Pallywood és el nom creat pel professor Richard Landes, de la Boston University, per descriure les escaramusses entre israelians i palestins que són recreades per aquests últims per tal que els càmeres televisius les puguin gravar i transmetre pel món com a reals.
En un conflicte com el que enfronta Israel i Palestina, on tothom es posiciona i els nervis van sempre a flor de pell, fer aquestes recreacions per alimentar la bèstia mediàtica és, si més no, força atrevit.
Dol per a morts que s'aixequen o es posen còmodes, ràfegues de subfusell contra habitacions buides i ferits que canvien de mal són una mostra de les imatges dubtoses gravades a Pallywood i descartades per France 2 a l'hora d'emetre els Telenotícies. Fins i tot l'afer de Mohamed al Durrah es posa en dubte.
El 2005 Richard Landes va produir el documental Pallywood: According to Palestinian Sources (anglès, 18 minuts), que podeu veure a YouTube.
Sense refiar-me de les teories de les conspiracions, el que es veu en les imatges descartades és clar que són muntatges i parafernàlia per a la televisió. Quan un grup de periodistes independents (Daniel Leconte, Dennis Jeambar i Luc Rosenzweig) en va criticar l'ús que en feia France 2, la resposta que van rebre va ser "Ja sabeu que això sempre funciona així".
Avui fa 294 anys que Barcelona va caure després d'un any de setge. Tot i que l'última plaça catalana a caure va ser Cardona, després de perdre Barcelona Catalunya va perdre la seva sobirania.
Les elits polítiques i militars del país van ser decapitades i el país va ser governat amb mà de ferro per militars de la Capitania General.
Fins al 1914, amb la Mancomunitat de l'enyorat Prat de la Riba, el país no va poder tornar a dir-hi la seva en el seu propi govern.
Jo avui commemoro que encara no hem recuperat tot el que ens van prendre.
David Cowan escriu que John McCain ha escollit com a candidata a la vicepresidència dels EUA la governadora de l'estat que otorga menys vots electorals [Alaska].
Recordem que els EUA són un estat federal i la presidència dels EUA l'escullen els estats, no els ciutadans. Cada ciutadà pot votar al seu estat i els representants electorals de l'estat recolzen al candidat que hagi guanyat a l'estat, sense tenir en compte el tant per cent de vot obtingut ("the winner takes it all"). Així, comptar amb el governador d'un estat potent pot assegurar força vots electorals, cosa que no es dóna amb Alaska. Llavors, per què Sarah Palin?
Doncs per atraure el segment de votants fanàtics religiosos que tan bé va saber mobilitzar George W. Bush. John McCain és un republicà de la vella escola que no posa en dubte els fonaments científics de la vida moderna, cosa que sí que fa Palin.
Sarah Palin, una persona que es troba potencialment a una passa de la presidència dels EUA, rebutja la ciència a cada moment. Vol ensenyar el creacionisme cristià a les escoles enlloc de les idees de Darwin i rebutja les lleis que "assumeixen" que la polució causa l'escalfament global que estem vivint. En tots dos casos no hi ha cap discrepància científica respecte a la veracitat d'aquests temes i el debat només es produeix a nivell del carrer per motiu dels discursos interessats de determinats grups religiosos i econòmics.
Palin també nomena jutges que prohibeixen l'abortament a nivell de l'estat i això la va dur a tenir un cinquè fill tot i saber que tindria síndrome de Down. També s'ha sabut ara que la seva filla de disset anys està embarassada, cosa comuna en el país del primer món amb major índex d'embarassos adolescents.
Palin ens fa tenir present que tot i les reiterades resolucions judicials en contra, els defensors del creacionisme, ara anomenat "disseny intel·ligent", continuen esforçant-se i (irònicament) evolucionen. Louisiana i Texas debaten ara per ara si ensenyar el creacionisme a les escoles públiques (les bones escoles privades no estan per tonteries).
