ARTICLE DE PERE BOIX
La crisi energètica global, el canvi climàtic, així com la manifesta impossibilitat d'universalitzar els patrons de vida i de consum de les regions "opulentes" del planeta (tot i que curulles internament, de sagnants desigualtats), constaten, a mitjà termini, la inviabilitat d'una civilització, la capitalista, que en tan sols dos segles ha transformat la faç del planeta, mercès al seu extraordinari dinamisme i capacitat d'adaptació a les canviants circumstàncies.
Tanmateix, aquesta civilització d'abast planetari instal·lada en la seva fase de maduresa, s'albira ja, als nostres dies, el final del seu recorregut històric. I és que la concepció dogmàtica (i, per tant, no subjecta a crítica racional) del creixement econòmic com una necessitat absoluta, universal i indefinidament sostenible en el temps, la sobre-explotació dels recursos naturals, el foment sistemàtic d'un consumisme frenètic que ha de garantir el bon funcionament de la reproducció ampliada del capital i, finalment, la progressiva mercantilització 8i subordinació a la lògica del capital) de la vida humana, en totes les seves dimensions i de la natura sencera (concebuda actualment com a font inesgotable de recursos i adés disponible com a abocador sempre disponible de les excrecències generades en el procés de producció i consum), han abocat a la humanitat al llindar del mateix col·lapse.
S'imposa doncs, una superació de les lògiques productivistes que han estat vigents aquests darrers segles; una revisió profunda dels nostres valors, una reformulació de les nostres pràctiques qüotiodianes i l'establiment d'un nou contracte entre l'espècie i el planeta. I alhora que s'enfronta aquesta tasca indefugible caldrà afrontar el repte de decidir entre la construcció d'unes relacions socials i culturals més equitatives, democràtiques i descentralitzades o, contràriament, promoure la creació d'una “tecnoburocràcia filantròpica” que assumeixi, de forma centralista, el poder polític, militar, i la gestió dels recursos en l'àmbit planetari.
Massa sovint però, la gestió política del dia a dia, ignora o menysté aquestes demandes imperatives de la nostra època; la miopia, els interessos particulars, la comoditat de seguir velles i conegudes rutines, o el simple electoralisme converteixen en moneda corrent les polítiques de rol gal·linaci, la mera gestió conservadora del que hi ha. No és pas això però, el que necessita una societat que haurà d'enfrontar transformacions profundes en un espai relativament curt de temps.
És important doncs, malgrat les òbvies resistències del model social i econòmic realment existent, anar avançant en la crítica teòrica i pràctica del concepte de creixement econòmic, expulsar el mercat de paper central que avui ocupa en la regulació de tota la nostra vida social, promoure els valors de la solidaritat, l'austeritat, la participació democràtica, la convivència, el respecte a la diversitat i la responsabilitat individual i col·lectiva.
I és en aquest marc en el qual s'ha de situar la crítica i l'aportació d'alternatives al model de mobilitat que la civilitació capitalista ha propiciat. Una crítica i unes alternatives que han de tendir a reduïr dràsticament la mobilitat obligada de les persones i promoure l'apropament de la generació energètica i la producció de béns de consum als mercats consumidors.
Cal afegir, en aquest sentit, que malgrat les òbvies limitacions i escàs marge d'autonomia del poder local per incidir en problemàtiques d'abast global, són precisament en aquests àmbits on es disposa de majors possibilitats d'intervenció estratègica:
Valoritzant el paper de l'espai agrari des d'un punt de vista social, econòmic, territorial i cultural, i reforçant l'agricultura de qualitat i de proximitat.
Promovent un model d'oci i compres integrat en l'espai urbà, facilitant-ne als consumidors l'apropament a peu o, si més no, en transport públic, en detriment d'un model basat en macrocomplexos pensats per a l'atracció d'una clientela que es trasllada massivament en cotxe des d'àrees allunyades.
Dissenyant una ciutat compacte, evitant l'aparició i el creixement de nuclis urbans segregats, de costos socials, territorials i de finançament dels serveis que tal model comporta.
Afavorint l'ús del transport públic i de la mobilitat no motoritzada tant en els desplaçaments urbans com en els interurbans; és del tot imprescindible reduir els espais físics i socials que avui ocupa el vehicle privat en la nostra qüotidianitat.
Desenvolupant polítiques decidides destalvi i aprofitament eficient de l'aigua i de l'energia, apropant, tant com sigui possible, les fonts d'abastiment al consumidor final. Cal tendir a desenvolupar un model descentralitzat de generació energètica, defugint l'actual model, basat en grans infraestructures, que tan sols afavoreix els poderosos oligopolis que dominen el sector.
Impulsant normatives que garanteixin el caràcter bioclimàtic de totes les edificacions de nova construcció.
Menys discursos ensucrats, doncs, menys somriures beatífics i més responsabilitat, autoexigència i rigor trobem a faltar en la política nostra de cada dia; menys submissió als interessos dels poderosos, menys conformisme i més passió, il·lusió i coratge; tot un programa, a les envistes d'unes eleccions...
