Ahir es va publicar al e-noticies.cat  part d’un correu meu intern entre els coordinadors i membres de les juntes locals de Reagrupament,  a on argumentava respecte el futur de Reagrupament com a partit polític. Els títols  del e-noticies.cat, demostrava que no havien llegit el que ells mateixos publicaven (suposo que han de vendre la noticia). Però el contingut del text deixava clar que era unes reflexions internes, ben lògiques després del 28N,  per mirar d’aconseguir els objectius proposats: Una majoria de 68 diputats per proclamar la DUI.

He escrit més d’un cop, que els catalans no sabem discutir i encara menys criticar-nos. Recordo que ho vaig fer al bloc de deumil.cat amb dos articles: Pell Fina i Ens manca cultura política. Suposo que a part de la nostra idiosincràsia mediterrània, de caire individualista i expressivitat exagerada, junt amb la manca de tradició democràtica i el mal exemple dels espanyols, ha acabat fent que siguem poc tolerants a la critica i al debat. Normalment caiem amb postures maximalistes típiques com “d’estàs amb mi o estàs contra mi.”

Penso que hauríem de fer un exercici d’autocontrol i disciplina els catalans, en mires de no caure en aquestes postures. Per mi, aquest és una de les raons, no l’única, que dificulta el bon enteniment entre els independentistes.

Quina és la solució? Jo penso que és fomentar més debat. Fomentar més la crítica. Fomentar l’educació i el respecte per l’opinió de l’altre. Però cal que la crítica sigui honesta, sense caure amb personalismes i deixant clar, quins són els motius d’ella. En aquest sentit malgrat volia esperar una mica més de temps, degut a què un desgraciat (ho dic per la feina tan desagradable que ha de fer) ha volgut torpedinar aquest debat intern dins de Reagrupament o simplement ha pensat que podria fer mal a l’independentisme filtrant correus interns privats a la premsa, he decidit escriure la tercera part dels articles que havia començat fa un mes a publicar en aquest bloc. 

(continua)

A la primera part vaig fer una introducció a on exposava els motius que havien fet, segons el meu parer, que al Parlament no hi hagués una bona representació independentista malgrat l’augment del suport a la independència. Acabava amb que calia que totes les formacions independentistes fessin una diagnosi de la seva situació per avançar cap a la independència. Deia que malgrat la urgència de les eleccions municipals, no s’havia d’oblidar de fer les coses importants per aprendre dels errors.

En aquesta segona part exposaré, segons la meva modesta opinió, quin passos haurien de fer les diferents formacions polítiques catalanes per aconseguir la independència. Començaré, segons l’ordre invers als vots aconseguits en les darreres eleccions al Parlament del 28N.

Quan un té un accident greu el millor que es pot fer és diagnosticar ràpidament les ferides per després curar-les amb el tractament específic. Si es fa la diagnosi ràpidament les possibilitats de curació són molt altes.

El moviment independentista ha patit un accident molt greu aquest 28N. Hi havia unes expectatives molt bones per culpa dels darrers esdeveniments succeïts que feien pensar que el Parlament resultant seria més independentista que mai. Però potser per culpa d’aquestes altes expectatives es va creure que hi havia prou vots independentistes per a tothom i per això, malgrat els nombrosos intents per a la unitat, aquesta no fou possible. Hi ha qui pensa que fou l’establishment que va conspirar per dividir el moviment independentista. És igual, el que compte és que al final el resultat de les eleccions ens diuen que estem políticament pitjor que fa vuit anys (per aconseguir la independència de Catalunya). La suma dels partits que aposten continuar sent una comunitat autònoma pels propers anys han aconseguit el 89,6% dels escons. Amb aquest resultat no ens ha d’estranyar que la revista nord-americana Time publiqui un rànquing dels nous estats que es crearan al món en els propers anys i Catalunya no aparegui.

Amb unes enquestes que donen un percentatge superior al 40% de catalans a favor de la independència, ha guanyat àmpliament les eleccions una formació que ha declarat que no vol apostar per a ella. A canvi, ha promès als seus electors que es concentrarà per fer sortir Catalunya de la crisi econòmica.

Crec que la manca d’unitat entre formacions independentistes els hi ha restat credibilitat cara els electors i la competència que hi ha hagut entre elles, ha fet perdre molt de vots. La conseqüència ha estat que la majoria dels catalans sobiranistes ha triat pel mal menor que representa CiU.

