SAVIESA DE GOS

Konzentrations Lager Reich (Camp de concentració del Reich), novel·la fonamental del manresà Joaquim Amat-Piniella, supervivent de Mathausen. Una obra que hauria de ser text obligatori als nostres instituts. Amb un distanciament reeixit, l’autor imprimeix un realisme difícil d’oblidar. Escrit a Andorra al 1946, no es va poder publicar fins al 1963:

“Abans d’oblidar una cosa cal haver-la coneguda. Entre els milions de persones que van trobar la mort als camps de Hitler, hi havia milers de catalans, un 70% caigueren per la fam, el treball i els maltractes. El nazisme no ha mort. L’oblit de tantes víctimes seria facilitar el camí del seu ressorgiment.”

“De fusta, d’un sol pis, en rengles damunt de terraplens, els Blocks eren com una ombra. Els alemanys cedien els seus poders a l’intèrpret. La netedat aparent era un refinament de crueltat. A cada grup de treball era remarcable un personatge amb una gorra blava o negra i un bastó a les mans. Tenien la sensació d’haver caigut en un pou molt profund. Havien de renunciar a tot el que portaven. Una fortor de suor empudegava l’aire. Uns presos-escrivents prenien filiacions. Els espanyols, quan estan a punt de caure, se’ls emporten a un altre camp. Allà els acaben de matar. Els primers dies són molt durs però un s’hi acostuma. O es mor. Qüestió de sort i de moral.”

“Un plat trencat, un cop de porta, qualsevol cosa era sabotatge. L’hora del somni era el moment de les evasions cap a mons millors, per als qui tenien la sort de poder dormir. La realitat del camp s’imposava. Una agonia llarga però molt més curta que la guerra. No eren els SS els responsables de la major part de les tortures, sinó els presos alemanys. El litre escàs de sopa o aquell mos de pa negre constituïa tot el sopar. Els peus, dintre dels sabatots amb sola de fusta, servien de pont al fred que pujava cames amunt. El moment millor era quan s’anava a recollir el menjar. A l’oficina, presos comuns alemanys, eren buròcrates perfectes, però eren més útils com a botxins. Un camp nazi oferia una possibilitat contra mil de salvar-se. Els homes cercaven desesperadament aquesta possibilitat. Els cuiners eren presos privilegiats i protegits entre els subalterns de la SS. Hi havia barraques amb llits, un signe de categoria social. Aclimatar-se era adormir la sensibilitat, haver oblidat l’exterior, l’embrutiment total. Tancat i maltractat pels mateixos companys, un home qualsevol era, en principi, l’enemic.”

“Quan un oficial entrava tothom es posava dret. Hi havia SS que menjaven amb els guants posats. Per a molts alemanys, l’únic fre és l’autoritat. Cadascú fa sentir el seu poder sobre l’inferior. Les relacions depenen de la por o dels serveis que es puguin fer. La tortura més corrent, 25 fuetades al cul. Les víctimes eren obligades a comptar els cops en veu alta. Com més injustos els càstigs col·lectius, més eficaços resultaven. Resistir el cansament era la millor oposició. Alemanya és un poble primitiu, amb civilització material només, és a dir, inexistent. Són els invasors, disfressats els apetits amb ideals pomposos. Fan la guerra pel saqueig del veí ric. Tots els detinguts a Alemanya poden escriure a casa, llevat dels espanyols, per la seva condició de segrestats. Això significava treballar, cadascú per la sort dels altres.“

“Acabat el recompte, es podia observar una gran afluència de SS. Els evadits anaven a la carretel·la. L’aire era cada vegada més feixuc. Les víctimes eren ofertes al déu de la guerra i els assistents presenciaven la immolació enmig d’un silenci buit. Els mateixos condemnats hagueren de col·locar una escala metàl·lica. En el silenci se sentí el clic metàl·lic i el cruixit del cadafal. El cos oscil·lava com si la soga fos elàstica. Al cap d’uns segons es movia com un pèndol. La desfilada del personal sota els penjats constituí el darrer acte de la funció.”

