L’escriptor Víctor Alexandre ha escrit una ressenya del meu llibre al darrer número de la revista “Lletres”:

El crit de Brussel•les: “Volem un Estat català”

Víctor Alexandre

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel•les, de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel•les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que avui en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d’inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s’hauria fet, ja que l’èxit d’una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per a fer de pont entre visions enfrontades o per a apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs —entre els quals hi ha Josep Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Josep-Anton Martínez-Llorach…— i també els neguits que van passar a mesura que la data s’atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l’Ajuntament de Brussel•les, penjaven d’un fil.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa

http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=519

Sincerament  estic una mica avergonyit per l’afalacs i en aquest sentit m’agradaria dir que van haver altres companys que es van implicar igual que jo i la seva visió potser seria diferent que la que explico al llibre, car aquesta és la meva vivència.

També dir-vos que com a escriptor novell he hagut de comprar 300 eixemplars i que amb molt de gust us puc fer arribar  a casa sense cap cost adicional (el llibre val 17€)

Per acabar recordar-vos que el proper dimecres 28  a les 20:00 al Centre Cívil Casa Orlandai (carrer Jaume Piquet 23 – Sarrià) presentaré el llibre amb el Joan Carretero i la Montserrat Tudela. Amb molt de gust, signaré els llibres  (el preu serà de 15€)

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

La manifestació del 7 de març del 2009 a Brussel·les representa una gesta històrica per als catalans que desitgem la sobirania plena de la nostra nació. Per primera vegada milers de catalans anàvem fora dels Països Catalans a manifestar-nos per la independència. Els ciutadans de Brussel·les van viure en directe, sense intermediaris, com els catalans estaven disposats a fer milers de quilòmetres per reivindicar la voluntat de tenir un estat propi. Possiblement la manifestació a Brussel·les va fer més per la internacionalització de la causa independentista que totes les gestions que la Generalitat de Catalunya i els partits polítics catalans havien fet d’ençà de la restitució de la democràcia a l’Estat espanyol.

També aquesta iniciativa va tenir la virtut de demostrar-nos a nosaltres mateixos que quan es treballa per un objectiu, com és la independència, els catalans som capaços de deixar de banda les diferències ideològiques i partidistes, per anar units. Encara que sigui amb pocs mitjans i sense cap ajuda institucional, anant units per la independència podem aconseguir una fita increïble com ha estat aquesta. Tot un precedent que posteriorment donaria peu a una altra de les fites importants històriques com són els referèndums populars.

Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana fou un projecte reeixit que va significar una injecció de moral a la lluita per a la independència dels catalans. Si a Brussel·les, amb el crit unànime a favor d’un estat propi, milers de catalans de totes les ideologies es varen manifestar units pels carrers, ¿per què no es pot aconseguir que en un dia no molt llunyà, hi hagi un grup de diputats de totes les ideologies que votin units per la proclamació de la independència de Catalunya?

Però dur a terme aquesta manifestació no fou fàcil i tampoc exempt de grans dificultats. Unes dificultats que posaren en perill l’èxit de la iniciativa més d’un cop. Una d'aquestes dificultat fou saber treballar en equip aparcant les diferències que existien entre els qui ho van organitzar. He pensat que calia plasmar en un llibre tot l’esforç que es va fer per dur-la a bon terme, com també per deixar-ne constància escrita per al futur. M’agradaria que un dia l’exemple d’aquesta iniciativa pugui inspirar altres catalans a continuar fent-ne d’altres. Crec fermament que la independència de la nació catalana només s’aconseguirà si els catalans treballem de valent i sense parar, realitzant tot tipus d’iniciatives sobiranistes com la que explico en aquest llibre.

El llibre està estructurat cronològicament en capítols on s’expliquen els precedents, la gestació i, finalment, el relat en primera persona de l’experiència vital que fou per a mi la manifestació de Brussel·les. Al final del llibre hi ha una recopilació d’articles meus publicats als blocs que ajuden a entendre quin eren l’ambient i les condicions que van ajudar a fer realitat la iniciativa. El darrer article són unes reflexions del que va significar per a mi Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana.

Per acabar, voldria que aquest relat també sigui un petit homenatge als que varen ajudar que la manifestació fos un èxit i també als milers de catalans que es van mobilitzar des de tots els indrets de la nació catalana. Del País Valencià, de les Illes, de la Franja, del Principat, de la Catalunya Nord i també de l’estranger, deu mil catalans van fer milers de quilòmetres, amb tots els mitjans de transports imaginables: motos, cotxes, furgonetes, caravanes, autocars, trens i avions; tot per poder dir al món que els catalans “Volem un Estat Català – We want a Catalan State”.

Manel Bargalló i Alabart

Octubre 2011

Podeu trobar tota la informació sobre el llibre, amb vídeos i fotografies i a on es pot comprar a aquí: http://elsherois.cat

Jo m’he fet seguidor del Barça a mesura que m’he fet més gran. Abans m’agradava el basquet i lògicament el judo, l’esport que he fet durant 20 anys. Després amb la bicicleta, a on he gaudit jornades immemorables del Tour amb l’Induiran i després l’Armstrong.   Però ara, realment és el Barça el que em fa vibrar.

