Darrerament s'està parlant que La Caixa està reben pressions per l'Estat espanyol que es fusioni amb Bankia, el banc resultat de la fusió de les caixes madrilenyes i espanyoles. Comptablement està clar i els experts diuen que hauria de ser una absorció per part de La Caixa perquè Bankia té moltes perdudes, però el govern de Rajoy vol visualitzar una fusió a parts iguals. Les pressions polítiques, entre altres, de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperança Aguirre, i alguns barons del Partit Popular van en aquest sentit, i sobretot no volen de cap manera que la principal entitat financera resultant quedi en mans suposadament catalanes. Segons diuen les darreres noticies, s'està parlant que Fainé i Rato podrien copresidir CaixaBankia. És parla que la gerència quedaria repartida entre Barcelona i Madrid. La qüestió és a on tributarà aquest nou banc?

Per saber quina pot ser la resposta a aquesta qüestió us explicaré una historia que he viscut en primera persona.

Fa uns 20 anys, l'empresa catalana a on treballava va ser comprada per una multinacional alemanya que tenia la seva seu espanyola a Madrid. La seu espanyola es dedicava a fer negocis en diferents sectors, però concretament el nostre sector, no se'n sortien. Per això la nostra compra va ser una decisió del HQ d'Alemanya perquè no se'n fiava de la seva delegació espanyola.

Durant els primers anys, la nostra empresa responia directament a Alemanya sense passar per Madrid. Durant aquests temps malgrat ens va tocar viure la ressaca postolímpica, teníem forces beneficis. El HQ alemany veien que teníem beneficis, ens va obligar a quedar-nos departaments que s'havien creat a Espanya recentment dins de la seu espanyola i que es dedicaven a obrir nous mercats, per tal d'absorbir les seves perdudes. Malgrat tot, seguíem generant beneficis.

En paral·lel a la delegació espanyola de la multinacional a Madrid hi havia també una divisió, que tenia més o menys el mateix nombre de treballadors que nosaltres i feia el mateix tipus de projectes. Però com he dit abans perdien diners. Semblava una situació il·lògica que existís aquesta divisió de Madrid i més quan molts cops ens trobàvem ofertan pel mateix projecte. Dins de l'empresa hi havia la sensació que tard o aviat un dia, absorbiríem la divisió de la delegació de Madrid.

Però quan va arribar aquest dia, al cap de 8 anys, no va haver cap absorció, sinó que es va vendre com una fusió. La gerència, malgrat va recaure a una sola persona que provenia de la nostra empresa, va ser repartida entre Barcelona i Madrid. El CEO de la fusió de les dues empreses, que era un jove executiu català però que havia treballat durant 7 anys a Alemanya, treballava dos dies i mig en cada lloc.

Teòricament en una fusió, hi ha molts llocs de treball repetits i quasi mai, inclòs en les millors condicions, la fusió implica que el resultat sigui l'equivalent a la suma dels dos negocis. En el nostre cas, es va fusionar una empresa, que malgrat havia d'haver absorbit departaments amb perdudes durant els darrers anys, encara generava beneficis, amb una altre divisió que portava anys perden diners. De fet més o menys els mateixos diners que nosaltres generàvem com a benefici. Només amb això, hom ja es pot imaginar que el resultat de la fusió no seria gaire bo. Però si a més, afegeixes que es va impedir que es fes cap reorganització (eufemisme per dir acomiadaments) del personal de la divisió madrilenya, al final el resultat va ser una empresa que havia doblat les despeses i l'organització, però el negoci era més o menys el mateix.

Per poder fer front a aquest "monstre" d'empresa creada, el CEO, que era jove i ambiciós i potser influït per les noves escoles de negoci que en aquell moment, a principis dels anys 2000, promovien l'expansió del negoci premiant més la facturació i l'obertura de nous mercats que tenir cura del benefici, va estressar l'empresa fins al límit per aconseguir més projectes. En comptes de mirar d'adequar l'empresa a la realitat del negoci, potser per l'obligatorietat imposada d'acceptar la divisió madrilenya sense fer-hi cap reorganització, es va voler assolir la facturació necessaria per poder pagar les despeses.