Però CiU s’ha trobat amb una Generalitat molt endeutada i difícilment podrà des d’ella, invertir els recursos necessaris per ajudar a superar la crisi. En aquest sentit estem escoltant que la Generalitat haurà de retallar per primer cop el pressupost. És parla de deixar de gastar 4.600 milions d’euros el proper any. Algú és creu que això no repercutirà greument a l’economia catalana?. Quantes inversions es deixaran de fer en infraestructures i serveis? Quantes empreses perdran contractes previstos i quants treballadors perdran la feina per culpa d’aquesta retallada?

No negaré que davant de la crisi mundial cal que ens estrenyem el cinturó. No estic en contra que es racionalitzi les despeses (sóc dels que penso que això s’ha de fer amb o sense la crisi), però, ¿per què els catalans haurem de pagar doble que altres llocs d’Espanya i sobretot del País Basc i Navarra? És la gent conscient que aquests 4.600 milions d’euros és sumaran els ja 20.000 milions de l’espoli fiscal que patim anualment?

També em costa de creure que CiU pugi aconseguir que l’Estat espanyol accepti un concert econòmic per Catalunya ( o encara que sigui un millor pacte fiscal). Actualment, amb la crisi que ha deixat les arques de Madrid buides, poc peix es podrà pescar. Això sense parlar que hi ha moltes possibilitats que el PP guanyi per majoria absoluta les eleccions espanyoles. Tot plegat farà que CiU torni amb la cua entre cames d’aquí dos anys quan vagi a Madrid a negociar un millor finançament per Catalunya.

Serà el moment que els independentistes haurem de denunciar-ho i exigir al President Mas que compleixi amb la seva paraula d’exercir el dret de decidir sense límits si no ho aconseguia. Però quan això passi, si els independentistes no hem aconseguit articular-nos com una alternativa seriosa, el President Mas no tindrà cap pressió externa per fer-ho.

Per això, és important que els propers mesos cada formació independentista faci una diagnosi de la seva situació per definir una nova estratègia amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. Per mi, la independència requereix crear una candidatura unitària independentista. Tenim uns dos anys per curar-nos les ferides que ha provocat la darrera contesa electoral per mirar de crear-la.  Llàstima que ara hi ha les eleccions municipals. Això pot perjudicar que es faci la diagnosi correcta i a sobre, aquesta no serà ràpida. Però l'urgent no ha de deixar de banda l'important. Cal fer-ho si no volem trobar-nos d'aqui quatre anys, igual o pitjor que ara.


(Fi de la primera part)

Ahir vaig anar a Luxemburg a explicar la proposta de Reagrupament als catalans del Casal d’aquell petit país. La  conversa va ser molt interessant i va  durar molt, fins l’extrem que em vaig perdre la primera part del partit del Barça. Van parlar durant quasi dues hores.  Al final, una de les persones, no recordo el nom, va dir, que si el 10J s’hagués fet un referèndum per la independència, al menys un 45% hagués votat que SI, en canvi en aquestes eleccions els independentistes traurien molt menys percentatge.

Li vaig donar tota la raó i li vaig dir, que justament això no és culpa dels polítics, sinó de la gent. Si els catalans en comptes de votar el vot útil, votessin amb  la consciència, ara estaríem a punt de proclamar la independència de Catalunya. Recordem que CiU segons les enquestes pot arribat als 68 escons!. La pregunta és per què s’ha arribat a aquesta situació?.

Per mi està clar: Els catalans que cada vegada tenen més consciència que ens estan aniquilant com a poble i que  a més, veuen que Catalunya s’està empobrint en tot els sentits, saben que només amb un Estat propi és redreçar la situació, però en canvi alhora de votar, en comptes de fer-ho en conseqüència amb el que pensen, ho fan sempre en clau del vot útil.

Així anem de malament.  Després d'un any i mig, amb la gran manifestació de 10.000 catalans de Brussel·les, de 4.500 a Ginebra, de 1.000.0000 el 10 de Juliol a Barcelona, tots ells demanant la independència. Dels referèndums populars a on més de 600.000 persones han votat SI a la independència..etc, al final hi ha moltes possibilitats que per culpa del vot útil, al Parlament de Catalunya, tot continuí igual com fins ara. És a dir, seguirem amb un Parlament regionalista i espanyolista, com ara. Tota  aquesta demostració independentista, no haurà servit per res. A Europa i al món, només existeixes si tens representants polítics al Parlament que et representa. Això és la democràcia.

