El procés participatiu del 9N ha estat un èxit espaterrant. Ningú pot dir el contrari i si ho diu, menteix.
Malgrat els impediments, les amenaces judicials i sobretot l’oposició dels partits nacionalistes espanyols, al final més de 2.300.000 catalans han exercit el més preuat de la democràcia que és el vot i no pas la llei, com alguns diuen. En una dictadura és el revés. En una dictadura primer és la llei i l’ordre abans que el vot. En una democràcia vigilada també primer és la llei i després el vot, condicionat i supeditat sempre a aquesta llei.
(S)pain sembla a vegades, sobretot en certs temes, més una democràcia vigilada que una democràcia lliure. Amb el dret de decidir els catalans, el govern del PP actua com una dictadura. De fet, el que diu el govern espanyol és molt semblant al que es deia a l’URSS durant la Perestroika quan el Gorbatxov afirmava que no es podia fer un referèndum només a les repúbliques bàltiques perquè era una decisió que corresponia prendre a tots els soviètics. No us sona familiar?. A l’URSS també es podia votar però sempre segons una llei que impedia l’existència de partits polítics i d’altres restriccions que feien que l’URSS fos una dictadura.
Si el govern espanyol segueix impedint el dret d’autodeterminació dels catalans, al final igual que va passar amb l’URSS, (S)pain pot acabar desapareixen. Com més impedeixi el dret d’autodeterminació dels catalans, més partidaris de la independència haurà. Una vegada Catalunya esdevingui un Estat independent, després vindrà Euskadi, les Balears i uns quants anys més tard també el Pais Valencià. Hi ha moltes possibilitats que (S)pain pot acabar desintegrar-se.
Per què ho dic? Doncs perquè igual que l’URSS, (S)pain és presonera del seu discurs basat en una falsa història que intenta dissimular els fets reals: Que les elits d’un poble, el castellà, intenta mantenir el resta de l’imperi que va conquerir per les armes els segles passats. Això en un món globalitzat i amb Internet que trenca la propaganda dels mitjans de comunicació manipulats per l’estat, i més, en una Europa democràtica a on la força bruta no està permesa, no es pot impedir que un poble decideix democràticament pel seu futur.
El 9N és un exemple clar de què no es pot impedir l’exercici de la democràcia. El 9N demostra que la voluntat d’un poble mobilitzat no es pot aturar utilitzant les amenaces i el sistema judicial. Els 2.300.000 catalans han demostrat que ja no tenim por al TC, ni els fiscals i les amenaces del govern espanyol. També després d’aquesta demostració de força cívica el món ja sap que els catalans estem disposats a arribar fins al final i que el govern espanyol no ho podrà aturar amb la seva postura immobilista i amenaçadora. Estem al principi del trencament del (S)pain del segle XX.
Després de les eleccions plebiscitàries, malgrat les disputes i signes de divisió entre partits sobiranistes catalans, el resultat reflectirà un parlament català clarament independentista, a punt de fer la declaració d’independència. Llavors segur que veurem algun gest per part de (S)pain, més aviat forçat per la pressió dels mercats i de la UE per aturar-la. Si ens mantenim ferm en no escoltar els cants de sirena d’una tercera via impossible i fem la declaració d’independència mentre s’actua com a tal, al final haurà un mandat des de la UE, com va passar a Montenegro, que obligarà a (S)pain a acceptar un referèndum vinculant. No ho faran per la democràcia, ho faran per por de perdre els milers de milions d’euros que (S)pain els ha de tornar. Si els mercats creuen (S)pain entra en fallida poden posar en perill la zona euro i per tant l’existència de la mateixa UE.
Per això la UE acabarà obligant al govern espanyol a pactar una sortida pactada i aquesta, només serà possible si els catalans tenim dret a poder votar en un referèndum vinculant. Quan això passi, no podem caure en l’eufòria que ho tenim guanyat. Els resultats d’ahir ens demostren que en un referèndum vinculant estem al llindar d’aconseguir la victorià, però no ho tenim pas guanyat.
És difícil fer comparatives però si agafem els vots emesos en les darreres eleccions del 2012 que es va obtenir un record de participació que vorejava el 70%, (67,6%) fou de 3.657.450 vots. Si agafem els vots totals del Si-Si del 9N, malgrat hi ha un % de vots de menors de 16 anys com també d’immigrats que en un referèndum oficial basat amb el cens no podrien votar, obtenim un 50,9% de vots a favor del Si. És a dir, guanyem pels pels.
Dit això, en un referèndum vinculant a on només es compten els vots SI i del NO, sense comptar els vots del Si-No , vots nuls o en blanc, és molt difícil pensar que tots els vots del Si-No com la resta dels vots que no han anat a votar siguin tots pel NO. Al final jo diria que el SI pot guanyar el referèndum vinculant, però no està pas assegurat. Mireu el que va passar a Escòcia. Al final, els partidaris del NO, proposaran una alternativa més o menys vaga però indirectament ajudada i avalada per la UE, que pot enredar a molts catalans.
Per assegurar la independència a Catalunya, cal tenir en compte el vot contrari d’entrada dels catalans castellanoparlants, dels jubilats que es creguin el discurs de la por i dels immigrats de la darrera immigració, sobretot sud-americans que estan contents de poder ser ciutadans europeus, gràcies a la nacionalitat espanyola. Tots aquests ahir no van votar i estic segur que en un referèndum vinculant acabarien votant. Per tot això, penso que ens caldria més de 2 milions de vots afirmatius. Estem a 200.000 d’aconseguir-ho. Encara tenim molta feina per fer pedagogia per aquests col·lectius, especialment en els 232.182 que han votat Si-No.
Esperem que continuí l’actitud intransigent del govern espanyol fins al final. És la millor pedagogia per guanyar el referèndum.
Endavant les atxes!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!