Tot això em fa pensar si és lícit que un polític pugui legislar a favor de determinades creences sense tenir en compte el punt de vista dels científics. O dels tècnics especialistes, pel què fa al cas. I, és clar, quan em trobo amb un govern condicionat per un partit (ICV) que és absolutament minoritari al país i que força polítiques d'infraestructures que no tenen res a veure amb les necessitats del país... crec que els EUA marquen tendència.
Tamara Zlotnikova és una membre del partit rus Yabloko que ha dut temes de medi ambient a la Duma. De la poca informació que en podem trobar a Internet, però, la majoria fa referència a la seva lluita per aconseguir que el govern publiqui tota la informació sobre les proves de Totskoye, Orenburg.
La província d'Orenburg forma part del Districte Federal del Volga, a Rússia. És propera al Kazakhstan. Una de les comarques d'Orenburg, Totskoye, ha estat des de fa temps un centre d'experiments i proves de l'exèrcit rus.
Acabada la Segona Guerra Mundial, la dissenció entre els EUA i l'URSS va crear la Guerra Freda. Des del primer moment els estrategues dels dos bàndols van creure que hi hauria una guerra nuclear sobre territori alemany. La qüestió era arribar preparats a aquesta guerra i intentar que no es convertís en una guerra global, la Tercera Guerra Mundial.
Aquesta creença al final no es va revelar certa, per sort per a la humanitat, però durant molts anys va condicionar el comportament internacional de les dues superpotències. Com a exemple, la necessitat de tenir aliats forts a Europa va fer que Eisenhower revertís la política anticolonialista de Roosevelt i permetés al Regne Unit i França que usessin la força per mantenir els seus estatus colonials. Els EUA van sentir les conseqüències d'aquesta política de suport a la França colonial quinze anys més tard, al Vietnam.
Però durant el 1954 encara es creia que hi hauria una guerra a Alemanya. Per estar a punt per aquesta guerra, russos i americans van preparar el seu exèrcit per a l'ocupació de terreny bombardejat per armament nuclear tàctic. Fa poc s'ha pogut conèixer que el 1954 el Mariscal Júkov va ordenar fer uns exercicis tàctics amb armament atòmic per simular un combat a Alemanya. Normalment les proves atòmiques russes es feien al desert proper a Semipalatinsk (a l'actual Kazakhstan), però per dur a terme aquest exercici calia un entorn ecològic similar a l'alemany. L'indret triat per a l'explosió va ser Totskoye, Orenburg.
Els poblets propers a la zona van ser evacuats i l'exèrcit hi va enviar la divisió 270 de fusellers, 320 avions, 600 tancs i 600 semiorugues. L'explosió va tenir lloc a les 9.33 del 14 de setembre de 1954, per una bomba de 40 quilotones (el triple que a Hiroshima) llançada per un bombarder Tupolev Tu-4. Aquest avió era la còpia russa per enginyeria inversa dels bombarders B-29 americans que havien caigut lluitant contra els japonesos a Manxúria (recordem que Stalin va mantenir-se neutral davant Japó durant tota la guerra i no va atacar fins després d'Hiroshima, i que encara avui les Kurils són territori conquerit).
La zona propera era habitada per mennonites russos descendents de baptistes alemanys i l'anomenaven Nova Samària. Katharina
Nachtigal explica que les dones dels pobles veïns estaven enfeinades amb la collita de síndries quan una llum encegadora va omplir el cel. Tothom va veure el bolet nuclear que s'encenia a 50 km de distància. Al cap d'uns minuts el vent va començar a arrossegar cendra i arbres morts de la zona de l'explosió. "No ho toqueu!", va cridar una dona anomenada Helene Schröder. "Podria estar contaminat".
Tamara Zlotnikova denuncia que el 1997 la ciutat d'Orenburg (que no va
ser evacuada) presentava una quota de radiació dues vegades major que la de
Txernòbil. De la resta, poc ha transcendit. Se sap que el pilot i
el copilot de l'avió Tu-4 van morir de càncer uns anys més tard i que,
quan la divisió va tornar als barracons, una colla de soldats van morir
per diverses malalties. Però l'exèrcit va ocultar les proves i va falsificar les cartilles dels soldats involucrats per simular que es trobaven a altres llocs. Avui, dels 45.000 soldats i residents dels pobles
veïns, encara no se'n sap res.