Al principi l'augment de la facturació provocada per l'entrada de nous projectes va amagar les perdudes que es generaven quan els projectes es tacaven. Unes perdudes generades perquè la necessitat de facturació va induir als venedors a fer ofertes calculades a un baix preu per aconseguir el projecte o ofertar en projectes d'alt risc que en altres circumstàncies s'haurien desestimant. També per reduir les despeses de personal, es va començar a congelar els sous, provocant mala maror entre els seus treballadors i a més, es va començar a contractar nous treballadors sense formació i amb salaris baixos, per fer front a la quantitat de projectes que els venedors venien per aconseguir la facturació prevista.

Al cap de tres anys, va succeir el que havia de passar. Es va vendre un gran projecte amb molt de risc per una desena de milions d'euros, a preu de cost. El resultat va ser un desastre tant econòmicament com tècnicament. És va perdre tants diners que l'empresa teòricament va entrar en fallida.

La multinacional alemanya va demanar a la seva delegació espanyola, que estava a Madrid, que es fes càrrec redreçar-la. És va acomiadar al CEO i la gerència es va traslladar a Madrid. Va haver una campanya d'informació orquestrada des de la delegació de Madrid a Alemanya per donar la culpa de tot al CEO català i també de la manera de treballar que teníem els que veníem de l'empresa catalana. Fins i tot es va canviar el nom perquè en hi sortia el nom de l'empresa original catalana. Després de dos anys, dels que treballàvem a Catalunya, que recordem havia generat beneficis abans de la fusió,  el 90% va perdre la feina. La majoria van ser acomiadats o van marxar fastiguejats del menyspreu que rebíem de la nova gerència de Madrid. Alguns, pocs, van ser incentivats (eufemisme per no dir obligats) a traslladar-se a Madrid.

La part de l'empresa madrilenya, també va rebre retallades, però no va arribar a acomiadar molts treballadors, com a molt un 20% dels que tenien abans de la fusió. La resta es va mantenir a la nova divisió resultant dependent de la seu espanyola o es va repartir entre altres divisions dins de la seu.

Set anys després, fins i tot dins del HQ a Alemanya anomenar el nom de l'empresa catalana original, és sinònim de desastre mentre que encara a la seu de Madrid, part dels gerents de l'empresa madrilenya original, segueixen treballant o s'han retirat amb una bona pensió.

Si en una empresa multinacional com la meva, a on, la política no té cabuda i només teòricament és mou pel compte de resultats, ha ocorregut això, que penseu que passarà amb la fusió entre La Caixa i Bankia, a on a més de la pressió que exerceix el centralisme madrileny, hi ha la pressió política del nacionalisme espanyol?

Jo no tinc cap dubte.

Endavant les atxes!!

La meva decisió per lluitar per la sobirania plena de la nació catalana va ser motivada principalment per motius identitaris. Després de viatjar per molts llocs d'Espanya per qüestions de feina, vaig veure, malgrat la bona hospitalitat, que em sentia per aquelles terres com un estranger. No vaig poder sentir-me mai identificat amb l'imaginari nacional espanyol. Però també em revel·lava pel fet, que per ser espanyol havies de parlar i escriure en castellà, acceptar la cultura típica espanyola com la teva, que Madrid era la capital, que la teva bandera havia de ser la rojigualda i himne el mateix que era durant la dictadura del feixista Franco. Tot el referen al català havia de ser arraconat a ser quelcom folklòric o usat només, tal com va dir l'Aznar, a la intimitat.

Durant la dècada dels 90, mirar de convèncer que Catalunya havia de ser independent, era com predicar el desert. A part de l'associació malèvola promocionada pels espanyols i alimentada pels etarres, de terrorisme = independentisme, hi havia molt pocs arguments, fora dels identitaris, per convèncer a la majoria dels catalans que apostessin per crear un estat independent. Recordo que un cop, durant una pausa de les classes al Goethe Institut de Barcelona, unes noies, que tenien uns vints i pocs anys, em van preguntar estranyades com era que jo, un executiu de quaranta anys que treballava per una multinacional alemanya i que vestia amb americana i corvata, perdia el temps lluitant per la independencia de Catalunya. En el primer moment no sabia que dir, però després vaig reaccionar preguntant, una mica per donar-me temps, si coneixien la cançó de Lluís Llach "Viatge a Ítaca". Quan em van contestar afirmativament, alleugerit, vaig començar a cantar davant de la incredulitat de les noies, la primera estrofa de la cançó:

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t'ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

Malgrat algunes van acabar cantant amb mi la cançó, no sé si vaig aconseguir que aquelles joves sortissin gaire convençudes que no era una perdua de temps. La veritat és que als finals dels 90, no tenia gaire arguments, que lluitar per la independència de Catalunya, no era una utopia tal com deixava entreveure la lletra de Kavafis.

