CREATIVITAT i INNOVACIÓ en educació

CREATIVITAT I INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ

CREATIVITAT I INNOVACIÓ EN EDUCACIÓ
lliçó ocasional com a professor convidat a la UB – Facultat d’Educació [24.04.2017]Creativitat i innovació estan de moda en educació.
Contra la pedagogia de tradició i norma, hem anat al pol oposat.Ens cal saber-ho regular bé com a tensió, concepte de Philippe Meirieu molt ben introduÏt.

I d’altra banda…
si els infants d’avui són diferents dels d’abans
si els joves d’avui estan motivats per tants estímuls comunicacionals

La pedagogia ha de partir d’aquesta realitat sociocultural
redefinir les finalitat de l’educació
fonamentar-se en el coneixement científic de l’aprenentatge

La pedagogia ha de fer propostes, inventar instruments, dissenyar organitzacions i apuntar criteris per a una acció eficaç, eficient. L’educació ha de ser funcional i personalitzadora.

https://docs.google.com/presentation/d/1I_jTClAxF72L_WBZjVQiG2R-Fl4118xGhrf5f0sHkiQ/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1I_jTClAxF72L_WBZjVQiG2R-Fl4118xGhrf5f0sHkiQ/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1fwa27Lt8MI-a4QTlXruAMaxZRe8-TWRxXv1QU4oxo_I/edit#slide=id.p4

https://docs.google.com/presentation/d/1fwa27Lt8MI-a4QTlXruAMaxZRe8-TWRxXv1QU4oxo_I/edit#slide=id.p4

EDUCACIÓ ? Amb ciència pedagògica o amb conveniència política?

A Catalunya, el nostre país, i també a España, l’estat que ens administra, en els darrers quaranta anys de democràcia, amb els diversos governs -i han estat diverses les majories polítiques- l’educació ha estat un tema recurrent… però cap govern ha demostrat una efectiva prioritat per l’educació. Ara en veiem  els resultats i tothom es posa les mans al cap, tots estem d’acord amb que els resultats de l’educació són migrats i penso que s’han d’atribuir més a les condicions familiars que a la institució escolar. Aquesta és la norma de regularitat però coneixem escoles, instituts i col·legis que són l’excepció a la norma i és en suport a ells que volem presentar les evidències. Si les condicions familiars, si les retallades econòmiques poden ser causa dels resultats escolars és perquè l’escola pesa poc, no acompleix la seva finalitat. Quants infants, en anys reculats, identificats pel mestre van iniciar l’ascens social pel camí dels estudis!

 

Evidències de fets de la poca atenció a l’educació

1 Un sol mestre o professor per 25 / 30 o més alumnes. Però… per a fer un informatiu calen dos presentadors,  dos especialistes i una bona colla de col·laboradors en al producció. Però… per a un control de trànsit d’alcoholèmia hi pot haver quatre vehicles i més de vuit agents. No es pot ni concebre que un policia vagi sol, sempre en parella pel cap baix.

Efectivament, hi ha d’altres professions poc valorades. Els metges que han d’atendre cada pacient en cinc minuts.  Els conductors d’autobús que alhora han de cobrar, vigilar i actuar quan s’avaria l’autobús.  Però  observeu quan entren els inspectors a controlar bitllets a Transports Barcelona: entren de dos en dos o més… O a Renfe, un sol maquinista que ho ha de controlar tot i a cada tren dos agents de seguretat i dos controladors de bitllets (quan el tren va buit).

El mestre, moltes hores sol davant de vint-i-cinc infants de tres anys, potser amb infants amb grans dificultats  que tots volem a l’escola inclusiva però que no pot sortir més barata que l’escola d’educació especial. El professor d’educació secundària actua amb trenta o més adolescents, alguns mal socialitzats per una societat permissiva i canviant a cada hora de grup i d’edat d’alumnes.

2 No es seleccionen persones amb àmplia cultura, pseudoespcialistes a vegades, per a mestre o professor. O no són aquestes les professions per a incorporar tots els ciutadans a la cultura?

El mestre o professor hauria d’haver acreditat una cultura integral i àmplia, ja abans d’iniciar els estudis de grau universitari i professionalitzadors. La cultura és la que ha quedat plantada abans d’entrar a la universitat. Com deia Joan Triadú el professor ha de tenir: a) domini de la llengua i la comunicació, b) formació filosòfica i de pensament, c) coneixements professionals: psicologia, pedagogia i didàctica, d) tecnologies de la informació i la comunicació actuals, e) molta cultura front a la incultura creixent.

3 Els qui expliquen com ha de fer-se l’educació i què s’ha d’ensenyar ho fan des de càtedra i d’especialitats acadèmiques:  psicologia, sociologia, medicina, filosofia. I els professionals practicants de la pedagogia, on són? La universitat vol ser, a més de docent i investigadora, una institució professionalitzadora. Però la universitat no incorpora professionals docents amb extensa pràctica.  Bé, darrerament sí: amb l’etiqueta de “professors associats” fa contractes minijob a persones amb molt poca dedicació i menys retribució. Sols per cobrir hores de docència.

4 El docent actual és un funcionari (o parafuncionari per via de concertació) i no es sent professional amb autoritat pròpia pel seu coneixement, dedicació i compromís. No hem de tornar a la professió liberal que va ser la de mestre o professor però si no és persona de pensament propi, no pot conduir un grup d’infants o joves. Ha d’estar disposat a treballar en equip amb gust per la cultura, tota cultura: de prestigi, de masses, tècnica, artística,

5 No confiem en els mestres i professors del país que actuen amb consistència pedagògica. Importem gurús externs, de renom internacional que d’altra banda no donen fonaments científics universals sinó models “ad hoc”. La institució escolar occidental no està actualitzada enlloc encara que en societats més estables pugui assolir resultats acceptables. A l’ensenyament no hi ha jerarquia tècnica: cadascú hi diu la seva i l’Administració entén l’ordenació com a manament, no com a posar ordre bàsic. Evidència: l’equip mèdic té un director metge, l’orquestra té un director que mana i marca estil, el teatre és creació però tothom sap qui és el director/a. L’evidència és que no s’ha garantit la direcció pedagògica de l’escola o institut que comporta experiència elaborada i estudi continuat. El lideratge no ho ha de ser d’imatge sinó de pensament.

En música, teatre… té sentit portar directors  d’altres països que aportin novetat. En recerca científica es vol atraure investigadors d’arreu per estar a primera línia. Confiar que professionals de fora poden millorar el sistema d’ensenyament és ignorància si no és una opció interessada (el professor d’allà ve aquí… i el professor d’aquí va allà). L’educació, el sistema d’ensenyament,  ha de considerar totes les variables de cada context i està més a punt qui coneix la nostra realitat i ha sabut elaborar la seva experiència dia a dia amb estudi aprofundit.

6 Els edificis i equipaments escolars amb les tecnologies estan molt per darrera de com estan als bancs, a les empreses punteres o a les direccions generals de les administracions públiques.  Aconseguir uns ordinadors a l’escola ha estat ben difícil i amb pocs anys queden obsolets i s’han de mantenir amb tota mena de disfuncions. Vegeu si això pot passar al banc o al quiròfan de l’hospital. A l’escola no hi ha pressupost per renovar l’equipament tècnic, no hi ha pressupost per posar flors o per repintar l’edifici o renovar els lavabos perquè tot estigui al mateix nivell que a la llar ordinària.

Tot això palesa el poc interès efectiu per l’educació malgrat se’n parli amb la boca plena. L’educació a Catalunya va per darrera: de la televisió i de la ràdio, dels edificis municipals i dels administratius, de la policia i dels sistemes de seguretat, dels grans esdeveniments esportius, del futbol que ocupa i dóna guany dos o tres dies per setmana.

En primer lloc, cal tractar bé els professionals mestres i professors. El sou, que ha perdut tant valor els darrers vuit anys, no pot ser inferior al d’un policia o mosso d’esquadra. L’educació és la més segura prevenció, una bona inversió, i amb una generació ben formada ens estalviaríem molts costos de seguretat. Tot el què gastem de més en seguretat s’ha d’aplicar preventivament a l’educació.

Però la cultura i competència d’un mestre o professor no és sols qüestió econòmica. La societat li ha de donar totes les facilitats per la cultura perquè tot el que faci repercutirà en l’educació dels petits ciutadans. Un docent ha de tenir accés gratuït a museus, exposicions, arxius, préstec de biblioteques i fires diverses. Un docent no ha de pagar IVA per llibres, ordinadors i productes culturals (si fos autònom els podria repercutir i si se’l grava amb IVA ho ha de repercutir a l’empresa per qui fa el servei). Un docent ha de tenir descompte en llibres, música i DVDs, un 20% pel cap baix, (l’instal·lador elèctric o el mecànic d’automòbil compra amb un 30% de descompte el material i recanvis i carrega en factura al client el preu de venda públic). Un docent ha de viatjar per cultura i ha de tenir una reducció equivalent a la targeta daurada dels jubilats.

A un mestre o professor ben pagat i amb facilitats per accés a la cultura se li pot demanar tot en l’educació. Ara, què podem esperar de tants docents amb insuficient cultura i formació?  No són professionals sinó treballadors assalariats que han trobat una ocupació amb horaris avantatjosos doncs no es preparen com a professionals més enllà de les trenta hores, ni tenen inquietud per la cultura. Aquí ens ha dut l’acció política de tots els governs. Una minoria, de mestres i professors, amb independència i ètica personal, viuen la professió docent com la més digna de la condició humana.

La millor escola per als nostres fills. Escollir escola amb criteri, no per marca.

La millor escola per als nostres fills

Martí Teixidó, pedagog

Volem la millor escola per als nostres fills i la podem tenir, l’hem de tenir. No hi ha una escola objectivament millor per a tothom. L’educació és un procés de construcció de l’animal biològic nascut (ja té ànima) en ésser humà en un entorn de relacions (societat), amb competències per viure-hi (cultura) i amb pensament propi (personalitat).

Alguns pares en cercar la millor escola pregunten pel nivell, pels resultats escolars, ara que es fan tantes proves. D’altres miren quins alumnes hi van doncs seran els companys dels seus fills. També els hi ha els qui miren les instal·lacions, especialment de tecnologia de la informació i esportives. Darrerament també s’han posat en relleu unes certes marques d’escola: viva i activa, innovadora, avançada, nova 21, que s’afegeixen identificacions habituals d’institucions religioses o administratives. Les mateixes institucions, titulars d’un grup d’escoles, s’afanyen a redefinir el seu projecte educatiu anticipant      canvis organitzatius i reorientació de l’ensenyament de llengües.

Tot això té interès i, potser d’una vegada, modificarà l’escola uniforme que els il·lustrats progressistes van impulsar durant el segle XIX contribuint a la instrucció universal dels ciutadans. Als inicis del segle XX ja es va veure que l’escola uniforme per a tots tenia un sostre, que servia poc més que per alfabetitzar. El progrés de les ciències, especialment medicina i psicologia aportaven fonaments a l’aprenentatge (visió més àmplia que la d’instrucció) i orientaven l’educació funcional, l’escola activa i l’educació progressiva. Era una pedagogia clarament científica que va quedar encallada per les guerres i en el nostre cas per la dictadura enemiga que va seguir. Però d’això fa quaranta anys i l’escola amb pedagogia científica està per fer. Les noves denominacions responen més a una voluntat i imatge que pot dinamitzar alguns canvis però caldrà procedir amb sistema, un sistema complex i obert, el sistema pedagògic.

Els indicadors de millor escola que apuntàvem a l’inici poden contribuir però no són determinants per ells mateixos. Ni els resultats escolars, ni l’estatus dels companys, ni les instal·lacions, ni les innovacions són garantia. Per conèixer si una escola és millor per als nostres fills hem de dir-nos clarament què n’esperem per las nostre fill. Que tingui unes notes excel·lents? Que pugui fer amics? Que faci moltes activitats extraescolars? Que sigui feliç? Que s’ho passi bé? Que no perdi la curiositat natural?… Quan sabem què n’esperem podem situar-nos davant d’una escola a l’entrada o a la sortida i veure alumnes i famílies quan entren o surten: la comunicació viva, la satisfacció íntima, les ganes de fer…

Vegem alguns indicadors que l’escola es la millor per als nostres fills. Que vagin de gust a l’escola i en surtin de gust. Que parlin amb la boca plena de què han fet o del mestre/a. Que parlin de companys/es i vulguin quedar o anar amb ells. Que vulguin fer activitats suggerides (no deures) i apleguin materials, informació, llegeixin, vegin determinats programes de televisió suggerits. Que els mestres comencin parlant del fill en positiu abans de dir en què ha de millorar. Que el mestre/a ens digui què n’està esperant ell d’immediat perquè ens hi puguem afegir amb la nostra interacció a casa.

«Quan algú em pregunta perquè vàrem triar L’Ateneu com a Escola per als nostres tres fills, podria dir motes coses, molts aspectes, molts valors, molts punts forts en els professionals que hi ha al davant de cada aula, de cada grup de treball, de cada activitat, de cada responsabilitat….. Però la gran resposta no la tinc en els motius de llavors, la resposta la he llegit cada dia als ulls dels meus tres fills que hi han passat uns anys meravellosos. Mirades de FELICITAT, de SERENOR, de MADURESA, d’ INQUIETUD, d’IL·LUSIÓ, de CONFIANÇA, de VOLER-NE MÉS ! És una escola que va endavant i que enamora !!

Bernat Vidal
Pare de la Cesca, l’Oriol i la Marina.

 

Escola de l’Ateneu Igualadí

Abans que res hem de mirar l’escola més pròxima a casa, sigui concertada o pública i si no ens fa confiança, una altra de propera. Millor anar caminant a l’escola; el transport escolar comporta un desgast personal superflu si podem trobar una escola de proximitat. Abans d’escollir una escola podem saber per d’altres pares que ja hi duen els fills si recull la majoria d’indicadors que esperem. I una vegada haguem escollit l’escola, serà la millor escola per als nostres fills, ne’m d’estar convençuts doncs ells s’encomanen de la nostra seguretat o incertesa. I si passats uns anys els factors negatius superen els positius, farem canvi d’escola i la nova serà la millor escola per als nostres fills. Cap escola ens ho resoldrà tot i nosaltres sempre ho completarem amb la nostra educació familiar.

Aquest article professional s’ha dut al diari ARA per completar els titulars triomfals de l’edició del diumenge 12 de març. Jo no he rebut resposta.MTP

RESOLGUEM: HORARI I CALENDARI ESCOLAR – FAMILIAR, AMB DIVERSITAT

RESOLGUEM: HORARI I CALENDARI ESCOLAR – FAMILIAR, AMB DIVERSITAT

1. Constatació de fet, problema o necessitat (base empírica)

Sobre els horaris i calendari escolar.