Fa cosa de cinc o sis anys, per qüestions de feina, vaig anar a Suïssa en EasyJet. Al passar el control d'equipatge, va saltar que a la meva bossa de mà hi duia una navalla. Sorprès, vaig dir que no en duia cap. Em van ensenyar la imatge de l'escàner i certament s'hi veia una navalla.
Vaig buscar i buscar i no la trobava. Nerviós, vaig veure com un guàrdia civil se m'acostava amb aquella espanyolitat que gasten. Van passar uns segons i... sí! Vaig trobar en una recòndita butxaqueta de la bossa una petita navalla suïssa que l'empresa m'havia regalat vés a saber quan.
Era una eina vermella i petita. Era dissenyada per a la higiene superficial d'emergència: retallar pelets i netejar les ungles. Dir-ne navalleta era fer-li un favor. Evidentment la Guàrdia Civil me la va requisar per perillositat. Hi havia un reglament secret que prohibia certs objectes als avions. Quins? Secret. Cada aeroport requisava més o menys el que li semblava.
Ara, gràcies a l'Ignasi Guardans s'ha fet públic que la Guàrdia Civil no tenia cap dret a requisar-me la navalleta suïssa. Lladres.
Per cert, que a TV3 han dit que la llsita secreta s'ha fet pública gràcies a la pressió de "diversos ciutadans". Suposo que és impensable que TV3 digui que ho ha fet un eurodiputat de CiU. I així és com busquem la unitat.
Samira Bellil va morir de càncer el 2004. Tenia 31 anys. Nascuda a Sena-Saint Denis en una família de classe baixa, de seguida es va rebel·lar contra el constrenyiment musulmà de la seva família i va voler viure com una noia francesa occidental.
Samira va ser violada per primer cop el 1987, als 14 anys, per un grup de gent dirigit per un conegut seu. La van colpejar i violar tota una nit. Aquesta peculiar activitat és tan comuna a determinats barris de França que fins i tot hi ha un nom que la defineix: és una tournante.
Un mes més tard, una persona del grup de violadors la va veure en un tren altre cop vestida a la occidental, la va fer fora pels cabells i al cap d'unes hores la tornaven a violar en grup. Cap dels passatgers del tren va denunciar res.
La violència i la incomprensió del què li passava impedien que Samira culpés els seus agressors. Potser ella havia fet alguna cosa mal feta? Quina? Però quan Samira va descobrir que altres amigues seves que duien roba i estils de vida occidentals també eren violades per grups de veïns seus, va decidir denunciar-ho a a la policia.
Els violadors van ser condemnats a vuit anys de presó. Que Samira denunciés repetides violacions en grup va representar una deshonra per a la seva família, ja que la llei de l'Islam prohibeix les violacions i les acusacions de la noia convertien els veïns en mals musulmans. Com a conseqüència la van fer fora de casa.
Samira va passar anys de teràpia fins que va poder expulsar els seus dimonis al llibre Dans l'enfer des tournantes (2002), on apareix amb el seu nom real i amb la foto a cara descoberta. Això va fer que ja no pogués tornar al seu barri. Tal i com explica, "fora de la comunitat ningú ho sap, dins de la comunitat tothom ho sap però ningú ho reconeix".
Samira Bellil va col·laborar en la creació del moviment Ni putes ni soumises, que pressiona perquè el govern de França elimini els principals problemes de les noies joves de família musulmana:
pressió per dur el hijab
pressió per deixar d'anar a escola
pressió per casar-se jove sense poder escollir el marit
violacions en grup a qui rebutja la pressió (tournantes)
La lluita de Samira Bellil ha estat qualificada de racisme antiislamista per diverses líders ideològiques de l'esquerra francesa, com ara Sylvie Tissot, Elsa Dorlin o Houria Bouteldja, que asseguren que moviments com Ni putes ni soumises són creats per la dreta francesa per tergiversar la realitat de l'Islam.
