L'element clau del 'socang', el model socialista anglès que va crear Orwell a 1984, era el 'doblepensar'.
L'autor de 1984 va viure diverses experiències entre teòrics de models de govern perfectes (el socialisme) que a la pràctica es convertien en assassins dels seus germans, com ara entre el PSUC i el POUM. Orwell va entendre que l'única manera que tenien els militants dels diversos moviments socialistes de mantenir el seny dins del despropòsit d'ordres contradictòries que anaven i venien i l'antagonisme flagrant entre discurs i acció era acatar-ho tot. Tot. I això volia dir que les ordres eren 'la veritat'.
I d'aquí el concepte del 'doblepensar' que trobem a 1984. La veritat no és allò que passa. És allò que ens diuen que és la veritat. Si el partit diu que la veritat és A, doncs la veritat és A. Si demà el partit diu que la veritat és B, la veritat és B. Això que pot sonar avui una mica ridícul entre persones educades en entorns més aviat liberals, ha estat el mecanisme de funcionament de la política en bona part del món, durant anys. I a casa nostra encara dura.
En això la dreta i l'esquerra poc es diferencien: la diferència en aquest cas és ser de pensament liberal o ser jacobí. PP i PSOE mostren comportaments sectaris permanentment i no tenen cap problema a repartir-se les cadires més poderesos en contra de qualsevol idea liberal de la democràcia.
N'hi ha que van més enllà i s'apropen a 1984 en els aspectes més sòrdids. A la novel·la distòpica, quan algú queia en desgràcia se l'esborrava de la història: diaris, fotografies, quadres, tot era modificat per fer desaparèixer la persona que no interessava, al més pur estil del 'socialisme real'. Tal i com ha fet vergonyosament el PSC amb Abdul Razzaq Sadiq, que fins dimarts passat apareixia a l'acta de constitució de l'agrupació del partit a Ciutat Vella de Barcelona i que n'ha desaparegut. Volatilitzat. Fiu!
El seu pecat? L'han detingut per vincles amb el terrorisme islàmic, però de moment no ha estat pas dictaminat culpable. Aquí el PSC ha estat força més ràpid que no pas fent dimitir en Joaquim Nadal després d'enfonsar el metro del Carmel, per exemple. O reprovant la Maleni Álvarez pel desastre de RENFE. O demanant a la Chacón que faci alguna cosa per Catalunya. Amb l'Abdul han anat molt ràpid: de secretari del PSC a Ciutat Vella a res. "Per qui demana? Abdul? No, no en tenim aquí". Abdul va ser afegit el 16 de desembre de 2008 a les 19:31 i esborrat l'11 de febrer de 2009 a les 11:03.
El millor truc del Diable és fer creure al món que no existeix. Com l'Abdul. Puf! No hi és!
Ja he rebut per diverses bandes un correu electrònic fastigós on es comparen imatges de l'Holocaust amb imatges de diverses guerres del Pròxim Orient. Aquesta comparació fotogràfica que ja he rebut de
diverses bandes la trobo simplement denunciable. Algú sap si puc denunciar les persones que me l'envien? Aquest email és una banalització del nazisme i es podria assimilar per tant a la propaganda nazi.
La negació de
l'Holocaust és un delicte als països democràtics i comparar una guerra
(qualsevol) amb l'Holocaust és rebaixar-lo. Per entendre'ns,
és com aquell jovenet que crida 'fexista!' a qualsevol que no pensa com
ell (això passa sovint quan els pares del jovenet li han descarregat llurs frustracions i impotències).
D'aquests
n'he coneguts força. L'únic que fan és rebaixar el concepte de
'feixista' a qui l'escolta, perquè quan li parlin dels feixistes reals
els compari amb gent normal i pensi 'no són tan dolents'. Amb l'Holocaust és el mateix. Penseu que el dia que Israel es faci el nazi, el feixista o el que vulgueu,
els àrabs palestins no passaran de ser 4 a 5 milions en trenta anys,
com ara, sinó de 4 milions a 0. Aquesta és la diferència i és el punt
més important a entendre: una persona morta és un persona morta; arreu.
