Yo acuso Ayaan Hirsi Ali Castellà (trad. holandès Natalia Fernández Díaz) Ed. DeBolsillo 196 p. ISBN 978-84-8346-446-5
Si no sabeu qui és Ayaan Hirsi Ali, en podeu llegir la seva biografia a la Viquipèdia. Aquest llibre, Yo acuso, és un recull d'articles que l'autora ha publicat en diversos mitjans holandesos, tots sobre la situació de la dona al món islàmic.
És un llibre de lectura àgil ja que els articles no són gaire llargs i estan escrits amb un llenguatge molt planer. El que pot fer difícil la lectura és la realitat que transmet amb les seves paraules: les dones que viuen en ambients islàmics pateixen una situació de degradació i violació constant dels drets humans.
El que m'ha sobtat més dels escrits de Hirsi Ali és que tot plegat es redueix sovint a una ignorància profunda de qualsevol aspecte de la sexualitat, tant en homes com en dones. La virginitat de les dones s'eleva a una qüestió de màxim honor mentre que els homes cal que tinguin com més relacions millor.
L'ablació de les dones és un sistema de garantir la seva virginitat. Consisteix en tallar el clítoris, els llavis majors, els llavis menors, raspar la paret de la vagina amb un tros de vidre i apretar fort les cames per tal que tot plegat quedi enganxat per la sang de la ferida. Naturalment això fa que la noia no tingui cap ganes de tenir relacions sexuals durant molt i molt de temps i que quan les tingui siguin molt doloroses.
Hirsi Ali explica també com als hospitals dels Països Baixos hi ha una gran demanda d'operacions per restablir l'himen, ja que no sagnar durant la nit de noces és un bon motiu per apallissar la dona. Com que sovint els metges holandesos s'hi neguen, les operacions les acaben fent metges musulmans, de països diferents a la pacient (per evitar que la família se n'assabenti).
També hi ha molts casos de malalties de transmissió sexual, ja que aquest és un tema tabú per al món musulmà. De fet els mulàs expliquen que la SIDA només afecta a jueus, cristians i homosexuals. Un bon musulmà no es pot contaminar. Com que les dones amb ablació sovint no volen tenir relacions sexuals, els homes musulmans usen molt els serveis de prostitutes (d'amagat, ja que és tabú) i la sorpresa que reben amb les anàlisis dels hospitals holandesos quan els diuen que tenen la SIDA fa que sovint acabin reaccionant violentament contra els propis metges.
Totes aquestes situacions mig paradoxals i mig surrealistes, mig violentes i mig miserables no han estat ben assimilades per l'esquerra holandesa, on Hirsi Ali va començar a militar. El fet que no es proposés cap política d'¡ntegració específica per als musulmans (que tenien un perfil problemàtic que no es donava en cap altre grup d'immigrants: antillencs, sudamericans, sudafricans, etc.) va fer que Hirsi Ali acabés militant al partit liberal.
Aquest gir ha potenciat la lluita de Hirsi Ali per al respecte i la dignitat de la persona com a ésser humà, enlloc de veure'l com un creient musulmà o com un membre de determinada comunitat. La comunitat poc desenvolupada sovint ofega la persona i no li deixa prendre decisions per sí sola. Potenciar l'autoestima de les dones és clau per tal que elles mateixes trenquin el rol de submissió que els ve imposat per l'Islam (Hirsi Ali cita constantment els fragments de l'Alcorà que exigeixen la subminissió femenina). Un dels capítols del llibre és un recull de consells per a la dona musulmana que vol abandonar el marit, ja que sovint són analfabetes i no han viscut mai fora de l'entorn familiar.
Quan cultures força diferents es troben, sovint hi ha molta incomprensió. Per Hirsi Ali, un dels problemes que tenim els occidentals de cultura cristiana és que jutgem els actes dels musulmans segons els nostres valors i segons la nostra cultura. Per entendre què fan i per què ho fan, cal conèixer els seus valors.
