Quan xerro sobre política m'agrada exposar els diversos punts de vista que hi pot haver sobre una qüestió. Sovint n'hi ha més de dos. M'agrada buscar posicions vàlides contra l'assertació que algú m'ha fet i crear raonaments que el meu interlocutor pugui acceptar. I sobretot procuro fer-ho quan la conversa és entre diverses persones.
El fet és que si la conversa no es va dirigint cap a termes de raonament, les paraules abandonen l'òrbita del pensament per gravitar excitats a l'entorn dels potents atractors del sentiment. I quan la conversa és de grup, l'excitació combinada acostuma a eliminar el dèbil pols gravitacional de la raó per abandonar-se de manera desenfrenada a l'entorn de llocs comuns i frases mil cops sentides.
Podríem dir que aquesta facilitat de l'atracció pel cantó fosc del debat polític (l'atracció epidèrmica) forma part de la immaduresa política. Fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa era la part visible de l'independentisme català, una mostra preclara de com l'epidermis pot a la raó i de com n'és de difícil mantenir diàlegs basats en la racionalització quan un dels interlocutors viu al món que ha creat dins del seu cap.
Per a mi, l'expressió màxima d'aquesta immaduresa és escoltar la frase "si tots els catalans votéssim X, seríem independents". Ok. La realitat és aquesta: els catalans votem tots diferent, perquè no som cap dictadura del pensament. En conec uns quants que voldrien viure en una dictadura del pensament, seria tot més fàcil em diuen. Jo crec que no, que seria tot força més difícil. Llavors, si els catalans votem opcions diferents i continuarem fent-ho sempre, com es pot vehicular la independència? Doncs a base de buscar punts en comú i enlloc de fixar-nos en els defectes dels altres, que tots en tenim, fixar-nos en com podem col·laborar per aconseguir fites volgudes per tothom. Tant difícil és? Doncs sembla que sí.
Deia que fins ara creia que un dels puntals d'aquesta immaduresa política era la part visible de l'independentisme català, però ja fa un temps que una altra actitud ho supera amb escreix: el vot al PSC. Catalunya vota infatigablement una trentena de diputats pel Congrés que es dediquen a votar des de Madrid contra els interessos dels ciutadans que els han escollit des de Catalunya.
El motiu de fons d'aquest vot no és pas racional: no es tracta d'escollir diputats que ens resolguin els problemes o ens facin viure millor. El motiu de fons és passional: votar la llista del PSOE perquè és la llista enemiga del PP. Que uns o altres facin la mateixa política envers Catalunya és el de menys. Per al ciutadà català que se sent nacionalment espanyol, les decisions preses des de Madrid són tan bones com les preses des de Barcelona i, davant aquesta igualtat de tracte, vota de manera passional.
Els estratègs del PSC ho saben perfectament i per això ja fa anys que les seves campanyes es basen només en insultar l'oponent i avisar que són "ells o el caos" (quan al PSC diuen "ells" volen dir que ells són el PSOE, naturalment). Aquesta diferència entre PSOE i PP no és com la presenten; ja fa temps que el PSOE ha de recórrer a parlar de sexe i de religió per excitar els ànims dels seus votants, ja que en política laboral, econòmica o territorial fan exactament el mateix. Fins i tot ara comparteixen el govern i el parlament del País Basc.
Per al ciutadà català nacionalment espanyol, tot això està bé i en principi és bo. PP i PSOE comparteixen una visió nacional de país i no tenen cap problema a obviar les seves diferències per, a través de la pluja fina que representa tenir el govern, espanyolitzar Catalunya. És la situació actual. Però és que fins i tot per als ciutadans catalans nacionalment espanyols, les polítiques de PP i PSOE lesionen els seus interessos, ja no en l'àmbit nacional o cultural sinó en l'econòmic. I això ja no és bo. El gran salt endavant d'Espanya s'ha basat en bona part en exprémer la capacitat de treball de Catalunya i distribuir-ne els beneficis arreu, sense retorn.