Lamentable tant si és per una llengua com una frontera com el que
sigui. Però el nazisme i el comunisme signifiquen l'extermini, la
desaparició, la fi d'un poble, una llengua, un cos físic, tot. El dia
que Israel es faci el nazi aquests correus ja no els rebrem perquè ningú
els enviarà, com no rebem avui correus que denunciïn a Turquia. Els turcs ja han exterminat les seves minories. Però correus contra Israel en rebem força: no maten a la mateixa escala.
Tot això no és cap boutade. És públic que en el moment més critic de la Guerra d'Octubre, quan els tancs siris podien arribar a Tel-Aviv, Israel va carregar bombes atòmiques per llançar-les sobre Síria i Egipte. Si Israel queia, cauria matant. Dos mil anys de tradició d'ase dels cops havien fet un gir de cent vuitanta graus.
Aquesta comparació amb l'Holocaust em fa pensar altre cop que és molt important conèixer la història: durant la Segona Guerra
Mundial, al protectorat britànic la comunitat àrab es va aliar amb els
nazis. Fins i tot el Gran Mufti de Jerusalem es va entrevistar amb Hitler a
Berlín. Decoro l'article amb una entranyable foto dels dos. Si Rommel hagués capturat el Caire, la idea era exterminar els
jueus palestins. Per sort va perdre a El Alamein. Però la por a ser exterminats va provocar que els jueus s'allisten dins l'exèrcit britànic per combatre el feixisme, tal i com van fer milers de catalans. I mira, tant àrabs com espanyols mai han renegat del seu passat nazi-feixista. Mai. Encara avui tenim un Fraga que ens recorda que Espanya era feixista i fins fa poc teníem un Arafat que els recordava que els àrabs eren nazis. Els ho recordava als qui no havien oblidat la història.
La solució no serà mai un sol estat àrab sense un nou Holocaust. La solució més probable és la de dos estats independents, solució que ja fa seixanta anys que els àrabs rebutgen tot i perdre totes les guerres. Jo entenc que els jueus vulguin tenir la independència i
un estat propi i ho defenso. No comprenc perquè els àrabs s'obstinen a
no respectar aquest estat independent; bé, de fet ho entenc perquè com a català
entenc l'odi que la independència crea a Espanya i entenc l'odi que patirem un cop
independitzats. Serem generadors d'odi pel simple fet d'existir.
I és llavors, si som independents i els espanyols ens llancen vuit mil coets a sobre i ens amenacen de llançar tots els catalans al mar, és llavors que vull veure al Joan Saura i al Joan Boada a la primera línia de front, defensant el seu país i impedint que hi caiguin més coets. Mira, com els republicans que van anar a la guerra fa setanta anys per defensar Catalunya de les bombes feixistes. Qui era llavors el feixista? Qui és avui l'intolerant?
Ha sortit a la venda "Castracions. Cinquanta anys de revolució cubana",
de Teresa Amat. Ed. Proa. L'esdeveniment ha coincidit amb l'anunci de
Barack Obama de tancar la presó de Guantánamo.
Ha estat una
feliç coincidència perquè la Teresa explica, entre molts altres
aspectes de la dictadura comunista, que la presó nord-americana no és
l'única que hi ha a l'illa. L'altra és la Prisión Provincial,
una de les més grans de les dues-centes que estan plenes, no de
"presumptes" terroristes, sinó de dissidents de la dictadura cubana. En
aquest cas, però, la Creu Roja i els grups defensors de drets humans no
hi han pogut accedir. Tampoc en tenim fotos, ni informes. Els mitjans
no han pogut entrevistar els presos que han estat alliberats. Tampoc es
coneix cap data per a la clausura d'aquests dos cents centres.