Ara bé, entendre no vol dir acceptar ni tolerar: Hirsi Ali recorda sempre que hi ha drets (com els drets humans, el respecte a la integritat de les persones o la democràcia) que han de ser universals i cal que les persones que en gaudim escampem per tot el món aquests drets pels quals tants i tants sacrificis han fet les nostres generacions anteriors.
Que el multiculturalisme no llenci per la borda la lluita dels nostres avis.
Pagados Sumisos Callados, y si no, a la calle Esta carta es de apoyo al Sr Antonio Cazorla, presidente de la Federación de Asociaciones de Vecinos de Terrassa (FAVT). Me parece indignante que por denunciar un hecho dentro del partido, encima se te quiera sancionar. Pero yo estuve en la misma situación. Era militante del PSC aquí en Terrassa, estaba en la Ejecutiva del mismo y era presidenta de la AVV de Can Parellada.
Como asociación de vecinos habíamos hecho cortes de trafico en el barrio, manifestaciones, habíamos colgado pancartas pidiendo mejoras en Can Parellada... Después de todas estas movilizaciones siempre tenia la típica llamada de teléfono, “Montse te has pasado” a lo que yo respondía que lo primero era mi barrio
Un día pedí mi baja dentro del partido al Sr Josep Ballart, me dijo que no me la daría. Se la pedí en varias ocasiones y nada hasta que la ultima vez que se la solicite, su respuesta fue: ”que por mi bien no me fuera del partido ya que iría a por mi” estas fueron sus palabras.
Decidí solicitar la baja por escrito y envié una carta a cada uno de los miembros de la ejecutiva del partido explicando los motivos por los que había decidido no estar en el partido y denuncie las amenazas del Sr Josep Ballart. Nunca obtuve respuesta pero eso si, al día siguiente de recibir el partido la carta se me dio de baja en asamblea y sin haber pasado mi petición por la ejecutiva del partido. Estoy convencida que las cartas nunca llegaron a sus destinatarios de eso ya se encargaría el sr Josep Ballart.
Josep Ballart cumplió su palabra, bueno, en lo que pudo. Ahora en la asociación de vecinos de Can Parellada hay como presidente un militante socialista. Ya no hay ni pintadas, ni cortes de tráfico, ni manifestaciones, ni pancartas. Eso si, el barrio sigue igual, no ha mejorado pero, la gente esta controlada. Curioso, ¿no les parece?
Cara a la gente del partido siempre ha constado que me fui por que no me habían colocado. Pueden pensar lo que quieran. Trabajo, con plaza fija gracias a oposiciones. Y no en nada relacionado con el ayuntamiento. No como muchos de los que hay por ahí cobrando un sueldo que sale del bolsillo de todos los ciudadanos de Terrassa simplemente por que son amigos de… o para tenerles la boca cerrada.
Antonio Cazorla, no cambies aunque ya sabes que aquí si no piensas como ellos quieren ya eres malo ya que esto parece el Partido de los Sumisos Convencidos. Animo, todos conocemos tu trayectoria.
Montse Aragón Liñan Ex-Presidenta AVV Can Parellada
El nou anunci d'Esquerra (abans ERC) és prou clar i català: Per això vull la independència.
M'imagino que és una reacció a les polítiques actuals d'Esquerra, que més que acostar Catalunya a la independència l'acosten a Espanya. En política podem fer una cosa i dir la contrària, aquest anunci n'és un gran exemple.
Gràcies a en Toni Aira podem comprovar com la paraula independència havia desaparegut dels anteriors anuncis electorals d'Esquerra (llavors ERC).
Exemple 1:
Exemple 2:
Un cop el partit va decidir fer pinya amb el PSC per mirar de derrocar CiU i fer president en Maragall i en Montilla tot i haver perdut les eleccions, la pèrdua continuada de vots i les crítiques contundents dels seus militants els han dut a ... replantejar-se els fets? No! Fer un anunci ben simpaticot que ens diu... tot i que no treballem per la independència, som independentistes!
A vegades rebo correus del Casal de l'Amistat Catalano-Cubana de Terrassa (no n'he trobat web ni bloc, deuen tenir una cultura tecnològica comunista). Són d'un grau de friquisme extrem i a vegades em complau llegir-los abans d'arxivar-los amb l'etiqueta "política friqui".