Al discurs racional li costa trobar espai públic. Ahir en Mas proposava fer un front català per salvar l'Estatut. I responia en Montilla que "prefereixen anar amb els amics del PSOE". Olé el bon rotllo. Que el PSOE són mentiders (Estatut)? Són amics. Que el no compleixen (finançament)? Són amics. Que el PSOE ens traeix (invasió de competències)? Són amics. Que s'en riuen de nosaltres (Magdalena Álvarez per davant de Maria Badia)? Són amics.
Senyor President, maduri. Quan un seu amic no compleix la paraula donada, li menteix i l'apunyala per l'esquena... ha de desconfiar de la seva amistat.
Tots els països tenen una ànima. Una manera de fer o de ser que és la que propicia la integració i la que es reflecteix sovint als tòpics nacionals.
Aquesta setmana, l'expresident d'Espanya Aznar ha continuat la seva línia d'atacs al catalanisme democràtic a base de posar al punt de mira l'immersió lingüística. Anzar ha dit que si en una comunitat autònoma [Catalunya] s'hi fan dues hores de castellà a la setmana, la quitxalla pujarà sense saber la llengua de Lorca i els pares amb recursos hauran d'enviar els fills a Albacete per tal que aprenguin castellà, tal i com els envien a Londres per aprendre anglès.
En primer lloc, no entenc la mania dels polítics castellans a imposar el seu idioma al sistema educatiu català. No ho entenc des d'un punt de vista català, ja que la visió que tenim des d'aquí del que és Espanya és força diferent de la visió castellana. L'ànima és una altra.
Si creiem en un estat de les autonomies i l'educació s'ha transferit, el govern central no hi té posició en aquests temes. I punt. Nosaltres ja votem a qui volem que ens governi (el tema dels pactes postelectorals dóna per altres articles). Però l'ànima castellana no és la de les autonomies; és la de la unitat i la centralitat, la homogeneïtzació i l'eliminació de les diferències. Tant lícita és una ànima com una altra, però són ben diferents.
D'altra banda, si el que diu Aznar fos cert, s'obre una gran oportunitat de negoci pels habitants d'Albacete. Moltes famílies d'Irlanda i el Regne Unit fan uns bons ingressos amb els estudiants d'anglès que van a passar-hi l'estiu o el curs. Aquesta activitat també ha propiciat la creació d'escoles d'idiomes i la formació de professorat lingüístic. Tot plegat ha donat moltes oportunitats a la gent per sortir-se'n.
La creació de llocs de treball lingüístics a Albacete seria una gran oportunitat, però no arribarà mai. En primer lloc perquè Aznar menteix i sap que menteix. Els habitants del Principat coneixem el castellà tan bé com els del Rosselló coneixen el francès. Però en segon lloc perquè l'ànima castellana no els ho permetria; l'Espanya que els dóna sentit és una i única i ocupa tota Ibèria. Tota.
Per sort avui som a la Unió Europea i certes coses ja no es poden fer. Però els últims segles hem viscut una colla de guerres en que Castella intentava subjugar a Portugal i a Catalunya. Al moment actual només un dels dos territoris es troba subjugat i, no ens enganyem, si la repressió no s'incrementa és per l'ull vigilant d'Europa.
Quan el Tripartit (PSC-ERC-ICV) va arribar al poder a la Generalitat del Principat de Catalunya, despŕes de 23 anys de govern de CiU, TV3 es veia de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i Catalunya Ràdio era líder.
Avui ja no és així. En Vicent Partal ho explica molt bé al seu Mail Obert. TV3 ha tancat a les Illes Balears i és en procés de desaparició al País Valencià. Catalunya Ràdio fa tentines. Només l'extraordinària temporada del Barça mitiga la caiguda lliure.