Però ara, la situació ha canviat radicalment. No diré pas que la independència està al caure, com diuen alguns, però si que puc dir sense pudor, que ha deixar de ser una utopia. Per mi està clar que s'acosta uns moments claus pel poble català. A Europa en els propers anys, almenys un o dos estats nous es constituiran. Això és una altra oportunitat que no podem tornar a perdre tal com va ser als principis dels 90 amb la desembració de l'URRS. Però el més important, és que a Catalunya, per primer cop, l'argument per aconseguir la independència ha deixat de ser només l'identitari. Ara hi ha arguments de pes, com l'econòmic i també el sentiment de ser tractats injustament només pel fet de viure a Catalunya. Això permet que molts ciutadans de Catalunya d'origen no català, també puguin espuntar-se al moviment independentista. Gràcies això, ara si que tenim possibilitats reals d'aconseguir-ho.

Sóc dels que creu que la independència només l'aconseguirem si és dóna almenys aquests tres punts, a part de mantenir minimament la nostra identitat nacional catalana:

1) Que els ciutadans de Catalunya, independentment del seu origen, es sentin injustament tractats respecta a la resta dels ciutadans de l'Estat espanyol. Però això sinó s'aconsegueix que la culpa sigui associada al govern espanyol no servirà de res.

De moment tot apunta que els vents ens son favorables per complir aquests tres punts. Només ens falta un capità que ens acabi de guiar cap el port. No serà pas fàcil, perquè els catalans no els agrada treballar plegats i menys sota l'ordre d'un altra català. Però penso que `finalment trobarem aquest capità perquè ens va la nostra supervivència. El vaixell fa aigües i les veles comencen a estar esparracades. Gràcies per això, potser acceptarem que un capità ens guií i el viatge a Ítaca arribarà finalment a port. I per fi, aquelles noies podran saber que volen dir les Ítaques.

Endavant les drisses!!

L’escriptor Víctor Alexandre ha escrit una ressenya del meu llibre al darrer número de la revista “Lletres”:

El crit de Brussel•les: “Volem un Estat català”

Víctor Alexandre

És molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel•les, de Manel Bargalló, a l’aparador d’una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s’equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel•les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que avui en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d’inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s’hauria fet, ja que l’èxit d’una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per a fer de pont entre visions enfrontades o per a apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs —entre els quals hi ha Josep Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Josep-Anton Martínez-Llorach…— i també els neguits que van passar a mesura que la data s’atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l’Ajuntament de Brussel•les, penjaven d’un fil.

Aquest és un extracte de l´article complet que trobareu a la revista impresa

http://www.lletres.cat/sumari/index.php?cont=article&article_id=519

Sincerament  estic una mica avergonyit per l’afalacs i en aquest sentit m’agradaria dir que van haver altres companys que es van implicar igual que jo i la seva visió potser seria diferent que la que explico al llibre, car aquesta és la meva vivència.

També dir-vos que com a escriptor novell he hagut de comprar 300 eixemplars i que amb molt de gust us puc fer arribar  a casa sense cap cost adicional (el llibre val 17€)

Per acabar recordar-vos que el proper dimecres 28  a les 20:00 al Centre Cívil Casa Orlandai (carrer Jaume Piquet 23 – Sarrià) presentaré el llibre amb el Joan Carretero i la Montserrat Tudela. Amb molt de gust, signaré els llibres  (el preu serà de 15€)

Endavant les Atxes!!

Manel Bargalló

Qui més qui menys, a aquestes alçades tothom ja sap que és l'espoli fiscal malgrat la Presidenta del Parlament de Catalunya, la honorable Núria de Gispert no vulgui que se'n parli a la cambra catalana.

