Des de l'Exili

Aquest article és la segona part del que vaig publicar fa tres setmanes amb el títol “Per aconseguir la independència caldrà deixar sense oxigen per fer política als partits (1er Part)“. Allà vaig fer una exposició introductòria de la meva trajectòria en la lluita per la independència de Catalunya i acabava amb l’èxit de les iniciatives de la societat civil comparant-les amb el poc èxit de les iniciatives polítiques. En aquesta segona exposo un decàleg d’accions que la xarxa sobiranista pot realitzar per ajudar aconseguir la independència el 2014, tal com s’ha proposat el nou Moviment per la Independència o Assemblea Nacional de Catalunya per l’Estat propi.

En l’anterior article vaig mostrar alguns escrits que darrerament opinadors, periodistes i intel·lectuals catalans han manifestat respecte que la via liderada per la societat civil, és ara per ara, la més adequada per aconseguir l’Estat propi. Fins i tot Lluis Llach ho ha manifestat. Això em reafirma amb la meva conclusió de què hem d’esperar el moment que, pel clam popular dels catalans o pels atacs dels espanyolistes o per la combinació de les dues coses, els partits polítics arribin a la conclusió que no poden continuar fen política com fins ara i que han d’apostar per iniciar el procés cap la independència, (basicament perquè així podran tornar a fer política). Mentre no arribem aquest moment, penso que serà impossible fer-ho per mitjà d’una opció política.

El dissabte passat, vaig poder assistir a la Conferència Nacional per l’Estat Propi a Barcelona. Allà vaig poder parlar amb alguns dels seus promotors i estic content de trobar moltes complicitats amb el que jo penso. No entraré en detall a explicar el full de ruta ni l’organització, això ho podeu trobar al web de l’ANC (www.assemblea.cat). Però penso que cal fer quelcom més.

En aquest sentit, m’agradaria proposar un projecte que pot realitzar-se en paral·lel a l’ANC, però coordinats amb ella. Aquest projecte es basa amb la idea, contrastada per estudis dels darrers processos d’independència d’Europa, que el motiu principal que determina que hi hagi una majoria a favor d’ella, és principalment la sensació d’injustícia dels ciutadans d’una regió respecte a la metròpoli. Per això, la idea principal del projecte és denunciar els greuges i injustícies en els diferents àmbits de la societat que es donen pel fet de ser espanyols, i mirar d’implicar els partits polítics catalans, a definir-se com ho pensen solucionar. Com que jo crec, i penso que està més que demostrat, que amb la minsa sobirania que ens dóna Espanya i l’espoli fiscal que estem sotmesos, és del tot inviable poder-ho fer.

La idea final és deixar en evidència, el que molts de nosaltres sabem ja, que els partits catalans estan mentint a l’electorat quan fan certes promeses, que no serveixen per gaire per resoldre els problemes importants que els catalans estem patint. I tot això, mentre es crea un estat dins de l’opinió pública de rebuig a la situació actual d’injusticia que estem sotmesos com a ciutadans espanyols i que correctament gestionada, pot donar el suport majoritari per aconseguir la independència (compte però, en no caure o deixar camp lliure al populisme).

Per aconseguir implicar els partits polítics amb el procés, cal deixar sense marge de maniobra els dirigents dels partits per poder fer política autonomista. Si es vol dir d’altre manera, cal impedir que els dirigents dels partits catalans facin la viu-viu, simulant que fan política quan a l’hora de veritat només fan de gestors, i a més sense recursos, de la política que dicta Madrid. Com dic figurativament al títol del primer article, cal deixar sense oxigen per fer política als partits catalans.

Aquest és el decàleg dels punts principals del projecte que proposo que la xarxa sobiranista coordinada amb l’ANC, pot realitzar per ajudar a aconseguir l’Estat propi el 2014:

(continua)

1) Articular les diferents organitzacions i plataformes de la societat civil, formant una xarxa modular sobiranista (recomano llegir aquest article a on exposo els fonaments del funcionament i les avantatges que té treballar en xarxa modular).

2) Cada mòdul de la xarxa sobiranista té un o varis àmbits d’actuació (però no molts). Exemples d’àmbits d’actuació: Econòmic, Legislatiu, Cultural, Esportiu, Lingüístic, Industrial, Infraestructures, Educació, Universitats, Sanitari, Internacional, Treball, Empresarial, Recerca…etc. Actualment ja existeixen algunes organitzacions que estan plenament capacitades per fer-ho (de fet algunes ja ho fan), com pot ser el Cercle Català de Negocis. Però caldria crear-ne d’altres o transformar algunes de les que existeixen, per especialitzar-les en alguns d’aquests àmbits. Cadascuna d’aquestes organitzacions serien un mòdul més de tota la xarxa sobiranista. Però treballarien coordinats amb el secretariat de l’ANC sense que això impliques perdre la sobirania que tenen. En cas de conflictes a l’hora de coordinar-se amb l’ANC, aquests s’haurien de resoldre per la mediació del Consell Permanent que s’ha creat per resoldre els conflictes i vigilar que l’ANC funcioni correctament.