La crisi energètica global, el canvi climàtic, així com la manifesta impossibilitat d'universalitzar els patrons de vida i de consum de les regions "opulentes" del planeta (tot i que curulles internament, de sagnants desigualtats), constaten, a mitjà termini, la inviabilitat d'una civilització, la capitalista, que en tan sols dos segles ha transformat la faç del planeta, mercès al seu extraordinari dinamisme i capacitat d'adaptació a les canviants circumstàncies.
Tanmateix, aquesta civilització d'abast planetari instal·lada en la seva fase de maduresa, s'albira ja, als nostres dies, el final del seu recorregut històric. I és que la concepció dogmàtica (i, per tant, no subjecta a crítica racional) del creixement econòmic com una necessitat absoluta, universal i indefinidament sostenible en el temps, la sobre-explotació dels recursos naturals, el foment sistemàtic d'un consumisme frenètic que ha de garantir el bon funcionament de la reproducció ampliada del capital i, finalment, la progressiva mercantilització 8i subordinació a la lògica del capital) de la vida humana, en totes les seves dimensions i de la natura sencera (concebuda actualment com a font inesgotable de recursos i adés disponible com a abocador sempre disponible de les excrecències generades en el procés de producció i consum), han abocat a la humanitat al llindar del mateix col·lapse.
S'imposa doncs, una superació de les lògiques productivistes que han estat vigents aquests darrers segles; una revisió profunda dels nostres valors, una reformulació de les nostres pràctiques qüotiodianes i l'establiment d'un nou contracte entre l'espècie i el planeta. I alhora que s'enfronta aquesta tasca indefugible caldrà afrontar el repte de decidir entre la construcció d'unes relacions socials i culturals més equitatives, democràtiques i descentralitzades o, contràriament, promoure la creació d'una “tecnoburocràcia filantròpica” que assumeixi, de forma centralista, el poder polític, militar, i la gestió dels recursos en l'àmbit planetari.
Massa sovint però, la gestió política del dia a dia, ignora o menysté aquestes demandes imperatives de la nostra època; la miopia, els interessos particulars, la comoditat de seguir velles i conegudes rutines, o el simple electoralisme converteixen en moneda corrent les polítiques de rol gal·linaci, la mera gestió conservadora del que hi ha. No és pas això però, el que necessita una societat que haurà d'enfrontar transformacions profundes en un espai relativament curt de temps.
És important doncs, malgrat les òbvies resistències del model social i econòmic realment existent, anar avançant en la crítica teòrica i pràctica del concepte de creixement econòmic, expulsar el mercat de paper central que avui ocupa en la regulació de tota la nostra vida social, promoure els valors de la solidaritat, l'austeritat, la participació democràtica, la convivència, el respecte a la diversitat i la responsabilitat individual i col·lectiva.
I és en aquest marc en el qual s'ha de situar la crítica i l'aportació d'alternatives al model de mobilitat que la civilitació capitalista ha propiciat. Una crítica i unes alternatives que han de tendir a reduïr dràsticament la mobilitat obligada de les persones i promoure l'apropament de la generació energètica i la producció de béns de consum als mercats consumidors.
Cal afegir, en aquest sentit, que malgrat les òbvies limitacions i escàs marge d'autonomia del poder local per incidir en problemàtiques d'abast global, són precisament en aquests àmbits on es disposa de majors possibilitats d'intervenció estratègica:
Valoritzant el paper de l'espai agrari des d'un punt de vista social, econòmic, territorial i cultural, i reforçant l'agricultura de qualitat i de proximitat.
Promovent un model d'oci i compres integrat en l'espai urbà, facilitant-ne als consumidors l'apropament a peu o, si més no, en transport públic, en detriment d'un model basat en macrocomplexos pensats per a l'atracció d'una clientela que es trasllada massivament en cotxe des d'àrees allunyades.
Dissenyant una ciutat compacte, evitant l'aparició i el creixement de nuclis urbans segregats, de costos socials, territorials i de finançament dels serveis que tal model comporta.
Afavorint l'ús del transport públic i de la mobilitat no motoritzada tant en els desplaçaments urbans com en els interurbans; és del tot imprescindible reduir els espais físics i socials que avui ocupa el vehicle privat en la nostra qüotidianitat.
Desenvolupant polítiques decidides destalvi i aprofitament eficient de l'aigua i de l'energia, apropant, tant com sigui possible, les fonts d'abastiment al consumidor final. Cal tendir a desenvolupar un model descentralitzat de generació energètica, defugint l'actual model, basat en grans infraestructures, que tan sols afavoreix els poderosos oligopolis que dominen el sector.
Impulsant normatives que garanteixin el caràcter bioclimàtic de totes les edificacions de nova construcció.
Menys discursos ensucrats, doncs, menys somriures beatífics i més responsabilitat, autoexigència i rigor trobem a faltar en la política nostra de cada dia; menys submissió als interessos dels poderosos, menys conformisme i més passió, il·lusió i coratge; tot un programa, a les envistes d'unes eleccions...