Cinquanta
anys de dictadura. Castro ha fruït de l'amistat de molts sectors
europeus de diferents espècies, des de Franco fins als
socialdemocràtes. Aquest és l'objectiu de "Castracions": descriure la
vids quotidiana dels cubans i criticar la indulgència plenària de la
que frueix la dictadura als nostres rodals. Com tots els bons llibres,
aquest dóna ganes de viure i d'estimar la llibertat.
Recomane la lectura d'aquest article publicat a Directe.cat que descriu algunes de les "idees" de la ideòloga del famós .bcn. Una tremenda espanyolista.
L'ofensiva espanyolista continua. Animats per la manca de resposta davant els atacs estatutaris i per desviar l'atenció de la crisi econòmica i del fracàs de la recuperació de la memòria històrica, l'esquerra i la dreta espanyoles continuen la seva ofensiva per desmuntar l'estructura social catalana.
Joan Ferran ja va avisar. Primer el tripartit d'esquerres es va carregar TV3 i després Catalunya Ràdio. L'estratègia va ser fer-ne fora els professionals més bons i fer-li perdre audiència. Així van veure per fi acomplerta la denúncia que feien des de fa vint anys: que els mitjans públics catalans tenien menys qualitat que els espanyols. Quan els han dirigit, han convertit profecia en realitat.
Ara l'espanyolisme del PSC ja té un nou objectiu: l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest atac de l'esquerra espanyola (PSC, El Periódico, Catalunya Ràdio) rep l'ajut entusiasta de la dreta espanyola (PPC, La Vanguardia, RAC1) i igual que abans, IC-V i ERC no faran res per impedir-lo sota amenaça d'haver de buscar feina real i CiU està massa distreta en picabaralles internes conseqüència de no haver partit peres quan tocava (un l'últim congrés).
La tàctica seguida pel PSC al govern i als mitjans no serveix ara. Com que no poden infiltrar gent d'esquerres al IEC (perquè cal tenir un cert nivell cultural i acadèmic), la tàctica seguida és desprestigiar la institució: una entitat com l'IEC té el poder que li otorga la gent i si es buida de prestigi es buida de funcionalitat.
Aquest matí ja hem sentit la primera ofensiva: que l'IEC exigeixi que els periodistes dominin la llengua és motiu de burla i escarni. Si els camperols que cultiven patates no parlen bé la llengua, diuen, per què l'han de parlar bé els periodistes?
La raó és ben simple: l'eina de treball del periodista. L'ha de repassar, afinar i esmolar. N'ha de conèixer tots els registres i escollir el més adequat a cada feina. L'ha d'estimar i integrar-la a la seva vida. Cap broma. El Tribunal Penal Internacional ha reconegut que els periodistes de Radio Rwanda i Radio Télévision Libre des Mille Collines van ser tan responsables del genocidi com els militars. El periodisme és una professió seriosa.
És inimaginable un atac similar dels periodistes espanyols contra la Real Academia Española (RAE). De fet cada notícia generada per la RAE és escampada com a Paraula de Déu pels mitjans espanyols que tenim establerts a Barcelona, sense vergonya.
Què ens passa? Per què tant d'autoodi? Per amagar la incultura d'uns professionals crescuts a la societat de la subvenció? El Col·legi de Periodistes ha reaccionat ràpidament: per ells aquest és un assumpte de vital importància, molt diferent per exemple de les portades del Periódico denunciades per manipulació de la informació en els casos de la Guerra d'Irac o les eleccions nacionals.
Els periodistes que avui tenen entre quaranta i cinquanta anys no van ser educats en català. Tampoc van ser educats amb ordinadors. I és molt més fàcil pronunciar una e neutra o usar un pronom feble que dominar un sistema operatiu o un conjunt de programari professional: tots els humans aprenem llengües de manera natural mentre que la ofimàtica s'ha d'ensenyar i costa. Per què doncs s'usa l'excusa de la manca de formació? Perquè com que se'ls accepta com a bona una feina feta malament, la feina ben feta els importa un rave.
