueix sent el camí més fàcil per aconseguir guanyar les eleccions, no hi haurà res a fer.

Ara per ara, per mi, aquesta és la millor estratègia possible que assolir el somni que molts de nosaltres portem lluitant des de fa molts anys: Veure Catalunya com un Estat d'Europa.

Endavant les atxes!!