Abans de morir, Samira va ser escollida com una de les 12 noies que donarien la nova imatge de la francesa Marianne.
Realment l'entrevista va anar així? No s'han descuidat cap fragment de l'entrevista? No hi ha aclariments davant les frases lapidàries? Enriquidor i anguniós.
Entenc perfectament el posicionament centrista de Cullell quan es tracta de resoldre problemes. El maximalisme no du enlloc. Però no entenc aquesta obsessió a situar l'independentisme fora de l'espai polític central de Catalunya; Cullell especula amb una centralitat nacional inexistent.
Cullell diu que cal solucionar els problemes quotidians de la gent. Bé, doncs bona part dels problemes quotidians de la gent ens els crea Espanya. En cobrar-nos els impostos i no retornar-los en infraestructures, en no deixar-nos pagar la Sanitat amb els nostres propis diners, en no deixar-nos aplicar les nostres polítiques educatives i lingüístiques, en no deixar-nos representar internacionalment, etc.
L'independentisme és avui l'eix central que travessa bona part dels problemes que té la societat catalana. I és per això que Convergència, partit que es troba situat en la centralitat catalana, ja no fa escarafalls a l'independentisme. Pocs militants de Convergència tenen un discurs contrari a l'independentisme... però potser el problema és que els militants que expressen aquest discurs, com Cullell, es troben a la direcció del partit.
Ésclar, hi ha una justificació: els votants no són independentistes. Doncs bé, crec que ja no podem continuar parlant d'una massa genèrica de votants amb un grau de sobiranisme determinat. Crec que ja podem començar a parlar de dues grans masses de votants: d'una banda, aquesta gran massa de votants que, tot i els desastres del tripartit continua votant PSOE massivament i li dóna els 25 diputats; de l'altra, les persones que es van manifestar per al Dret a Decidir.
És difícil conciliar aquestes dues postures, ni que sigui per la diferència educativa i cultural entre un i altre grup. Siguem sincers. Bush pot guanyar eleccions als EUA però no ho fa pas gràcies als vots dels universitaris ni els professionals liberals. Ho fa gràcies als vots dels integristes religiosos i les masses sense cultivar. Ho sap tothom i és profecia. Aquí passa el mateix amb el PSOE. El problema el tenim en no oferir un independentisme populista i demagògic com el socialisme de Montilla i companyia, que és com es guanyen aquests vots. Eps, populista però potent, no l'independentisme de fireta que ens ofereixen alguns avui.
Crec que Cullell aposta per una centralitat inexistent avui. Sí que hi ha una centralitat social, una manera de revitalitzar la petita empresa i mantenir alhora la protecció social. Però no podem ser alhora Bismarck i Bolívar. Pujol ho sabia i va fer la viu-viu mentre l'estatus ho permetia. Però els temps han canviat.
Llegir l'entrevista a Cullell ha estat com llegir aquells llibres d'en J. B. Culla sobre la història de Convergència. Enriquidor. Per entendre quin va ser el projecte de Convergència en el passat. I anguniós. Si Convergència s'enroca en no voler afrontar el futur.
Crec que és significatiu que un diari com El País, que des del meu punt de vista no es distingeix per fomentar el catalanisme sinó per dissoldre'l dins l'espanyolisme, reconegui la influència de l'idioma català en el món blocaire actual. Fomento aquest reconeixement en l'article publicat ahir des de Prada de Conflent en que es parlava de la Jornada de Blocaires inserida en les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu (la de sempre, no la contraprogramada per l'espanyolisme domiciliat a Catalunya).