Segons la xifra que el conseller Mas-Colell revela del dèficit fiscal és entre 8% a 8,5% que equival a un 17.000 milions d'euros pel 2009. Lògicament tothom és lliure de qualificar si la diferència de 17.000.000.000 euros entre els imposts que Madrid recapte a Catalunya i els que després tornen, és un espolí o no. Com també considerar si Espanya ens roba o no davant de la magnitud d'aquestes xifres.

En tot cas, per mi i per qualsevol altra persona no condicionada, aquest dèficit fiscal és un espoli sense dubte.

Però hi ha una altra cara d'aquest espoli. Aquesta setmana ha aparagut una sèrie de notícies que demostren que una part important dels diners que teoricament hauriem de rebre, al final tampoc acaben venint agreujant l'espoli fiscal.

A continuació teniu les noticies amb la meva reflexió que he penjat al Facebook i amb alguns dels comentaris dels meus amics que he considerat interessants:

759 milions d’euros que no arribaran mai a Catalunya

www.directe.cat. El govern espanyol en funcions no pagarà a la Generalitat els 759 milions d'euros en infraestructures de la disposició addicional tercera de l'Estatut, segons ha revelat aquest dimarts el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida. El portaveu del Govern, Francesc Homs, havia advertit que...

No sé si som conscients de quans diners són 759 M€ que el PSOE i ara el PP no ens tornaran?. En pessetes són més de 126.286 milions!!. Si un sou mitjà català és de 20.000€, estem parlant que Espanya ens ha robat a l'equivalent del sou de 38.000 llocs de treballs. Si estem parlant del cost sanitari que de mitjana és d'uns 700€ per pacient, tenim que Espanya ens ha robat el cost del tractament de més d''un milió de pacients...etc. Mentresant a Catalunya es destrueixen llocs de treball i es tanquen plantes d'hospital i CAPs. Encara no entenc com pot haver persones que voten al PSC-PSOE i al PP. Això si que es ser cornut i pagar el beure.

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Nació Digital: Els autònoms catalans financen la Hisenda espanyola

Això sempre ha estat aixì. Com que a l'Estat espanyol es paga a molts mesos després de la factura, resulta que els autònoms avancen el IVA de les factures encara no cobrades, però ara amb la crisi, potser no les cobraran mai. Però si més inri a Catalunya és a on hi ha més autònoms resulta que els catalans paguem el 25% dels diners avançats quan som el 16% de la població i a més, no tenim cap possibilitat d'incidir amb aquests diners, ja que tot ho recapte l'Estat espanyol i a sobre no ens paguen els 759M€ acordats per les inversions ni els 1.400 M€ del font de competitivitat d'enguany. En fi, cal ser molt esclau d'esperit de no voler la independència.

Mas-Colell, respecte els 759 milions: “Estudiarem si podem emprendre mesures legals”

www.ara.cat. El conseller d'Economia assegura que el Govern els va incloure en els pressupostos del 2011 perquè en els contactes “a tots els nivells” amb el govern espanyol "mai" s'havia qüestionat aquesta partida

Doncs ja es fa tard!. És molt possible, el conseller Mas-Colell no ho nega, que això impedeixi que els treballadors públics cobrin la paga de Nadal o fins i tot la paga del mes de Gener. Però independentment que hagi possibilitats o no de recuperarlos, cal denunciar la injusticia que això representa pels treballadors catalans. És la millor pedagogia que és pot fer a favor de la independència. Endavant les Atxes!!

Moisès Martí Cuarter de la Guardia Civil: Toc, toc, toc, buenos dias, es que vengo a denúnciar a su gobierno, soy el ministro de economia de Catalunya, y su gobierno no paga, que formulario hay que rellenar ? Es que saben su gobierno, sus jefes son unos quinquis, y unos ladrones, pero la presidenta del Parlamento (de mi coalición) no me lo deja decir, si no me castiga, no se rian no que es serio.

