Des de l'Exili

Per una nació catalana independent, republicana i pròspera

22 de desembre de 2010
6 comentaris

Que espero pel proper any 2011? Més Bastons!!

Per aquestes dates, tothom es felicita les festes de Nadal i desitja un bon any nou. No sé si per l’educació espartana que segons la meva dona diu que he rebut, jo no sento rés especial per aquestes festes. A part del cap d’any i el primer dia de l’any, que és tradició a casa de celebrar el sant dels Manels, els altres dies no em diuen res.

 

A mesura que em vaig més gran (i vell) començo a gaudir una mica més dels menjars familiars. Recordo que fins fa poc, no m’agradava quedar-me a la sobretaula. M’estimava més sortir a fora, ja sigui a jugar amb els germans o cosins quan era molt més jove, o bé, de més gran, d’anar a fer una passejada. Darrerament, però ,més d’una vegada m’estimo més fer la migdiada. Però quedar-me tres o quatre hores de sobretaula ho trobava d’una perduda de temps increïble. En canvi ara, segons de què es parla, m’hi quedo, però si aquest any es parla de política, marxo.

 

Marxaré de la sobretaula, perquè he quedat esgotat i decebut de la política sobiranista. He estat treballant molt fortament des de fa més de dos anys a favor de la independència. He deixat de banda algunes coses personals i professionals, per dedicar-hi moltes hores (i diners), perquè començava a fer-me il·lusions que la teníem a prop,  després de més de vint anys d’estar-hi ajudant sense veure clar si ho aconseguiríem.

 

Tot va començar fa quatre anys escrivint als blocs sobiranistes per criticar el segon tripartit, més tard mirant d’aconseguir canviar la direcció suïcida d’Esquerra Republicana de Catalunya que l’ha portat a aquest mal resultat electoral, després vaig organitzar amb els companys de deumil.cat les manifestacions de Brussel·les i Ginebra, i des de fa un any i mig, amb la llarga campanya de crear la candidatura unitària i transversal per proclamar la independència amb Reagrupament. Però amb el resultat desastrós de Reagrupament a les eleccions del 28 de Novembre, no em queden arguments per defensar la via política per la independència. Per mi, aquest resultat tant minso de menys de 40.000 vots per Reagrupament, és l’equivalent com si a la manifestació de Brussel·les, en comptes d’anar els deu mil catalans, hi haguessin vingut en prou feines quatre-cents.

 

Per mi es clar, que el poble català democràticament ha dit que no vol la independència. Que per molt greuges i atacs que rebem dels espanyols, els catalans, segueixen apostant per continuar dins d’Espanya. Encara que hi hagi lectures optimistes que diguin que hi ha 58 diputats independentistes o més al nou Parlament, la crua realitat és que durant els propers quatre anys, com a mínim, fer quelcom des del Parlament per anar cap a la independència, serà una quimera. Sóc del parer, que cada any que passa, estarem en una posició més difícil per aconseguir-la, encara que no vol dir que hi sigui impossible.

 

Una situació tant bona com aquests darrers dos anys per aconseguir la independència, potser no la veurem mai. Ho teníem tot a favor: Crisi a l’economia, crisi social, crisi política, crisi jurídica…junt amb les grans manifestacions populars i els referèndums. Però res d’això ha estat prou per fer despertar els catalans del somni impossible de l’encaix amb Espanya que ens han venut tant des de l’esquerres com des de les dretes catalanes. Al final, al Parlament tot segueix més o menys igual. S’haurà canviat uns polítics que tenen l’accent més a favor d’una Catalunya catalana per uns que la tenien més espanyola, però ambdós segueixen manifestant la seva voluntat de continuar sent espanyols.

(continua)

No crec que des del regionalisme catalanista que defensa CiU, és pugi fer res per frenar l’espanyolització que Espanya està propagant per tota la societat catalana. Va començar amb Felipe, es va accentuar amb l’Azar, i amb el Zapatero s’ha consolidat. No importa de quin color és qui mana a Espanya. Tots hi estan d’acord: Espanya no pot perdre cap més colònia o desapareixerà. Els darrers governs del Pujol, en prou feines van poder-ho contenir aquesta desesperada ofensiva espanyolista i el tripartit no només no va fer res per aturar-lo, sinó que més aviat  va ajudar-ho. A finals del 2010, Catalunya mai havia estat tant en perill com a nació des de la mort del dictador feixista Franco. Esquerra Republicana de Catalunya, sobretot el Carod i Puigcercós, hauran un dia passar comptes de la seva complicitat amb aquest genocidi polític i cultural català.