Aquest últim correu que han enviat, arran de l'expulsió d'unes quantes noies de la JNC que s'havien atrevit a desplegar una pancarta amb el lema Democràcia, l'han enviat a diversos mitjans de comunicació i per tant suposo que no s'enfadaran si el publico aquí.
N'hi ha per llogar-hi cadires. Penseu que aquest tipus de gent té més influència al nostre govern de la que pensem.
"PEL DRET A DECIDIR DE CADA POBLE….
NO A LES INGERÈNCIES CONTRA CUBA !! "
Amb sorpresa i indignació hem rebut durant aquesta setmana la noticia tergiversada de que vuit militants de CiU (més concretament de CDC i la JNC) van estar el passat diumenge a Cuba participant en un acte de protesta convocat per les "Damas de Blanco", exhibint pancartes a favor de la llibertat i la democràcia, una d'elles de la nostra CIUtat, amb la intenció de provocar un boom publicitari.
Aquest grup de dones ha escollit Cuba per a manifestar-se en el Dia Internacional dels Drets Humans, sabent que amb el seu acte propagandístic provocarien la seva repatriació - en vulnerar la legalitat del seu visat de turista- i una mobilització general dels mitjans de comunicació al seu favor, però a la vegada amb la convicció de que el Govern Cubà els hi donaria un tracte exquisit. Els fets així ho demostren.
Una vegada, Hebe de Bonafini, presidenta de l'associació argentina de "las Madres de la Plaza de Mayo", va criticar durament a les cubanes "Damas de Blanco" - que intenten imitar a les primeres – dient que "Las llamadas Damas de Blanco defienden el terrorismo de Estados Unidos y las Madres de la Plaza de Mayo simbolizamos el amor a nuestros hijos asesinados por tiranos impuestos por Estados Unidos" i que "nuestro pañuelo blanco simboliza la vida mientras que estas mujeres de las que usted me habla representan la muerte".
Lamentable que CiU vulgui celebrar el Dia Internacional dels Drets Humans protestant juntament amb persones que es manifesten pel fet de rebre diners de mans de l'Oficina d'Interessos dels Estats Units per a fer-ho.
Lamentable que CiU no vulgui condemnar el bloqueig, ni el camp de concentració de Guantánamo, ni la Guerra d'Irak, ni l'opressió als pobles palestí i saharahui, ni la repressió a la llibertat d'expressió que es viu al nostre propi país. Es feliciten, als seus propis blogs, de " l'acció valenta que ha protagonitzat aquesta delegació catalana de joves compromeses amb la llibertat individual i col·lectiva de les persones i els pobles". No hagués estat més valent fer això mateix, per exemple, a Guantánamo…a on les mancances democràtiques de mans del Sr.Bush són molt més grans i flagrants que les que hi pugui haver a Cuba?
Lamentable que CiU s'afegeixi a la campanya contra la revolució cubana que ve portant des de fa anys al nostre país el PP d'Aznar, Rajoy i Acebes.
Lamentable que CiU es manifesti "pel dret a decidir" mentre participen en una ingerència total i absoluta a la sobirania i la dignitat d'un altre poble.
Cuba no és una dictadura. A Cuba s'escullen lliurement entre els seus ciutadans (sense la pressió de ningú) als seus representants i les polítiques que han de fer-se. Els problemes socials que pateix Cuba són el resultat de dècades de bloqueig econòmic i sabotatge per part dels EUA. Tot i així, Cuba és l'únic país del seu continent sense analfabetisme, on ningú viu sense sostre i a on no hi ha nens desnutrits, i tot gràcies als valors generosos de la seva revolució.