En els debats sobre la conciliació de l’horari familiar i l’horari escolar s’ha tingut una visió reduccionista. S’ha pensat en un horari horari partit o en un horari continuat. El primer va ser pensat per a l’escola rural o l’escola urbana de la societat industrial que incorporava l’home a la fàbrica i la dona casada a càrrec dels fills i la llar. L’horari continuat, intensiu al matí era l’horari dels bancs i d’altres empreses de treballadors de coll blanc.

No som ni societat rural, ni societat industrial. Som societat de serveis majoritàriament i de comerç. Moltes activitats i feines són de tarda majoritàriament (comerç, gimnàs, exposicions, espectacles, farmàcia, supermercat).

2. Breu anàlisi des de la perspectiva d’educació a la societat actual (contrastació entre realitats i finalitats de l’educació)

 A l’escola o col·legi d’educació primària

L’alternativa és pensar en horaris diversificats a l’Educació Primària garantint una franja comú, comunitària. Així uns infants entraries entre 8 i 8:30 h i sortirien entre 14 i 14:30 h, Altres entrarien entre 11:30 i 12 h i sortirien entre 17:30 o 18 h. En la franja comú es farien les activitats més col·lectives i la presència de mestre seria major que a primeres hores del matí o darreres de la tarda.

Cal esperar que amb la reforma horària general, molts pares puguin ser a casa a les 18 h però no tots per l’activitat de serveis Aquesta pares haurien pogut esmorzar i estar amb els fills durant dues hores o més al matí.

Al col·legi o institut d’educació secundària

L’alternativa de l’Educació Secundària és diferent. La neurociència ens informa que el cervell de l’adolescent i jove triga més a despertar-se. Ja ho sabíem empíricament. Contràriament al que s’ha fet, els alumnes d’Educació Secundària no poden iniciar les classes a les 8 h sinó a les 10 h.

D’altra banda, amb caràcter general, l’activitat de classe col·lectiva (tots presents) no pot ser de més de quatre hores. Així les classes serien entre 10 i 14 /14:30 hores. Però els alumnes podrien optar d’entrar a partir de les 8 fins a les 10 h o bé prolongar de 14:30 a 16:30 h. Fins a les sis o set hores es farien aprenentatges individuals o en petit equip amb tutor disponible. Els alumnes ben motivats podrien fer algunes hores autonomament a casa. Per a alumnes amb endarreriment o poc motivats s’organitzarien períodes d’atenció directa.

3. Proposta d’acció: pedagògica si correspon als professionals docents i solament comporta un canvi de visió per conformar l’equip educador; o recomanació política si correspon a l’Administració educativa, i als agents corporatius o socials (sindicats, juntes de directors, associacions d’inspectors, col·legis professionals, associacions de mares-pares).

Això és compatible amb el servei familiar o comunitari. Els germans grans podran acompanyar els petits a l’escola o bé recollir-los. Els qui no tenen germans menors poden fer-se càrrec (mentor) d’un infant veí o d’infants assignats per una escola vinculada.

El servei comunitari o aprenentatge-servei no pot ser obligatori. L’alumne ha de participar en la seva opció i fer-se’n responsable. Ha de formar part de l’avaluació atorgant qualificació amb efectes.

Amb la diversificació apuntada, qui dubta que els expedients disciplinaris quedaran pràcticament extingits? I si una organització diversificada demana inicialment més esforç als docents, aviat quedarà compensat en viure en un clima de treball descarregat de tanta tensió (estrés) actual.

Martí Teixidó. Barcelona, 26 de gener de 2017

RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

RESOLGUEM: CULTURA I EDUCACIÓ DE LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

1. Constatació de fet, problema o necessitat
L’escola catalana no ha resolt bé el pas de sistema escolar confessional religiós a sistema escolar en una democràcia plural. La llei reconeix l’escola no confessional però manté una preferència per afavorir l’ensenyament religiós doctrinal. A més de la confessió cristiana catòlica, són reconegudes les confessions cristianes protestants, la confessió jueva i la confessió islàmica. Aquestes darreres, en la pràctica no han pogut estendre la seva formació religiosa a les escoles i instituts.

L’assignatura de religió va perdent fidels. La realitat dels infants i joves d’avui és que de manera generalitzada no adquireixen una cultura religiosa i no reben formació per orientar la seva dimensió religiosa humana. Sí en canvi segueixen tradicions d’origen religiós que es segueixen de manera ingènua i consumista. El cinema i internet han incorporat molts continguts religiosos, esotèrics, paracientífics o màgics amb gran acceptació entre els joves, bon nombre dels quals cerquen continguts religiosos a la xarxa ocultant-se amb una certa vergonya.

2. Breu anàlisi des de la perspectiva d’educació a la societat actual.

A España s’ha identificat l’escola com a no confessional però molts docents de l’educació pública diuen i han escrit que l’escola és laica en el sentit que els temes de religió no es tracten de cap manera. Fins i tot en els temes d’història es pot explicar la societat teocràtica com si la creença religiosa fos un fet complementari.

A France i a l’Europa contemporània (s XIX) es va originar una filosofia que deixava de tractar el tema de la divinitat per no tenir conflicte amb l’autoritat eclesial. El tema de déu és tractat des de la perspectiva teològica i doctrinal.

El somni de progrés industrial i l’accés generalitzat al consum van fer que el tema de déu o de la religió quedés com a superflu per a una gran part de la població. Amb tot, en situacions personals crítiques com al mort i la malaltia o d’infortuni familiar; en situacions socials com catàstrofes naturals, crims col·lectius, destruccions per guerra es recorre a creences o rituals religiosos practicats en la infància o vistos en el relats verboicònics com televisió o cinema. En repassar el segle XX amb les seves guerres i destruccions es constata que el progrés material i d’accés a l’educació escolar no han aportat el coneixement i el capteniment que havíem idealitzat.

El dilema de religió confessional com a assignatura amb qualificació no ens ha dut a millor situació. L’opcionalitat amb matèria alternativa hagués pogut comportar una oferta culta i formativa no confessional sòlida però no ha estat així. Llevat de casos de cultura i compromís personal dels docents i especialment si ha estat impulsat per institucions, els resultats d’una religió confessional i d’una alternativa indiferent fa que avui la majoria de joves ni coneguin ni valorin la saviesa que es va trametre a través de confessions o tradicions religioses. Així mateix la majoria de joves no tenen la possibilitat de comprendre el fons originari autèntic de les orientacions religioses que apunten a les mateixes finalitats: comprendre el valor de la vida, viure amb els altres resolent els conflictes i donant sentit al cosmos i a la l’existència humana amb projecció espiritual.

La formació religiosa no ha quedat resolta a France amb els anys de l’escola laica, i encara menys quan els fluxos migratoris consolidats en segona i tercera generació s’identifiquen amb una tradició o confessió diferent. Així la religió esdevé identitat cultural, de tradició i de fractura social i, a vegades fals pretext de conflicte. En països com Estats Units d’Amèrica, la religió és present com a costum amb rituals i formes de socialització i les escoles confessionals i a les no confessionals donen una informació elemental sense entrar en qüestions teològiques i doctrinals. La religió és acceptada com un revestiment i generalment no duu a conflicte.

Entre els professionals docents hi ha una indiferència generalitzada, clarament manifesta en centres públics i no conflictiva en centres privats confessionals. En un cas i un altre sembla que falta cultura i formació religiosa, llevat dels professors especialitzats en ciències de la religió. I davant la realitat social actual, amb col·lectius immigrants de referents religiosos diferents, seguim amb una escola indiferent. I després ens lamentem que hi hagi captacions de joves per causes religioses, per causes parareligioses (orgies, drogues, magies), per riscos que puguin donar emoció a la vida.

La dimensió religiosa és una invariant humana que es projecta en diversitat de tradicions culturals i de creences o configuracions de sentit. Totes les societats s’han bastit sobre bases religioses que relligaven a la vida, relligaven tribus i pobles i obren a rellegir el kosmos i la dimensió espiritual. Arribats a una societat plural i democràtica no es pot acceptar que s’imposi un sentit contra la llibertat de consciència igual que no es pot impedir que les persones facin una opció personal i s’agrupin per compartir-ho en comunitat. En la societat plural i democràtica el ciutadà ha de tenir coneixement i fer la seva personal reelecció.

3. Proposta d’acció:

1. Acció pedagògica. Els docents actius han de prendre consciència de les insuficiències en cultura religiosa, tant des del punt de vista històric, com antropològic i filosòfic. Com a docents no poden tenir aquest buit de coneixement i han de cercar formació per on calgui. No serà una formació més, sinó que els permetrà tenir una visió integrada del coneixement que arrela en l’experiència humana.

2. Recomanació política. Incorporar els continguts cultura religiosa (història, antropologia, sociologia) i formació religiosa (filosofia, teologies, psicologia ) en la formació inicial de tots els docents. Tots els docents han de contribuir a la formació de la dimensió religiosa humana sense fer adoctrinament. La dimensió religiosa és humana i ningú en té l’especialitat perquè integra coneixement de base cognitiva, experiència de base emocional i integració de base vital i espiritual.

3. Recomanació política. Difondre els pocs programes de cultura religiosa o de diàleg interreligiós i d’educació al dimensió religiosa humana. L’Associacio Unesco per al Dialeg InterReligiós (2001) i Societat Catalana de Pedagogia (2003) han fet aportacions en aquest sentit. Referents de diàleg interreligiós a l’educació: Raimon Panikkar, Clemens Mendonca.

Martí Teixidó. Barcelona 20 de gener de 2017

ARQUITECTURA DEL SISTEMA ESCOLAR DIVERSIFICADA SEGONS REFERENTS TERRITORIALS, FAMILIARS, MOTIVACIONALS i INSTITCIONALS

ARQUITECTURA DEL SISTEMA ESCOLAR DIVERSIFICADA SEGONS REFERENTS TERRITORIALS, FAMILIARS, MOTIVACIONALS i INSTITCIONALS       Martí Teixidó

Justificació de la proposta alternativa

Al país, de 1970 ençà hem fet canvis d’estructura del sistema escolar, ben pensats i dissenyats però que no han estat plenament satisfactoris. En realitat no s’han practicat com estaven dissenyats per falta d’inversions i també per resistències al canvi. Fer un nou canvi general amb tots els costos socials i econòmics que comporta no ens resoldrà els reptes  de fer una educació que respongui a les necessitats dels alumnes i a la societat actual.

Es presenta una alternativa diversificada que recull les tres vies que ja coneixem. En cada cas cal adoptar aquella que millor respongui a  necessitats geogràfiques, opcions familiars, projectes educatius i possibilitats.  En tot cas, s’han de fer ajustaments ad hoc. El canvi ha de ser evolutiu, amb iniciativa dels professionals del centre, donant opcions a les famílies i amb supervisió de l’Administració per garantir l’encaix de l’oferta al territori.

L’edat d’ingrés a l’escola no ha de ser uniforme per a tota la població, l’educació com a obligatòria ha de ser mínima,  dels 6 a 16 anys és suficient. Tanmateix , per al conjunt de la població, l’educació ha de ser més extensa, dels 2 o 3 als 18 o 19 anys però no per compulsió legal. La finalització tampoc ha de ser uniforme oferint, si cal, un anys de pròrroga o de gràcia amb aquiescència de l’estudiant.

Els infants de 2 i 3 anys necessiten un ambient estimulant i protegit. Les llars d’infants (concepció de Montessori) són l’entorn més adequat amb instal·lacions i material pensat, estimulant. Si no hi ha disponibilitat de places es poden incorporar aquest infants menuts a l’escola però amb espais i horaris diferenciats i adequats. Cal també personal competent en assumptes d’alimentació, salut i higiene.

Podem aprendre de models d’altres països algunes formes organitzatives clau però l’estructura/arquitectura del sistema cal bastir-la a partir de l’observació de cada realitat geogràfica, social i cultural i de forma evolutiva. La regulació legal mínima ha de donar reconeixement a les millors formes organitzatives.

Etapes de l’educació / ensenyament / aprenentatge / formació

Les etapes d’educació ajuden a organitzar el període de la infància i faciliten la intervenció adequada dels d’adults. Les etapes del sistema escolar segueixen els estadis de desenvolupament: Família o Llar d’Infants (0-3): sensoriomotriu. Parvulari (3-6): simbòlic i llenguatge. Infància/Primària (6-12): sincretisme operacional i mite. Secundària Bàsica (12-16) i Secundària Batxillerat o Professional (16-19): formal, racional i romàntica.  ( Amb la majoria d’edat parlarem de formació per comptes d’educació).

Les etapes són construccions racionals que es fan amb coneixement científic per a una millor comprensió i actuació dels professionals i no han de dependre de l’estructura dels establiments escolars o dels edificis.

L’educació infantil és desenvolupament orgànic i cognitiu estimulat per família i escola.

L’educació primària suscita en l’infant que sigui ell mateix, un caràcter propi amb habituacions d’aprenentatges. Es conrea i s’activa la curiositat, una tendència evident en els éssers vius més evolucionats i de manera extraordinària en el cadell humà. Es bàsica per a un aprenentatge autònom.

L’educació secundària ha de contribuir a la personalitat del noi/noia entre racionalitat i emocionalitat a partir del coneixement i la cooperació. Es desvetllen i conreen els interessos.

El batxillerat dóna accés a una cultura integral (científica, tècnica, literària, artística), humanística a partir de la qual es configura la cosmovisió i s’aspira a una professionalització.

La formació professional qualifica per a l’activitat professional (acció, pensament i relació)i posant en relleu el coneixement disponible en una cultura.

Cal preveure alternatives compensatòries, si cal, per a l’educació familiar amb accés anticipat a llar d’infants,  per a l’educació secundària (12-16) amb institut-residència per a alumnes amb capacitat però desmarxats.

Cal estimular els vincles entre centres sens pèrdua de la seva identitat per l’edat dels alumnes o les opcions familiars. L’aprenentatge social o civisme ha de tenir referents comuns compartits. Els infants de primària tindran càrrecs a la classe i a l’escola i encàrrecs a la família. Els nois de secundària de 12 a 13 anys encàrrecs de serveis a l’institut i els propis a la llar familiar. Els nois de secundària de 14 a 15 accedeixen a serveis a la comunitat. Els joves de 16 a 20 prenen compromisos que seran reconeguts i avaluats.