“Els dies de festa, els carrers es veien concorreguts, se celebraven partits de futbol i es muntaven barberies. El camp prenia l’aparença d’un poble. Els diners eren els pans o els cigarrets; l’ambició era qualsevol càrrec als magatzems o als rentadors; l’ostentació, portar una gorra de visera. Un món amb classes socials, més injustes, ja que els motius eren el favoritisme i les inclinacions inconfessables. El treball a l’exterior constituïa una temible tortura. Onze hores d’aguantar la pluja. Nus, amb la muda bruta a les mans, fent cua per arribar al distribuïdor de les peces netes, un altre turment que calia suportar cada setmana. Amb el sol s’inflaven els turmells, penetrava la pell resseca i esberlava les articulacions. La pell s’encongia als llocs més carnosos, les natges desapareixien per donar lloc a una taca negrosa de pell arrugada, amb un diafragma al centre. L’aigua començava per omplir els peus, pujava per les cames i saltava a les bosses dels ulls i embotint el cap sencer. En arribar a aquest estat ja no tornaven.”

“La inauguració del bordell, cada client proveït d’una papereta amb la signatura del SS, el número de la dona coincidia amb el de la cambra. El SS repartia els números a l’atzar, procurant igualar la feina de cada dona: quatre homes diaris per a cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora, dos marcs de guany. Per demanar relacions calia signar en el full del compte corrent a la cantina. Les fantasies eren prohibides, es pagaven amb la companyia de càstig. Aquelles noies eren internades d’un camp organitzades en comando de treball, prometent-les la llibertat al cap de mig any de feina. Les havien portat per acabar amb l’homosexualitat.”

“Es despullaven per grups, baixaven a la dutxa d’aigua bullent i tornaven a sortir al carrer, des d’on eren aconduïts a les barraques. I nus van estar-se tres o quatre dies, en espera de la mateixa roba, neta i desinfectada. Molts no pogueren vestir-se mai més. L’arribada dels russos fressà el camí a innombrables deportats eslaus. La borratxera augmentava la perillositat dels SS, acabaven amb una víctima i començaven amb l’altra. Fent dues fileres, de les taules a l’escala de la dutxa, cadascun amb el fuet a la mà, obligaven els nou-vinguts a passar per entremig. El joc consistia a encertar amb el fuet els ulls o les parts. Quan havien arribat, un SS amb la planta del peu els feia rodolar esglaons avall. Altres SS esperaven a les dutxes amb les mangueres a tota pressió. Una part morien rebentats quan els obligaven a obrir la boca.”

“La revista de polls era una recerca minuciosa de paràsits per les costures de la roba interior i per les regions piloses, un parell de cops cada setmana. A la troballa d’una bestiola o d’una posta d’ous, els pres passava per una depilació general, una dutxa, unes fregues de desinfectant i una muda neta. A la saleta destinada als infecciosos, només hi entraven els casos desesperats, a la seva sortida només hi havia un camí únic: el crematori. El metge SS només pujava les tardes en què calia triar fitxes. Els cartons escollits eren senyalats en tinta vermella.”

“La sala d’arrest suposava prohibit seure a terra, passejar, fumar, parlar o cantar. Per menjar, un tros de pa diari i un quart de litre d’aigua negra. Dues vegades per setmana, un litre de sopa calenta. De bon matí, anar al lavabo a rentar-se i buidar el cossi. Una de les obligacions, era la desinfecció periòdica del crematori. Els cadàvers els portaven nus, estibant-los en una gran cambra frigorífica, en espera del torn, car el forn només podia cremar un centenar de cossos cada dia. Sota mateix per on entraven els cossos, hi havia el fogó, per fer desaparèixer els rastres de l’assassinat. Calia partir-los abans de ficar-los al forn, perquè sencers no hi cabien. Una estiba de pots de llauna servia per guardar-hi les cendres. Els blockältester començaven per esbrinar quins eren els que portaven or a la boca, procurant accelerar la seva decadència i mort. A la infermeria, durava poc i la impunitat absoluta. Al crematori li arrencaven les peces de metall. L’organització comptava amb un director, qui repartia les víctimes entre els kommandos, organitzava els accidents de treball, cursava els tràmits de defunció i donava l’alarma en cas de fugida.”