A mi també m'importaria un rave dissenyar projectes malament si em paguessin fes el que fes. Però no és el cas, com no és el cas de molta gent indignada pel mal ús de la seva eina de treball que fan força periodistes catalans.
L'ofensiva espanyolista continua. El 1941 Erwin Rommel va ensorrar l'estructura britànica del nord d'Àfrica gràcies a uns moviments audaços que li van fer adonar que els britànics no tenien realment defenses fortes i modernes. Ningú al Regne Unit donava importància a aquest front, que van deixar a mans dels australians de Tobruk, fins que es van adonar que perdre el Canal de Suez significava perdre la guerra i perdre la guerra siginificava ser esclavitzats. Llavors van plantar cara.
El PSC ja ha ensorrat TV3 i Catalunya Ràdio. Ara comença a bombardejar contra l'IEC. No estem parlant de fronteres exòtiques. Parlem de Montgomery i parlem de Churchill. Parlem de sobreviure.
Us transcric un interessant article publicat per Àlex Calvo al butlletí del CEEC. Cal tenir present que després de la Segona Guerra Mundial Japó no va fer l'esforç alemany o italià per reconèixer el seu passat agressiu i encara avui a Japó, igual que a Espanya, hi ha un discurs populista que simpatitza amb el passat feixista.
Destituït el cap de la Força Aèria japonesa El
General Tashio Tomogami, cap d’estat major de les Forces Aèries
d’Auto-Defensa Japoneses (ASDF) ha estat destituït, abandonant el
servei actiu el passat dia 3 de novembre. El motiu que ha provocat la
seva destitució ha estat la participació, i victòria, en un concurs
d’assaig amb un text titulat “Fou el Japó una nació agressora”1 en el que defensava que:
·Malgrat
que molta gent pensa que l’agressió japonesa va causar forts patiments
als països asiàtics durant la Segona Guerra Mundial (que anomena Gran
Guerra de l’Àsia Oriental), molts països asiàtics tenen una visió
positiva de la guerra.
·És falsa l’acusació que el Japó fou un país agressor.
·No
és acurat parlar d’una invasió nipona de la Xina, atès que el Japó va
obtenir la seva posició al país d’acord amb el dret internacional
gràcies a les guerres Sino-Japonesa i Russo-Japonesa i hi va estacionar
tropes per a protegir aquests interessos en base a diversos tractats.
·Corea sota domini japonès era segura i pròspera.
·El President Roosevelt va preparar un parany i el Japó hi va caure i va atacar Pearl Harbor.
·El Japó s’hauria d’enorgullir de la seva gloriosa història. Un país que nega la seva història està destinat a caure.
Un cop conegut el contingut de l’assaig
guanyador, la reacció de països com Corea del Sud i la Xina comunista
fou immediata, criticant amb duresa aquestes afirmacions. El govern
japonès va reaccionar amb gran rapidesa, i les declaracions crítiques
amb el General Tamogami del Primer Ministre Japonès, Taro Aso, i el
Ministre de Defensa, Yasukazu Hamada, foren seguides per la seva
destitució al capdavant de la forces aèries nipones. A més a més el
ministre de defensa va declarar dijous passat davant el Comitè
d’assumptes exteriors i de defensa del Senat que volia que el General
Tamogami retornés voluntàriament els seixanta milions de iens a que té
dret en concepte de premi de jubilació. El ministre i tres alts
funcionaris han decidit retallar-se el sou temporalment. Els principals
rotatius japonesos han publicat editorials contràries als punts de
vista del General i donant suport a la resposta del govern.
Val a dir que el contingut de l’assaig va
provocar aital revolada perquè contradiu directament la declaració
l’any 1995 pel llavors Primer Ministre Tomiichi Murayama que "El Japó
va causar grans danys i patiments als països d’Àsia i d’altres indrets
pel seu colonialisme i agressió", la visió de la majoria
d’historiadors, i encadena amb una sèrie d’escàndols i controvèrsies
que han envoltat les Forces Armades nipones, especialment la Marina,
els darrers dos anys.