Desitgem que Convergència i Unió canvïi d'actitud respecte a Cuba i si li preocupa realment la seva població denuncïi el bloqueig criminal dels EUA, a les organitzacions terroristes d'extrema dreta que operen des de Miami i que han provocat centenars de morts i ferits a l'illa, reclamin l'extradició del terrorista Posada Carriles, exigeixin la lliberació dels 5 cubans condemnats injustament a llargues condemnes als EUA per defensar al seu poble (l'Ajuntament de Terrassa va aprovar una moció demanant la seva lliberació al 2006, tot i els vots en contra de CiU i el PP), i demanin l'eliminació del vergonyós camp de Guantánamo, etc...
Llegeixo a El Noguer que el Senat espanyol ha aprovat el domini .ct per a Catalunya. Llegiu-ne l'apunt per a més informació sobre el que significa el domini .ct.
El que trobo curiós de la votació és que va ser una proposta de CiU que va rebre el recolzament del PP i els vots en contra del PSOE-PSC, IC-V i ERC.
Segurament la proposta serà tombada al Congrés, però mentrestant en podem treure força conclusions:
PP i PSOE es voten sempre en contra excepte en els temes d'estat.
els senadors del PP no saben que els dominis d'Internet són temes d'estat.
la fal·lera d'ERC per no fer enfadar el PSC arriba a l'extrem de votar contra el .ct. Això és treballar per la independència?
CiU no para de presentar esmenes sobiranistes al Congrés i al Senat, tombades quasi totes per PSOE-PSC, PP, IC-V i ERC. Com lliga això amb tenir el Duran de cap de llista?
En l'apunt anterior s'ha iniciat un petit debat sobre un possible vot de càstig a les properes eleccions espanyoles, per enviar a CiU i ERC un missatge contundent. En aquest apunt de Xavier Mir també s'en parla.
Respecte als comentaris de l'apunt anterior, el que queda clar és que es prefereix una situació de no majoria absoluta al Congrés espanyol, on CiU i ERC puguin fer valer la seva força negociadora. Abandonem per tant la hipòtesi d'una majoria absoluta (llunyana segons totes les enquestes) i centrem-nos en la feina que es pot fer com a valedors del govern.
Eel problema és: què faran els diputats de CiU i ERC al Congrés amb els vots que els hem donat?
No cal pagar cap confidencial per assabentar-se que en Duran vol ser ministre. Amb el PP ho tindria difícil, costaria molt d'argumentar, però una majoria simple del PSOE li obriria les portes a un pacte de govern. Segurament en Duran seria un bon Ministre d'Afers Estrangers espanyol (molt millor que en Moratinos!), però formaria part del govern que negaria transferències i pressupostos per a Catalunya. Això seria un suïcidi polític per a CiU.
Ja va fer prou mal a CiU els pactes amb el PP o la seva posició davant el transvasament d'aigua de l'Ebre. Entenc tots els arguments que es van fer servir en aquell moment i he pogut comprovar que el PP va transferir en vuit anys molts més diners i poder a Catalunya que el PSOE en vint anys, però això no ho és tot. En política el sentiment compta. I la pell. I el cor. I pactar amb el PP té un cost més profund que el benefici que se'n genera. Crec que un govern espanyol amb ministres de CiU seria el cop definitiu.
Però això a en Duran tant li és. Sap que CDC té una certa afinitat amb el massoquisme i no li plantarà cara. Si ell és ministre es podrà jubilar de la política havent completat una carrera brillant. El dirigent d'Unió haurà tocat el cel. Després d'ell, el diluvi.
Per part d'ERC, ara no hi ha un candidat ferm a ministre però tenim una colla de gallets que es baten a duel per veure qui té la cresta més grossa. I una manera de vèncer el duel és fer-se la foto amb el president espanyol. Només cal veure com va quedar en Carod després del pacte Mas-Zapatero per l'Estatut. Llavors es va fer el suec i va tirar pilotes fora, però fa poc ja va comentar que volia ser ell el de la foto i el del pacte.