Les amenaces del PSC s'han anat complint una per una (fer fora periodistes, eliminar els referents nacionals) i tenir ERC al govern s'ha demostrat que no serveix per res.
L'ofec dels mitjans de comunicació nacionals només és la part visible de l'ofec lent i constant de la societat civil catalana, on la poderosa màquina de la Diputació de Barcelona distorsiona la realitat social del voluntariat polític als petits ajuntaments a base de càrrecs ficticis que permeten alliberar els seus 'voluntaris' i on els presidents d'entitats culturals o associacions de veïns són eliminats del càrrec quan discrepen de la voluntat de l'ajuntament. Encara que tinguin el carnet del PSC. A Terrassa en tenim força casos.
I a sobre, tot això beneït per una Generalitat dominada pel PSC, sense haver guanyat les eleccions!
Frank Zappa ho cantava durant l'època de Bush pare: "si ens continuen manant aquests mediocres, el món no farà cap pet, però farà una pudor insuportable".
El concepte és simple: presentar una llista de diputats al Parlament l'únic objectiu dels quals sigui la proclamació unilateral de la independència de Catalunya.
En aquest sentit, els candidats poden ser qualsevol tipus de persona ja que se'ls demanaria abstenir-se en qualsevol votació del Parlament que no anés directament dirigida al tema de la independència. Un cop aconseguida la proclamació, la llista es dissoldria per donar pas a la política habitual dels països sobirans: conservadors, progressistes, etc.
La idea és bona i senzilla, però la política catalana és sempre complexa. Ho mirarem amb atenció.
El Barça ha fet història. El primer triplet de la seva història i el cinquè equip d'Europa que ho aconsegueix en cent anys. La feina que han fet els jugadors és bona, molt bona. La direcció que ha fet Josep Guardiola és bona, molt bona. La gestió que ha fet Jan Laporta és bona, molt bona. L'elecció que van fer els socis en les eleccions va ser bona, molt bona.
Catalunya viu ara a través del Barça un moment d'esplendor en el model de treball i en la projecció exterior, un fet paradoxalment contrari a la situació de Catalunya com a país, immersa en una enorme confusió política i social i amb una decreixent projecció exterior. El club i el país som la mateixa gent, però la diferència entre l'èxit i el fracàs en la seva direcció. El Barça, amb quasibé els mateixos jugadors però amb una bona direcció esportiva i una bona visió de club, ha fet un tomb espectacular.
Avui és dia de donar l'enhorabona als jugadors i al Pep Guardiola, però avui també és dia de donar-li les gràcies al Jan Laporta, que ha sabut aguantar la pressió de l'espanyolisme furibund i no ha abandonat la posició de direcció que li pertocava, ni tan sols durant la duríssima moció de censura dels espanyolistes. Laporta va apostar per Guardiola com a entrenador tot i que Guardiola havia format part de la candidatura de Lluís Bassat: un gest de generositat que no es veu gaire però necessari entre els nostres polítics. Ara mateix només em ve al cap la generositat d'Artur Mas al promoure a Ramon Tremosa com a candidat, després que Tremosa hagués abandonat CDC i s'hagués postulat contra l'Estatut. Els bons líders són els qui saben aprofitar la vàlua dels seus crítics.
I demà?
Catalunya no pot perdre la capacitat que ha demostrat Jan Laporta en la gestió privada primer i en la gestió després d'un monstre administratiu com és el Barça. Per aquest sol motiu ja és més qualificat per dirigir Catalunya que cap dels nostres polítics dirigents.
Jan Laporta és també un independentista moderat, que veu que la maduresa del nostre país només es pot aconseguir abandonat el centre de tutelament on vivim des de fa tres-cents anys. Laporta és capaç de trencar el discurs radical dels unionistes que ens volen aferrats a una Espanya que ens detesta.