“La llei del camp imposava a cadascú la ignorància dels seus semblants. El temps abatia els seus veïns, però respectava els predestinats, que no eren potser els millors o els més forts físicament. Era depriment que, mentre afusellaven, la multitud lamentés només la lentitud que retardava l’hora de sopar, o que alguns passessin les hores contemplant les tortures col·lectives o quan entraven els SS al crematori amb destrals, a liquidar transports especials. El coratge era afrontar la crua realitat. El camí de l’escala era tallat amb 50 metres a plom. Els ressagats eren invitats a llançar-se a l’abisme. La mitjana de suïcidis eren de sis a deu per viatge. Si no tenien la sort de morir de seguida, els SS no els acabaven de matar, traslladant-los a la infermeria on eren injectats. Els cabells llargs, era la nova moda per aprofitar el pèl humà en la fabricació de feltres, obligant els presos a deixar-se el cabell llarg.”

“La ciència alemanya havia trobat solucions massives al problema de l’eutanàsia. La injecció de benzina, la dutxa freda o les pallisses eren massa lentes; rendia més portar els malalts a Dachau, a fer de conills d’índies. També el cotxe-fantasma donava resultats apreciables, els vidres havien estat substituïts per planxes metàl·liques. En plena marxa, engegaven el gas letal. Els cossos al principi eren duts als crematoris, més endavant, eren transformats en greix per fabricar sabó. Però cap procediment més expeditiu com la cambra de gas. En aparença,  una inofensiva sala de dutxes. La porta era massissa i tancava a pressió. Si eren nou-vinguts, els feien despullar en una antesala amb penja-robes. Depenien directament de la Gestapo, on anaven famílies senceres. Un cop tancada la porta, de les peres de la dutxa sortia gas. L’agonia era esgarrifosa, molts s’estavellaven el cap contra les parets. Oficials contemplaven l’espectacle des de l’altra banda, a través del vidre del finestró.”

“Cada dia era exactament igual als altres. Permetia una saludable avarícia d’esforços. La ració era tan justa que el secret de la conservació descansava en l’estalvi de forces. La monotonia era aplanadora, però hi havia pietat i ajuda per als decaiguts i la mort era combatuda en tots els terrenys. Esperaven que la nit portés molts somnis per evadir-se de la realitat. Només podien robar els joves per comerciar. Ajudar un malalt era un delicte dels que es pagaven. Havien de viure els joves que podien treballar, i alhora corrompre’ls perquè ja no fossin homes.”

“Quan hi hagué entre els espanyols una relativa abundància, la brega entre comunistes i anticomunistes experimentà una intensitat inusitada. Havien descobert que la generositat amb els desvalguts podia constituir algun dia un mèrit, deixant de ser generositat. La competència per arribar a llocs de poder econòmic fou acarnissada. Tothom i a tot arreu robava. Els més lladres passaven per herois. L’interès comú que va imposar la treva fou l’arribada de detinguts a França per actuar a la Resistència. El mot que duien era la unió de tots contra l’enemic comú. Una nova vanitat es posaria de moda: la del puritanisme.”

“Els americans havien arribat al Rin i els russos queien damunt Varsòvia i Budapest. Un dia d’octubre arribà l’ordre de suspensió de tots els treballs. El camp era ara un enorme camp-hospital. Milers de malalts, sense cap tractament i sense aliments, per cada quatre homes un sol llit, esperaven amb paciència l’hora de la mort. Els murs significaven un aïllament de quarantena. Esgotats els uniformes ratllats, els substituïen amb l’equip dels presos morts.”