Es faci en un o altre tipus de centre escolar ha de quedar clar:

Educació Infantil 0 à 5  sensorial i simbòlica

Educació Primària 6 à 11 globalitzada, concreta, observacional, experimental

Educació Secundària 12 à 15 interdisciplinària amb opcionalitat, projectiva

Batxillerat 15 à 17 unificat i polivalent  amb itineraris i opcions

Formació Professional  1 integrada a l’Educació Secundària

Formació professional 2  inversa: de pràctica a teoria, de concret a general

Formació professional 3 dual,  teoria i taller o empresa

 

Principis

La societat de la diversitat (líquida, Bauman)) no pot oferir un sistema escolar uniforme (rígid, Il·lustrats) per a assolir unes finalitats comuns compartides (pluralisme democràtic).

Cal garantir un tractament educatiu adequat a cada estadi evolutiu independentment del tipus d’institució escolar. (Wallon, Kieran Egan). Ha de ser diferent a la primària de la secundària.

Entre els 12 i 16 anys és molt bona edat per canviar de centre i d’ambient i projectar la pròpia personalitat (Teixidó). Cal que tingui l’oportunitat de canviar de rol (evitar l’efecte Rosenthal) i que sàpiga adaptar-se a nous ambients i per això no és convenient que un infant estigui setze anys a la mateixa institució com a norma. Quan sigui inevitable, cal vetllar per donar opció a una nova imatge personal.

En l’adolescència passa per davant l’emocionalitat i cal donar opcions d’elecció de matèries o activitats en les que s’aplicarà la racionalitat suscitant interessos de coneixement (Langevin-Wallon).

La cultuta humanística és integral: filosòfica, científica, tècnica, literària, artística. (Da Vinci, Del Pozo).

La varietat organitzativa complica inicialment l’acció del professorat però és estimulant per als joves  i evita comparacions esterilitzadores i controls disciplinaris propis de la uniformitat.  Els alumnes en surten responsabilitzats.(Teixidó)


 

Per comptes de fer un canvi generalitzat d’estructura del sistema escolar, més ens val deixar oberta l’opció als centres amb supervisió territorial. Podem tenir tres vies:

Escola  >  Institut.  L’actual, dels 3 anys als 11 anys a l’escola i pas a l’institut o col·legi fins els 18/19 anys.

Institut-Escola. Període obligatori dels 6 als 15/16  anys i pas a l’institut o col·legi per fer secundària segon grau: batxillerat o FP2.

Col·legi. L’anterior període de 6 a 13 anys amb dos anys de parvulari i  pas a l’institut o col·legi completar secundària primer grau i segon grau. Batxillerat o FP2.

Els centres hauran d’anar-se diversificant segons necessitats, possibilitats i característiques. L’opció es farà segons entorn geogràfic, centres del barri o districte, opció de la família, itinerari projectat… Amb pocs anys convé disposar d’una oferta diversificada amb finalitats i aprenentatges comuns assolibles per vies i modalitats equivalents.

Tres vies diverses d’arquitectura de sistema escolar  segons necessitats geogràfiques i socials, antecedents institucionals i  iniciativa dels professionals. Els infants seguiran itineraris diferents per recórrer les mateixes etapes.

sistema educatiu

Més enllà de la fonamentació pedagògica. Consideracions socials i de política.

Sobre l’escolarització d’infants de dos anys.

Les llars d’infants, pel reduït nombre d’infants que ha d’atendre cada educador professional, comporten costos molt alts per a les famílies. L’oferta pública de llars d’infants s’ha incrementat els darrers anys però l’oferta privada és del tot necessària. Seria més favorable procedir a becar els alumnes amb necessitat econòmiques en llars d’infants d’iniciativa privada que pretendre incrementar l’oferta pública. Darrerament han hagut de tancar llars d’infants que oferien un servei de qualitat en no tenir suficient matrícula. Treure les unitats d’infants de dos anys d’edat fa insostenible l’economia de la llar d’infants. En molts casos l’infant podria seguir a la lar fins als tres o quatre anys fent el desenvolupament orgànic i cognitiu amb gran riquesa d’activitats sensorials i simbòliques com correspon a l’edat.

Sobre els horaris i calendari escolar.

En els debats sobre la conciliació de l’horari familiar i l’horari escolar s’ha tingut una visió reduccionista. S’ha pensat en un horari horari partit o en un horari continuat. El primer va ser pensat per a l’escola rural o l’escola urbana de la societat industrial que incorporava l’home a la fàbrica i la dona casada a càrrec dels fills i la llar. L’horari continuat, intensiu al matí era l’horari dels bancs i d’altres empreses de treballadors de coll blanc.

No som ni societat rural, ni societat industrial. Som societat de serveis majoritàriament i de comerç. Moltes activitats i feines són de tarda majoritàriament (comerç, gimnàs, exposicions, espectacles, farmàcia, supermercat .

A l’escola o col·legi d’educació primària

L’alternativa és pensar en horaris diversificats a l’Educació Primària garantint una franja comú, comunitària. Així uns infants entraries entre 8 i 8:30 h i sortirien entre 14 i 14:30 h, Altres entrarien entre 11:30 i 12 h i sortirien entre 17:30 o 18 h. En la franja comú es farien les activitats més col·lectives i la presència de mestre seria major que a primeres hores del matí o darreres de la tarda.

Cal esperar que amb la reforma horària general, molts pares puguin ser a casa a les 18 h però no tots per l’activitat de serveis Aquesta pares haurien pogut esmorzar i estar amb els fills durant dues hores o més al matí.

Al col·legi o institut d’educació secundària

L’alternativa de l’Educació Secundària és diferent. La neurociència ens informa que el cervell de l’adolescent i jove triga més a despertar-se. Ja ho sabíem empíricament. Contràriament al que s’ha fet, els alumnes d’Educació Secundària no poden iniciar les classes a les 8 h sinó a les 10 h.

D’altra banda, amb caràcter general, l’activitat de classe col·lectiva (tots presents) no pot ser de més de quatre hores. Així les classes serien entre 10 i 14 /14:30 hores. Però els alumnes podrien optar d’entrar a partir de les 8 fins a les 10 h o bé prolongar de 14:30 a 16:30 h. Fins a les sis o set hores es farien aprenentatges  individuals o en petit equip amb tutor disponible. Els alumnes ben motivats podrien fer algunes hores autònomament a casa. Per a alumnes amb endarreriment o poc motivats s’organitzarien períodes d’atenció directa.

Això és compatible amb el servei familiar o comunitari. Els germans grans podran acompanyar els petits a l’escola o bé recollir-los. Els qui no tenen germans menors poden fer-se càrrec  (mentor) d’un infant veí o d’infants assignats per una escola vinculada.

El servei comunitari o aprenentatge-servei no pot ser obligatori. L’alumne ha de participar en la seva opció i fer-se’n responsable. Ha de formar part de l’avaluació atorgant qualificació amb efectes.

Amb la diversificació apuntada, qui dubta que els expedients disciplinaris quedaran pràcticament extingits? I si una organització diversificada demana inicialment més esforç als docents, aviat quedarà compensat en viure en un clima de treball descarregat de tanta tensió (estrés) actual.

 

hoari calendari

Martí Teixidó (9 gener 2017)

Política d’Educació ComunicActiva ( anteriors importats )

 

Ja n’hi ha prou de cançó enfadosa de la CUP, meitat fills de bona nissaga econòmica que es distreuen, meitat fills de treballadors que no han progressat per estudi i cultura.

Si el 37-S, 10 dies després del 27-S, ja estàvem encallats… ara ens estem podrint. Què esperem? Anar reculant encara més? Per una colleta que no s’ha hagut de guanyar el sou i juga amb el país? Oblidem-los. No en parlem més. No cal que en parlin ni diaris ni ràdio ni . Ja està tot dit.

No podem tornar a anar a noves eleccions. No hi ha elecció. Junts pel Sí no pot avançar més, però no s’ha de suïcidar.  Cal pactar amb qui es pugui i vulgui per fer govern. Efectivament caldrà ajustar, disminuir el programa, renunciar a aspiracions que no podem assolir ara.

Govern conjunt o acords puntuals. Poliètica i servei als ciutadans.

Amb qui?… Doncs amb PSC o amb CSQP. És així. No avançarem però no estarem encallats. Anirem a pas de cargol però els ciutadans més desprotegits necessiten govern. Les senyeres i estelades es substitueixen fàcilment. Els país, Catalunya, són les persones i que puguem parlar en català,  que ja no es pot. Hem volgut tants ingressos per turisme que solament es parla espanyol latino i mal anglès per fer calaix d’euros (mentre aguanti l’euro).

Hi ha persones que passen necessitat i això no té espera, no es pot esperar que els parlamentaris ho resolguin. Ja és lamentable que a més de pagar els impostos més alts d’España haguem de respondre amb ètica personal al que no atén la política i ho fem.

Això també és Barcelona. Quina Barcelona! Quina vergonya!

Ja no es pot parlar català al restaurants, a la Rambla, a la Barcelona internacional. Quasi ningú t’atén en català i et diuen que no parlen en català i no senten que tinguin cap deure de parlar-lo. No cedim i si no podem parlar en català, marxem.

L’única alternativa. No s’ha complert el pacte? Tornem al punt de partida.

Artur Mas ha de fer el pas al costat en sentit invers. Recuperem la posició inicial. Mas president de Catalunya doncs ha demostrat més talla política que ningú, per competència àmplia i per actitud respectuosa. Govern de Just pel Sí amb Mas, Junqueres, Puigdemont i PSC o CSQP fins a completar la legislatura la tardor de 2019. O amb tots dos CSQP i PSC i ignorem el malson de la CUP.

Resultat d'imatges de Domènch i IcetaResultat d'imatges de Domènch i Iceta

Ja veurem què passarà a España; poc de nou. Que no ens agafi a Catalunya amb els pantalons abaixats. Vestits, potser no com voldríem i fent la feina.

baixarseelspantalons

No ens amaguem esperant el 26-J. No hi ha excusa. Nou govern amb pressupostos aprovats d’immediat. Martí Teixidó

Publicat dins de General | Envia un comentari

Potser aniré a no-votar el 26-J. A no-votar la deslegitimació de la causa de Catalunya.

No puc entendre aquest comportament social. Efectivament, no és el meu. En parlar-ne sembla que em donen al raó però el fet social, allò que es dóna per descomptat, que es fa perquè tothom (mai és tothom) ho fa, és que no passa res, que una vegada més ens convoquen a eleccions.

La jugada de la majoria política més que conservadora d’España ha estat estratègica. Eleccions 26-J, així, un bon nombre de catalans i de pancatalans que celebren Sant Joan i la Nit dels focs de la Mediterrània el 23 i 24 seguiran de festa i llarg pot el 25 i 26 i així, un bon nombre de catalanistes pot deixar de votar.

La deriva de la minoria política més esguerradora de Catalunya s’ha vist afavorida doncs passa de tot perquè ja té prou feina a bloquejar la transició catalana que considera insuficient.

I els qui no van assolir majoria a les eleccions del 20-D ara esperen una segona oportunitat, sempre amb l’aspiració de tenir majoria absoluta per governar amb els propis o tenir una minoria que pugui collar la majoria i ocupar uns quants ministeris.

He treballat com a mestre des de 1968 per a educar els joves ciutadans amb, instrucció, formació i cultura, perquè pensessin amb criteri propi. Des del 1974 educava adolescents als qui anunciava que lluitàvem per al democràcia i perquè ells poguessin votar amb criteri, i així va ser el 1979. Des del 1992 amb estudiants universitaris he defensat que havien de votar, lliurement, encara que votessin en blanc o amb un vot de protesta que seria nul,  i en vaig convèncer molts.

I ara, jo, ciutadà polític que no puc ser ni de dretes i d’esquerres perquè això és simplement posicional (i a vegades interessat), que vull un país amb més seny, amb més justícia i amb llibertat per donar sentit a la vida i no sols per comprar o anar a un concert… veig una oferta partídica raquítica, curta de mires. Llencem a perdre tot el que hem avançat per poder parlar català i per fer una país més just per a tots. I es que si es tracta de fer un país més ric, més competitiu, per col·locar els nostres i controlar les nostres empreses… no té res a veure amb mi.

Des de 2010 per l’atac a Catalunya i  des de 2012 amb el president Mas al davant hem fet molt bona marxa fins el 2015. Ens hem dividit i ho hem encallat tot. Fem riure els enemics de Catalunya. Fem plorar els homes i dones més generosos de Catalunya. Ja n’hem perdut uns quants perquè els hem apartat o perquè s’han apartat quan hem entrat en via erràtica.

Ja penso que no havíem d’anar, o en tot cas, no anar separats a les eleccions de 20-D. Mas va tenir una intuïció clara el 25-N de 2013: llista única conjunta sense sigles de partit. I ara en eleccions a España, encara més separats, a perdre més “restos” que per llei de Hont es reparteixen els majoritaris.

Si no convertim aquesta farsa d’eleccions convocades en un referèndum per la causa de Catalunya… No vàrem aconseguir la República amb uns eleccions municipals? No les vàrem canviar d’orientació?

ó?

Si la majoria legitima una altra opció… és l’opció democràtica (la legalitat és una derivada de la legitimitat; la legitimitat està per sobre i es el fonament de la democràcia. (El franquisme era ben legal però per legitimitat violenta de les armes i control policial de dictadura).

… què anem a votar? Anem a votar la nostra deslegitimació.

i no puc deixar d’anar a votar, hauré d’anar a no-votar. Anar… fer el gest i no introduir la papereta. Tampoc m’han de comptar entre els que s’abstenen per mandra o perquè han anat a la platja. No, en blanc no, que semblaria beneit dient jo no sé què dir i m’està bé el que digui l majoria.

O votem CATALUNYA (papereta de vot nul però de referèndum efectiu).

O anem a no-votar

Què diuen les institucions unitàries, OC, ANC, AB i totes les del Pacte pel dret a decidir? MTP

 

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Però… si el 26-J… ens han convocat REFERÈNDUM a CATALUNYA ! ! !

¿No diem que hi ha una majoria per la independència de Catalunya? Bé, cal ampliar-la encara?

¿No hi ha una altra important majoria que diu que estan pel dret a decidir i que el que cal es fer un referèndum?

Doncs fem el referèndum. El rei d’España l’ha convocat. Unes eleccions del 26-J que poden servir de molt poc. Qui s’estranya que la majoria de ciutadans pensi votar el mateix que el 20-D. Hi ha d’haver canvis perquè no hi ha les mateixes opcions però… què faran si cap grup té una majoria per governar? Si el rei no ha pogut ni dir-los que tots fessin govern amb un president competent tècnic… més val que no tornem a fer el mateix teatre de pena amb guió sabut.