Xirinacs, Colom, Carretero, Laporta... Catalunya genera figures potents en l'independentisme polític que han corregut o corren encara el perill de ser fagocitats pel nostre sistema de partits polítics caïnites. Alguns els hem perdut, d'altres els hem recuperat i demostren avui la seva vàlua, d'altres tenen un futur incert.
Per la feina feta i la feina per fer, no ens els podem deixar perdre.
Una de les incògnites polítiques del moment és el reposicionament ideològic que hi ha dins de Convergència Democràtica de Catalunya. Em refereixo a la proposta d'Artur Mas que Ramon Tremosa sigui el candidat de CDC a les Eleccions Europees.
Com que Ramon Tremosa és un reconegut independentista, la proposta d'Artur Mas sembla beneficiar el seny dels qui demanen la separació d'Espanya davany l'arrauxament dels qui prefereixen continuar amb més ofegament fiscal, menyspreu institucional i atacs culturals.
A la final de Copa d'ahir ja vam veure com la Federació Espanyola de Futbol va repartir 70 entrades als aficionats bascos per 30 als catalans. Un gest segurament polític de recompensa pel pacte PSOE-PP per foragitar del País Basc els polítics basquistes i substituir-los per polítics espanyolistes. Una operació que ja es va fer a Catalunya però que des de la visió espanyola es va quedar a mitges, ja que del govern tripartit PSC-ERC-ICV, ERC es reclama sobiranista (encara que no hi actuï) i això encara dol als creadors d'opinió espanyola. La submissió ha de ser total.
L'aposta d'Artur Mas per Tremosa sembla doncs la primera mostra de seny al panorama polític català en força anys, força complex des del moment que els governs catalans no són dirigits per la primera força política del país (a imatge i semblança del pacte PSOE-PP del País Basc). Recordem que al darrer debat al congrés espanyol, Rodríguez Zapatero va reconèixer que el pacte PSOE-PP s'havia cuinat des de Madrid i recordem també que els 25 diputats catalans del PSC van votar amb el PSOE sense ni una fissura: un recordatori necessari per a les fàbules onanistes que sento explicar sobre la futura conversió catalanista del PSC.
L'únic perill que té l'opció de Mas és des de dins: la direcció de Convergència i de les fundacions afins és ocupada avui per una generació que, si en el seu moment de joventut veien clar el camí a seguir, es van veure forçats a progressar dins del partit abandonant la moderació independentista i abraçant els postulats més radicals de l'entesa amb Espanya, uns postulats força difícil de defensar avui però que formen part del seu corpus ideològic.
Al partit de futbol d'ahir ja vam veure com tot l'estadi xiulava l'himne d'Espanya mentre a la llotja els presidents autonòmics l'aplaudien. La separació existent ahir entre el sentir polític dels nostres governants i la ciutadania era abismal. Els resultats de Ramon Tremosa a les properes Eleccions Europees indicaran a la direcció de CDC si cal mantenir una postura assenyada de proximitat a la gent i de separació política d'Espanya o bé si continua imposant-se la radicalitat dels unionistes que prefereixen viure d'esquena a la ciutadania.
La Rambla de Terrassa sempre ens ha dut maldecaps: que si està mal feta, que si no s'aprofita, que si ha de ser un eix de comunicació de vehicles, que si ha de ser un passeig, que si cal potenciar-ne els comerços, etc.
Arran del perllongament de la línia de Ferrocarrils de la Generalitat, l'Ajuntament va decidir tallar la circulació general de la Rambla i deixar-hi passar només veïns i serveis públics. La decisió sembla bona. Però la manera com s'ha actuat és desastrosa: el pas de vehicles des de Tarradelles fins a Galileu és perillós per als vehicles i per als vianants, ja que fan una zigazaga sobtada; els autobusos tiren recte i atravessen la línia de circulació dels cotxes (a Galileu) i dels vianants (a Arquímedes); hi ha trossos de Rambla on es pot passejar tranquil... però no massa perquè un pèl més enllà vénen els autobusos a tota piula; tot plegat configura un escenari de circulació caòtic.