Tant si ERC col·loca algun diputat de ministre com si no, la feina que han fet els últims quatre anys és decebedora. Per més que els dirigents d'ERC es proclamin independentistes, en aquests últims quatre anys Catalunya ha perdut poder. Cal avaluar sempre els efectes de la política, no les proclames al vent. Així com, per més mal que ens faci, el pacte de CiU amb el PP va donar més poder a Catalunya que l'anterior pacte amb el PSOE, el pacte actual d'ERC amb el PSC ha servit per perdre poder en lleis vitals per a les polítiques socials catalanes com ara la Llei de dependència o la Llei d'habitatge (on es recentralitzen a Madrid competències i diners de la Generalitat i es pren com a vara de mesura una societat castellana força diferent encara a la nostra en costums i necessitats).
El pacte d'ERC amb el PSC també ha servit per donar tot el poder a un partit socialista que considera la CCRTV una entitat nacionalista i que ja ha dit que vol tancar TV3. Ah, perdó, no només ho ha dit: ja ho està fent, començant per Alacant. Això és avançar en la independència? Per a mi, no.
És curiós com tots aquests pactes amb el govern central que perjudiquen els polítics catalans de CiU o ERC no perjudiquen gents als polítics del PSC o el PPC. Ja poden ser ministres catalans d'Indústria com Josep Piqué, José Montilla o Joan Clos, responsables directes del tancament de TV3 a Alacant, que els seus votants es mantenen fidels peti qui peti.
Quina tàctica política es pot seguir contra un votant que fidelitza més enllà de la realització d'unes polítiques que el perjudiquen directament? I em refereixo tant al PPC com al PSC.
En Xavier Mir ho comenta al seu article d'avui. Crec que és molt interessant obrir un debat sobre les possibilitats de vot que ofereixen les properes eleccions espanyoles.
El tema de la incapacitat lingüística de la nostra societat em té preocupat de fa temps. Tenim un nivell d'idiomes internacionals potents lamentable, cosa que crec que ve causada per la tonteria de creure que amb el castellà es pot anar pel món, cosa que tothom qui hagi sortit de les vacances a Santo Domingo sap que és més fals que un duro amb la cara del Popeye.
La nostra activitat política ha de pensar també en la gent de fora, per poder participar del debat global. Poca gent ens coneix perquè no ens donem a conèixer. Tothom té els seus problemes i ningú va a buscar-ne a fora, així que som nosaltres els qui hem de plantejar a fora els nostres problemes si volem que mai ens ajudin, o com a mínim que no recolzin el govern espanyol quan es facin plantejaments polítics en l'àmbit europeu o l'àmbit internacional.
La manifestació de l'1-D ha fet prou impacte com perquè alguns dirigents polítics n'hagin pres nota i actuïn en en conseqüència.
Els que sí que s'han mogut han estat al PSC. El PSC va quedar tocat per la manifestació i això els ha obligat a respondre. Segurament, si el PSC hagués participat de la manifestació, tot plegat s'hagués convertit en un clam contra la incompetència del govern central, sense que ningú l'identifiqués amb el PSC. Però l'obsessió dels socialistes catalans d'identificar-se amb el PSOE els va fer veure la manifestació com un atac personal. Així s'expliquen les declaracions de Joan Ferran amenaçant els periodistes de TV3 i Catalunya Ràdio o l'agressiu editorial del diari El País. El PSC es ressitua i tria fer-ho al bàndol del PSOE. Al bàndol d'Espanya.
Molt bé. I els altres, què fan? El PP i Ciutadans s'ho miren divertits. El PSC se'ls acosta i es comença a distingir el gran pacte espanyol PP-PSOE. A IC-V-EUiA es troben en un punt d'impàs. Els moviments del PSC no els agraden per espanyolistes però porten tants anys criticant cegament a CiU i parlant del pacte d'esquerres que es neguen a pactar res o a acostar-se a les posicions nacionalistes. De moment res, però tard o d'hora s'hauran de moure cap un cantó o cap a l'altre.
I és al bàndol catalanista-sobiranista-dretadecidista-independentista que hi ha més confusió. D'entrada amb el nom, que és més llarg que el d'IC-V-EUiA, cosa que ja és dir. Suposo que és influència d'Esquerra (com més d'esquerres un partit, més llarg el nom per poder incloure els noms de totes les capelletes, grups de pressió i papistes diversos, més preocupats per tenir un nom a la història que per treballar pel país).