“-El nostre mèrit és haver superat l’ambient de presidi. Hem passat quatre anys entre bandits, amb l’amenaça constant de la mort, i ens hem sabut conservar homes.“

“La població, llençada al carrer des del toc de diana, feia esforços per combatre el fred. Molts s’apilotaven per donar-se escalfor. Quan era prou gran, començaven a balancejar-se, sobretot els eslaus i entonaven corals tristos. L’esperit del camp continuava fent la seva obra destructora. L’embrutiment era implacable. El Block 20 era per als condemnats a mort, reus d’alta traïció contra el règim nazi. La capacitat normal era de 200 persones, però s’arribava a encabir-ne 1500. L’única alimentació era sopa aigualida. Quan calia fer lloc, eren portats a la cambra de gas o eren morts a destralades o a trets.”

“Era de preveure la fi de la guerra. La pregunta era: què farà la SS? En un camp de Polònia havien emmetzinat el menjar, en un altre tots havien estat gasejats. Es constituí un Comitè Internacional de Protecció, les reunions es feien amb l’aparença de passejar. Tot havia estat previst, però no pas el dia de l’ensulsiada. Una població de 40.000 ànimes es deixava dur pel flux i reflux de l’esperança i la depressió. Abans que la SS no procedís a destruir-les, trobaren clixés de totes les morts violentes, presentades com a suïcidis o accidents, admirablement organitzat i sistematitzat. La fam tornà a fer estralls. Aviat va començar l’acció contra els dipòsits de queviures, l’habilitat en la rapinya determinà la separació de classes. Mentre, els russos assaltaven Viena, els anglo-americans avançaven per territori alemany. Les aviacions bombardejaven els nusos de comunicacions. La llibertat venia darrera de les corrues dels evacuats!”

“Arribà la fi. Un matí, Hitler fou donat per mort i se suspengueren els treballs perquè els americans eren a trenta quilòmetres. Qualsevol incident insignificant podia aixecar onades de pànic o un alçament suïcida. Per primera vegada, la campana es va descuidar de tocar diana. Ningú no parlava d’anar a treballar. Entraven i sortien quan els venia de gust. El comandant havia ordenat que a les deu del matí tot el camp es formés. Les instruccions foren que cada nacionalitat tenia un grup de xoc amb una missió especial. El Comitè desconsellà sortir del camp a la recerca de protecció.”

“Aquelles poques hores, les darreres, semblaven més dures que tots els anys anteriors. L’instint de conservació s’havia desfermat. Oberts els camps de quarantena, les multituds donaven un primer pas cap a la llibertat. Tota la plana major de la SS havia fugit del camp. Es recomanà calma a tothom. Des de primera hora, s’esperava l’arribada de les avantguardes motoritzades. Per la plaça baixaven veritables raïms de presos. Els tancs roncaven pujant per la carretera. Els components del Comitè muntats al sostre del primer tanc, feien voleiar banderes. Els pocs jueus que havien arribat a la fi arrossegaven els peus i no deien res. La turbamulta assaltà els magatzems exteriors i es vessà sang. Per a la massa hi ha dos termes absoluts: bons i dolents, vida i mort. Allò que ha triomfat només pot ser el revés d’allò que ha estat vençut.”

“K. L. REICH, és l’estigma, l’únic epitafi que han merescut els companys morts. La significació de les paraules Konzentrations Lager Reich. L’Home per damunt del que és accidental, la raça, la nacionalitat, els partits, els nuclis d’amics i les individualitats. Milions d’homes com aquest són els qui han guanyat la guerra amb les seves sofrences i la seva humilitat, però sobretot amb el seu indestructible instint de conservació. És una massa de milions i milions, de totes les races, classes, religions i ideologies, una massa que ho ha donat tot sense queixar-se, desconeixedora del valor del seu sacrifici que és la més profunda palpitació del món. La repugnància s’ha tornat tendresa i amor per la humanitat. Totes les altres coses són anècdota. La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima. La victòria d’aquesta nit és el triomf real de l’Home sobre l’esperit del camp nacional-socialista.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!