SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

23 de febrer de 2018
0 comentaris

Finalment, hem entrat en decadència

La cultura catalana sembla haver entrat en una etapa de decadència. No és només per l’esclerosi que mostren la majoria d’associacions i institucions, on una generació-tap ha impedit amb ferma voluntat la seva renovació i regeneració. No és només els molts símptomes que descobrim i sospitem de pràctiques corruptes i clientelars que l’han anat ofegant i paralitzant de dalt a baix, i que inconscientment hem tancat els ulls, participat i permès. Ni tampoc podem ficar l’excusa d’haver desaparegut la burgesia que l’estimulava i sostenia. Sense anar més lluny, els britànics, malgrat perdre l’imperi i l’antiga burgesia, han sabut reinventar-se una vegada i una altra per continuar sent referents de la música, l’art, els museus, la moda, el sistema financer i tantes altres coses. Per tant, les causes les haurem de cercar en factors interns que hem d’assumir sense mirar-nos més al melic i creure el que no som, i que ens han abocat a aquesta situació.

Pel que podem analitzar a dia d’avui, constatem que l’impuls creatiu sembla haver-se aturat, en el camp cultural, a l’explosió dels Jocs Olímpics. Potser en aquell moment vam fer un darrer esforç per intentar aturar la davallada, però no va ser suficient, perquè els factors de decadència ja venien de més enrere. Podem constatar que Catalunya en el camp de l’art, a nivell europeu i internacional, ja fa temps que no compta. En el camp de la moda i el disseny podem dir aproximadament el mateix. En el món editorial, no diguem. Des de quan no veiem artistes (nascuts o residents aquí) de ressò internacional, que puguem atribuir-los un paper d’avantguarda? On són els pintors, escultors i escriptors que substitueixin als Tàpies, als Picasso o als Dalí (si exceptuem Perejaume o Barceló)? On són ara els noms importants de la música clàssica, de la música electrònica o moderna que depassin el nostre marc geogràfic? On són els poetes que connectin amb capes àmplies de la població, com Pere Quart, Espriu o Martí i Pol? On són els nous esdeveniments que facin venir munió de gent a contemplar-los, a banda del Sònar o el Movile? Què ha substituït a la potència editorial i discogràfica que havíem estat? I tot això només són uns pocs retalls que només ens fan constatar aquesta decadència.

Hem de mirar les coses tal com són, per poder començar a ficar les bases d’un futur millor. Tampoc diré que això sigui irreversible, l’exemple britànic sempre l’hem de tenir present. Ni tampoc puc dir que tot és una merda i que ho hem fet tot malament. Però necessitem reconèixer la malaltia abans d’intentar tastar la medicina. El primer que ens hem de treure del cap és pensar que els catalans fem les coses millor que altres. I que gràcies a les institucions podrem arreglar els problemes culturals, ni xifrar les nostres esperances de futur en el sistema educatiu. Això no ha funcionat mai així. A la fi, els canvis culturals (i tecnològics) més potents provenen de països anomenats del Tercer Món, on les institucions, les societats civils i els sistemes educatius són més aviat febles. I també hem de veure que els països europeus occidentals cada cop tenen un pes més petit en tots els camps, i en alguna mesura això també ens afecta a nosaltres.

La solució ha de venir per generar suficients energies internes i tenir una mirada més oberta que mai al món, sobretot al que passa als països mal anomenats “emergents”. Però per poder fer això, cal que ens apartin (per voluntat o per força) a la generació de més de 45 anys que ha gestionat fins ara la vida de la nostra nació, tant en la cultura, com en la política i l’economia. Ens mereixem que ens apartin d’una batzacada per alliberar les energies contingudes de les generacions més joves i fer-los-hi confiança. A la fi, la societat i el futur els hi pertany. Sense por i amb generositat. No criticar-los i deixar-los fer. Mereixen equivocar-se i encertar. És així com avancen i es regeneren les societats. Encara tenim un poc de temps, però no gaire.

Com ja vaig indicar a la trobada de l’àmbit de cultura del FuturCat, celebrat el 17 a Sitges, immersos com estem en una nova revolució tecnològica, com ha passat sempre que sorgeixen radicals canvis tecnològics, finalment es desencadenen canvis revolucionaris a nivell cultural. Sempre ha estat així, i no sembla que aquest cop hagi de ser diferent. I malgrat que mai com avui la societat havia tingut tanta informació, l’adagi diu que l’abundància d’informació pot anul·lar tota informació. Informació no equival a saviesa, doncs com l’antropologia fa temps va descobrir, les pautes de comportament i culturals bàsiques des del neolític no s’han modificat. A aquesta Revolució Cultural que també arribarà aquí, alguns l’esperem, desitgem i estem disposats a facilitar i donar suport. Encara que sembli mentida, alguns no volem viure del passat, sinó nodrir-nos del futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!