Foment abandona les carreteres catalanes

www.ara.cat. El Ministeri atura el 72% de les inversions previstes a la xarxa viària de Catalunya des del 2006

Diu la notícia: "El Ministeri de Foment i la Generalitat van signar fa sis anys el protocol de les obres que l'Estat havia d'executar a les carreteres catalanes entre 2006 i 2012 per un valor de 2.510M€. Quan està a punt de finalitzar aquest període, només s'ha acabat un 10% dels projectes i el 72% de les inversions previstes perdudes en un calaix." Això significa 1.803M€ menys Amb això, els 759M€ d'inversións i els 1400M€ del fons de competitivitat, els espanyols han deixat de pagarnos enguany prop de 4.000M€. Tot això se li ha de sumar a l'espoli fiscal de 16.500M€. Em pregunto si això es podrà dir al Parlament de Catalunya sense dir que Espanya ens roba? Els espanyols se'ns han pixat a sobre mentre es vevien xampany francès (no cava perquè és català) a costa nostra. Encara no entenc com poden haver ciutadans catalans que voten al PSC-PSOE i al PP. Endavant les atxes!!

Matilde Romagosa ens va deixar el passat dia 17 de novembre, com a conseqüència d’una llarga malaltia. Recordo com si fos ahir quan la vaig conèixer personalment a Ginebra davant de l'ONU en la concentració que vàrem organitzar els dels Deumil.cat. Ella estava asseguda i quan em va veure, suposo que em va reconèixer per la foto que tinc al Skype, es va aixecar de cop mentre em cridava pel meu nom. Jo també la vaig reconèixer per la foto al Skype. Amb un somriure i elegantment vestida, es va acostar a mi, i ens vam fondre en una càlida abraçada. Després ens vam mirar fixament de fit a fit mentre ella m'agafava amb les dues mans les meves galtes i em va fer dos petons. No ens havíem vist mai, però entre nosaltres hi havia una forta amistat, quasi com si fóssim de família.

De fet, la Matilde la coneixia, encara que només per veu, des de feia dos anys com un dels membres destacats de la Vegueria d'Exterior de Reagrupament. Sempre era una de les que no fallava a les reunions per Skype. Va ser escollida per la junta de la Vegueria d'Exteriors. Allà era la veu del seny dels qui van patir la postguerra i dels que des de la llunyania veuen amb incredulitat la manca d'unitat dels catalans. La seva veu era dolça quan tocava demanar que no critiquéssim els catalans que encara no apostaven per la independència, però ràpidament es tornava dura quan calia defensar la llengua i cultura catalanes dels atacs dels espanyolistes.

A principis d'enguany, els catalans que vivim a l'exterior vam constituir els Catalans Abroad . La Matilde va participar-hi activament i era una de les principals defensores de cercar la unitat. A la primavera ens va enviar un missatge per Skype que tenia un problema amb la veu i no podria parlar. Però malgrat tot ens seguia escoltant i escrivia al Xat quan hi volia dir la seva. A l'estiu va deixar de participar-hi. No vaig donar-hi cap importància, jo mateix vaig fer alguna campana a les reunions-tertúlies que fem per Skype aquest estiu. Però quan he rebut la notícia aquest cap setmana del seu traspàs, m'he quedat totalment desolat. No tenia cap idea que estés malalta. La Matilde sempre va mostrar vitalitat i moltes ganes de pencar. Per a mi, la seva desaparició és com si m'hagués deixat la tieta de Barcelona que sempre hi era quan la necessitava i ajudava que hi hagués un bon caliu entre nosaltres. Avui els Catalans Abroad estem encara més sols a l'exterior. Avui Catalunya ha perdut una patriota abnegada i lluitadora com poques.

Quants patriotes com la Matilde hauran de morir en la foscor de la nit opressora abans de veure la llum de la llibertat?

Matilde, sempre et tindré un racó del meu cor per a tu.

Manel Bargalló i Alabart

Kalrsruhe – Baden-Würtemberg

Nota: Us deixo la seva biografia, feta per l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana i Federació Internacional d’Entitats Catalanes.

La paraula normalitzar pot donar per a moltes interpretacions. Però en aquest cas, ho utilitzo amb el significat d’aconseguir minimitzar el radicalisme polític dins del independentisme per tal que no impedeixi que sigui l’opció més votada dels catalans.

Dins de l’actual moviment independentista català ens trobem amb la paradoxa que malgrat segons les enquestes indiquen que hi ha una majoria favorable a votar afirmativament en un referèndum per la independència, no hi ha cap partit majoritari que hagi estat capaç de ser el receptor d’aquest anhel popular.

