SAVIESA DE GOS

Xavier Massot Martí, de Lleida estant

26 d'octubre de 2014
0 comentaris

SÀHARA: LA GIHAD A LES PORTES?

Escoltem el mot Sàhara i ens ve a l’instant records evocadors. Per uns, és el paisatge de les dunes (malgrat que majorment és pedregós), per d’altres són els campaments de refugiats de Tinduf. Però tot és molt més complexe. El Sàhara és un vast territori amb difícil, per no dir impossible, delimitació de fronteres entre diferents estats, on des de sempre s’han mogut lliurement els habitants nòmades, des de l’Atlàntic fins al Nil i des del riu Níger fins al Mediterrani. I és en aquest extens territori on des de fa un temps s’està covant un nou drama que lentament es va atansant a nosaltres, sense que ningú d’aquí vulgui veureu-ho. Per a molts el Sàhara, com l’Àfrica, és lluny, però és un miratge, perquè només cal mirar el mapa.

El gihadisme integrista ha penetrat amb força, des del Sudan, Somàlia, i sud d’Algèria, les mal anomenades “primaveres àrabs”, només han agreujat aquesta tendència, estenent les seves xarxes pel nord de Nigèria, el Txad, Níger i Mali. Alguns observadors internacionals ens diuen que també està arrelant fins i tot a Mauritània i en certs nuclis de l’Atles marroquí. El potencial del gihadisme per desestabilitzar règims autoritaris i corruptes és gran. Algú pensa que el Marroc està lliure d’aquest fenomen? I si realment arrelés i esclatés en aquell Estat, estem mentalment preparats per considerar-ho com una amenaça directa?

D’altra banda, ningú pensa que una situació com l’antic Sàhara espanyol ofereix tot el potencial perquè esclati i arreli? Estimulat per un conflicte paralitzat, on cap de les parts vol cedir, ni els teòrics aliats o països influents mouen un dit per instaurar vies de solució, on desenes de milers de ciutadans, malvivint com autèntics exiliats en camps de refugiats, esperen un camí que almenys alimenti la seva esperança. La paciència humana mai és infinita ni eterna. Les noves generacions de saharauis, es troben desarrelades, lluny de la dinàmica que va portar als seus pares i avis a l’exili, sense esperança ni futur, caldo de cultiu perfecte perquè penetri primer l’islam integrista i seguidament el salafisme, corrent ja molt estès per tot el Magrib.

Si el salafisme es consolida, pot fer caure fàcilment el règim de Mauritània, l’esglaó més feble de tota aquella zona, i des d’allí intentar la desestabilització i caiguda del règim autoritari del Marroc. Què diran aleshores els espanyols? De què serviran els filats i les tanques a Ceuta i Melilla? Les Canàries són molt lluny? Algèria és molt lluny d’Alacant?

Tot això ens afecta, no sols a Espanya, sinó també als que pensem en termes de Països Catalans. No crec que mentalment hàgim fet l’esforç d’analitzar les implicacions sobretot pel que fa als milers de nens saharauis que acollim cada any. Si ara ja és difícil prendre-hi partit, imaginem-nos quan ja siguem un Estat independent. Quina posició prendre, donat que no ens podrem inhibir? El perill de brots de xenofòbia, donada l’abundant presència de magribins entre nosaltres és i serà evident. Com gestionar tantes contradiccions enmig d’un procés per la creació d’un nou Estat?

La tria i les solucions segur que no són fàcils, però cal començar a reflexionar-hi seriosament. D’una banda, el petroli i els fosfats de la zona, seran tota una temptació per a que els EUA intervinguin de manera més activa, fins i tot amb una discreta presència militar (començant per una augment de les naus de la VI flota en totes les costes marroquines). No cal dubtar que Espanya facilitarà que sigui així, reclamant de passada que això suposi un augment de la protecció de les Canàries i del pas de l’Estret de Gibraltar. La Unió Europea farà grans declaracions i en la pràctica, alleugerirà l’esforç militar dels EUA. Novament, voldran marginar el problema dels camps de refugiats de Tinduf. I anar repetint els errors que han portar que lentament tota aquella zona esdevingui un nou polvorí.

Però la solució podria venir just per la banda contrària. En comptes d’enfortir el règim del Marroc, se l’hauria de pressionar (França i EUA ho poden fer, si volen) per convertir-se en una autèntica democràcia, amb el respecte als drets humans, amb una separació autèntica de poders i realitzar un referèndum sobre l’antic Sàhara espanyol. Segur que aquesta és una alternativa més real i menys costosa que la que segurament voldran optar els EUA, França i Espanya. La repressió i l’alternativa militar mai són una solució, encara que sembli el camí més curt. En tot cas, mai han establert les bases per una estabilitat de llarga durada. En canvi, la democràcia i els drets humans retornen la esperança a les societats que els implanten, i a partir d’aquí es pot desfermar el procés que porti a construir estructures socials més justes, afeblint i aïllant les opcions totalitzadores.

La curtedat de mires en l’anàlisi no només està instal·lada entre els governants. Sempre m’ha cridat l’atenció la manca de crítica a qualsevol aspecte que protagonitzin els partidaris del Polisario. A finals dels 70, vaig ser membre de l’Associació d’Amics del Sàhara de Saragossa (que era on vivia). Fins i tot un cop vaig viatjar als campaments de refugiats i Tinduf. Aleshores em va cridar l’atenció com alguns dels membres més grans, mostraven amb orgull documents que acreditaven que havien combatut amb les tropes de Franco a la guerra del 36. Encara els mostren, per demostrar que cobren una petita pensió del govern d’Espanya, tramitada a través de l’ONU. I els suposats demòcrates i gent d’esquerres que poblaven i nodreixen les Associacions d’Amics del Sàhara, sobre això no diuen res, millor dit, no volen dir res, o simplement ho justifiquen amb explicacions molt pelegrines.

Passat un temps, quan em vaig adonar que les tropes de xoc franquistes que van entrar a Lleida eren el IV Tabor de los Tiradores de Ifni, anomenades “La mà negra” pels seus pocs escrúpols i perquè portaven com a bandera una mà negra com a estendard (com s’assembla a la bandera salafista!), i quan vaig saber que sota aquest batalló, s’havien enrolat la major part dels pensionistes saharauis, em vaig allunyar discretament i per sempre més de totes aquestes associacions, on encara avui detecto la voluntat de no saber aquests fets, o la simple ignorància de tota la col·laboració activa durant dècades entre els saharauis i el general Franco (al qual els caps tribals li juraren fidelitat fins l’any 1973). Només demanaria que almenys hi reflexionéssim, perquè la història està plena de contradiccions. I també és evident, que ens hem d’anar acostumant a pensar en termes d’Estat català. I sabem que això no és senzill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!