A part de que el Guardiola ha aconseguit fer, que ara per ara, el Barça és el millor equip de món, a mi, darrerament no sé perquè, trobo que cada gol que fan, hi sento una alegria immensa. L'altre dia amb el Madrid, que per desgràcia no ho vaig poder veure per Internet ja que tots els canals estaven saturats, però si que ho vaig escoltar per la ràdio via Internet, ha estat increïble.

He gaudit com mai i cada gol, he cridat com un boig. Fins i tot, la dona m’ho ha fet nota: Manel sembla com si et anés la vida!!

Ara que escric aquestes ratlles, recordo el que pensava quan era jove i veia aquells homes ja granadets  perdre l’oremus per un gol de Barça. Pensava que aquells pobres homes devien estar molt frustrats de com li anava  la vida i només es podien treure tota la seva ràbia quan anaven al futbol. Cada gol, per aquells homes, era com una joia que la vida els hi negava.  Aquells homes es desfoguen amb el futbol.

Em penso que amb el que ha succeït aquest mesos, un s’ha tornat un hooligan del Barça.

Visca el Barça!!
Visca Catalunya!!

Una de les cançons quan encara era adolescent que més em va colpir quan la vaig sentir per primera vegada, fou una no gaire coneguda del Lluis Llach: A la taverna del mar

És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.


I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia "demà tindràs temps encara".

Quan la vaig escoltar em vaig prometre que això no em passaria a mi. Peró poc a poc les circumstàncies de la vida em va portar cap sentir-me com el vell de la taverna abans de tenir l’edat de Crist.

(continua)

.

Darrerament m’ha succeït una sèrie de fets que m’he estan fent reflexionar. L’altre dia, la meva amiga i regidora de CiU de Malgrat de Mar, el meu poble conjuntament amb Blanes, em va fer una observació a un article meu La por de l’esclau a ser lliure.

La Neus Serra em retreia que utilitzo unes paraules molt fortes i no sempre de manera justificada per qualificar els polítics que no comparteixen les meves adscripcions polítiques. Em retreia que si em creia patriota, hauria de respectar els altres patriotes que no comparteixen els meus punts de vista. En comptes de cercar la unitat o sumar per la llibertat de la nostra nació tal com predico, ella m’observa que el que estic fent gràcies a les meves fortes paraules és crear rebuig.


Per l’altre costat, he comès una greu equivocació escrivint un comentari al bloc d’un company blocaire que varem compartit al bloc amb estrelles, i que malgrat em sento molt identificat amb el que escriu, darrerament degut a la passada crisi que va succeir a la junta de Reagrupament ens hem distanciat. El seu bloc, lo full de ruta va ser molt crític amb el que va succeir i el Joan , el blocaire que ho escriu, va utilitzar paraules, tal com diria la Neus, “molt fortes i no sempre de manera justificada” per manifestar el seu rebuig de com es va resoldre. Possiblement és per aquesta manera que té d’expressar-se que m’agradava llegir al Joan quan escriu del que estava succeint a la política catalana. Però és clar, quan veus que les seves fortes paraules eren per desqualificar ara al que tu defenses, fa mal. Molt de mal.

Em fan tant de mal, que a l'inconscient em queda quelcom que em fa llegir posteriorment el que no ha escrit. L’altre dia, amb les preses i després de portar varis dies intercanviat correus amb un altre crític de les terres tarragonines i de llegir algunes noticies tendencioses contra Reagrupament en alguns mitjans electrònics partidistes,  vaig escriure un comentari de resposta a un article del Joan interpretant totalment diferent i equivocadament el que ell havia escrit. Vaig llegir-ho com un atac als qui defensem l’opció de Reagrupament quan no era cert. Realment la vaig espifiar de ple i estic molt avergonyit. Per culpa d’aquest desafortunat fet, he perdut confiança amb la meva capacitat d’interpretar el que llegeixo.Però també em fa pensar que el que jo escric també és interpretat en sentit diferent al que jo voldria o he escrit, pels qui s'han sentit ferits per les meves fortes paraules en els meus articles. 


(continua)

.

Ja porto 4 anys a Alemanya i només l’any passat vaig poder gaudir de la revetlla, encara que d’una manera especial, fou a Ciutadella.

A Alemanya, concretament a Baden Würtemberg, l’escoles fan dues setmanes de festa a la Pentecosta i tothom aprofita per fer vacances. Per desgràcia aquest any a caigut a finals de maig i principi de Juny. Maleit calendari catolic, podrien fer-ho sempre que caigués a finals de juny!!