(continua) 

A part de l’estalvi de l’espectacle esperpèntic de veure com dos polítics debatin com ensarronar als electors amb promeses irrealitzables, el que més fàstic m’ha fet, és veure que ni tants sols Catalunya té la darrera paraula. Però el més bo de tot, és que aquesta vegada és només culpa nostra i no dels espanyols.

Avui escoltava per la radio mentre anava a treballar a aqui a Alemanya, gràcies al meu i-phone, la tertúlia de Rac1. M’ha fet molta gràcia la critica unànime dels tertulians vers el lamentable espectacle que s’ha donat amb aquest debat cara a cara entre Montilla i Mas. Criticaven durament que a Catalunya no és pogués legisla sobre això i que havia de ser unes persones del carrer Sant Geronimo de Madrid que ho fessin. Però el més patètic de tot, era que si Catalunya no podia fer-ho, era no per culpa de cap sentència del Tribunal Constitucional Espanyol, o que el PP hagués impugnat una llei catalana o que el Zapatero hagués  envaint les competències  del Parlament de Catalunya...etc. No!!. Era simplement que després de 30 anys d’haver aprovat l’Estatut del 1979, a on es deia que Catalunya té l’exclusivitat per aprovar una Llei electoral i mentre no es feia, és seguiria amb la Llei espanyola vigent. Aquesta competència exclusiva no ha estat impugnada per ningú i el nou Estatufet actual, que recull el mateix text, tampoc!!

Quina misèria de classe política que tenim. Es parla de suprimir les províncies per vegueries, de fer un referèndum d’independència o de demanar el concert econòmic, tot mentida, tal com ho ha deixat ben clar el Tribunal Constitucional Espanyol. Però en canvi fer una llei electoral per Catalunya, quan això si tenim  competències plenes, els partits polítics catalans no han estat capaços de fer-la durant 30 anys!!

Vergonya cavallers!! Vergonya!!
 

Dels partits que és presenten, sabeu quin és el que té  com a compromís  presentar el primer dia que es pugi al Parlament, una nova llei electoral a on hi ha un diputat únic per districte electoral reduït fet per criteris territorials i de proporcionalitat amb llistes obertes independents dels partits?

Reagrupament Independentista.

Perquè serà?

Aquesta llei, és por aprovar abans d’aconseguir la independència. Com també  la llei del bon govern,  a on hi haurà mormes com la limitació a  dos mandats als càrrecs públics. Declaració de béns abans, durant i després del mandat. Auditoria per impedir enriquiments per compte de l’erari públic. Una oficina de proximitat del diputat. Incompatibilitat de càrrecs durant i després (5 anys). Immunitat no és impunitat amb la Inhabilitació si hi ha condemna. Prohibició del nepotisme. Només un únic sou sense cap extra. Registre d’interessos dels diputats amb informes periòdics. Comissions d’investigació sense vetos a partir de dos grups o un terç dels diputats. Comitè d’avaluació dels alts càrrecs executius i d’incompatibilitats amb dret de reprovació. Terminis màxims d’entrega d’informació sol·licitada als càrrecs del govern. Prohibit la redacció d’informes per part d’empreses o consultors externs. Només excepcionalment autoritzats amb signatura del ministre i informe preceptiu signat de la seva necessitat. Mateix criteri pels assessors externs. Registre d’empreses contractades consultables per web amb els números ben clars. Comissions ciutadanes d’investigació a partir del suport del 1% del cens amb representants directes dels ciutadans. Comunicació publica del control de la despesa de cada departament del govern, incloent les dietes i extres. Supressió de les diputacions. Potenciar la figura del Defensor de les persones que vetllarà pels ciutadans en front a l’administració...

 

Política econòmica

El nou Estat Català permetrà que la riquesa creada a Catalunya es quedi i es gestioni al país i es pugui millorar substancialment la qualitat de vida de tots els catalans a través de serveis i infraestructures de qualitat.

Els recursos econòmics disponibles hauran d’ésser utilitzats d’una manera eficient i aplicant una política econòmica en base a una economia social de lliure mercat que doni resposta a les necessitats reals de les persones i les empreses.

 

Es crearà l’Agència Tributària catalana (ATC), que per a evitar qualsevol tipus d’incertesa, seria desitjable que ja fos una realitat abans de la Declaració d’Independència.

L’ATC estarà participada per les diferents administracions públiques del territori seguint un criteri d’eficiència, suficiència, solidaritat i coresponsabilitat, tot simplificant les relacions entre l’administració i els contribuents (tant persones físiques com empreses).

