SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

22 d'abril de 2015
0 comentaris

Bancaris, una professió que se’n va

Els treballadors de caixes d’estalvi o de banc, que per exigències del guió (és a dir, ens empenyen a plegar), estem passant a una jubilació encoberta o anticipada sota la denominació de “baixes incentivades” (per no dir clarament que són acomiadaments) a causa de repetits ERO (Expedient de regulació d’ocupació) n’hem vist de tots els colors i estic convençut que som una professió en vies d’extinció. El que ens passa avui als afectats no és ni més ni menys que la mostra més crua de la utilització del sistema capitalista de la força de treball com una eina d’usar i llençar. Ho camuflen i dissimulen amb noms curiosos, políticament correctes, engreixats convenientment amb incentius monetaris perquè siguin més digeribles, però en definitiva ens estan dient a les clares que anem al carrer, que al sistema bancari no l’importa gens l’experiència i vàlua professional, simplement ens diu que ja no ens volen ni veure, i que si ens quedem serà pitjor.

Per la gent que portem més de trenta anys al sector, hem vist les diferents fases de la transformació del sistema bancari, de ser considerada una professió honorable, on havia un interès evident en assessorar i guanyar-se la confiança de la gent, on les persones tenien un valor, i els clients s’havien de preservar fins al que avui és, on els clients són mers objectes de negoci als quals s’ha de vendre i convèncer dels productes que li convenen a l’entitat, al preu que sigui, on el que importa no són els clients sinó els diners que es puguin captar i retenir, encara que sigui amb productes més que dubtosos. Hi ha en tot aquest recorregut un abisme i una ètica professional llençada a les escombraries.

Evidentment, era il·lusori pensar que el nucli central del sistema capitalista, el financer, no acabés contagiat dels valors imperants en una economia cada cop més especulativa, que ens ha portat a patir una crisi profunda comparable a la del 29. Precisament, quan es van oblidar les conseqüències nefastes d’aquell crack, quan es van abandonar les prevencions i les lliçons apreses, per establir mesures de control per evitar que tornés a passar i ficar en perill tot el sistema econòmic. Un cop més es demostra que l’home és una espècie que oblida amb facilitat, una memòria intergeneracional molt feble, que obliga a ensopegar repetidament en les mateixes pedres que ens poden fer caure.

Els de la meva generació hem vist, a banda del canvi ètic de la professió, el canvi material i tecnològic de les oficines i dels treballadors. Recordo quan es feien les coses a mà. Suposo que per la mentalitat ultra-tecnològica dels més joves això deu ser inimaginable. Les llibretes s’actualitzaven a mà, els càrrecs, els abonaments, les transferències també. Es sumava sense calculadores i la velocitat de tecleig per mecanografiar amb la màquina d’escriure era requisit indispensable a l’hora d’entrar a la professió. Això suposava evidentment que els departaments amb més personal eren els de Comptabilitat. La compensació de xecs i documents es quadrava diàriament i s’enviaven físicament a les anomenades Càmeres de Compensació Interbancària. Evidentment, una transferència podia tardar en arribar a una altra entitat fins a deu dies. La imatge i el record poden semblar prehistòrics, però aquesta era la realitat, a banda que la solidaritat i el coneixement entre companys era molt més gran que no pas ara. Segurament d’això se’n deia tenir “consciència de classe” i als molts joves, més preocupats per ser competitius, això els deu sonar a xinès.

Però d’aquella solidaritat van néixer millores que han perdurat en el temps i que el global de la població ha pogut beneficiar-se. D’aquell esperit van néixer les vagues que van aconseguir fins i tot la supressió de les hores extraordinàries, la limitació dels horaris d’oficina, els dissabtes festius i moltes altres coses que ràpidament es van perdent en aquests dies. Els taulells de les oficines eren llargs i atesos per varis empleats. Els diners en efectiu eren dispensats per empleats totalment “bunqueritzats” o protegits per vidres que els aïllaven de l’exterior. Fins i tot, aquests “caixers” es tancaven en clau, mentre feien la seva feina, i si volien, no deixaven entrar a ningú al seu espai de treball. Els caixers automàtics era una cosa de les pel·lícules de ciència-ficció, ja no diguem les comptadores i dispensadors de bitllets.

Als anys 80 amb la introducció cada cop més accelerada de tecnologia, més personal anava sobrant, i començaren les primeres reestructuracions, les primeres fusions bancàries. D’aquesta necessitat de tenir menys personal va arribar l’aplicació de jubilacions anticipades primer, i després les pre-jubilacions, normalment generoses, per a que els sindicats no mostressin massa oposició. Un cop jubilat el personal més antic, en plena expansió del negoci i l’economia, tornaren a augmentar-se les plantilles i el nombre d’oficines de manera exagerada. Cada cicle expansiu ha passat el mateix. L’únic que ha canviat és que en augmentar exponencialment el grau tecnològic, quan ha convingut suprimir llocs de treball i oficines s’ha fet amb més rapidesa i amb menys costos econòmics per les empreses, arribant fins on som ara.

De la mateixa manera que als anys 60 i 70 els bancs i caixes tenien grans departaments de comptabilitat, els treballadors dels quals en les hores lliures de les tardes (les quals s’havien aconseguit paradoxalment per tenir més temps lliure) es dedicaven a treballar en petites empreses, portant comptabilitats, avui aneu a buscar a algun comptable, a veure si el trobeu! Hi han professions que desapareixen amb el temps i els canvis tecnològics, així com d’altres professions neixen al mateix temps (a mida que disminuïen els comptables, augmentaren els informàtics). De la mateixa manera que els departaments d’informàtica estaven als anys 80 plens de programadors, avui estan concentrats en els departaments centrals i sobretot dedicats a la seguretat cibernètica.

En un futur no gaire llunyà, la gent s’haurà d’acostumar a anar al banc com qui va a una botiga. L’oficina bancària serà atesa no pas per treballadors de banca, dedicats a establir lligams de confiança amb els clients i assessorar-los. Les oficines bancàries d’aquí a 7 anys com a màxim, seran ateses per comercials encarregats de vendre productes financers. Les operacions en efectiu (i fer una imposició a termini de poc volum ho és) seran fetes totalment per màquines. Els crèdits, transferències i domiciliació o gestió de rebuts es realitzaran des de la banca on-line o pels mateixos caixers. Evidentment hi haurà assessorament financer, però es farà a domicili o en oficines especialitzades, a condició que el client tingui un capital mínim (de 30.000 euros en amunt). És el que avui es comença a fer amb el que eufemísticament diuen com a Banca Privada. I cas apart, corregit i augmentat seran allò que avui s’anomena “Grans Patrimonis”, assignant a cada un d’aquests clients un assessor financer. Aquest és el futur fred que el capitalisme financer ens prepara. Això és el que patirem. Ja no hi haurà sistema bancari, només negoci bancari.

I alguns encara critiquen als alternatius i a qui proposa coses diferents com Thomas Picketti! Perquè després diguin les bonances del capitalisme i ens facin les absoltes als consumidors!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!