 

Per tot això, hauria estat molt important aprofitar la situació actual, de fer un canvi radical al Parlament per començar a avançar cap a la independència. Però, per una sèrie de circumstàncies, incloent greus errors per part nostra, el resultat ha estat el pitjor que hom es podria imaginar. (Ja sé que el tripartit no hi és, però això estava cantat. Per mi, no comptava que repetissin els resultats després  de la incompetència manifesta del govern del Montilla)

 

Que hi ha quatre diputats que teòricament defensen una part del mateix que proposàvem els de Reagrupament, és cert. Però de la manera poc ètica i honesta que s’han aprofitat de la feina dels altres (referèndums i Reagrupament) , més la divisió que han provocat dins del moviment independentista, no hi tinc gaires esperances que no acabin sent uns Ciutadanos II. Uns faran el paper histriònic per una banda i els altres per l’altre.  Només amb les declaracions i actuació de l’Alfons Lopèz Tena respecte al reglament del grup mix, ja indiquen que potser la cosa anirà per desgràcia per aquesta direcció.

 

Per tot plegat fa, que el que desitjo pel proper any, és que els espanyols segueixen sense cap escrúpol i vergonya, actuant com a tal. És a dir, seguin la seva tradició imperialista, que segueixin exprimint fins a l’extenuació la seva darrera colònia que els hi queda i com a jacobins que són, que actuïn sense cap mirament, uniformitzant culturalment i políticament tot el territori espanyol per així estar ben segurs d’obtenir la indisoluble unidad de la nación española.

 

A veure si a base de xarop de bastó els catalans esdevenim adults per poder encarar els propers anys amb més garanties d’èxit un moviment que aconsegueixi la independència de la nostra terra. Amb els resultats electorals a la ma, es veu que encara necessitem més bastons.

 

Endavant les Atxes!!

  1. Apreciat Manel:

    Que els catalans no vulguin el camí que tu proposes no vol dir que no vulguin mai la independència. En tot cas volen arribar-hi d’un altre manera. 

  2. Benvolgut Manel,

     

    Crec que tens un error de percepció sobre la realitat social de Catalunya i del mateix poble català quan dius, en el cinquè paràgraf, el següent: “Per mi és clar, que el poble català democràticament ha dit que no vol la independència”.

     

    Segons la meva opinió, el poble català ha dit una altra cosa: “Amb aquests líders dits independentistes que es presenten al nostre parlament –barallats, expulsant companys de causa sense saber parar-ho a temps com fan els veritables líders, remenant la cua per dir no al final sense saber-ho explicar, oportunistes de darrere hora, aprofitats, bocamolls, fatxendes, mal educats, il·luminats i d’altres tipologies de la condició humana que podem entendre però no acceptar per liderar un procés com una secessió política, i acceptem també, és clar, que no ho són tots però sí alguns del darrere i alguns del davant–, els catalans, de forma majoritària no hi acabem de confiar i, consegüentment, no estem disposats a votar-los. Pensem que amb les seves actituds, manifestacions, tracte personal directe i indirecte i presentació mediàtica, ens donen entendre que ens poden portar pel mateix pedregar que els líders catalans en l’època de la segona república espanyola van dur el país a rebre una agressió brutal de la qual encara en paguem les conseqüències. Així, podem dir-vos a tots els impacients que, us agradi o no, estem vacunats amb els anti-virus produïts per una agressió de dècades que ens fa estar alerta davant aventures nobles però comandades per irresponsables POLÍTICS. És a dir, poden ser molt nobles (aparentment), i tenir raons inqüestionables i justes que compartim, però nosaltres –els catalans mitjans que votaríem que SÍ en un referèndum–, AVUI i ARA no acabem de creure en ells  com a LÍDERS POLÍTICS i en la seva CAPACITAT POLÍTICA de no tornar-nos a portar cap al desastres atès el monstre que encara treballa per anihilar-nos”.

     

    Crec que hauries de creure més en el poble català i menys en els seus líders d’avui. Només creient-hi veuries un altre panorama, i entendries els seus temors i la seva enorme saviesa producte de l’experiència (dramàtica) històrica. El poble català (i que com a científic saps que tota societat pot veure’s com una unitat emergent i es pot descriure com un tot, i on les seves expressions politiques, econòmiques, culturals, etc. es poden tambe veure en global) MAI mes deixarà el seu futur en uns irresponsables. És així de senzill quan entens l’ànima col·lectiva del poble al qual pertanys. Els catalans per al procés d’independència volen una altra cosa, i a partir d’aquí  tot s’entén.


    Amb tot el respecte, només era això.

     

    Cordialment,

     

    Buridan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!