Per què?

Per mi, la clau ha estat que els partits independentistes és perceben com a partits radicals. No sóc cap expert en sociologia ni tampoc politòleg, però amb una mica de sentit comú es pot veure que la majoria d’una societat, sigui catalana, alemanya, sueca o japonesa, no els acaba de fer el pes les postures radicals, tant en la política com en altres coses de la vida. Entenc que com més evolucionada democràticament és una societat, més difícil que el radicalisme tingui bona acceptació Ara bé, cal també matisar que quan hi ha crisi, sigui econòmica, social o política, el radicalisme té més possibilitats per reeixir, però jo penso que difícilment aconsegueix ser l’opció majoritària. De fet si aconsegueix governar, acaba tenint molt problemes per mantenir la coherència i credibilitat, ja que difícilment podrà aplicar les polítiques radicals pel que va ser votat .

A Catalunya això és una mica el que li va succeir a ERC. A les eleccions del 2003, Esquerra significava una opció radical al que hi havia, bàsicament per dos motius: 1) Per voler la independència en front a l’autonomisme de CiU i 2) per voler imposar els valors republicans com són la transparència en la gestió publica, una gestió austera de les despeses, nomenaments dels càrrecs públics per mèrit i no per nepotisme, promoure la participació democràtica ciutadana,,,etc.

Però no va arribar a ser la tercera força política al Parlament defensant aquests dos punts amb discursos abrandats, o amb postures radicals i vehements. El discurs del Carod-Rovira era tranquil, però ferm amb els objectius. En canvi al final, en comptes de fer-ho així, Carod i Puigcercós van apostar per un govern Tripartit que era tot el contrari al que defensaven. Cap dels dos motius que la gent els va votar, van ser aplicats. Els dirigents d’Esquerra van decidir relaxar i fins i tot, arraconar, els objectius independentistes amb l’errònia excusa que calia arribar a un major nombre d’electors d’origen espanyol i facilitar el pacte amb els socialistes catalans, un dels partit amb més casos de corrupció i amiguisme a Catalunya. Això va provocar que ERC s’embrutés les mans malgrat tenia les mans netes quan va arribar a la Generalitat.

Amb aquesta greu decisió, ERC va perdre la credibilitat tant com a partit independentista com a partit republicà. Això junt amb l’ajuda de la incompetència política del Puigcercós-Ridao que van promoure l’exclusió dels que hi dissentien, va provocar l’aparició de nous partits independentistes.

Ara el problema pel moviment independentista és que l’existència d’aquests diferents partits independentistes provoca una lluita entre ells per marcar diferències i així aconseguir més suport dels possibles votants. Si a més, aquests partit no tenen una ideologia molt ben definida i bàsicament només tenen l’opció independentista com a argument polític per vendre a l’elector, aquesta lluita acaba provocant la radicalització de les postures. Com és diu popularment, tots volen marcar el paquet. Però per desgràcia com més radicalització de les postures més lluny estarem d’aconseguir la majoria per la independència.

Sota el meu parer, en el moment que ERC per mitjà de la nova direcció, sembla que està tornant als orígens d’abans dels 2003, és la millor candidata per recuperar que el independentisme sigui considerat una opció seriosa que pugi un dia aspirar a ser la majoritària. Això si, amb el permís de CiU. Si el pinyol independentista dins de la federació nacionalista s’imposa als regionalistes, està clar que serà a partir de CiU qui es podrà construir la opció majoritària que es porti cap la constitució d’un estat català.

Però mentre això no succeeix i si tenim en compte que ERC és el tercer partit català amb més nombre de regidors i alcaldes i a més, té 10 escons al Parlament, és per mi la millor opció que tenim els independentistes. Potser després del desprestigi polític que Esquerra ha patit merescudament pel que ha fet, no és possible que integri com si res hagués passat els nous partits polítics que s’han format. Potser caldrà fer una federació igual com hi ha a CiU. Però també caldrà que la nova direcció d’ERC recuperi la credibilitat amb accions polítiques alineades al seu programa independentista i republicà. Malgrat tot això, està clar per mi, que ERC és més candidata per tornar a ser el pal de paller del independentisme parlamentari que els altres partits polítics que volien ser-ho. Veig com un primer pas seriós en aquest sentit l’entesa entre l’actual direcció d’ERC i Reagrupament per fer la coalició Catalunya SI a les properes eleccions del 20N. Llàstima que aquest acord no hagi estat possible amb Solidaritat. Com he dit en un altre article, mentre hi hagi varis partits que lluiten pel mateix potencial d’’electors i creuen que tenen possibilitats de reeixir políticament per separat, l’entesa serà quasi impossible.

