SAVIESA DE GOS

El cop fulminant que han intentat Susana Díaz i Felipe González s’ha transformat en un culebrot i un pegat mal girbat. Sánchez resisteix i passa poc a poc al contraatac, amb el suport de molts militants i simples votants. De totes maneres, sigui quin sigui el final, és dolent pel PSOE, o el que quedi d’ell després d’aquesta batalla que recorda molt al que li va passar al PASOK grec. Les presses amb que han actuat els dos capitostos andalusos, els ha traït i se’ls ha girat en contra. Només perquè volien treure’s del damunt a Sánchez per no arribar a dissabte. De moment això no han aconseguit, al contrari, han provocat una reacció espontània de solidaritat i suport a Sánchez com mai s’havia vist.

Ho tenien fàcil. Esperar fins dissabte i anar recollint adhesions entre els membres del Comitè Federal per plantar batalla amb tota regla. Però les presses sempre són males conselleres. Al damunt, dimitint en bloc a l’Executiva Federal han afeblit la seva posició orgànica dintre dels òrgans decisoris del partit. Però, passi el que passi, el final és dolent. Plana l’escissió en tota regla que podria ser el primer capítol de l’autoliquidació del partit, que diuen tots que tant estimen. Tal com estan les coses, qui perdi se n’ha d’anar del partit. I això normalment es fa mitjançant una escissió, que només resol el problema durant uns mesos, perquè sempre les escissions han estat penalitzades per l’electorat. Els ciutadans sempre ho han percebut com un mal perdre dels perdedors i una deslleialtat.

Si guanya Sánchez, és molt probable que hagi una escissió al grup parlamentari socialista del Congrés, en forma d’abstenció a la investidura de Rajoy. O simplement absència de la votació. Si guanya Susana Díaz, el resultat final de cara a la formació de govern a Espanya és el mateix: Rajoy president d’un executiu inestable. Si guanya Sánchez li queda molt poc temps per poder pactar amb Podemos, el PNB i els independentistes catalans. Molt difícil. L’únic guany és la jubilació definitiva de la vella guàrdia socialista i un enfortiment de la seva posició electoral (fins i tot a Andalusia), amb la recuperació entre l’electorat d’esquerres de l’orgull de sentir-se socialista. Però, en tot cas, el trencament del partit és inevitable.

Astèrisc i els gals d’Uderzo només temien a una maledicció: que els hi caigués el cel al damunt. Doncs és precisament això el que els hi està passant en aquest moments als socialistes. A l’inrevés, la vella guàrdia, els romans de González i companyia el que més temien que se’ls enfonsés el terra sota els peus. Doncs quina casualitat, als dos bàndols els hi passa alhora el que més temen, malediccions contràries i complementàries. Només tenim la certesa que el PSOE mai més tornarà a ser el que ha estat, inclòs Iceta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!