Malgrat que algunes reaccions no deixen de ser
una mica hipòcrites, no oblidem per exemple que van morir més xinesos
sota el maoisme que per les armes japoneses, fet que Beijing sembla
haver oblidat convenientment, o que es menjava més a Corea del Nord
quan era una colònia japonesa que sota l’actual règim estalinista. És
evident que l’assaig conté diverses errades i distorsions, i sobretot
que un dels pilars de la democràcia és la submissió estricta de les
Forces Armades al poder civil. La posició que ocupava el General
Tamogami era incompatible amb la seva participació en aquest concurs.
Entre d’altres, el General Tamogami acusa Chiang
Kai Shek d’haver estat manipulat pels comunistes, oblidant que sempre
els va veure com un enemic més perillós que el Japó, fins al punt que
va ordenar a les seves tropes no resistir, i fou segrestat pel seu
segon per a obligar-lo a signar un pacte de no agressió amb les forces
comunistes1.
Una pregunta que l’assaig ni tan sols és planteja és perquè no fou
possible un acord entre el Guomindang i el Japó que barrés el pas al
comunisme a la Xina.
Té tota la raó el General quan afirma que un
país que nega la seva història no té futur, però la resposta és
conèixer la història, sense amagar-ne els punts foscos i les errades.
És cert que al Japó hi ha molts professors que s’avergonyeixen del
país, arribant a l’extrem d’oposar-se a l’himne nacional, i que
pretenen inculcar a les joves generacions ideals pacifistes que poden
facilitar futures polítiques expansionistes xineses i afeblir el paper
del país en la lluita contra el terrorisme jihadista, però és molt
dubtós que aquesta sigui la millor manera d’oposar-s’hi.
Un altre aspecte polèmic al que es va referir el
General en el seu assaig fou la possibilitat que el Japó rellegeixi, o
reformi, la seva Constitució en el sentit de permetre la conclusió de
tractats de defensa mútua amb altres països. Fins ara la interpretació
oficial del govern és que la Carta Magna nipona no ho permet2,
malgrat que la qüestió emergeix periòdicament al debat polític i el
Primer Ministro Shinzo Abe va crear un grup consultiu a quines
conclusions es recomanava una reinterpretació oficial del text
constitucional, que no es va dur a terme en dimitir poc després. Durant
una conversa amb periodistes a Nova York amb ocasió de la darrera
Assemblea General de l’ONU el setembre, l’actual Primer Ministre Taro
Aso va indicar la seva voluntat de procedir en aquest sentit.
Finalment cal comentar que fa uns dies s’ha
filtrat que dels 235 assaigs presentats al concurs 78 ho foren per
membres de les ASDF (cap membre de les Forces Terrestres o Marítimes
d’Auto-Defensa hi va participar), i d’aquests 62 pertanyen a l’Ala
Aèria 6 desplegada a la base de Komatsu, Prefectura d’Ishikawa,
dirigida pel General Tamogami del 1998 al 1999. Fou precisament quan
era màxim responsable d’aquesta unitat que es comenta que el General
conegué Toshio Motoya, cap del grup Apa, empresa organitzadora del
concurs d’assaig.
Força gent sap que les eleccions per escollir un nou president dels EUA són el primer dimarts després del primer dilluns de novembre, cada quatre anys. El que no és tan conegut és el per què d'aquesta data.
Sense saber si és cert o no, he trobat a la wikipedia una explicació força raonable, que us transcric.
Una llei federal de 1792 permetia als diversos estats fer les seves eleccions presidencials (escollir els electors) en qualsevol moment en un període de 34 dies abans del primer dimecres de desembre, data en què els electors es trobarien per escollir el president i el vicepresident dels EUA.
Fer les eleccions durant el novembre era una bona tria perquè ja haurien fet la collita (important en una societat agrària) i les tempestes d'hivern encara no serien fortes (important en una era sense carreteres asfaltades ni llevaneus). Tot i això, amb la millora de les tecnologies de la comunicació i el transport (el tren i el telègraf), aquesta llei dels 34 dies comportava a poc a poc alguns problemes, sobretot perquè els estats que votessin darrers podien arribar a determinar ells sols el resultat de l'elecció.
