Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

9 de maig de 2012
2 comentaris

Rentar-se les mans amb aigua calenta

No es tracta de cap metàfora rebuscada ni un refrany que m’he inventat, encara que podria ser-ho. Es tracta d’una anècdota personal que he vist a Alemanya.

Sempre que he hagut de rentar-me les mans, sigui l’hivern o l’estiu i en qualsevol lloc, sigui en uns lavabos públics, de la feina o en un local comercial, l’aigua mai és freda. Normalment l’aixeta està en la posició perquè surti l’aigua calenta. A mi, això em produeix instintivament una sensació de fàstic.  Suposo que tinc associat que l’aigua freda és la que és ve del riu o d’una font o mina i per tant és neta. Mentre que l’aigua calenta la tinc associada a l’aigua estanca d’una basa i no tan neta.

Quan tenia 14 anys el pare em va enviar a treballar  podar les oliveres. Era durant els mesos de juliol i agost a Montroig del Camp a un tros de la família que estava sota de les roques que sostenen l’Ermita de Mare de Déu de la Roca. Ho va fer perquè m’adonés del que costava guanyar-se les garrofes. Sempre recordaré la calor que vaig passar aquell estiu tallant rebotins de les oliveres sota un Sol tant gros que feia que tot el cel fos groc. Amb un barret per protegir-me del Sol i vestit amb camiseta de mànega llarga, pantalons llargs i sabates amb mitjons per impedir que els tavans xuclessin la meva sang, la calor era tant forta que cada parell d’hores havia de parar una estona per aixoplugar-me sota la coberta de la barraca de pedra que hi havia al tros. Allà dins hi havia una cisterna tapada amb uns taulons que s’omplia de l’aigua de la pluja. Amb un farrala (galleda de metall) lligada amb un cordill, agafava l’aigua que estava a uns tres metres sota terra. L’aigua que sortia no era gaire freda i hi havia alguns insectes morts surant. Malgrat tot, havia de beure-la sinó volia morir-me de set. Per fer-ho més suportable la filtrava amb el mocador mentre omplia el càntir. La transpiració del fang del càntir feia que l’aigua es refresqués una mica més i així la podia beure a gust sota esbiaixada ombra d’unes oliveres podades. Quan acabava el vespre i tornava a casa dels padrins (avis), el primer que feia era rentar-me les mans i els peus amb una aigua freda que sortia d’un pou que hi havia. Era tan freda aquella aigua, que segur venia del desglaç d’alguna muntanya del Pirineu. Encara avui ho recordo com un dels moments de més plaer d’aquell estiu.

Des d’aquell dia, mai he suportat rentar-me les mans ni els peus amb aigua calenta. Encara que a fora estigui nevant.

foto:  francesc Gatuellas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!