SAVIESA DE GOS

L’altre dia vaig llegir en un diari local de Lleida, un articulista que es queixava del tracte desfavorable que, segons ell, rep la sardana. I arribava a afirmar que esperava que amb la nova Constitució catalana, la sardana se l’esmentaria com a Dansa Nacional. Home, ara no ens passem! Ni pensem que la Constitució, qualsevol Constitució, ha d’incloure aspectes no fonamentals per regular la convivència d’una nació. Perquè la realitat és aquesta: els catalans, la immensa majoria, podem viure perfectament sense la sardana. O és que al 1800, algun català coneixia la sardana? La sardana, tal com avui la coneixem té una vida més aviat curta, a molt estirar 140 anys. Per tant, no és un tret que ens defineix. I ja els avanço a tots els romàntics defensors de la sardana, que per molt que s’entestin, no ho serà mai la única Dansa Nacional, per sort.

Se’m pot dir que de sardanes, en la seva modalitat de “sardana curta”, ja se’n ballava molt abans. Certament, però a ningú se li passava pel cap fer, per exemple, “concursos de sardanes”. Ni tampoc, ningú tenia necessitat de comptar i repartir, al contrari, qui ho hagués fet, seria titllat de boig. La dansa, el ball, qualsevol, no pot estar subjecte a les matemàtiques, si vol ser una dansa viva. L’espontaneitat, la llibertat d’expressió, que de sempre ha caracteritzat el ball per al ser humà, encara que sigui una dansa sagrada, no pot estar lligada a unes regles tan fixes que li tallin les possibilitats de poder expressar-se i evolucionar. I aquest, i no un altre, és el problema que té el món de la sardana i es resisteix a no reconèixer. La sardana s’ha fet vella, s’ha fet minoritària perquè se l’ha impedit evolucionar, simplement perquè ningú pot ballar-la amb llibertat. Una estructura tancada (ara els curts, ara els llargs i tornem-hi) i una formació musical com la cobla, ja fixada on no hi poden entrar d’altres instruments, no són els millors ingredients per poder evolucionar ni els ritmes ni les harmonies, ni les melodies.

Sempre he pensat que el món sardanista viu majoritàriament dintre d’una bombolla. Durant un temps s’hi trobava molt confortablement, perquè es va arribar a identificar ballar sardanes amb la lluita identitària. Era un miratge i molts no ho percebien. Es va tornar molt clar a les acaballes del franquisme, quan mentre alguns arriscàvem la pell enfrontant-nos al règim, quan acudies al món sardanista, només percebies reticències i covardia per fer res que molestés a les autoritats. Majoritàriament eren gent d’ordre. Ens semblava una postura còmoda, però comprensible per la por que és legítim tenir davant la repressió. Però el problema ja hi era. Per això amb el pas dels anys, el món sardanista no entenia perquè cada cop eren menys, perquè la gent jove no entrava al seu món, perquè cada cop es feien menys sardanes a les places i carrers. I pel que sembla, alguns encara no ho han entès.

En el temps en que jo em dedicava a recopilar i recuperar músiques i cançons per les comarques de Ponent, vaig arribar a sentir per part del món sardanista coses gruixudes respecte dels altres elements que formen la cultura tradicional catalana. Per justificar la seva existència, alguns fins i tot negaven la catalanitat de qualsevol manifestació que no fos la sardana (per exemple, el menyspreu i malfiança envers les jotes de les terres de l’Ebre). I és que molts havien interioritzat com a veritat irrefutable que la catalanitat es guiava pel missatge noucentista (sense ser-ne molt conscients): “Una llengua, una bandera, una nació” i sota aquest esquema, molts afegien “una sola dansa“, així com d’altres també afegien “un sol club” (ja m’enteneu). Recordo encara, com si fos avui, perquè se’m va quedar gravat a la memòria, la frase que va pronunciar un representant sardanista en una trobada sobre cultura popular a la localitat d’Alcoletge, quan va arribar a afirmar, que “la sardana sí que és una dansa, però el demés són ballets” i es va quedar tan ample. Paradoxalment qui la deia, a banda de dirigir un grup sardanista, també dirigia un grup de “majorettes, cornetes i tambors”. D’això se’n deia nivell cultural!