Què ens impedeix als catalans tan creatius per fer ,  grans manifestacions pacífiques, Via catalana estètica i altres creacions intel·ligents i belles, consulta del 9-N…

Què ens impedeix convertir el 26-J en un referèndum sobre el futur de Catalunya?

Jo penso que  els independentistes, els no-independentistes que veuen que no podem continuar a España, els qui volen garantir llengua cultura i país, els qui volen empreses i economia no dependents de “villa i corte”,  els qui volen un país més just i social…

Podem confluir votant amb una papereta que ens inventem: CATALUNYA.

En efecte, legalment és un vot nul però serà un vot útil per posar en evidència la legitimitat d’establir unes relacions de Catalunya amb España ben diferents. Interventors i apoderats garanteixen el recompte de vots nuls, dels quals el 98% seria vot obert al procés de Catalunya.  Cap subordinació. O confederació amb algunes competències federals com defensa, interpolicia i duana,  o nou Estat de la Unió Europea. En tot cas llengua, educació, cultura, territori, universitats i investigació no seran objecte de negociació.

L’alternativa de seguiment de la política espanyola i respondre a la crida d’eleccions encara ens divideix més que el 27-S que la CUP va podrir, que el 20-D quan ERC, CDC i UDC van competir. Què esperem? Sembla que cadascú, cada partidet  va a fer calaix però el resultat és que el procés se’n va a fer punyetes. O és que no ho veiem?

Foto: Alberto Garzón, Xavi Domènech, Ada Colau, Pablo Iglesias, Íñigo Errejón y Carolina Bescansa, ayer lunes en Madrid, durante la visita de la alcaldesa de Barcelona. (EFE)Resultat d'imatges de Candidatures catalanes al 26-JResultat d'imatges de Candidatures catalanes al 26-JMeritxell Batet va comunicar ahir a l’executiva del PSC que vol optar a ser la cap de llista dels socialistes catalans a les eleccions espanyoles del 26 de juny. / MANOLO GARCÍA

Si no hi pot haver acord per decidir… què podem esperar d’un petit país Estat? Es la tercera vegada d’un intent llargament construït per ser Catalunya. Creatius i capaços per fer la pujada i quan podem arribar al cim ens barallem per ser el primer. Criatures consentides! Martí Teixidó

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Un país a l’espera de 10 ciutadans. 20-D referèndum convocat.

Un país a l’espera de 10 ciutadans.

 

A estones penso que és un joc. A estones em recorda que la padrina de fer-se pesat en deia: la cançó enfadosa. Tot plegat per res.

Per res… doncs molts diuen que al final s’arribarà a un acord. Per res… perquè els populistes i centralistes estan esperant  que tanta gent, tant de temps i tanta mobilització acabi descarrilant per ella mateixa. Ens estem guanyant un bon descrèdit després de cinc anys de resistència i acció creixent i creativa doncs ho hem fet sense cap violència.

No vull pensar que sigui la síndrome catalana. Els catalans sempre hem aportat iniciativa, alternatives a la construcció d’España, a l’encaix de Catalunya dins d’España i ara a la construcció d’un Estat independent que podria establir bones relacions amb España… o no.

El primer que ja va fracassar va ser Estanislau Figueras. Per l’oposició dels centralistes i monàrquics però també per les divisions entre els catalans i federalistes. Per què, sinó,  va plantar, essent el president,  el Consejo de ministros dient:  «Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros» (va dir “nosotros” i potser mirava els catalans i republicans).

Doncs mirem “nosaltres” després de tants anys i tanta mobilització: pel dret a decidir, per les consultes, per les estructures d’Estat, per la consulta del 9-N, per la independència, per les eleccions plebiscitàries del 27-S… que no arribem a estar-ne fins els collons de nosaltres mateixos.

La doble candidatura per la independència de Catalunya a les eleccions del 27-S garantia una majoria àmplia de Junts pel Sí que si no era absoluta (jo pensava que millor que no),  amb una minoria, la CUP que actuaria de control, s’assoliria majoria absoluta o suficient per titar endavant el procés mirant encara de sumar més suports.

I ara estem dues setmanes fent l’espectacle exterior. No sé si fem pena o fem riure. Hi ha arguments inconsistents. Si el progrés social i polític no s’ha de polaritzar en una persona… tampoc s’ha de polaritzar contra una persona. Certament cada persona te el seu passat, afortunadament si és conegut i públic. Artur Mas té un passat conegut i a partir de 2012 ha pres unes decisions i ha actuat coherentment. Vull recordar que Arcadi Oliveras té un passat conegut i una trajectòria que l’acredita i no entenc perquè la CUP,  sentint el que declara, no hi ha coincidit. En tot cas, avui els banquers, comissionistes i empresaris monopolitzadors ja han finançat uns altres polítics perquè els facin la feina al Parlament de Catalunya i s’estan preparat per a Las Cortes españolas.

Encara cal preguntar-se per què no reconeixem l’acció per la llengua sotmès al Tribunal de Orden Público, per l’autonomia amb l’Assemblea de Catalunya i per la democràcia popular d’un home com Lluís M. Xirinacs. És qui va posar sobre la taula la independència com a majoria d’edat, qui va dir que la democràcia començava a la comunitat de l’escala de veïns, qui va denunciar la traïció dels líders, qui va proposar la moneda telemàtica per evitar les especulacions tramposes del sistema econòmic, qui havia escrit que el canvi social s’ha d’acompanyar del canvi personal per arribar a la font de vera pau.

No podem confondre coherència, un valor formal molt estable, amb rigidesa. Els que es defensen dient que sempre han dit el mateix potser no estan atents als fets, potser no poden dialogar dialogalment.  Les societats i els humans som evolutius. Podem ser revolutius, revolucionats amb risc de trencament. La radicalitat inicial de la revolució burgesa de France va fer molts passos en darrera. La radicalitat dels lluitadors anarquistes el 19 de juliol de 1936 va obrir una escissió fatal. Aquells anarquistes van ser coherents amb el seu ideal de fraternitat universal?  En van afusellar molts -es dur recordar-ho. I no dubtem que lluitaven per fer front al cop d’estat feixista dels generals militars moguts per la CEDA que havia perdut les eleccions. Més ens valdrà una evolució intensa que cada dia aplegui més voluntats que una radicalitat que ens polaritzi i divideixi.

Desobediència?

Ni Gandhi, impulsor de la no-violència activa proclamava la desobediència com a principi general. Davant de determinades realitats, manifestament injustes… desobediència civil, de la gran majoria de la ciutadania (no dels governants).  Els governants i representants polítics tenen atribucions reconegudes que han d’exercir, entre elles palesar  impossibilitats de complir i desajustos legals, que n’hi ha. Hi ha imperatius legals però hi ha imperatius ètics en els polítics responsables.

El Tribunal Constitucional l’integren 12 persones.

El Parlament recusa al presidente del TC y al magistrado González-Trevijano

¿Com pot aquest Tribunal desautoritzar un Estatut de Catalunya acabat d’aprovar seguint tot el procediment establert, aprovat per las Cortes españolas i refrendat pel poble de Catalunya que el Rei sanciona i deixa tancat?… Si això és possible, ja no es poden respectar els processos político-legals.

¿Quin crèdit pot tenir un tribunal que no compleix els propis procediments de constitució i que el govern pot modificar donant-li atribucions per interès propi?

No es tracta de desobeir. Són actuacions improcedents i s’han d’ignorar. I com que no es pot ser jutge i part, caldrà dirimir els casos en tribunals superiors, europeus.

Imputacions judicials?

Les actuacions per al 9-N van ser públiques i conegudes. El Gobierno de España no les va impedir perquè no podia fer-ho. Una majoria suficient de catalans van legitimar un acte votant si o votant no. Tota actuació posterior queda desacreditada. L’actuació de Mas, Rigau i Ortega han estat públiques i conegudes de tothom. Què els han de preguntar els jutges?… No s’hi han de presentar. Això no és desobediència. Com es pot obeir a qui actua al marge de l’evidència coneguda i pública? Que s’informin! Quan es posa a la presó algú que pot estar al Govern, es fa política bruta.

Eleccions a l’estat espanyol.

Si una majoria de catalans no veu possibilitat de formar part d’España després de tants intents i propostes. Si s’opta inevitablement per la independència sense ser necessàriament independentista… no podem anar a votar uns representants a España. Ja estem per una altra acció: constituir l’estat Catalunya.

En tot cas, tenim una darrera oportunitat de fer el referèndum que ens han negat. Tots els qui estem per la independència votarem: CATALUNYA, una papereta que es recomptarà com a vot inútil. Vot inútil a España, efectivament, però ben recomptat per saber el resultat del referèndum a Catalunya.

El referèndum està servit el 20-D.

Tots els qui votem CATALUNYA deixarem clar que construïm el nostre propi estat. I hem de ser 51% del votants o més.

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Instituïm l’educació a Catalunya amb pedagogia com a ciència

 

 Instituïm l’Educació a Catalunya

Arribats al 27-S i abans no es tanquin els col·legis electorals ja podem deixar d’argumentar pel sí

i pel no, per independència o per constitucionalisme. S’ha fet massa llarg. Cal posar sobre la taula pensament fonamentat i amb fites clares, que tothom entengui i que ens permetin fer un tom de millora a l’educació en tres anys.

S’han fet molts estudis i debats sectorials (economia, transports, educació, salut…) previs

durant els darrers dos anys però en educació posem per davant la participació com a

valor màxim. Així, tothom es posa a dir lal seva com a la televisió i al final hi ha massa vaguetats, massa generalitzacions i massa expressió de desitjos… generalment contaminats per la moda, pel què diu molta gent.

Efectivament, l’educació és una de les funcions socials que afecta tothom; és tota la societat en tant que educable, educada i educadora. Necessitat personal i social. Tothom ha de ser escoltat, sí.  Però en la base, com en tota construcció social cal fonamentació científica, partir de dades i fets i efectivament projectar fites, finalitats, desitjaVenim de Greciables i raonables amb el màxim consens. La pedagogia, amb les seves limitacions per la complexitat personal i social, és la ciència de l’educació. També tenen limitacions ciències projectives com l’economia (solament de caràcter social) o la política (personals, social, econòmiques) i també la meteorologia (limitacions naturals). I malgrat tot, són ciències que ens aporten coneixement i les creences o opinions s’han d’ajustar als fets, dades i a la raó. Totes les ciències poden aportar explicacions a l’educació (neurociència, psicologia, sociologia, etnologia, antropologia…) però la pedagogia ha de proposar alternatives, dissenyar sistemes, enginyar instruments i organitzacions.

No està malament proclamar unes bases o fites però cal fonamentar-les en coneixement  construint des de baix  amb solidesa per a instituir l’educació promovent el màxim coneixement raonat i consens perquè TOTS SOM EDUCADORS.

Això no treu que la institució escolar (escola, col·legi o institut) ha d’encarregar-se de l’ensenyament – aprenentatge amb acció funcional, eficaç i eficient  per fer que els petits i joves ciutadans assoleixin el màxim desenvolupament personal, social i cultural. No hi pot haver fracàs escolar, fracàs de la institució si cada infant o jove fa el que està al seu abast, encara que alguns no assoleixin els resultats escolars proposats. Parlar de fracàs escolar referint-nos als alumnes ens delata, posa en evidència que no sabem què fer.

Reprenc, ara és l’hora, el documents que vaig preparar per a Qüestions d’Estat organitzat per Òmnium i per l’IEC el 2013. No debades sóc membre d’ambdues institucions.

 Instituïm l’Educació a Catalunya

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Procés Constituent. Prudent decisió. Persones poden anar a una de les dues llistes sobiraaanistes.

Ciutadans amics.

Valoro molt la iniciativa i empenta que va suposar el Procés Constituent. És procés. és substantiu, quan de fet volem constituir Catalunya de bell nou, sense perdre el vell bo (és acció). Heu fet una important dedicació i no debades som 47.239 adherits. Possiblement poc actius com jo mateix però confiant que el Grup Promotor marqui la ruta que volem seguir.

Som tants com a Òmnium Cultural i un bon nombre a l’Assemblea Nacional Catalana. Com jo, penso que molts estem a les tres agrupacions, no per poder o interès sinó per convicció i compromís de fer un país de tots. Els qui estem a les tres, ja podem assegurar que som els qui no podem estar sotmesos a la disciplina de vot d’un partit. Tanmateix, és ben correcte que molts a qui coneixem, estan en un partit i alhora impulsen una entitat cívica. Tots som necessaris, cadascú ha de trobar el seu lloc. I veiem com d’altres treballen només per ells pels eu interès i així encara brilla més la nostra magnanimitat.

 

Procura tothom pel que és seu,

 sens cura dels altres, i enmig del renou i el brogit, ningú,

 a l’obrador, no s’escolta ningú; és cert que treballen, els bàrbars

 aquests, amb braç poderós i sens treva; no dóna cap fruit, emperò,

 com l’afany de les Fúries, l’esforç i el neguit de la colla mesquina.

                                                                      Hölderlin: Arxipèlag

 

 

Assemblea 25 Juliol 2015. “FEM PROCÉS!”

 

1     Arcadi Oliveres ha decidit assenyadament no anar en un remenat de restes de partits i segueix com a referent de compromís. La seva trajectòria l’avala i la seva paraula és clara i científica. Poder explicar les alternatives econòmiques és imprescindible per fer front als tramposos de l’economia. Afegim-hi Vicenç Navarro i  PC pot dialogar amb Mas Colell i  Antoni Castells.

2     Teresa Forcades ha estat un referent simbòlic important. La seva disponibilitat la dut a  una decisió compromesa. És un valor per tothom reconegut en el camp de la salut explotada econòmicament. Ha de seguir aportant coneixement i estudi. Per participar en la governança del país no podem promoure una vaga permanent doncs no tothom té assegurat el plat a taula i quan hi ha fills no es pot ser tan radical com es pensa.

3     Arribats a la llista de Junts pel SÍ, de la qual ens hem d’alegrar, ja anirà bé que hi hagi una segona llista potser menor però àgil per garantir els valors i el compromís pel progrés social de tots lligat al benefici econòmic d’uns quants: SÍ per al progrés de tots. Sí per a TOTS. Si les CUP ja es declaren en aquesta línia, es pot anar amb ells encara que ara tocarà un paper discret, Teresa Forcades al núm. 6?

4     No es pot atacar la llista Junts pel SÍ (afortunadament s’ha superat la beneiteria de llista sense partits). S’ha de completar una llista majoritària amb una segona llista acreditada pel suport de la ciutadania. Així les dues llistes han de sumar de 100 a 90 diputats pel cap baix.

