SAVIESA DE GOS

Títol: Mil veces buenas noches (Tusen ganger god natt)
Producció: Noruega
Director: Erik Poppe,
Actors: Juliette Binoche,  Nikolaj Coster-Waldau, Adrianna Cramer Curtis.
Valoració: 7 sobre 10

Una pel·lícula feta a la mida de Juliette Binoche, que supera amb escreix el repte. Com gairebé sempre, la seva actuació és convincent i bastant verídica. Una bona direcció, que manté la tensió bastant bé, en un tema (el dels corresponsals de guerra gràfics), ja de per si lligats als conflictes més sagnants i quasi brutals. El director també ens descobreix una prometedora actriu que interpreta la filla del protagonista, recaient sobre ella tot el patiment que representa tenir un familiar dedicat a aquest ofici.

El film, més que un al·legat anti-belicista (en aquesta mena de films quasi se li pressuposa) és una reflexió sobre on fixar els límits per exercir-la i sobre les motivacions que porten a persones aparentment normals a cercar el perill quasi com una droga o addicció. Coartades mentals, existencials o de voler protestar o salvar el món poden ser els impulsos primaris que porten a triar aquesta professió. Per ajudar a d’altres sacrifiquen fins i tot la vida personal i la família. El director sap de què parla, per experiència personal, doncs ell mateix va ser fotògraf de guerra.

La meva reflexió personal és que si als combatents que van al front, els experts no recomanen mai que hi passin més de 20 mesos seguits a primera línia, perquè als corresponsals de guerra, no se’ls aplica per part de les empreses que els contracten els mateixos criteris? En la pràctica, viuen quasi les mateixes experiències i tensions que els soldats. Per què doncs no fiquen límits? Potser la comoditat fa contractar sempre als que tenen més experiència, movent-se només pels resultats d’impacte visual o de vendes de les cadenes de televisió, dels diaris i revistes. Per a res preocupa la seguretat del qui fa el reportatge.

Però si les empreses no ho fan, perquè els mateixos corresponsals no es fiquen límits? Doncs possiblement perquè com qualsevol addicció, és molt difícil que el que la pateix, si no té ajuda o l’obliguen, a deixar-ho o a ficar límits. L’estrès acostuma el cos a grans quantitats d’adrenalina, i aquesta substància, clínicament se sap que pot crear addicció. No sols en casos d’esport sinó en la màxima tensió que és la guerra,  o qualsevol situació de violència.

Si les empreses o els afectats no fiquen remei, no seria legítim que les administracions o els Estats poguessin intervenir per limitar l’exercici d’una professió que fica vides en perill? Llastimosament, en un món globalitzat, dominat pels principis d’ultraliberalisme econòmic i pensament “neo-con”, que no veu amb bons ulls cap mesura reguladora, cal reconèixer que és una mica utòpic pensar en aquest tipus de solució. Però després de les decapitacions que les franquícies d’Al-Quaeda estan practicant darrerament, no estaria de més que les persones que es dediquen a aquest perillós ofici reflexionessin a fons. Pel bé seu i de les seves famílies. Una bona notícia no sempre té perquè sortir als diaris, encara que alguns es pensin que sí. Simplement som humans, no déus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!