Segons el meu gust és molt més representativa com a dansa nacional, qualsevol moixiganga que no pas la sardana. Per tradició, per força, per versatilitat, però no deixa de ser un gust personal. De danses nacionals, a Catalunya, com en moltes altres nacions, no en pot haver només una (que els hi diguin sinó als irlandesos i escocesos). Són tan nacionals les sardanes, com les jotes, la moixiganga, com la Morisca, els balls de diables com la gala de Campdevànol, els balls de bastons com els balls de gitanes. Qui ho ha decidit que només ho pot ser la sardana? Doncs, mal que ens pesi, els pares del noucentisme, que van fer grans coses (com tota l’obra de la Mancomunitat) però en aquest tema, no ho van encertar gens. I així els hi ha anat al món sardanista!

Si vas a les terres de l’Ebre, veus que la gent acudeix o s’emociona en ballar o sentir jotes tortosines, però les sardanes a molts no els hi fan ni fred ni calor. Als de Berga, ves-los a dir que els ballets i danses de la Patum no són danses nacionals. Als balls de la Festa Major de Vilafranca, digues-los-hi que els seus no són balls nacionals. Als de Gerri de la Sal ves a preguntar quina és la seva dansa nacional: la Morisca o la sardana. I així, fins a l’infinit, per concloure que això de la Dansa Nacional és tan absurd com fictici. O ho són totes de nacionals o no n’hi ha de danses nacionals. I potser millor això darrer.

Per sort, tot el món sardanista no és igual, i hi ha gent de tota mena. Però ningú em negarà que com en totes les manifestacions culturals del nostre país, sempre hi han elements fonamentalistes i integristes, que barren el pas a tota possibilitat de discussió i evolució. I són aquesta mena de persones les que poc a poc han matat a la sardana. De tant que se l’estimen, l’ofeguen. Una mica de sentit autocrític aniria bé per assumir que gràcies a bolcar-se només en la sardana, les danses locals de molts llocs van desaparèixer. Potser si ho fessin, entendrien l’èxit que ha tingut els darrers 30 anys la recuperació d’altres formes de cultura catalana (com els castells, els balls de bastons, els diables, etc.) i que tant han arrelat entre la gent jove. No és cap secret que totes aquestes formes recuperades són manifestacions originades en la Catalunya Nova, no pas en la Catalunya Vella (com la sardana i el noucentisme). Alguna cosa tindrà a veure que connectin molt millor amb els nostres temps. Fins que la majoria del món sardanista no s’ho plantegi, no traurà l’entrellat per tenir un futur.

Potser aleshores entendrien perquè molts dels que havíem estat vinculats a la lluita antifranquista, en temps de democràcia aboquéssim els nostres esforç en la recuperació de músiques i danses que el món sardanista havia bandejat, malgrat que va tenir l’ocasió d’apadrinar-ho i d’encapçalar-ho. Quan acudies al món sardanista et trobaves un mur d’incomprensió. Els hi parlaves de fer classes de gralla, sac de gemecs o acordió diatònic i ells et parlaven de música de cobla. Els hi parlaves de diables, balls de bastons i moixiganga i ells et contestaven amb concursos de sardanes i formació d’esbarts. La incomunicació era tan gran perquè parlàvem dos idiomes diferents.

Els resultats, ara són els que són, i potser millor que hagi estat així. Però com tot, les sardanes i el món sardanista tenen a les seves mans les solucions dels seus problemes. Ni l’Administració, ni les normes legals. Només depèn d’ells. Però això sí, que no ens intentin involucrar a tots en les seves dèries. Perquè finalment les sardanes són….simplement sardanes, pels bojos del ball.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!