5     Millor que no sigui llista única formalment però segueix essent causa única. Millor per evitar o esquivar la impugnació de Rajoy i els seus jutges al dictat. L’experiència de Front Popular, comprensible, ens va dut a mal borràs.

6     Potser a hores d’ara, una mica tard, les CUP no vulguin incorporar PC. Que incorporin persones de PC. I si tampoc ho volen…PC no es pot llançar al cubell d’escombraries d’unes eleccions. Sense presentar-se, persones donant suport a les dues llistes clarament compromeses amb Catalunya, un país independent i solidari. El procés i les persones de PC han de seguir desvetllant pensament en al societat catalana.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Ara és l’hora. És ara amics és ara. Anem a una sens perjudici de la pluralitat democràtica.

Comunicacions de participació adreçades a:
30.06.2015
Òmnium Cultural
És l’hora de respostes clares i sense entretenir-se. Ja ha passat el temps de debatre aquest assumpte. Volem deixar España. I hem d’anar tots a l’una o deixem-ho córrer. Òmnium està dubtant massa. Això em fa dubtar d’Òmnium. Si hem de fer esment a 50. 000 socis no anem bé. Potser no havíem d’haver crescut tant ràpid. Massa gent s’apunta amb els guanyadors, no amb els lluitadors.
Ves si la Junta no ha de poder decidir, una Junta tant extensa. Però compte que ja hem vist que un  vicepresident n’ha fet fora un altre i està a punt de saltar; repassem l’historial.
Si Òmnium dubta i ens trasllada la responsabilitat és per diluir la decisió que no volen els grans de l’economia que estan ben plantats a Madrid. Però les empreses normals haurien d’estar ben decidides.

Quan vaig llegir la pregunta de l’ANC (pago quota) em vaig esborronar.

Cada vegada ho fem més barroc i complex. No hi ha una ment clara capaç de sintetitzar?

La participació és necessària però si perdem l’executivitat donem l’alternativa als qui s’oposen al procés. I, una pregunta tan, tan llarga… demana interrogant inicial (¿), Encara que sembli impropi del català.

Si convertim unes eleccions de representació en plebiscitàries perquè no ens han permès fer al consulta… i malgrat tot l’hem feta el 9-N…

Ara aniran a votar molts dels qui s’oposen al procés. O ¿no vàreu notar que el 9-N els vots Si-No i No dominaven a la tarda quan s’havia anunciat la gran participació a la TV?

Des de 2012 demanàvem que el president de la Generalitat anés al davant. Sorprenentment hi ha anat quan ha calgut prendre decisions en solitari. Si no pot ser llista única de transició nacional per 18 mesos, que siguin dues o tres… No més i que hi vagin a totes membres de l’ANC i d’Òmnium.

Una llista única hagués provocat l’anul·lació de les eleccions per Rajoy i els seus jutges i seria el final per la desaprovació internacional. Les llistes ben dividides li resoldrien la papereta. Els espanyols no es dividiran tant.
L’acord previ ha de ser un govern de transició constituent proporcional de tots els sobiranistes. I 18 mesos per convèncer la majoria de la població i les empreses nomals. No convencerem les megaempreses que ja tenen seu a Madrid.

Deixeu-vos de debats i preguntes… Ara qui pregunta ja respon.  Entreté i distreu.

Una consulta a tots els socis amb pregunta simple es podia executar telemàticament en una setmana… però anar fent debats territorials és un entreteniment enganyós.

Afortunadament, el president (actual) no es posa al davant, es posa al costat. Però l’estem posant al davant.

Coratge i decisió amb la pregunta implícita però clara. Adéu España! però hi seguirem tenint amics.  Ja no es temps de més preguntes.
Martí Teixidó
05.07.2015
Òmnium Cultural

Junta

Jo penso que és una resposta tèbia i barroca que esquiva el repte.

Si no és una, poden ser dues o tres llistes, lamentablement . Però han d’integrar ciutadans i partits. Sembla un joc infantil ara fer llista al marge dels partits.

Fem-ne tres i un cop fetes (en cinc dies)  mirem si es poden articular en una o dues (deu dies). Cal convidar a tots els altres sobiranistes. Ens hi juguem molt.

Ja veig que hi ha una massa crítica. Som 50.000… massa. I no es pot créixer tan ràpid.

No m’agrada això de “el soci” que ha dit Muriel Casals. La intervenció d’avui a El Suplement de CatRàdio  m’ha entristit.

Salutació cordial.
Martí Teixidó
18.07.2015
Òmnium Cultural

Catalunya

Barcelona

Amics,

Des  l’Assemblea de 27 de juny vaig trobar molt incerta l’actuació d’Òmnium fins al punt d’abandonar. Va quedar palès que el parlament de Muriel Casals, en aquesta ocasió, creava divisió amb majoria discrepant. El sistema de consultes i xarreres territorials feia pena quan Òmnium té més mitjans que ningú per fer una consulta telemàtica en una setmana. (Lliçó de modos que va donar l’ANC de la qual també molts formem part). Lamento haver discrepat tant i quan sento que som 50.000 socis penso que aquest és el nostre mal; haver crescut tant i tan ràpid i ara els socis som massa, no som pensants. Recupero un dels principis al que vaig arribar fa temps: Uns troben la força en el poder, d’altres en la majoria… però les minories acostumen a presentar les raons que tenen força pròpia i obren camí. Carles Cardó ja ho va dir que hem de ser forts quan som febles i en canvi  febles quan som forts.

Em semblava incomprensible una llista de societat civil sense representants polítics actuals que han impulsat el dret a decidir i s’han pronunciat per la independència sense ser independentistes.  Ben concretament, se li va demanar al president Mas  una postura activa i la va prendre més del què pensàvem per la seva trajectòria. Ha quedat sol en decisions compromeses per tres vegades i no s’ha fet enrera.

Vaig trobar d’escàndol l’enquesta d’Òmnium, “una llista unitària sense polítics en actiu  arrasaria a les eleccions del 27-S” 49% dels vots _ 75 diputats (Diari ARA 05.07.2015, en portada). Feta tan ràpid, és solament una enquesta amb dades èmic sense consistència i canviables en pocs dies. Són preguntes condicionades on els adults anònims tendeixen a dir allò que espera l’entrevistador (com ho fan els infants depeedents de l’adult) . D’altra banda, una consulta d’aquest tipus està ocultant que encara tindria més acceptació una llista que sumés polítics amb ciutadans independents (?) no sotmesos a disciplina doctrinal de partit. L’ANC tampoc va resistir l’embat (em pregunto de qui?) i va acceptar llista sense polítics.

Afortunadament s’ha girat l’assumpte (i no convé que endonem explicacions). Tenim llista conjuntada de societat civil, CDC i ERC. Tindrem una segona llista de CUP i… que confiem que sumi garantint que la llista majoritària no quedi domesticada (ja hem vist què els passa a les majories). Anem completant les llistes i anem bé.

Ara que anem a l’una, hem de revisar de comú acord, (que no pregunti tant Mònica Terribas) i pensar si ajornem el 27-S. No cal discutir amb Rajoy i els seus tribunals. Que passi examen ell primer. Pensem que no el superarà. I ara ens hauríem de dedicar a  això. Podrem fer les eleccions de Catalunya el 31-G o el 28-F.

És una proposta agosarada, sobretot perquè no s’ha d’explicar massa. Si es veu que hi ha unitat de tots els qui van fer l’acord del 14 de gener proppassat i tots els sobiranistes, podem fer-ho. Potser convé. fer-ho.
Martí Teixidó i Planas
22.07.2015

Procés Constituent

Valoro molt la vostra dedicació

Em vaig adherir el 2013. He anat seguint l’acció indirectament. Als meus 64 anys no resisteixo processos de debat des de l’orígen, potser perquè ja els vaig fer amb la constitució del Partit Socialista de Catalunya el 1976. Vaig quedar-me sense partit perquè jo parlo i escolto però no segueixo disciplines de partit.

Arcadi Oliveres té una trajectòria que l’acredita com a insubornable. Teresa Forcades, ella sola valenta, va destapar el negoci vacunes amb la grip A. Vicenç Navarro manté la radicalitat econòmica proposant mesures concretes. No conec d’altres membres del Grup Promotor però n’he sentit de joves ben preparats. Però la salsa remenada ho empasta tot i ho fa gris. Igualtat personal i democràcia participativa, sí  amb jerarquia tècnica perquè no sigui xerrameca.

Molts comunicats del web em semblen imprecisos.

Procés Constituent solament pot anar amb la CUP per coincidir en catalanitat i política social compensadora de desigualtats, dia a dia. Entre els partits de vella guàrdia (que tant van fer per al país PSUC, BR) ara il·lustrada amb estudiants titulats de professió política sense haver fet cap altra feina, i partits de nova creació al despatx de la universitat… no hi podem jugar. El 15 M va ser una gran acció però havia de trobar pensadors acreditats amb la seva trajectòria. Inicialment, quan els suggeria Oliveras, Navarro, Requejo es posaven les mans al cap i deien: -universitaris!

No és pot fer més.

La llista conjunta ciutadans i CD + ER és la possibilitat.

La llista de CUP i PC és llista de garantia i de control de les majories que es desvien. Potser millor dues, però no més.

Ara, tot està llançat al 27-S i així havia de ser però si Rajoy i els seus jutges entren en acció… ajornem al 31-G o 29-F i que Rajoy i els populistes passin l’examen de les seves eleccions que no poden ajornar. Esperem que quedin fora.

I no oblidem que el primer i darrer de la llista és Lluís M. Xirinacs que va donar un nou significat a independència, que sempre va lluitar amb no-violència activa, que va ser l’inspirador de l’Assemblea de Catalunya, que dret palplantat va guanyar l’amnistia política per a tots, que va suportar amb somriure les burles de Tarradellas i comparses… I ja veiem com en general no se’n parla.

Solidàriament.

Martí Teixidó i Planas

Publicat dins de General | Envia un comentari

Llista conjunta de dos i societat civil. Bon acord. Ara convé ajornar el 27-S

Llista conjunta de dos i Societat civil. Ja és un pas i encara podrien sumar-s’hi les CUP i més sobiranistes. Setanta diputats són pocs. Cal arribar als cent.

ROMEVA – FORCADELL – CASALS – MAS – JUNQUERAS…

llista6a10

FERNÁNDEZ, RIGOL, VIVER, VIDAL, CASASSAS…

OLIVERAS, FORCADES, NAVARRO…

Ara que hi ha acord, potser convé evitar desgastar-se frena impugnacions i sentènciesde tribunals mogudes pel Gobierno. Que convoqui Rajoy les eleccions en termini obligat. Quan hagi canviat la majoria del Gobierno de España, farem la consulta, potser 31-G o 28-F.
Garantida l’entesa per la sobirania, apartem-nos una estona i que un govern tan esbiaixat, tan sectari, tan manipulador de la justícia, caigui per ell mateix.

Publicat dins de General | 1 comentari

LLISTA PER CATALUNYA PAÍS, Estat de la Unió Europea

 

LLISTA PER CATALUNYA PAÍS, Estat de la Unió Europea

Una proposta concreta de llista per a les CUP. Vinga! Hi cabeu tots per aquest primer tram del nou camí.

La llista ja està iniciada: Artur Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…

Artur Mas ha d’anar al davant amb Oriol Junqueras i David Fernández si realment s’ha de mostrar unitat sobiranista per fer el referèndum que no ens permeten. A  les següents eleccions ja escollirem representants segons programa en una Catalunya lliure, culta, pluralista, d’empresa amb responsabilitat social, de progrés per a tots.

Han de seguir persones que han contribuít clarament aquests darrers anys: Joan Rigol, Carles Viver, Jordi Carbonell, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas, Salvador Cardús, Carles Duarte, Patrícia Gabancho…

Millor si hi volguessin ser Arcadi Oliveres/Teresa Forcades/Vicenç Navarro, Adrià Alemany

i persones de la cultura Jordi Savall, Jorge Wagensberg, Joan Massagué,  Lluís Llach, Josep M. Subirachs, Narcís Comadira, Josep M. Benet i Jornet,  Joan Soler i Amigó,

i bon nombre de militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants. Quim Arrufat, Marta Rovira, Josep Rull, Oriol Amorós, Jordi Turull, Isabel Vallet,…

i cap al final no hi poden faltar referents per no perdre els orígens i mantenir viu el nostre  reconeixement  Joan Brossa, Paco Candel, Lluís M. Xirinacs, Antoni Deig,  Aureli M. Escarré .

S’han d’assolir els 100 diputats. La majoria al carrer ha de ser més que clara al Parlament a España i a la Unió Europea.

Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.  

Jaume Arnella
Publicat dins de General | 2s comentaris

Catalunya 27-S. Cinc anys d’accions i diàlegs i encara fem el cagadubtes

Ja no tenim tantes opcioCasalsSanchezns i ja és hora de tenir decidida la ruta I sinó, ens quedarem a casa, a la casa España on ens tracten malament.

Ens agradi o no, ens hem encallat moltes vegades. Per tres, Artur Mas personalment ha pres posició i ens ha obligat a posicionar-nos i deixar tanta xerrera. Podem dir moltes coses, però poques ja ens queden per fer.

Artur Mas va marcar línia: va avalar el 9-N des del govern, va prendre posició el 25-N i encallats, desencalla de nou. Llista única interpartits i ciutadans per gestionar la reconstitució de Catalunya en pocs mesos i procedir a l’elecció de representació democràtica, segons que ja haguem regulat. Si ER i CUP no volen una sola llista, hauran de ser dues o tres… no més. I ara tots cagadubtes.

I no farem una llista més sols amb la societat civil. I no farem una llista única  sense els partits polítics. Quina imaginació més falsa! Ho diuen però no s’ho creuen. Però què volen? … Ha quedat clar qui escolta, revisa i pensa i qui no escolta i va amb idees fixes.

És ridícula la consulta d’Òmnium, que una “llista unitària sense polítics en actiu arrasaria a les eleccions del 27-N””. Una lluita així no és unitària i si s’arriba a un 49%, amb llista integrada de partits i ciutadans es podria arribar al 60% i necessitem arribar als 100 diputats sobiranistes pel cap baix, per tenir crèdit internacional.

 

Fem tres llistes amb partits sobiranistes i amb independents, persones suggerides per ANC, per OC… Un cop fetes, encara podríem mirar si s’integren en una sola llista. Amb una llista Rajoy mourà els jutges per impugnar i s’arruinarà. Amb tres llistes anirem massa justos, el 52% ? No tindrem prou crèdit.