El sistema fiscal tindrà l’objectiu de maximitzar la riquesa generada i redistribuir-la sense penalitzar ningú injustament; així doncs, es revisaran alguns dels impostos actuals i s’adaptaran al nou marc català.

Amb un estat propi Catalunya porta d’Àsia

Amb un estat propi 3.000 € més per persona i any

 

 

(continua)

Després de veure com cada dia Reagrupament omple amb escreix els actes i que arribarà a la xifra increïble de 1.000 actes, amb el acte central de campanya a les terres tarragonines a Reus, algú podria dubtar que ompliria l’auditori de Barcelona, a la sala Pau Casals, amb una capacitat de 2.200 persones?

Us tinc que confessar que jo si. La setmana passada tenia el “cangueli” de què no aconseguiríem. Perdre un diumenge al matí per anar a veure un acte electoral a Barcelona, era una aposta molt arriscada. Al principi de la setmana vaig parlar amb alguns companys que estan acompanyant al Joan Carretero i a la Rut Carandell, i els hi vaig transmetre el risc que hi havia de perdre tot el que havíem fet fins ara, si no aconseguíem al menys 1.000 persones a l’auditori. Tots ells, per separat, en van dir que les vibracions eren molt bones, que durant la setmana a cada poble i ciutat que anaven, hi havia un corrent creixen de suport cap al Joan Carretero. Que no dubtés que ompliríem amb molt més de 1.000 persones, em van dir.

Malgrat tot, encara desconfiava. Vaig trucar als meus fills grans, un viu a Barcelona i l’altre a Malgrat, per preguntar-los que  feien el diumenge. Em van dir que celebraven l’aniversari a casa de l’avia a Malgrat, del meu fill gran, ja que no ho havien pogut fer quan tocava. Malament, dos reagrupats que no aniran. Aleshores vaig escriure al companys coordinadors, pregant-los que hi vagin amb tots els amics, parents i coneguts. Els hi vaig dir, si som 1.000 serà un èxit, si som 1.500 serà l’hòstia i som 2.000 aleshores serà la confirmació de que segur que entrarem al Parlament i a més amb els resultats que ens vaticina aquella web que darrerament córrer com la pólvora entre els reagrupats.

Doncs, amics lectors, ahir, diumenge no erem 1.000, ni 1.500 , ni 2.000, erem més de 2.200 o com diu la crònica d’alguns diaris digitals 2.500 patriotes disposats a lluitar fins el darrer alè per aconseguir posar la primera pedra per poder proclamar la independència d’aquí 4 anys al Parlament de Catalunya.

No tinc paraules per descriure l’emoció que vaig viure ahir, mentre ho seguia per la retransmissió d’Internet, que van fer possible els companys David Vinyals i Jordi Berenguer. Tot sol, al Keller de la meva casa a Karlsruhe, no em vaig perdre ni un minut, fins l’extrem que la meva dona, em va baixar el dinar. Ja se sap a Alemanya és dina d’hora.

Però d’emocions només no és guanya cap batalla,  però la injecció de moral i de convenciment que ho aconseguirem, ahir va ser un fet clau que ens va omplir els nostres cors de joia.

Ara toca rematar la feina. Cada reagrupat ha de passar el rasclet i aconseguir vots de sota les pedres. Jo mateix, el dimecres aniré a Luxemburg a acabar de convèncer als catalans del Casal. Cap vot ha de quedar pel camí de la llibertat de Catalunya.

Endavant les Atxes!!

Vota Independència: Vota Reagrupament!!

A continuació teniu la crònica de l’acte del periodista Xavier Borràs.

http://xavierborras.blogspot.com/2010/11/reagrupament-vaticina-un-tsunami-al.html


(continua)

Començo una sèrie d'articles a on exposaré els principals punts dels 12 capítols de e-programa de Reagrupament, que el podeu trobar al www.futurlliure.cat

El primer capítol és Les Polítiques de radicalitat democràtica

ORGANITZACIÓ DE L'ESTAT CATALÀ

La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat collectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat.

Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir  les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.


Professionals a la política no Professionals de la política

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia.
És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat.

La radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants polítics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

(continua)

Perdoneu que hagi fet servir aquesta expressió espanyola, però no  he trobat cap equivalència en català. És tracta d’un topic espanyol basat en un fet històric. És el topic que ve a coincidir amb l’estereotip  que es dibuixa en el caràcter nacional espanyol, de ser orgullós, temerari, desafiant , que se’n fot del lo material,  i que menysprea redir comptes.

