Pobreta fiscal…que l’han qüestionat!

Normalment en els àmbits jurídics, hom diu que els fiscals han de parlar sobretot pels seus escrits d’acusació. Que una fiscal convoqui una roda de premsa per justificar-se, sembla més un despropòsit que no pas un fet estrany i extraordinari. Que tracti de donar explicacions amb un relat que ratlla el deliri, ens fa concloure que objectivament ha fet un molt mal servei a tot allò que diu voler defensar, per no dir clarament que ha fet el ridícul més evident. En això de justificar-se, sembla que volia seguir el fil argumental del fiscal de la causa del 9-N. Ja és prou dolent que un fiscal intenti justificar la seva actuació, com si tingués mala consciència de no se sap què. Però que una fiscal en cap intenti justificar la seva actitud per retornar una dignitat que no sap ningú quan i perquè s’havia perdut, diu molt de la bombolla en la qual viuen alguns integrants del cos judicial.

Perquè dir que un és famosíssim quan la immensa majoria de la gent, fins al moment de la roda de premsa desconeixia qui era, què feia i com es deia aquesta senyora, demostra més un símptoma de deliri (digne de ser tractat per un psicòleg) que no pas una constatació de la realitat. Que remarqui l’aspecte del seu pentinat com a tret distintiu de la seva persona (quan recorda sobretot l’estilisme d’Star Treck) també fa notar que la seva creença en la importància de la seva persona és més digna en aquesta obsessió per posar-se en mans d’un terapeuta psiquiàtric que no pas en mans del cos judicial al qual presumeix de voler defensar.

Ella diu que davant d’un jove (que podia ser el seu fill segons ella) que la va escridassar, va creure que li perillava el físic i tot, i que la seva actitud era la de mantenir la mirada una vegada i una altra i una altra, per retornar la dignitat al seu càrrec i a la institució que ella representava. No podem pas dir que davant d’una sola persona i rodejada de Mossos d’Esquadra la valentia sigui la mostra més patent de la senyora, d’altra banda obviant que a indicació d’un Mosso, el tal dit jove es va retirar. Tampoc podem dir que anar fumant i girant-se per mantenir aquella mirada (alguns diuen que en actitud desafiant) sigui la postura més correcta per remarcar la dignitat d’un càrrec, més aviat remarca que be pel que havia sentit o per la seva addicció a la nicotina, el seu cos patia de nervis, i remarcant sobretot una persona no acostumada a que se la qüestioni, critiqui o aguantar certes actituds, encara que aquestes siguin insultants.

Que en la roda de premsa faci notar de manera reiterada que ella és una servidora de l’Estat i, com que creu que aquesta figura és quasi sagrada per a ella, es veu que aquest no pot ser criticat ni qüestionat, ni molt menys la Fiscalia. Que fiqui a l’Estat i a la Fiscalia per damunt del be i del mal diu molt de la concepció que té de la democràcia la senyora. Sembla que després de molts anys (més de 40 segons ella) hagi descobert què significa en tota la seva plenitud la llibertat d’expressió. I aquesta sí que és un pilar fonamental de la democràcia, no pas de l’estat de dret, perquè en una dictadura (feixista, comunista o totalitària) també hi ha estat de dret, però no pas llibertat d’expressió.

Només una consideració final. Si diu que ha servit tants anys a l’Estat, automàticament cal preguntar-se què defensava la senyora durant el franquisme, la dictadura o la democràcia? Si poques coses quedaven per ficar en evidència en aquest Estat sorgit del 78, el ridícul que han protagonitzat en una setmana dos fiscals a Catalunya, mostra el poc i pobre nivell que té una de les branques que hauria de cercar la justícia, en comptes de fer-se lacais per oposició d’un Estat que cada cop s’allunya més de qualsevol principi democràtic. Si volia mostrar algun tipus de dignitat, l’únic que ha aconseguit ha estat just l’efecte contrari. La virtut de la justícia és actuar amb rapidesa i discreció. Ja estava clar que la primera qualitat és absent del sistema judicial espanyol, ara sabem que la segona també ho és.

Afegeix un comentari