En el darrer any ha quedat clar que Artur Mas, president actual de la Generalitat ha sabut anar al davant i calia que fos així. Oriol Junqueres ens va sorprenent per poder passar al davant doncs el partit el pressiona. Com està escrit en el tractat de política de Machiavelli, les repúbliques contigües s’enfronten per interessos i les aliances es fan amb les repúbliques que estan més enllà de la veïna. O no passa això?

 

Deixem les beneiteries:

No parlem del soci d’Òmnium, Muriel Casals. Això ens recorda el soci del Barça de Núñez.. Serà que sent 50.000 no convenia i sent 17.000 ja n’erem prou.

La pregunta d’assemblea.cat era excessiva Jordi Sànchez. Però la consulta ha estat ràpida i amb garanties democràtiques.  La resposta àmplia i sense cap dubte..

Una llista de no-polítics és falsa llista. Al capdavall, els ciutadans que no estan en partit, podrien  anar a una o altra llista de les tres. I no impediríem a ciutadans que estan en partit que anessin en llista única.

Oliveras, Forcades, Navarro, Colau, Herrera… pugeu a la nau o us quedareu a la Ancha Castilla del Lazarillo que no tracta millor els pobres. Dreta n’hi haurà… però que sigui culta i benèfica mentre no siguem a la societat justa. (A Catalunya hi ha mostres ben conegudes des de principis del segle XX i   d’empreses actuals que financien ajuts socials o cultura).

No podem excloure ningú. ningú que ha lluitat per la justícia en favor dels ciutadans més empobrits i dels migrants, vinguin d’on vinguin. Els grups minoritaris no s’han de convertir en noves sucursals del centralisme, de nous partits encara que es presenten com a regeneradors de l’esquerra espanyola.

Durant la transició amb Tarradellas (1978-1980) vàrem fer un govern integrat per tots els partits. Ara sols podem fer un govern de transició integrat per tots els sobiranistes, els partits i la societat civil viva com enlloc. No hi pot faltar ningú. Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum, de les discrepàncies en farem país, que Catalunya és meva i vostra si és que hi ha un país d’algú (Jaume Sisa). Que la Terra no és  partida com un mapa mal pintat i que això és una mentida de molt mala voluntat (Jaume Picas).

Cantem

Fa una nit clara i tranquil.la, hi ha la lluna que fa llum,
els convidats van arribant i van omplint tota la casa
de colors i de perfums.

Heus aquí a Blancaneus, en Pulgarcito, els tres porquets,
el gos Snoopy i el seu secretari Emili, i en Simbad,
l’Ali-baba i en Gullivert.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.

Hola Jaimito, i doña Urraca, i en Carpanta, i Barba-azul,
i Frankenstein, i l’home-llop,i el compte Dràcula, i Tarzan,
la mona Chita i Peter Pan,
la senyoreta Marieta de l’ull viu ve amb un soldat,
els Reis d’Orient, Papa Noël, el pato Donald i en Pasqual,
la Pepa maca i Superman.
Bona nit senyor King Kong, senyor Asterix i en Taxi-Key,
Roberto Alcazar i Pedrín, l’home del sac, i en Patufet,
senyor Charlot, senyor Obelix.
en Pinotxo ve amb la Monyos agafada del bracet,
hi ha la dona que ven globus, la família Ulises,
i el Capitán Trueno en patinet.
I a les dotze han arribat la fada bona i Ventafocs,
en Tom i Jerry, la bruixa Calixta, Bambi i Moby Dick,
i l’emperadriu Sissi,
i Mortadelo, i Filemón, i Guillem Brown, i Guillem Tell,
la Caputxeta Vermelleta, el Llop Ferotge, i el Caganer,
en Cocoliso i en Popeye.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no compta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

 

Sols així podrem fer una Terra lliure amb no-violència activa.

Homenaje a Terra Lliure en Vic (Barcelona)

I molts catalans voldríem afegir-hi a la llista de Sisa referents internacionals com Lev Tolstoi, Mahatma Gandhi, Luther King, Nelson Mandela, Václav Havel. I els qui han estat  senyera, : Carrasco i Formiguera, Josep Pallach, Alfonso C. Comín,  Paco Candel, Lluis M. Xirinacs, Ernest Lluch… pacífics lluitadors pel país que ja anem fent,  que ja és l’hora.

 

Catalunya procés. Mas, tres vegades valent

Catalans dialogants, sí!. Indecisos. covards o mesells, no !

Aquest procés es va iniciar el 2010. Hem sabut actuar amb unió, fer-nos sentir, amb gran creativitat i sempre amb no-violència. Això és excel·lent. Som d’allò que no hi ha!

Però a l’hora de decidir, ja fa temps que Ara és l’hora. Ja són cinc anys i en decisions ens encallem

Artur Mas, president de la Generalitat  des 2010 ha estat al cas del sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. l’11 de setembre de 2012 no va ser a la manifestació immensa (com sí ho havia fet l’anterior president Montilla el 2010 per guardar les aparences).

Mas va ser valent i va convocar casi en solitari el 9-N. Solament va poder facilitar els instituts d’ensenyament perquè la societat civil organitzés la consulta d’opinió. Els ajuntaments feien aigües i no sabien si podien cedir les escoles cedir les llistes del padró d’abitants… Els ordinadors comprats els necessitaven els instituts però es van cedir per 24 hores ala ciutadans. Imaginació i valentia. I encara els volen processar judicialment!

Mas va ser valent altra vegada a la conferència del 25-N proposant una llista única per preparar l’Estat propi en 18 mesos de ciutadans que es retirarien en finalitzar la comesa. Se’l va deixar sol. La direcció d’Unió a al contra. Els militants de Convergència decebuts per cedir protagonisme. Esquerra Republicana controlant el seu president perquè no cedís doncs ja es veien com a primera força política.

Mas torna a ser valent quan tot està fent aigües per al 27-S. No hi ha llista única però ell proposa una llista unitària des de les iniciatives de la societat civil, amb CDC, amb ciutadans sobiranistes d’UDC, del PSC i de l’històric PSUC. I deixa clar que ell s’hi afegeix però que no va al davant necessàriament.

Ja no es por demostrar més compromís pel que ha encaminat la majoria de ciutadans de Catalunya i més responsabilitat personal. Es mostra com home d’Estat, gens sectari i capaç d’abraçar-se amb Fernández de la CUP, necessària per arrelar la base popular i el progrés social i de convidar militants de l’històric PSUC (cosa que no hagués fet Pujol, home d’Estat però sectari).

Podem sortir de la incertesa i caminar cap al 27-S amb seguretat. No pot dubtar l’ANC, ni pot dubtar Òmnium Cultural. No dubtarà l’AMI i encara s’hi hauria d’afegir l’Ateneu Barcelonès, totes institucions cíviques obertes i plurals però ja sense dubtar que Catalunya ha de ser un Estat.  El Pacte Nacional pel Dret a Decidir facilita que s’hi afegeixin totes.

La llista ja està iniciada: Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…

Artur Mas ha d’anar al davant perquè li demanaran i seguiran: Joan Rigol, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas… alternats amb militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants.

Jo, ja ho donava per perdut. Donava per perduda la causa unitària a la que em vaig apuntar quan vaig deixar un partit polític perquè la disciplina de vot no és compatible amb la consciència poliètica.  Solament puc formar part d’institucions plurals i dialogants: IEC (acadèmica), OC (cívica) AB (cultural), ANC (constituent)  No va prosperar la iniciativa d’una llista però ara poden ser dos i millor que no siguin tres. Faran bé Arcadi Oliveras i Teresa Forcades de conjuntar-se amb la CUP, IC-Verds o incorporar-se a la llista de ciutadans sobiranistes. Martí Teixidó

Volem un país, una terra que sigui per tothom. És ara amics, és ara  vàrem cantar amb Jaume Arnella el 1970.  Jo ho segueixo cantant i Sé que venen pels camins  i que canten primavera a Catalunya.

És ara amics, és araQuan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.

Lletra i música: Jaume Arnella

http://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/

Sé que vénen pels caminsSé que vénen pels camins
i que canten primavera.Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.

No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.

Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.

Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.

Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.

Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.

Lletra i música: Jaume Arnella

http://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Procés a Catalunya – Catalunya en procés

La sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya de 2010 que havia estat aprovat per Las Cortes españolas (amb retallades) i refrendat per la  majoria del poble de Catalunya (74% del 49% votant) el 2006,  donava la raó al Partido Polupar i al presidente del Gobierno de España Rajoy que no van acceptar el resultat d’un procés democàric i legal i  va iniciar el Procés a Catalunya, un procés judicial interessat i gens independent.

Davant l’evidència de trampa i de no respectar la legalitat, una clara majoria de Catalunya s’afegeix a les accions pel dret a decidir i per a la independència i sense ser independentistes. A això cal afegir-hi el clar retrocés de l’ús de català en el període del govern tripartit molt a pesar d’Esquerra Republicana. Des d’aleshores la Televisió de Catalunya convidats amb títol universitari parlen tranquil·lament en castellà; a la Diputació de Barcelona se sent parlar en castellà com no se sentia abans; en unitats de l’Adminsitració de la Generalitat de Catalunya s’atén el telèfon en castellà d’entrada; els Mossos d’Esquadra parlen majoritàriament en castellà.  Ha quedat clar que si no es parla català, no passa res; s’ha perdut la por… millor.

Però també s’ha perdut el respecte pels ciutadans de parla catalana que viuen en terra catalana i es deixa que les ciutadans més fràgils es quedin amb el seu codi restringit sense fer cap esforç cultural. Està clar que el mal ve d’Almansa o de Madrid,  però que també el tenim dins amb ciutadans que diuen:  -Sí però no, -No però sí, -I què passarà? -No ho veig tan clar. -És possible la independència?… Qui pregunta ja respon -canta Raimon. I tots els qui fan aquestes preguntes… després de cinc anys… són covards o s’excusen, o tenen interessos. Ciudadanos (no Ciutadans)  pot defensar el que pensi  però presentar-se al Parlament de Catalunya parlant castellà és ofensiu. Al Parlament espanyol, si no parles espanyol et retiren la paraula, justament on s’haurien d’admetre totes les llengües de l’estat com s’admet el dialecte andalús o canari.  Tots els parlamentaris espanyols poden entendre llengües romàniques pròximes i solament caldrien ajuts de traducció (subtítols com en l’opera) per a l’euskera. Tots hem de sentir els diversos parlars en una societat oberta, plural i democràtica.

Un altre maltracte a Catalunya que duu a veure necessària la indepèndència és l’ofeg econòmic. Els impostos, més que suficients, es recapten a Catalunya però ens els han d’administrar, decideixen la part que ens retornen i quan la retornen;  i encara més, incomplint els terminis. Una relació unilateral inacceptable. Aquest ofeg ha fet que molts experts economistes estudiessin la situació i hem descobert que sols seríem un país més ric i pròsper. No marxem per ser més rics, marxem per dignitat i seguirem sent solidaris doncs això ens caracteritza igual que el voluntariat i la munió d’entitats cíviques i culturals independents de qualsevol govern.

Ja no hi ha marxa enrera. Qualsevol crida crida al diàleg, ara, és malèfica. O és que no ha quedat clar que a Catalunya havíem acceptat un Estatiut retallat, que sempre hem col·laborat a refer España: La I República i el federalisme, la II República i l’autonomia, la  Transició democràtica i un Estatut esquifit amb traspassos de competències limitats i endarrerits… I un abús de Normas Básicas que són la traïció permanent, hagi governat qui hagi governat España.

ART I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ. LA NOVA DIVINITAT ABSOLUTA

El meu reconeixement al director del Macba, Bartomeu Marí. Perquè pensa, perquè decideix, perquè escolta i perquè concedeix davant del pensament majoritari dels altres. Confio que el Consorci del Macba confirmarà en la direcció un home que pensa i s’arrisca, sense absolutismes perquè escolta.

Jo trobo desagradable, facilona i oportunista l’obra de Ines Doujack La bèstia i el sobirà. La semblança amb una persona pública rebaixa la qualitat artística i la converteix un una postal infantil. Aconsegueix que es miri per qui representa no pel treball del pseudoartista. Jo no veig on és la crítica. No passa de burla fàcil sobre els altres. Ni evidencia la tercera ocupació d’Europa per Alemanya, ara econòmica, ni és crítica integral a la tirania militar que gasta en armament el que podria donar aliment a tanta gent ,  ni és crítica amb la tirania econòmica -la més criminal- que ofereix préstecs hipotecaris arriscats per acabar cobrant-s’ho amb desnonaments. (I s’han excedit tant que ara tenen inflamació de ventre hipotecari).

Tothom… ,jo no, proclama la llibertat d’expressió per damunt de tot. Ja es va fer amb motiu de l’assassinat dels treballadors i creatius de Charlie Hebdo. I és clar que defensem la llibertat d’expressió però no per damunt de tot.

Per sobre de tot i ha el respecte a la vida, total i indiscutible de les persones, quasi total dels animals superiors, i respecte responsable de la natura tota, incloses les pedres i la sorra que movem com a “sobirans poderosos”.

En segon lloc, el respecte a tota persona, al seu cos, a la seva ànima, a les seves creences i sentiments. Jo no accepto la monarquia però haig de respectar la persona, jo no comparteixo determinades idees, creences o costums però haig de respectar les persones.

Sols en tercer lloc puc posar la llibertat d’expressió.

I encara demano que la llibertat d’expressió no estigui en contradicció amb la raó. Després dels il·lustrats, no podem restar en la ignorància, en la superstició, en la mitificació superficial. La raó té dret de veto a determinades concepcions religioses, a determinades ideologies, a determinades creacions artístiques justament per no retornar a dominacions despòtiques siguin religioses (La Inquisició), siguin polítiques (El centralisme democràtic) o siguin artístiques (El valor de la novetat i la provocació).

A Occident

Per alliberar-nos de la monarquia absoluta i del déu absolut vàrem progressar en la raó però vàrem convertir la raó en deessa absoluta  que quasi ens duu al suïcidi.

Per alliberar-nos de l’absolutisme de la raó hem entrat en la Postmodernitat on tot és relatiu, tot és opinable i tot és permès. On val tant una caricatura d’un setmanari satíric com una pintura de Caravaggio o Rembrandt. La música i lletres prosaiques de Mishima són valorades mentre el jazz que cantava Núria Feliu, tan avançat fa cinquanta anys, resta oblidat. Sols es parla del que recullen els mitjans de comunicació.