A la bonica ciutat menorquina de Ciutadella,  la revetlla és gaudeix diferent que a la resta dels països catalans. De fet Sant Joan és la festa major de Ciutadella, és la gran festa que els habitants de Ciutadella i els seus contorns esperen tot l’any per celebrar. No ho fan com nosaltres els catalans del principat amb petards i el foc. Allà tot gira al voltant del Jaleo i a part de les tradicions de s’homo des Be i la llançada d’avellanes.  Cada casa s’obre als amics, parents i coneguts i et donen menjar amb el Gin amb llimonada. M’ho vaig passar molt bé i no vaig enyorar els petards ni el foc.

Però aquest any a Karlsruhe, igual com els dos primers anys, ni revetlla ni res que sé sembli. La petita la tinc malalta amb febre,  i la dona està cansada de dues nits en vetlla. Però també per sortir a prendre quelcom sense veure l’ambient que es viu a Catalunya o a Ciutadella, la veritat és que deprimeix més que quedar-se  a casa i no fer res d’extraordinari.

Així doncs avui, em quedaré a casa mirant el partit d’Alemanya contra Ghana i després de repassar els correus i escriure quelcom al Facebook, aniré a dormir per demà al matí anar a treballar.

L’any vinent com que la Pentecosta cau a finals de Juny, per sort estaré de vacances i podré anar a gaudir del Sant Joan. Encara no sé a on, si a Ciutadella o a casa, però tant em fot. Per mi Sant Joan és màgic i és una de les celebracions que més enyoro.

Ja començo a contar els dies que em queden!!

Que passeu una bona revetlla!!

A alemanya no hi  ha un mes a on tothom faci vacances, com a Catalunya es l’agost o els francesos el Juliol. Els alemanys que tenen més vacances pagades, 6 setmanes, aquestes pràcticament mai són agafades totes seguides.

 Si tens canalla i aquesta està a l'edat escolar (a partir de 6 anys) els pares s’han d’adaptar a les vacances escolars que són repartides per tot l’any, malgrat a l’estiu al meu land, tenen enguany del 29 de Juliol al 14 de Setembre. Durant aquest llarg periode de vacances escolars a l’estiu, hi ha moltes activitats subvencionades pel municipi amb col·laboració d’empreses que es queden la canalla des de les 8 del matí fins ales 5 de la tarda. En canvi les vacances de setmana santa, o de Pentecosta o les Herbstferien (de la tardor) o les de Nadal, poca oferta hi ha. Tot plegat fa que els pares alemanys els hi surti més a compte fer vacances repartides per aquestes dates.

Aquest any el meu fill Jan , ja ha anat a l’escola i hem fet les vacances d’estiu  per dues setmanes de Pentacosta i potser a principis de setembre farem una setmana més, ja veurem si ens arriba el pressupost. La resta ens l’haurem de combinar per la tardor i sobretot per Nadal que les dates senyalades que són festes acaben en cap de setmana i això ens obliga a agafar molts dies de vacances.

A Menorca ha estat unes bones vacances malgrat el contratemps i ahir vam arribar al mig dia amb el Ferry. Després de deixar la família a Blanes, vaig  anar als Pallaresos a fer la presentació de Reagrupament.  Per  mi va ser un honor poder fer-ho davant de la vintena de catalans que van venir a escoltar-me. El sopar posterior amb els companys de Reagrupament del Tarragonès, va ser una vetllada molt interessant i em va donar ànims que anem en molt bon camí .

Ara quan acabi d’escriure aquestes ratlles amb dificultat per la mà enguixada, agafarem el cotxe i cap amunt, que a 1.350 quilometres ens espera Karlsruhe. Diumenge dormir i descansar per dilluns de nou a treballar.

Endavant les atxes!!

El meu amic i patriota Ramon Garriga-Marquès ha mort el passat diumenge als 88 anys.
El vaig conèixer fa 18 anys quan vaig entrar a militar a ERC a Malgrat de Mar. Ell junt amb uns altres formava part del que jo anomenava la vella guàrdia republicana del poble. D'aquelles persones que havien patit la brutal repressió i intent de genocidi del  la llengua, cultura i història catalana, però malgrat tot, varen saber mantenir la flama encesa fins avui.

En Ramon, va exiliar-se cercant-se la vida als països escandinaus, necessitava sortir de la grisor metàlica imposada per la dictadura i la misèria post guerra civil. Ell va destacar per la seva tasca com periodista i diplomàtic.

Des de sempre va haver molt bona complicitat entre nosaltres, sempre l'hi he admirat la seva tasca intel·lectual i patriota a favor de la independència. Més d'un cop m'havia confessat que li hagués agradat poder anar a l'ONU i veure la senyera al pal Per  això la seva mort, m'ha colpit.

Aquí teniu el meu petit homenatge al Ramon i també als altres vell guardians de l'esperit republicà de Malgrat de Mar, que he escrit al bloc de deumil.cat

El meu petit homenatge a Ramon Garriga-Marquès i els vells republicans del poble

Ramon, gràcies per tot. Que el teu exemple de patriotisme ens guiarà en aquests moments tant importants per Catalunya.

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Kalrsruhe

Nota: La foto l'he agafat del web de l'amic malgratenc Joan Dàvila
http://elsot.blogspot.com/