Tornar a casa. L'aeroport. Els acomiadaments. El Joan, l'Angel, l'Anna, l'Eukene, el Jordi i el Manel, en Mikel, la Maria i la Núria, la Pilar,(el Jesús!) ... Les bosses doblement carregades: de llibres i roba, i, sobretot, de memòria.
A les 19.00 hem arribat a Gràcia. A casa. Hem posat música. Ens hem asegut al sofà. En silenci. I quan començavem a desfer la bossa, a obrir la motxila de la memòria fèrtil, entre la melanconia i certa tristesa callada, l'Ovidi ens ha dit:
"Serà blava i tranquil·la la mar, serà verda i espessa la vall. Serà gran i dolça la muntanya. Serà un dia que durarà anys.Gent de mar, de rius i de muntanyes, tindran tot. I es parlarà de vida. Les ciutats seran rius plens de gent. Floriran flors i cants i alegries. Floriran crits i cors i paraules. En el dia que durarà anys. Braços lliures i boques i mans"
En Marcel·li de Vilanova, el Paco de Vinarós, l'Eusebi de Vilafranca... Els supervivents de Mauthausen i Gusen... Els nostres herois, el mirall on veure'ns i trobar-nos, l'espiera per furetejar el futur...
Avui era un dia ben important pels supervivents. Ben especial i d'emocions compartides. Els deportats estan satisfets. Mai un president (ni Suàrez, ni Calvo-Sotelo, ni Gonzàlez ni mr. Ansar) havia vingut a Mauthausen. I per això estan satisfets: per la seva llarga lluita, en la que mai han fallat ni un sol dia des del 6 de maig del 1945. La nostra democràcia, emmalaltida d'amnèsia, ha trigat quasi 25 anys en venir a Mauthausen. I si avui ha arribat el dia, és gràcies a la seva lluita. I per res més.
Allò extraordinari d'avui és que el que hauria de ser normal -en un país normal- ha estat extraordinari. I l'extraordinari és que sigui avui, 60 anys després, la primera vegada que un president ve a Mauthausen.
La pregunta per òbvia és... perquè han hagut de passar 25 anys? Quin estat tenim que triga 25 anys? Quina Generalitat també, que retrà ara el primer homenatge a Josep Miret, conseller mort a Mauthausen? Quin país tenim? Quin país se'ns queda?
Avui es fa impossible oblidar rostres, mans, gestos. Paraules i silencis. Deportats i deportades amb el seu número i el triangle que identificaven els presos han tornat, 60 anys després, a un indret on -quan van arribar- els hi van jurar que mai sortirien vius. Mauthausen era un camp de categoria III (de no retorn). No era un cap d'extermini com Auswitchz. Construït per tancar els enemics polítics del Reich, era el no retorn per la via de l'explotació fins a la mort. Una altra forma d'extermini, és clar.
Avui, tots aquells enemics de l'enemic, de més de 50 nacionalitats hi han tornat. Crec que era Kundera qui deia que "la lluita contra el Poder és la lluita de la memòria contra l'oblit". Avui aquesta lluita té una victòria. Si més no, avui. Ací.
El jovent va per feina. A Gusen, a l'única cafeteria que hi ha davant del crematori, hem entrat a protegir-nos d'una pluja intensa. Però a dins també ha començat a ploure. Ens hem trobat a una taula en Rafael Luna, del Partit Popular de Catalunya, que feia un cafè amb la Manuela de Madre.
Quan s'ha aixecat una jove se li ha plantat al davant i amb molta educació li ha dit: "No et resulta incòmode estar a un lloc on es denuncia el nazisme I el feixisme quan sou incapaços de condemnar el franquisme?". El diputat ha restat mut. Cara a cara de silencis. I la jove li ha tornat a explicar. En Luna en silenci: no ha passat un àngel, ha passat el cel sencer. De sobte ha apregut "l'agregada cultural" del PP, i ha dit que passava. I la jove ha insistit dignament a la recerca d'una resposta plausible.
L'agregada cultural del PP li ha dit: "Fes-t'ho mirar". El mirall que tenia enfront era una paràbola, on la pregunta es girava cap a ella mateixa. I han tocat el dos.
L'Ambaixada espanyola ha fet dos ofrenes. Dos llaurers de plàstic amb la bandera 'rojigualda' encerclant-los a Essenbe i a Gusen.
Les banderetes han desaparegut de seguida. Mans anònimes, que sabien perfectament el que es feien, les han furtat. Per dignitat, per memòria. A Essenbe no ha durat ni un minut. A Gusen, de seguida ha volat també del memorial als republicans espanyols.