¿És que hem convertit la llibertat d’expressió en la nova desa absoluta? ¿Amb quina racionalitat podem sustentar-ho? Tots els grans conflictes de la llibertat d’expressió són a causa de fer sàtira dels altres, ridiculitzar la posició dels altres i no precisament per via racional.  Ja ho hem vist: Si els nazis van fer abusos sexuals associats al seu domini sense escrúpols… a la pseudoartista no se li acudeix altra cosa que les imatges de sexualitat brutal. Fa el joc al sistema, potser, perquè no ha tingut un moment de sexualitat delicada i afectuosa que integri tota la persona de l’altre i no solament els òrgans genitosexuals.

I arribem al ridícul. Veiem al diari com senyores tocades i posades fotografien “La bèstia i el sobirà”. Com que tothom ho ha defensat… és un gran valor que cal captar i enregistrar amb el mòbil. I arribem a l’anòmia social. S’ha de pensar el què pensa tothom?… Tothom?

Jo Martí Teixidó, no. I Bartomeu Marí, tampoc. Però evidentment com a prova de respecte deixarem fer i no condemnarem. Avui condemnen els mitjans de comunicació. Són els que imposen el que els interessats del món fan que imposin.

I parlo perquè no vull ser còmplice de l’espiral de silenci. Com que tothom pensa així… no podem dir res. Han parlat els de la cultura i si discrepem ens diran incultes. I amb l’espiral de silenci van ser possibles les atrocitats de La Inquisició i l’Holocaust  Nazi i tants més.

No m’ho crec que hi hagi democràcia. On és la democràcia si la gent no ens atrevim a pensar? Per què volem la democràcia si tots podem pensar igual?

Necessitem la democràcia de ciutadans que pensen, lliures i responsables de la vida en comú per decidir junts allò que no és una evidència de la ciència positiva. Per això fem política. La felicitat personal la cerca cadascú donant valor i sentit. La felicitat col·lectiva ha de ser promoguda per una bona política. I ja ho hem vist. Els professionals de la política s’escorren i callen, ens deixen lliures i no regulen els afers col·lectius. Martí Teixidó

Mot a la fi. No tinc cap interès en singularitzar-me. Ja m’agradaria animar a expressar-se altres persones que puguin pensar diferent de “tothom”.

 

9-N A Catalunya vàrem desactivar tot intent de lluita armada. La no-violència és un camí lent però segur.

És el 9 de novembre de 2014I tanta gent que ha maldat per una Catalunya amb la nostra llengua que ha de ser llengua de tots sens perjudici de la seva llengua familiar. Els hi ha que han mort per causa de Catalunya, d’altres hi han dedicat la vida, Recordem Lluís M.Imatge inserida 2Xirinacs el primer que es va plantar amb no-violència activa. Aquests darrers anys, des 2006, vista la befa del TC a l’Estatut de Catalunya veuen necessària la independència ciutadans de tota procedència.

Ara és l’hora. Si hem arribat aquí amb l’acció continuada de tanta gent i ho hem fet amb cultura, amb imaginació, amb somriure i amb no-violència activa. A Catalunya vàrem desactivar tot intent de lluita armada. La no-violència és un camí lent però segur. Mirem Gandhi amb la independència de l’Índia, Luther King amb l’abolició de la segregació als USA, Nelson Mandela amb l’accés dels negres de l’apartheid al govern de Sudàfrica.

Que ningú pregunti què passarà.  Nosaltres decidim i decidim en favor de tots, també dels qui han estat enganyats amb la mentida compulsiva del Gobierno de España.
He de ser dos milions. Si som dos milions i mig ningú podrà interpretar i discutir. Podem ser-los. Avui dissabte a les 20 h l’entrada a la Ciutatd e Barcelona era com de diumenge, no de dissabte. Bon símptoma.
Cantem! Avui amb perspectiva internacional, universal.

We shall overcome
http://www.youtube.com/watch?v=RkNsEH1GD7Q

March on Whashington 1963
http://www.youtube.com/watch?v=WLwHnNybADo

9-N pena tots plegats. Queda la porta d’emergència. Eleccions amb candidatura conjunta per la independència

Hem  cremat  les naus. Ja hem entrat en descrèdit. No fem més l’enze. Els funcionaris que no s’arrisquin, tots “legalitos” quan justament estem aquí per la il·legalitat, deslegitimitat i despotisme del TC que es va posar per sobre de l’Estatut de Catalunya legalíssim, aprovat seguint tota la legalitat.  Si no guanyo no jugo. Poso les lleis que em convenen per guanyar. les canvio quan m’interessa.

   declarat il·legal

Doncs no es pot jugar aquest joc.

Ja vaig dir el proppassat 4 d’octubre que la darrera porta eren eleccions però amb candidatura única ben acordada dels partits pel dret a decidir. Jo sempre he tendit  a proposar governs amplis. A Jordi Pujol ja li havia escrit el 1999 que governés CiU amb ERC i si ho volia Pasqual Maragall també amb PSC per fer un govern català ben sòlid davant el govern ppista.

 

Al diari ARA d’avui, Narcís Comadira ho diu clar i no n’espera massa ( A veure si els provoca).

Mentre els nostres polítics fan equilibris sobre la corda fluixa, fan veure que van tots junts i cadascú tira per la seva banda i ningú no s’atreveix a fer el que realment cal: unes eleccions amb una llista unitària que, del tot legals, ens mostrarien quants catalans som independentistes… Jo, cansat, avorrit de tantes maniobres i de tants partidismes, me’n vaig a la platja.

Ja ho he dit, l’única cosa que ens podem permetre, i no és pas poc, amb tota la legalitat i totes les garanties, són unes eleccions. Amb tots els partits que fins ara han defensat la consulta del dia 9 units, amb un programa únic que mostrés al món que, més enllà dels interessos dels partits, hi ha una voluntat seriosa de ser un país amb cara i ulls… Quan penso això, jo mateix ric. Perquè me’ls conec.

 

M’explicaven col·legues  que Miquel Sellarès, prou gat vel en política, ha dit que una sola candidatura amb tots els partits sobiranistes i els líders de la societat civil. Encara em sembla millor: legislatura de quatre anys tots els partits i ciutadans reconeguts compromesos en la unitat d’acció sens perjudici de la diversitat de pensament.

Ja m’imagino la llista…

1 Artur Mas, 2 Oriol Junqueres, 3 Muriel Casals, 4 Joan Herrera, 5 David Fernández, 6 Carme Forcadell,  7 Ramon Espadaler, 8 Joan Rigol,  9 Arcadi Oliveras, 10 Ada Colau, 11 Carles Viver, 12 Vicenç Navarro,  13 Víctor Cucurull, 14 Salvador Cardús, 15 Joan-Ignasi Elena, 16 Miquel Calzada, 17 Elisenda Paluzie, 18 Josep Ramoneda, 19 Rafel Grassa, 20 Jordi Savall, …  (Hi ha poques dones; no pot ser així)

I així seguint donant representants als partits en proporció  segons sondejos sociològics i a persones individuals per la seva trajectòria i competència acreditada.

Democràtic, legítim i legaaaaaal. Qui ho podrà parar! Encara que es vulguin inventar una nova llei d’urgència. “Las coaliciones electorales no pueden ser de más de dos partidos…” Són capaços  però revalidarien el descrèdit. El món estarà de la nostra banda. No dubtem. Anem a Catalunya Estat.

Què diran els déus
si aturem el pas
o creiem que n’hi ha prou
amb el poc que hem avançat.

Ens diran: miserable d’aquell dissortat
que no té la humilitat del constant començar.
Ai d’aquell que no té més demà que l’avui,
que no pren nou alè per anar més enllà.                    (Lluís Llach)                                        Escoltem el que ja ens va prevenir fa quaranta anys.

 

Lluisllachpiano

Si aturem el pas ens diran dissortats. Si no ho féssim el món diria: Catalan people had been this kind  for ever and will be in the future. Ara és l’hora. I ja casi som i serem.

peronalitats

 

 

 

 

 

I amb tants alcaldes i alcaldesses de tants ajuntaments que donen supor al dret a decidir i que esperen la decisió del president de Catalunya,

Com no ens atrevirem?

 

NATIONAL GEOGRAPHIC

People hold "estelada" flags, Catalan separatist flags, during a gathering to mark the Calatalonia day "Diada" in central Barcelona September 11, 2014.

Catalan separatist flags brighten a gathering of thousands in central Barcelona on September 11 to mark Diada—Catalonia Day. A decision is imminent on whether an independence referendum will go ahead on November 9.

Photograph by Albert Gea, Reuters

 

Catalunya país i Estat. 5 raons, 3 portes

Som majoria els qui estem pel dret a decidir del poble i de tota la gent que viu a Catalunya. Estem disposats a comprovar-ho amb una consulta democràtica ben gestionada i supervisada. Alguns, els independentistes de sempre, ho volien fa molt anys però havien d’acceptar que la majoria hagués votat la Constitiución Española de 1979 que va canviar la legalitat del Movimiento Nacional i la “democràcia orgànica” del general Franco referendada el 1962. D’altres maldaven perquè la llengua catalana fos llengua de tots els ciutadans del país i la cultura catalana un patrimoni obert a evolució amb aportacions dels nous col·lectius de migrants que han d’esdevenir ciutadans. Darrerament ciutadans de tota classe social, condició d’origen i cosmovisió han vist que Catalunya tenia una creativitat que España ofega amb despotisme “legalista”, sense consistència racional.

Els dèspotes centralistes han vist que malgrat les dificultats, amb idea creativa, amb tenacitat de decisió i amb constància d’acció… la llengua catalana és àmpliament coneguda (encara no prou parlada), les entitats cíviques i culturals nombroses i actives i el Govern de Catalunya respectat i amb alternança política, els grups socials amb convivència basada en la diversitat… Els dèspotes centralistes van a matar la llengua catalana, la iniciativa social i a ofegar l’economia emprenedora de Catalunya.

El 2005 es va aprovar un nou Estatut de Catalunya que va seguir tota la tramitació legislativa establerta, va ser roibotejat i retallat per las Cortes Españolas, ens vàrem conformar i el vàrem aprovar en referèndum el 2006. Legítim, legal, actual i signat pel rei d’España. I el varen impugnar els 12 homes i dones del TC ? Però qui són aquesta gent? Juristes a sou de qui? Com s’han atrevit a estar per sobre de tothom (perquè las Cortes Españolas el varen aprovar).

Catalunya país i Estat. 5 raons clares i definitives. (No cal ser independentista)

  1. Perquè no renunciarem a la nostra llengua catalana, perquè la volem per a tots els ciutadans que hem de parlar diverses llengües i així l’ensenyem als infants de ben petits. Estan enganyant els seus pares fent-los demanar ensenyament en espanyol, monolingüisme en una Catalunya que no és monolingüe.
  2. Perquè ens volen mantenir en la seva cultura rància i xavacana (com la de Tele5 i Antena3). Imposen a l’escola un currículum escolar que recupera les antigues assignatures i ignora que avui l’aproximació al coneixement s’ha de fer des de la globalització a la interdisciplinarietat.
  3. Perquè som grans i sabem decidir la nostra vida col·lectiva coneixent les necessitats, les dificultats i els possibles conflictes. La Unió Europea proclama el principi de subsidiarietat i España va a la recentralització fins i tot volent suprimint les limitades autonomies.
  4. Perquè ens administren econòmicament, recaptant molt i retornant poc, amb retard i amb incompliments legals. Estan ofegant l’economia de Catalunya (intencionadament). I així s’ha vist com pel camí alguns hi posen la mà o financien els negocis dels amics i companys de pupitre.
  5. Perquè quan Catalunya afronta les dificultats amb idees creatives, impulsa iniciatives empresarials i funcionen… se les emporten a Madrid (Gas Natural, Saló de Moda Gaudí, la Caixa…)

Ja es la tercera vegada que Catalunya veu que no pot encaixar a España. Ho hem intentat tantes vegades…! Marxem i no ens fem enrere!. Però seguirem tenint amics arreu

No tenen vergonya perquè en espanyol són sinverguenza. Van contra la legalitat de l’Estatut de Catalunya perquè ells estan per sobre de la legalitat, la legalitat és seva. Què s’han cregut? Deixarem que se’n surtin amb la seva? No ho podem acceptar els catalans i tampoc és bo per als castellans, andalusos, gallecs o aragonesos.

El Govern, El Parlament en majoria i els partits que donen suport a la consulta senyalada per al 9-N es mantenen ferms. Certament David va poder abatre Goliath però no li va ensenyar la fona, ni la pedra, ni va fer exhibicions d’habilitat. No necessitem tanta informació i els enemics de Catalunya solament la volen per anar a la contra. Unitat d’acció i silenci. Cadascú faci allò que ha de fer.

Tres portes de sortida.

  1. Seguir la convocatòria fins el 9-N: acció de govern i acció de tots els ciutadans. (Primera porta). Tots a una com en Fuenteovejuna, “prototipo iconográfico-teatral de “la unión del pueblo contra la opresión y el atropello”. Amenacen… que ens condemnin tots. Serà el seu descrèdit internacional.
  2. El nostre govern calla, els funcionaris no es mouen… però els ciutadans anònims, del govern, funcionaris o no, (segona porta)  anem a votar el 9-N a la porta de les seus electorals tancades. Sense meses electorals formals, amb urnes (si l’Adminisrtació havia comprat urnes de cartró a preu de 2 o 3 €, els ciutadans els les comprarem i podran anul·lar la partida) o capses de cartró reutilitzables, amb paperetes signades amb DNI, NIF o NIE i especificació: ciutadà del cens electoral, ciutadà jove 16-17 anys, resident comunitari 1 any, resident extracomunitari 3 anys). Cadascú durà la seva papereta. S’accepta també dur la papereta del pare gran, de la tieta malalta o de la dona infantant. Compromís ètic de tots els ciutadans de no fer cap trampa. Volem saber realment que som una majoria clara per dir: Adéu España! Amb els teus ciutadans, sí. Però amb els vostres poders de mal govern, no.
  3. Si no fossim capaços de tot això, el 9-N a votar (tercera porta). A votar eleccions legislatives. Una única candidatura. Única i ben proporcionada segons estudis sociològics. CDC, UDC, ERC, ICV, EUiA, CUP, la candidatura que sembla que fins avui representa la majoria del ciutadans de Catalunya. Aquesta serà legal. Ningú ho pot impedir. El resultat encara serà més favorable per economia d’escala. Després responsabilitat per fer un Parlament, Govern i Judicial just i generós durant quatre anys pel cap baix. Després d’anys de dipartit, de set anys de tripartit… som capaços de fer el govern de l’hexapartit.