3) L’objectiu principal de cada mòdul és detectar les injustícies i greuges comparatius dins de cada un dels àmbits d’actuació, per després fer el següent:

1. Denunciar-ho públicament
2. Demanar als partits polítics actuals catalans representats al Parlament, que tenen previst per solucionar-ho
3. Explicar com seria el cas si fóssim un Estat Propi

4) Segons el tipus d’injustícia o greuge, la resposta dels partits polítics, i d’acord amb el secretariat de l’ANC, es podria decidir recorre a la justícia (si pot ser, sempre la justícia internacional). En aquest sentit, caldria crear un mòdul de servei jurídic d’advocats i juristes, que desinteressadament i anònimament dediquessin unes hores del seu temps gratuïtament a la causa per fer les demandes i defensar-les. Potser caldrà demanar diners per pagar les despeses judicials, per exemple via serveis online per web i campanyes de donacions al carrer. (Estic segur que malgrat la crisi, segons quina fos la demana, es podria recollir molts diners)

5) Les peticions als partits polítics catalans de com pensen resoldre el greuge o la injustícia, s’ha de fer sempre amb tot el respecte i de manera imparcial. Coordinats pel secretariat de l’ANC, cada mòdul, amb discreció, ha de reunir-se amb tots els partits a on se’ls explica el greuge i es demana una resposta fixant un termini màxim per rebre-la. Una vegada el termini s’ha esgotat, és publica les respostes rebudes o no rebudes. Segons la meva modesta opinió els partits catalans del Parlament que s’han de parlar són: ERC, SI, CiU, Iniciativa-EuA i malgrat tot, també el PSC. Els altres dos, PP i Cs, no cal perdre-hi temps, és consideren per davant de tot espanyols.

6) Per poder denunciar els greuges públicament i donar les respostes rebudes pels partits, caldrà crear un mòdul especialitzat de premsa, format per periodistes i persones del ram, que desinteressadament i anònimament dediquessin unes hores del seu temps a crear la noticia per enviar-la a les agencies i als mitjans periodístics, tant nacionals com internacionals.

7) Per poder fer arribar correctament les injustícies detectades, les respostes dels partits al respecte i crear un estat d’opinió pública sensibilitzada per aquest motiu, serà recomanable crear un mòdul especialitzat en la imatge i comunicació que proveirà suport per difondre correctament el missatge a la resta dels mòduls.

8.) Crear al final un dossier per cada àmbit d’actuació amb el resum dels greuges i injustícies, les denuncies realitzades als tribunals si s’han fet i finalment les promeses de cada partit per resoldre-les, avaluant (i desmontant-la amb arguments juridics) la seva viabilitat amb l’actual situació política i econòmica del marc constitucional espanyol i finalment com es podria resoldre si fóssim un Estat Propi sobirà. Plantejar fer un congrés monotematic amb el dossier com ha guia amb experts i professionals del tema, per denunciar-ho, discutir-ho i fer unes conclusions per tancar el dossier.

9) Tots aquests dossiers han d’estar acabats el 2013 si tal com s’ha proposat l’ANC es vol convocar un referèndum el 2014 o en el cas que sigui impossible, proclamar unilateralment la independència. Aquests dossiers, seran determinants per donar força argumental a la ciutadania a la tasca de l’ACN. Gràcies a la sensació d’injustícia i de greuge comparatiu que aquests dossiers hauran creat a l’opinió publica, els partits catalans es veuran obligats apostar per la independència sense excuses. O almenys quedaran retratats davant dels ciutadans qui realment està treballant a favor d’ell o a favor d’altres ciutadans que viuen a 600 quilometres més a l’oest.

10) Finalment, gràcies a tot aquesta tasca i la resta d’accions que l’ANC vol realitzar en altres àmbits, es podrà crear les condicions que faràn viable la creació de una gran coalició formada per tots (o la majoria) dels partits catalans per aconseguir el 2014 la independència de Catalunya.

Mentre hi hagi la mínima oportunitat de fer política programàtica i per tant d’escapolir-se del risc que representa la ruptura amb Espanya, no tinc cap dubte que la majoria dels partits polítics com a maquinària d’aconseguir vots que són, triaran el camí més fàcil i aquest és continuar com ara. Si poden, uns faran política regionalista disfressada de sobiranista, altres, pitjor encara, utilitzaran la independència com a marca política per treure vots. No és res il·legítim. Al cap i a la fi, un partit es crea per aconseguir els seus objectius: Ser escollits pels càrrecs electes pels quals competeixen electoralment. Això és la democràcia parlamentaria basada en partits.

La competència entre els partits catalans per aconseguir els vots, crema energies i recursos destinats a avançar cap a la sobirania, trenca ponts d’unitat per assolir la majoria i provoca rancúnies que no ajuden gens a la confiança mútua necessària per liderar la independència. Tot plegat, fa que pretendre que sigui, per mitjà del lideratge d’un sol partit polític aconseguir la independència és pura fal·làcia. Jo, he tardat més de 20 anys en adonar-me.

Però això no vol dir que no els necessitem. Com he exposat amb el decàleg, els partits polítics seran determinants al final del procés, però abans, no. Han d’esperar el seu torn.

És molt possible que aquest procés per la independència que vol liderar l’ANC, impliqui convocar unes noves eleccions al Parlament anticipades i serà aleshores, quan veurem si hem fet bé la nostra feina. Si la fem bé, aconseguirem que tots els partits catalans vagin junts en una coalició per proclamar la Independència i convocar el referèndum de ratificació (o quelcom semblant, de fet ara per ara, tant m’hi fa, perquè estic convençut que tal com va les coses, si s’arriba a crear una coalició unitària de partits catalans per aconseguir la independència, voldrà dir que ja la tenim a caure)

Endavant les atxes!!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!