Una federació de partits polítics independentistes entorn d’una renovada ERC pot crear les condicions per facilitar que els dirigents de Solidaritat vegin que si no s’hi apunten no tenen res a pelar. Estic segur llavores, deixaran de banda part del radicalisme que ha caracteritzat aquest partit polític per cercar l’entesa. Però molt em temo que si no succeeix quelcom extraordinari que obligui els partits catalans a fer pinya en un Front Patriòtic, els dirigents de Solidaritat no ho faran fins que les urnes els obrin els ulls que ells no són els escollits per liderar la independència.

Jo vull la independència, entre altres coses, per així poder aconseguir canviar radicalment a millor la política Per aconseguir-ho cal fer un discurs ferm amb els objectius però gens radical amb les formes. Malgrat tinc tendència a ser vehement i radical quan defenso les meves postures independentistes, i per tant no sóc el més apropiat per dir-ho, voldria expressar que si ferim els sentiments dels altres catalans que encara no ho tenen clar, potser per culpa d’això, mai ho acabaran de tenir-ho clar. Si entre els que ho tenim clar, ens desqualifiquem mútuament, a part del pobre espectacle que estem donant, no estem donant confiança a la societat catalana que serem capaços mai d’anar junts per treballar per una Catalunya Lliure. Mentre això passi, la majoria dels catalans seguiran votant altres opcions.

Endavant les atxes!!

Nou llibre: Els herois de Brussel·les. Crònica de la manifestació de 10.000 catalans a favor de l’autodeterminació (més a www.elsherois.cat)

La tercera onada del baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), publicat ahir, preguntava per segon cop que votarien els enquestats en un referèndum d'autodeterminació i per un nou pacte fiscal de característiques similars al concert econòmic. Segons les dades del sondeig, fet a 2.500 persones, el nombre de ciutadans que votarien demà mateix a favor de la independència ha crescut 2,5 punts en tres mesos, respecte a la segona enquesta. Segons aquest darrer estudi, el 45,4% dels enquestats asseguren que votarien SI a un estat propi en un eventual referèndum d'autodeterminació (respecte el 42,9% de la darrera enquesta), a la vegada que cauen 3,5 punts els que rebutjarien la independència, un 24,7% dels enquestats (28,2% a la darrera enquesta).

Per calcular correctament els vots que significarien en referèndum cal que fem l'extrapolació del percentatge de vots que indica l'enquesta segons demarcació electoral respecte el seu cens i no pas fer-ho multiplicant el percentatge global de Catalunya pel cens global, com alguns mitjans ho fan i jo mateix ho havia fet en un altre article.

Si agafem el cens del 2010 al Parlament de Catalunya i fem el càlcul, obtenim la següent taula de resultats:

Segons aquests càlculs si demà es fa un referèndum per la independència de Catalunya el SI guanyaria amb un 64,30% de vots emesos, el NO es quedaria amb un 34,94%. La participació seria del 70,58%.

És una participació molt alta i força creïble. Cal tenir clar que sempre hi ha una abstenció residual en tota comesa electoral encara que aquest referèndum és un dels que segur que motivarà més ciutadans a anar a votar. Amb tot, si cerquem a la història de la democràcia espanyola un referèndum amb una participació superior al 70% només ho trobem que s'ha donat una vegada i fou per votar la llei de reforma política el desembre del 1976 que instava a l'electorat a aprovar o no les reformes iniciades pel govern de Suarez a fi i efecte de liquidar les corts franquistes i iniciar la democratització de l'estat espanyol (un 77,72% al conjunt de tot l'estat). En canvi el referèndum per la Constitución española del 1978 va obtenir menys participació (67,1%) i encara molt menys el referèndum de l'Estatut d'autonomia del 1979 (un 59,57%) i l'Estatut del 2006 (un 48,85%).