I si treuen la guàrdia o els tancs… nosaltres sortirem amb titelles i nassos de pallasso. Amb cançons, enlairant globus i afirmació elegant i festiva, com hem demostrat saber fer.

L’espectacle durarà poc més de vint-i-quatre hores i España es sumirà en la vergonya i descrèdit internacional.

 

Catalunya de tots: nos+altres… som nosaltres

Catalunya de tots: els altres catalans, els negres catalans, els magribins catalans, els argentins catalans…

Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants =  migrants documentat, il·lustrat i posicionat.

Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L’escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l’abast de tots. L’aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer.

Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l’estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M’hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)… Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó
Lliurament dels premis 2014Dimarts, 28 d’octubre a les 19 h. Centre Civic Pati Llimona. Carrer del Regomir, 3 de Barcelona

El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país.
 Diari: ARA 16.03.2014. L’Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots.

Política i societat. Decisions democràtiques?

Es cuestión, cada vez, de dar al consumo, al tiempo libre, a las exhibiciones de prestigio y poder y  a la cultura el lugar que les corresponde y su relativa urgencia. ¿Qué es lo que queremos en suma? ¿Una economía consumista? ¿O de poder? ¿O de prestigio? ¿O es necesario sacrificar el consumo y al complacencia de una o dos generaciones en alguna otra virtud? ¿Qué queremos con esta elección? ¿Qué clase de hombre estamos forjando? Aquí está el problema. Cada vez más y más la tarea del educador político moderno será iniciar al ciudadano continuamente  en el ejercicio de la elección colectiva.
Pero, justamente, a la vez que nos enfrenta con la tarea de hacernos conscientes, tenemos que luchar por la edificación de una democracia económica. En efecto, la única manera de compensar los desplazamientos de la libertad del sector de la iniciativa individual con el de las decisiones colectivas es permitir la participación en la discusión y la decisión del mayor número posible de individuos. Ése es el problema de la economía democrática: como asegurar que la elección colectiva no es confiscada por una minoría, trátese de la organización partidaria, de los tecnócratas o de los grupos de presión.
Este problema  de la economía democrática será el gran problema de las décadas por venir; hoy no se da realmente en ninguna parte. Por ahora sólo estamos tratando de entender las formas salvajes de planificación económica. Aquí, rigidez de planes autoritarios; allá la coalición de los intereses privados, ocultos bajo la apariencia de interés público; en una y otra parte, burocracia.
 
Paul Ricoeur: “Tâches de léducateur politique.” Esprit, 1965. (Republicat a  Política, sociedad e historicidad. Buenos Aires: UCA-Prometeo, 1986).
Realment no sabem què volem. Hi ha grups de pressió que sí que ho saben. La política democràtica ha de decidir i arbitrar per a tots els ciutadans.
·    Horaris comercials?
·    Promoció d’un complex de casinos i lleure amb desgravació d’impostos?
·    Explotar el riu segons els interessos de qui?
·    Única exigència a l’escola: millorar els resultats dels alumnes?
Democràcia econòmica. Acceptem que no serà igualtat econòmica. Però podem acceptar aquestes diferències abusives: uns no tenen ni per menjar ni casa… uns pocs no en tenen mai prou i estan fent-se una metàstasi econòmica. És un holocaust econòmic i els polítics diuen que no hi poden fer més, que és la crisi econòmica.
La política sense ètica no té control, no té inhibidor, és un càncer.
El que més m’impresiona és que Ricoeur ho va escriure l’any 1965.

Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Catalunya 2014 independent. Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Catalunya 2014 independent.

Fem un país de gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Pot ser?

El mestre Arnella - Sergi Palau

Veiem clar que És ara amics és ara. Catalunya, recuperem la llibertat perduda per ocupació fa 300 anJaume Arnella70ys. (No és el cas de Scotland que es va integrar a Great Britain per acord, més o menys lliure). Els estats d’Europa i de Nacions Unides ho saben i avalaran Catalunya com a poble Estat que oferirà la seva nacionalitat als qui hi viuen establement, vinguin d’on vinguin i molt aviat a tots aquells que facin seva la llengua de Catalunya,  el català llengua territorial de tots i pluralitat de llengües per enriquiment personal i col·lectiu.

No hi arribem per casualitat aquí. Tot el moviment recent del Dret a decidir, d’Assemblea.cat, d’Òmnium Cultural, del centra Català de Negocis… ha calat perquè s’explica amb dades i raons, perquè ha estat palesa la contínua mentida, engany i falta de paraula dels governs d’España, centristes, socialistes o populistes. (Quina vergonya! Hi ha tren d’alta velocitat de Madrid a Sevilla (1992) però no hi ha connexió amb Paris (2014) ni corredor Mediterrani i  volen far passar un tunel d’Aragón a France, Parc Nautral de Cauterets i Gavarnie). Tot això ja ho va entenent la majoria de la població i saben que no posarem fronteres de pas a Andalucía, León o Galícia.

Des que Lluis Maria Xirinacs ho va XirinacsStJaumedeixar clar plantat a la plaça de Sant Jaume, el fòrum de la ciutat. La independència és que som grans i ens governem nosaltres mateixos i amb la nostra llengua. No posarem fronteres, però no som una colònia o territori ocupat. I cal gran maduresa personal per a una autèntica democràcia.

Des d’un punt de vista tecnològic és pràcticament possible, avui dia, la fins ara utopia omni-personalista, omni-llibertària predicada per Plató en els seus millors moments, per l’Evangeli en tot moment, per Mounier que es nodria de l’Evangeli; i això és possible en l’ordenació constitucional interna de cada Estat, i en les relacions contractuals externes entre tots els Estats de la terra. Allò que és tècnicament possible (6 i 7) esdevé realitat concreta, de seguit que els pobles estan íntimament convençuts d’aquesta immediata possibilitat tècnica. I això, per simple energia íntima de cada poble (12.3), sense cap necessitat del fals motor que és el mite de la violència com a única força generadora de revolucions socials.
Aquest axioma ens exigeix una democratització eficaç dels avenços tecnològics actuals (7) que fan possible la utopia. Demanem al poble lector l’esforç d’estudi per fer-se amb l’eina del seu alliberament. I li demanem una gran decisió de portar la utopia a la pràctica immediata, que només depèn:
1. Del refús de l’anti-política que fins ara ha regit el món per a mal conduir els homes cap a uns camins contraris a llur lliure creativitat mercantil i social.
2. De l’aprenentatge d’una conducció auto política de mercat clar
i societat transparent.

Cerquem l’alliberament de la persona individual i de la persona comunitària, de l’individu, de la nació i de la humanitat conjunta. Aquesta persona té una llibertat i una responsabilitat íntima, radical, inalienable, inviolable, que sempre, arreu, en tot i per al tot, és present en el seu interior malgrat amenaces, presons i esclavituds; malgrat que la persona negui en públic aquest misteri fundacional de la seva existència conscient. I quant parlem de llibertat i responsabilitat, ens referim a la llibertat i responsabilitat diària iconcreta tan limitada com es vulgui per la llei i la praxi, la tradició i la innovació, però efectiva. El conjunt d’aquestes llibertats i responsabilitats concretes i diàries, pràctiques i legals, tradicionals i noves, limitades però efectives, condicionades però també condicionants per i de les circumstàncies còsmiques i històriques, són el que constitueix en la més alta expressió i significació verbal: civilització , Estat de dret, autodeterminació, autopolítica, justícia positiva, mercat clar, societat transparent, moral en acte, nació amb moral pròpia (ètnia: «ethos-genos»: moral nacional).
Lluís Maria Xirinacs, http://www.bardina.org/nw2/tercera_via/terceraviact.pdf

Jaume Arnella30

I abans, ja el 1968 amb tot el moviment de la Nova Cançó, amb la Moguda de Cançó Folk estàvem posant contingut al país que volem. País de pau i entesa, país de justícia i no discriminació, país on els treballadors rebin la paga què els correspon amb un repartiment just dels guanys del capital.  tenen actualitat les lletres de Jaume Arnella, massa oblidat, un dels que han fet país i sempre un país per a tots. Quan va caldre, va cJaume Arnella CapiCuaantar en castellà, Las canciones del amor prohibido, i ha cantat romanços per als gitanos i magribins… i sempre amb música de festa alegre, la festa que agermana tothom.

Internet ens permet recuperar aquests cançons, en contingut, i amb la força expressiva d’un a Jaume Arnella a la ratlla dels trenta anys. Encara podem trobar els seus discos, Cap i cua… i sentir-lo a Tradicionarius. és ara amics, és ara!

És ara amics! És ara!

És ara, amics, és ara / Jaume Arnella

http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY

Quan per mi sigui la terra
i jo canti per tothom
i ens anomenem “nosaltres”
i no ens quadri cap més nom:
Jo cantaré cançons per tot arreu.
Jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Com més endavant camines
més s’eixampla l’horitzó,
quan entre els homes no hi hagi
cap esclau ni cap senyor:
Jo cantaré cançons de llibertat,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan fusells siguin arades,
no se sembrarà la mort,
quan la sang no pagui enveges
i el poder no el doni l’or:
Jo cantaré cançons, cançons de pau,
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Quan les aigües són calmades,
la pau és el seu color,
quan els nostres ulls, petita,
no emmirallin ja cap por:
Jo cantaré cançons, cançons d’amor
jo cantaré cançons per al meu poble
i jo diré: És ara, amics, és ara.

Si les veles són plegades
la nau no solca la mar,
si tenim les mans creuades
el bon temps mai no vindrà.
Per ‘xò jo vull cantar, jo vull cridar,
jo vull cantar esperança pel meu poble
i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.

 

 

Sé que venen pels camins / Jaume Arnella

http://www.youtube.com/watch?v=79p8_9rkpWY

Sé que vénen pels camins
i que canten primavera.

Són els homes d’un país
i és el vent de les carenes.
Mira si n’alcen de pols,
deixen enrere les penes.

Vénen d’una mar de plors,
dels bardissars de la guerra,
de l’arena de la fam,
de la grisor de la cendra.

No són raïm de vi dolç,
no són gra d’espiga tendra,
han madurat al celler
i a la tina de les penes.

Porten flor d’ametller als ulls
i a les mans roses vermelles,
porten garbes a les mans,
ja no porten escopetes.

Els han llaurat amb diner
damunt les pròpies esquenes,
ells vivien espremuts
i ells són ara els qui veremen.

Homes i dones i nens
de pell blanca i de pell negra,
el preu que han pagat, la sang,
la seva herència, la terra.

Ja és temps, ja és temps d’arribar,
ja és temps de deixar la cleda;
el sol, el sol ja és prou alt
i l’esperança acomplerta.

Sistemes pedagògics del segle XX vigents al segle XXI

Sistemes pedagògics del segle XX vigents al segle XXI

La Societat Catalana de Pedagogia vàrem posar posar a debat la publicació d’Unesco: Repensar l’educació.  Aquest document tracta d’actualitzar una visió de l’educació en la societat actual: desenvolupament sostenible, visió humanista i polítiques d’educació. La publicació no tracta expressament de pedagogia i jo vaig voler subratllar que podem repensar l’educació en la societat actual però que als inicis del segle XX ja s’havia proposat un canvi de l’educació escolar amb la pedagogia amb bases científiques.

Vaig explicar com Catalunya havia estat un país privilegiat atès que l’impuls a la renovació pedagògica havia estat fet per institucions públiques: l’Ajuntament de Barcelona (1908), la Mancomunitat de Catalunya el (1914) i la Generalitat republicana el (1931). Així, Eladi Homs que havia estat becat estudiant a Chicago amb Dewey impulsava Quaderns d’Estudi i Escoles d’estiu, es difonia el mètode Montessori que ja era conegut als Estats Units d’Amèrica i el 1932 el Dr. Josep Estalella era el director de l’institut-escola.

Molts altres pedagogs i sistemes pedagògics van guiar aquella renovació pedagògica del primer terç del segle XX. Tot va quedar trencat per una segona dictadura.  Els nous mestres del tercer terç vàrem anar coneixent els sistemes pedagògics a les escoles d’estiu Rosa Sensat des de 1965. Ens convé conèixer en profunditat i saber interpretar en la societat actual sistemes i mètodes tan consistents de pedagogs com:  Agazzi, Dewey, Decroly, Montesori, Ferrière, Kerschensteiner, Kilpatrick, Parkhurst, Washburne, Steiner, Petersen, Estalella-Comas,  Cousinet, Vergés, Makarenko Freinet, Alfieri, Rodari, Freire, Costa-Pau, Malaguzzi,Tonucci. Qui els conegui i estigui dia a dia a l’escola veurà com pot aplicar-los i ajustar-los amb molts i millors recursos que no tenien ells i elles i podrà configurar el sistema pedagògic adequat als seus alumnes amb tot l’equip pedagògic de mestres o professors. Martí Teixidó

INNOVACIÓ EDUCATIVA, ESCOLES D’IMPACTE, ESCOLA AVANÇADA, ESCOLA ACTIVA I VIVA

En parlarem però no passarem l’estona perquè cadascú hi digui la seva; això ho fan a la televisió perquè efectivament, pares i ciutadans s’adonen que no s’educa amb fonament científic i cadascú hi diu la seva.

En parlarem amb els qui hagin estudiat els sistemes i mètodes pedagògics del segle XX, els hagin practicat dia a dia a l’escola o institut i hagin pres decisions per ajustar-los a la realitat psicològica i sociològica dels seus alumnes.

No tots els metges innoven però estan al cas dels procediments, tècniques i intervencions que els metges investigadors han assajat amb seguretat i eficàcia. En una orquestra toquen molts músics instrumentistes, alguns virtuosos reconeguts, però hi ha un director que marca pautes i estil amb exigència per assolir una actuació conjunta harmònica i d’excel·lència. Paletes, fusters, electricistes i pintors construeixen edificis però abans arquitectes han fet projecte amb plànols clars i enginyers han calculat les resistències segons els materials i tècniques constructives que s’han d’emprar.

En educació tothom s’atreveix a inventar perquè ara és moda retòrica la innovació educativa i es fa sense investigadors, sense directors i sense pedagogs que projectin. Solament cal veure que no hi ha un vocabulari científic professional. Són paraules de significat general ampli o abstracte als que cadascú dóna el significat que ja tenia abans a la seva ment. I així res canvia. Sí, fa vint-i-cinc anys que canviem paraules i conceptes però, llevat d’excepcions honorables, estem al mateix punt. Martí Teixidó

Seguirem tractant el tema amb coneixement de la història dels sistemes pedagògics, amb compromís per proposar alternatives al fracàs de la institució escolar actual, amb iniciativa derivada de les finalitats de l’educació acordades  i amb creativitat vinculada la cultura actual.