ANDALUCES LEVANTAOS, ELS SEGADORS I LA INTERNACIONAL
A Essenbe els i les andaluses han entrat en comitiva cantant 'Andaluces, levantaos'. Els vents del poble de Miguel Hernandez, Lorca i Blas Infante: "Sean por Andalucia libres los pueblos y la humanidad". Davant el monument l'han tornat a cantar. Després, espontàniament, 'Els Segadors'. I per cloure, la Internacional: simultàniament en tres idiomes, castellà, català i euskara. Amb el mateix puny i la mateixa passió en una sola melodia. I el mateix idèntic respecte per la llibertat dels pobles.
Dante va escriure sobre l'infern, però mai va trepitjar Gusen. A l'infern de l'infern de l'univers concentracionari nazi van matar 2.000 republicans.
Gusen ha sucumbit a l'especulació. No en queda res. Només el crematori i perquè un particular italià, que hi va perdre un germà, va comprar 1750 metres quadrats on s'aixeca el memorial. Un altre triomf de la memòria.
On Joaquim Amat-Piniella (autor de K.L. Reich, censurada en el seu dia pel franquisme) ha rebut l'homenatge del Bages, avui, ara i aquí. Amat-Piniella va morir el 1974 i mai va tornar a ser el mateix: les senyals duren sempre, les cicatrius de l'anima no es tanquen, la seva mirada a la foto és un pou de dolor que intentes comprendre.
Ahir fa seixanta anys van alliberar el camp d'Ebensse, un komando de treball depenent de Mauthaussen, a 75 km. on van morir més de 18.000 persones. I avui l'han tornat a alliberar de l'oblit... desenes de deportats i deportades.
Ebensse (llac pla) és un contrast en estat pur. Zona tirolesa, d'alta muntanya, de faula. Llacs, alt turisme i casetes. I enmig de la vall costa de creure que 20.000 persones hi morissin. La realitat contra el paisatge: Ebbense va integrar-se en la indústria de guerra alemanya i el treball esclau dels deportats va bastir -foradant la muntanya- 10 túnels de mig quilòmetre de llargada. Avui en queda ben poca cosa del camp: un petit espai d'homenatge que el creixement urbanístic ha desbordat -Qui pots fer-res una casa ací?- i la memòria dels túnels.
Abans de l'alliberament, el comandament de les SS, Ganz, seguint les instruccions de Himmler, va fer formar els 16.000 presoners a l'Apellplatz. Els va dir que enfilessin cap als túnels. Els volien dinamitar, als túnels i a ells. I van dir no. Van seguir dient no. I el no els va salvar.
La frase és d'Adorno. Ens l'ha comentat el Jesús de Breda a la porta de Mauthausen, en els límits de l'horror. A Dachau, a Buchenwald, a Berger-Belsen, a Gusen, a Ravensbruck, a Ebensee el que van matar, el que va morir, va ser la cultura, en sentit profund, filósofic, civilitzatori. L'home sense atributs de Musil-desinvestit de tot plegat, anómic- esdevingut realitat...
Els republicans antifeixistes, una ampla majoria ciutadans i ciutadanes lliures dels Paisos Catalans, van ser els primers i els últims en lluitar-hi en contra.
mauthausen |
divendres, 6 de maig de 2005 | 23:30h
Han vingut des de Pineda. Mare i fill busquen en Lluís Massachs. Germà i tiet. Fins va 10 anys no van saber que en Lluís va ser exterminat al Castell d'Hartheim, on hem arribat aquest tarda, a 35 km. de Mauthaussen i 15 km. de Linz. Linz, on dormin, és la ciutat on va nèixer un austríac, Adolf Hitler que els Krupp, Thyssen, Porsche i Siemens van dur -entre d'altres- al poder.
mauthausen |
divendres, 6 de maig de 2005 | 22:48h
Hem arribat. De sobte, dalt d'un turó, Mauthausen. Vent, pluja i silencis que parlen. Fa fred. Glaçats per fora i glaçats per dins. Crec que hem estat força estona fins que algú s'ha atrevit a dir les primeres paraules. Perquè en els camps de la mort... quin és 'el nom exacte de les coses'? ***
A la mitjanit de la nit més gelada de l'any va arribar de cop, violenta, l'ordre de formar. Aquella era la nit més gelada d'aquell any i de molts anys enrere, i una boira traïdora ho amagava tot.
Hem arribat a l'ambaixada. Recepció oficial, però ningú ha dirigit cap paraula oficial als supervivents i als familiars. Pica-pica i anar fent. No crec que les paraules vagin tan cares. Però deuen ser raons d'estat o que a les legacions encara no ha arribat el tarannà, vés a saber. O potser que es tirar pedres a la pròpia teulada:
Els cinc autocars dels convoi republicà travessen l'autopista Viena-Linz i algú recorda a les 19.00 hores que fa dues hores que fa 60 anys que Mauthaussen va ser alliberat. I...? Les paraules de la memòria...