D'una banda ens trobem una Esquerra lligada de mans pel seu pacte de govern amb el PSC, valedor de l'obra de govern del PSC i el PSOE i que amb una mà manté a Montilla i Zapatero i la seva tropa d'assalariats i amb l'altra mà es manifesta contra tot el que fa el govern on participa. La seva aposta per un front d'esquerres topa amb una realitat en que els partits espanyols, de dreta i esquerra, s'alien per bloquejar les competències catalanes, mani qui mani aquí, amb l'agreujant que el govern del PSC no critica les accions del PSOE per allò tan catòlic de que són un que són dos però que són un. Esquizofrènic i poc seriós. Molt poc seriós. Tot plegat indueix els votants d'Esquerra a l'abstenció, com bé recomana l'Heribert Barrera.
De l'altra, una CiU que sembla repuntar idees amb el discurs d'Artur Mas (dret a decidir, llistes obertes), però que tira enrere presentant en Duran a les eleccions. A veure, com voleu que un participant a la manifestació de l'1-D voti en Duran? L'Artur Mas no vol el dret a decidir? Doncs que decideixi! La candidatura de Duran no obeeix a cap decisió estratègica ni cap moviment tàctic per respondre a la situació social. És, pur i dur, un pacte entre CDC i UDC per repartir-se els càrrecs, sense tenir en compte la voluntat del votant. S'apel·la a la responsabilitat del votant per votar CiU a cegues però on hi ha la responsabilitat de CiU al presentar en Duran en un context com aquest?
Crec que l'ideal és presentar una força política conjunta entre Esquerra, CDC i UDC. Això arrossegarà vots i provocarà una reacció espanyola que ens retroalimentarà. Però amb la situació actual, separats, si CDC presentés un candidat amb cara i ulls, que en té (Felip Puig, Carles Campuzano, Josep Rull, etc), arrasaria. Presentant un espanyol com en Duran, CiU només es suma a Esquerra en la campanya per l'abstenció. Que CiU recuperi ara el que va perdre davant Esquerra a les últimes eleccions no ens donarà més força a Madrid, perquè en Duran ja ha dit que ell només vol estabilitat per Espanya. Res de pactar a la basca.
Jo crec que si l'abstenció creix és per un motiu molt clar: tothom veu que els polítics només aprenen a garrotades. Mentre els resultats vagin sent acceptables, amb alguns diputats amunt o avall, aquí no es mou res. Si en el seu moment Esquerra va esgarrapar vots a CiU i ara CiU n'esgarrapa a Esquerra, com a país no anem enlloc perquè els sobiranistes no creixem. I tampoc no anem enlloc perquè tots dos grups polítics han demostrat ser incapaços de negociar res amb Madrid. En quines escoles de negocis han estudiat els seus diputats? No ho entenc. Espero que no siguin tots professors de literatura o funcionaris en excedència, perquè si no anem arreglats.
Si a les properes eleccions ja no vota ningú (excepte els del PSC, que viuen en un país paral·lel, ben legítim i digne), Esquerra i CiU hauran rebut una gran garrotada en forma de resultats electorals i hauran de fer el pas que la manifestació de l'1-D els demana. Hauran de treballar junts pel país. Ni que sigui forçats a garrotades. I ja serà hora.
Yo acuso
He publicat un nou article al Think Tank Transversal 
A l'
El nou anunci d'Esquerra (abans ERC) és prou clar i català: Per això vull la independència.
A vegades rebo correus del Casal de l'Amistat Catalano-Cubana de Terrassa (no n'he trobat web ni bloc, deuen tenir una cultura tecnològica comunista). Són d'un grau de friquisme extrem i a vegades em complau llegir-los abans d'arxivar-los amb l'etiqueta "política friqui".
Fora de Catalunya, qui s'ha assabentat de la manifestació de l'1-D? Llegiu 
La manifestació de l'1-D ha fet prou impacte com perquè alguns dirigents polítics n'hagin pres nota i actuïn en en conseqüència.