Però també hi ha l’altre lectura d’aquest topic, és quan hi ha algú que fa grans números pensant-se que tot li sortirà de cara, seguin l’estereotip que abans he esmentat i que els espanyols més reaccionaris es senten tant orgullosos.

L’amic i editor Quim Torra, ha decidit dedicar-se a cor i ànima ha treure de l’oblit una sèrie d’intel·lectuals catalans que la guerra civil i el posterior exili , els va aniquilar intel·lectualment o com a persones. Molts van morir durant la guerra i l’immediat repressió feixista , els que varen sobreviure a l’exili,  la censura imperant durant els 40 anys del franquisme, vam provocar que el seu llegat no fos heretat per  desgràcia nostre, per la classe intel·lectual catalana de la transició. Eren escriptors, periodistes,metges, científics, lingüistes, enginyers, arquitectes, mestres... que havien decidit al llindar del segle XX, fer seva l’Oda del  Joan Maragall i dir Adeu a Espanya.

Aquests intel·lectuals van creure en una Catalunya europea, culta i civilitzada. A on l’orgull, la temeritat i la fatxenderia era vist com un signe d’estupidesa i pobresa intel·lectual.  Una Catalunya europea a on fer números de gran Capitan significava ser un pocasolta o un il·lús. Una Catalunya europea on passar comptes, no només era ben vist, sinó que era considerat un deure moral ineludible. Volien una Catalunya emmirallada amb Anglaterra, Estats Units, Suïssa, Holanda, Suècia o França. A on els valors democràtics estan lligats a l’honradesa i a la dignitat. A on l’austeritat i la modèstia, és el que més és valora dels qui representen al poble. A on el treball ben fet és més apreciat que guanyar diners sense treballar.  A on la paraula donada val més que un paper signat.  A on l’orgull més gran, és poder ajudar anònimament al teu país i sense demanar res a canvi.

Es van anomenar els intel·lectuals que volien la Catalunya impossible. Hi estic totalment d’acord. Per desgràcia aquesta Catalunya que estaven construint els nostres avantpassat  ha esdevingut impossible. Només cal veure el que ha succeït aquests anys amb el Tripartit. Només cal veure que ha succeït aquest estiu. Catalunya és a desgrat meu, una simple regió espanyola. En tots els sentits, intel·lectualment com socialment. Els catalans, siguin o no siguin independentistes, la majoria ha mamat de la cultura tòpica espanyola a on aparentar ser un Gran Capitan, és el que compte. A on, s'aposta per l'aparença  i no es dóna cap valor a l'esforç del treball ben fet. A on la coherència és l'excepció de la regla entre els representants polítics. A on difamar l'adversari polític surt gratis. A on mentir és invertir en el teu futur polític. A on tot s'hi val per aconseguir l'objectiu, sense caure que justament és així com mai s'aconsegueix.

Sota aquesta cultura que ha viscut dues generacions, qui no s’estranya que Catalunya ara estiguem a on estem?

El destí d’una Catalunya europea , culta, civilitzada i moderna, no està definitivament tancat. El nostre destí depèn ,  si d’aquí poc més de deu dies,  tu decideixes fer la Catalunya Impossible en possible.

Ara amb Reagrupament ho tens a l’abast.

El 28 Novembre, no només vota Independència, vota per la Catalunya Impossible. Fem-la possible!!

Vota Reagrupament Independentista

Avui s'ha presentat públicament el e-programa de Reagrupament Independentista. Com diu la nota de premsa que s'ha enviat és quelcom més que un simple programa electoral d'un partit. És la plasmació en dotze capítols  amb referències visuals simbòliques, que amb un cop de vista, ajuden a entendre el que els catalans ens estem perden mentre seguin dins d’Espanya i sobretot el potencial que els catalans podem aconseguir amb un Estat propi.

Ha estat un treball que hem dut des de la Vegueria d'Exteriors fen el resum del programa de Reagrupament "Organitzem el nostre futur lliure", amb la col·laboració especial del nostre dissenyador gràfic Miquel Marzabal, el promotor i organitzador d'Holanda Decideix, junt amb la inestimable ajuda del també dissenyador del Baix Penedès Lluís Naval i Nadal.

Després de dos mesos de treball, ja ho hem acabat. Espero que us agradi, i sobretot, serveixi per ajudar a convèncer als catalans, del que podríem fer si fóssim lliures.

El pots trobar al www.futurlliure.cat

Mira, compara i després, VOTA

Endavant les Atxes!!

(continua)