Finalment, el 1845 el Congrés va decidir fixar una sola data per les eleccions. Segons l'acta de la sessió de desembre de 1844, les raons per escollir aquesta data peculiar van ser força prosaiques: inicialment la proposta va ser escollir els electors presidencials el primer dimarts de novembre dels anys divisibles per quatre, però van trobar que en alguns anys el primer dimarts de novembre es trobava a més de 34 dies del primer dimecres de desembre i es violaria la llei electoral de 1792. Així és que es va fixar que seria el primer dimarts de novembre després del primer dilluns de novembre, cosa que assegurava el rang de 34 dies.
I per què un dimarts? Doncs perquè el 1845 els EUA encara eren un país agrari on la gent es movia a cavall o en carro. Els grangers necessitaven un dia per arribar a la seu del comtat, un dia per votar i un dia per tornar a casa. A més, no es podia interferir en el sàbat (que els diversos grups cristians dels EUA practicaven diumenge, dissabte o fins i tot divendres al vespre). Així que les eleccions només podien ser dimarts o dimecres. Dimecres era dia de mercat. Per tant, serien dimarts.
La història de la crisi de les subprime ve de lluny i abans d'acabar-se ja ha deixat força cadàvers pel camí.
Eliot Spitzer, 54è governador de l'estat de Nova York, es volia guanyar una fama d'incorruptible. El 2003 aquest polític del Partit Demòcrata era el Fiscal General de l'estat de Nova York i va actuar en l'escàndol de les compres d'accions a preu de tancada fora d'hores. Spitzer va detectar certes irregularitats en determinades hipoteques d'alt risc, va voler actuar però no va poder per l'obstrucció d'una determinada agència federal, l'OCC.
Eliot Spitzer es va convertir en governador de Nova York el gener de 2007. El 14 de febrer de 2008, en un article al Washington Post, Eliot Spitzer va denunciar l'ús partidista de l'administració Bush de l'OCC, una obscura agència creada durant la Guerra Civil Americana per comprovar la fiabilitat dels bancs. OCC significa Office of the Comptroller of the Currency.
Segons explica Spitzer en l'article, el 2003 Bush va usar l'OCC per impedir les investigacions dels fiscals dels diversos estats dirigides a comprovar la fiabilitat de les hipoteques subprime. Cada cop que un fiscal obria una investigació contra un banc, l'OCC intervenia per dilatar al màxim la investigació i aturar-la. Els cinquanta fiscals i governadors dels cinquanta estats dels EUA van arribar a coordinar-se per actuar contra les hipoteques d'alt risc però Bush va usar hàbilment l'OCC per impedir qualsevol tipus d'efecte en aquestes contractacions.
El 2003 encara no havia esclatat l'escàndol i el públic no se'n va assabentar. Però quan el febrer passat Spitzer va publicar l'article explicatiu al Washington Post l'efecte va ser fulminant. Al cap de menys d'un mes, el 10 de març de 2008, el New York Times publicava un informe en que es revelava que Eliot Spitzer contractava prostitues de luxe i el 12 de març de 2008 Spitzer anunciava la dimissió.
L'element clau del 'socang', el model socialista anglès que va crear Orwell a 1984, era el 'doblepensar'.
Ja he rebut per diverses bandes un correu electrònic fastigós on es comparen imatges de l'Holocaust amb imatges de diverses guerres del Pròxim Orient. Aquesta comparació fotogràfica que ja he rebut de
diverses bandes la trobo simplement denunciable. Algú sap si puc denunciar les persones que me l'envien? Aquest email és una banalització del nazisme i es podria assimilar per tant a la propaganda nazi.
Us copio 
Escric des de l'Auditori de Girona, amb el nou Acer Aspire One. :-)