Està clar que la motivació d'anar votar per la independència de la nació catalana farà que la participació sigui similar al que es va fer per democratitzar l'estat espanyol i sortir de la dictadura feixista del Franco. Per extrapolar-lo en el nostre cas, he agafat el cas més dolent per l'opció independentista. L'estudi del CEO pregunta als enquestats els motius perquè votarien SI, NO o s'abstindrien. Hi ha força coincidències entre els motius que els enquestats argumenten per votar NO i dels que s'abstenen. A continuació teniu els arguments que els abstencionistes indiquen per no anar a votar i que són iguals als que han indicat que votarien que NO.

(continua)

La manifestació del 7 de març del 2009 a Brussel·les representa una gesta històrica per als catalans que desitgem la sobirania plena de la nostra nació. Per primera vegada milers de catalans anàvem fora dels Països Catalans a manifestar-nos per la independència. Els ciutadans de Brussel·les van viure en directe, sense intermediaris, com els catalans estaven disposats a fer milers de quilòmetres per reivindicar la voluntat de tenir un estat propi. Possiblement la manifestació a Brussel·les va fer més per la internacionalització de la causa independentista que totes les gestions que la Generalitat de Catalunya i els partits polítics catalans havien fet d’ençà de la restitució de la democràcia a l’Estat espanyol.

També aquesta iniciativa va tenir la virtut de demostrar-nos a nosaltres mateixos que quan es treballa per un objectiu, com és la independència, els catalans som capaços de deixar de banda les diferències ideològiques i partidistes, per anar units. Encara que sigui amb pocs mitjans i sense cap ajuda institucional, anant units per la independència podem aconseguir una fita increïble com ha estat aquesta. Tot un precedent que posteriorment donaria peu a una altra de les fites importants històriques com són els referèndums populars.

Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana fou un projecte reeixit que va significar una injecció de moral a la lluita per a la independència dels catalans. Si a Brussel·les, amb el crit unànime a favor d’un estat propi, milers de catalans de totes les ideologies es varen manifestar units pels carrers, ¿per què no es pot aconseguir que en un dia no molt llunyà, hi hagi un grup de diputats de totes les ideologies que votin units per la proclamació de la independència de Catalunya?

Però dur a terme aquesta manifestació no fou fàcil i tampoc exempt de grans dificultats. Unes dificultats que posaren en perill l’èxit de la iniciativa més d’un cop. Una d'aquestes dificultat fou saber treballar en equip aparcant les diferències que existien entre els qui ho van organitzar. He pensat que calia plasmar en un llibre tot l’esforç que es va fer per dur-la a bon terme, com també per deixar-ne constància escrita per al futur. M’agradaria que un dia l’exemple d’aquesta iniciativa pugui inspirar altres catalans a continuar fent-ne d’altres. Crec fermament que la independència de la nació catalana només s’aconseguirà si els catalans treballem de valent i sense parar, realitzant tot tipus d’iniciatives sobiranistes com la que explico en aquest llibre.

El llibre està estructurat cronològicament en capítols on s’expliquen els precedents, la gestació i, finalment, el relat en primera persona de l’experiència vital que fou per a mi la manifestació de Brussel·les. Al final del llibre hi ha una recopilació d’articles meus publicats als blocs que ajuden a entendre quin eren l’ambient i les condicions que van ajudar a fer realitat la iniciativa. El darrer article són unes reflexions del que va significar per a mi Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana.

Per acabar, voldria que aquest relat també sigui un petit homenatge als que varen ajudar que la manifestació fos un èxit i també als milers de catalans que es van mobilitzar des de tots els indrets de la nació catalana. Del País Valencià, de les Illes, de la Franja, del Principat, de la Catalunya Nord i també de l’estranger, deu mil catalans van fer milers de quilòmetres, amb tots els mitjans de transports imaginables: motos, cotxes, furgonetes, caravanes, autocars, trens i avions; tot per poder dir al món que els catalans “Volem un Estat Català – We want a Catalan State”.

Manel Bargalló i Alabart

Octubre 2011

Podeu trobar tota la informació sobre el llibre, amb vídeos i fotografies i a on es pot comprar a aquí: http://elsherois.cat