En l'article parla del nombre d'articles a la Viquipèdia i de la quantitat de blocs i servidors de blocs disponibles en català. I fins i tot fa referència al magnífic bloc d'en Marcús i a les trobades de l'Ateneuesfera, en que vaig tenir la sort de participar en una edició (vegeu Marcús 1, Marcús 2 i Guillem Carbonell). Entenc que és estiu i els filtres nacionals espanyols deuen trobar-se relaxats, però la qüestió és que la notícia s'ha publicat.
Comparar les tertúlies dels pares del catalanisme del XIX amb les trobades de blocaires d'avui és qüasibé ridícul, però reflecteix una continuitat d'existència d'un ideal, d'un neguit i d'un compromís, que es produeixen i reflecteixen de manera diferent al llarg de tot aquest temps però que no deixen d'existir. Un fil roig de continuïtat.
Si ahir els pares de la Renaixença es feien ressò del malestar generacional i miraven enrere fins al 1714 i per alleugerir el malestar d'allà en recuperaven l'amor a la llengua i a la noció de pàtria, avui el malestar, amb la llengua i la pàtria protegides en un lloc comú més o menys acceptat (o tolerat), s'ha d'alleugerir a través de canvis polítics.
Avui trobem normal expressar-nos en públic en català, fer política en català i llegir diaris en català, però per als pares del XIX això va ser motiu de conflictes. Molta gent s'havia avesat a fer vida pública en castellà i deixar el català per a la vida privada. Recuperar l'estima per la llengua va necessitar dècades i avui en podem gaudir gràcies al seu esforç.
De la mateixa manera, viure lligats a Espanya és la realitat que vivim dia a dia. I és la causa del malestar que ens envolta. Trencar aquest lligam és la feina que ens correspon als catalanistes del XXI. Una feina que toparà amb moltes reticències però que un cop feta ens permetrà, altre cop, de manera normal. Perquè sempre vivim de manera normal. Però si observem el fil roig de la continuitat del catalanisme, la necessitat de les tertúlies de l'Ateneu del XIX i la de les trobades de blocaires del XXI, entendrem que algunes normalitats són anormals.
Per cert, recordeu que el cas d'en Marc Belzunces continua obert (acusat per objecció a les eleccions espanyoles).
Quan algú fa una amenaça, ha de ser capaç de complir-la i si la condició es compleix, l'ha d'executar. Si no es fa d'aquesta manera, qualsevol qui hagi fet l'amenaça queda desautoritzat en el futur per qualsevol altra amenaça que faci.
Aquesta assumpció, que tots els pares coneixen perfectament, sembla que la desconeguin els nostres polítics, que no paren de fer moviments i declaracions d'un nivell polític simplement infantil.
L'últim cas el tenim en la penosa actuació d'IC-V. Davant d'una complexa negociació que es pretén que sigui bilateral, han volgut ensenyar múscul. I quan el PSOE ha plantat cara, s'han desinflat.
Si IC-V no tenia múscul per plantar cara al PSOE, la millor opció hagués estat callar i no fer res. I si hi havia múscul, calia complir l'amenaça. El resultat final de l'actuació d'IC-V és que Zapatero ha quedat reforçat, el PSC ha aprofitat per declarar que recolzarà el PSOE sense fissures i la negociació pel nostre finançament queda ajornada un cop més.
La paradoxa és que al neguit del conseller socialista Castells s'hi afegeix el de Geli, que declara que la Sanitat catalana ja no pot pagar les factures, mentre que els ministres catalans Corbacho i Chacón defensen la postura espanyola, tal i com va fer Montilla durant les discussions pel nou estatut.
Però durant el 1954 encara es creia que hi hauria una guerra a Alemanya. Per estar a punt per aquesta guerra, russos i americans van preparar el seu exèrcit per a l'ocupació de terreny bombardejat per armament nuclear tàctic. Fa poc s'ha pogut conèixer que el 1954 el 
Cinc minuts després de l'explosió l'exèrcit rus va bombardejar la zona amb armes convencionals i la va ocupar amb els destacaments assignats. 
Samira Bellil va morir de càncer el 2004. Tenia 31 anys. Nascuda a 