Per desgràcia ja he viscut en la pròpia pell tres situacions perilloses en aquest punt. El primer al carrer Galileu: la cua de cotxes que es forma en hora punta per poder sortir de Terrassa és demencial (gràcies a la procrastinació d'Iniciativa per Catalunya) i això provoca un estat d'excitació-relaxació en els conductors. Vaig tenir la mala sort de voler creuar un pas zebra en el moment en que la cua avançava a pas de cargol. La persona que conduïa un cotxe va creure que no calia mirar endavant perquè havia automatitzat el ritme de la cua... i no em va veure: vaig haver de fer un bot per evitar ser atropellat, cosa que no em va fer gens de gràcia.
La segona mala experiència va ser creuant Arquímedes cap a la part central de la Ramba: en aquest cas, per culpa meva, no vaig veure l'autobús que baixava des de sobre els antics jutjats, estava concentrat mirant els cotxes que pugen des d'Arquímedes en plena acceleració i no vaig mirar amunt fins a l'últim moment; per sort en vaig tenir prou per tirar-me enrere i evitar l'autobús.
La tercera mala experiència ha estat creuant la Rambla pel pas zebra de davant dels jutjats: els cotxes que pugen d'Arquímedes vénen embalats. En aquest cas els que venien primer han frenat tots, però un dels de darrere no. L'impacte els ha rebentat el portaequipatges i el radiador, respectivament i el cotxe impactat s'ha desplaçat tant que ha ocupat el pas zebra amb el conseqüent perill per les persones que l'estaven creuant en aquell moment.
No és natural passar tants perills en poc temps al mateix lloc: el disseny de la circulació de la Rambla de Terrassa és mal fet. Potser l'Ajuntament de Terrassa espera que hi hagi una desgràcia forta abans de fer-hi res?
Avui ens hem llevat amb les queixes i retrets de tothom contra tothom. Els incidents d'ahir dimecres entre manifestants i policia no serien res d'important en un país normal, però si els donem tanta importància és perquè reflecteixen la nostra no-normalitat.
En un país normal, un govern format pel consens social s'enfronta a la dissidència ideològica formada per grups extremistes o a la situació desesperada que té la gent en precarietat. Podem posar com a exemples els disturbis viscuts durant l'auge de la violència okupa o els enfrontaments que a vegades hi ha en les protestes laborals. Als països seriosos això també passa.
Quan el govern es troba davant una protesta generalitzada, on conflueixen sectors socials diversos i on fins i tot membres del govern (o dels partits que el formen) no saben on posicionar-se, llavors el problema social és més gros. Podem posar com a exemples les manifestacions contra el derrocament de Saddam Hussein, les manifestacions contra els transvassaments de rius o les manifestacions a favor/en contra de grups terroristes, situacions totes elles en que els membres del govern han tingut un peu a cada banda, entrampats per la simplesa ideològica de que fan gala. Aquí ja podem comparar Catalunya amb el debat ideològic i social que hi ha a Veneçuela, Bolívia o Rússia. Anem baixant.
A Barcelona, però, hem vist que arribem a un punt estrambòtic que no es supera enlloc. Més enllà de tenir un Conseller d'Interior que es manifesta a favor d'un grup terrorista o una Conselleria de Medi Ambient que tergiversa les paraules per amagar els fets o que ara estiguem tots cofois perquè les guerres d'Espanya les dirigeix una noia catalana i progressista (ara sí que valen!), més enllà de tot això, dic, tenim un govern que no sap dialogar i un societat que s'amaga.
Així, enlloc de veure la gent normal manifestant-se contra el govern, com passa a Rússia o Veneçuela, continuem amb el cap cot perquè tenim un govern catalanista i progressista (o almenys això repeteixen) i deixem la protesta en mans de l'extrem de l'extremisme, dels qui es creuen protagonistes d'una societat que no entenen.
