Contra el discurs de que només els panxacontents es preocupen per temes nacionalistes, el continent més pobre del món ens ensenya que la voluntat d'autogovern és una de les aspiracions humanes més bàsiques, ja que en el fons forma part de l'instint de supervivència i del procés de maduresa.
Veient el resum de la dècada que van fer a TV3 pensava si la manipulació de la informació que fa el Tripartit Catalanista d'Esquerres pot tenir algun límit.
No només per la tergiversació de força temes importants (com ara els resultats electorals o els debats parlamentaris) sinó per ni mencionar fets que serien de mal record per al govern, com ara els transvasament de rius proposat per Iniciativa, la genuflexió de Puigcercós a Montilla, la broma de Zapatero dient que aprovaria l'Estatut, el fet que José Montilla fos la persona del PSOE que va presentar el primer paquet d'esmenes contra l'Estatut (i per tant va provocar tot el procés de pactes posterior), el menyspreu del PSOE envers Lluís Companys, la manca de veu en off quan es parlava del català emprenyat (l'enfonsament del bloc de pisos al Carmel, el desastre del tren AVE, el desastre de RENFE, l'inici de l'empitjorament dels FGC, els desastres als aeroports), el ridícul del govern a Japó, el ridícul del govern a Copenhagen, l'eliminació de la influència catalana al Marroc, la situació inacceptable amb el Tribunal Constitucional, la destrucció de llocs de treball, el perdó dels crèdits atorgats al PSC, la negació de crèdits a les empreses catalanes, les gestions del PSC amb el Marroc per eliminar la participació magribina a les votacions per la independència, la manca de respecte d'ERC pels resultats electorals, el desastre del pla de vegueries (fet sense consultar el territori), els ridículs successius d'Iniciativa a Barcelona (manifestacions a favor del terrorisme de Hamàs, boicots a cantants pacifistes, avets de nadal a pedals), el ridícul de l'Ajuntament de Barcelona amb ENDESA, el fiasco monstruós del Fòrum de Barcelona (amb alguns dels seus promotors buscats per la justícia dels EUA), la vergonya de no tenir la connexió ferroviària adequada amb el País Valencià, la vergonya de no tenir la connexió ferroviària adequada amb França, el projecte de connectar Espanya amb França per Osca, les mentides d'Iniciativa amb la línia MAT, les esquizofrènies d'Iniciativa aprovant lleis al Parlament i al mateix dia manifestant-s'hi en contra als pobles afectats...
Aquests deu anys el govern ho ha fet tant malament però ha intoxicat tant que la societat nota que ha de fer alguna cosa i reacciona volent-se independitzar... d'Espanya. I el documental vinga a obviar el malestar social i vinga parlar de si "vencerem el càncer" o "viatjarem per l'espai". Pensava que el repàs de la dècada volia dir parlar del que ha passat i del que (ens) passa, no del que potser passarà.
Ah, i els punts de vista, totalment objectius. Així, la crisi econòmica s'inicia perquè els governs de Xina i els EUA tal, tal i qual. I en George Bush noséquè. I les guerres d'aquí i d'allà són perquè els EUA patim i patam. Ara bé, per les bones notícies, llavors usem una primera persona global... "hem arribat a Mart", "hem creat nanotecnologia", "hem desxifrat el codi genètic"... Ah sí, senyors TV3? Hem estat "nosaltres"? O també és cosa dels EUA, tot això? Una mica de respecte, tant per allò bo com per allò dolent, i una mica de respecte per no acabar de convertir en imbècils els espectadors de TV3. Els que quedin.
Pensava si la manipulació de la informació que fa el Tripartit Catalanista d'Esquerres pot tenir algun límit. I remenant notícies independents (les que trobem a Internet, no les de TV3), veig això:
No
respecten res. I menys que res, la veritat. No sé on podrem arribar a
parar si dura uns anys més la vilesa inherent a l'aparell de propaganda
audiovisual de la Generalitat. No han respectat ni la mort del gran
violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx.
Han amagat la seva admirable trajectòria de lluita contra el comunisme,
complementària i concordant amb el seu combat per la música i la
cultura.
Vaig conèixer Rostropóvitx
el 1971. Llavors era redactor d'un diari de Barcelona. Però el meu
referent era Le Monde. Hi havia llegit una carta de Rostropóvitx en
solidaritat amb Aleksandr Soljenitsin, que havia denunciat el gulag soviètic. Dies després, Rostropóvitx donava un concert a Barcelona. Acompanyat de Raimon Obiols
vaig intentar entrevistar-lo. Ell ja era socialista, en la
clandestinitat, i un gran amic. Pensava guanyar algun diner fent de
fotògraf. Quan Rostropóvitx va arribar a l'hotel, li vaig demanar de
parlar. Em va caure un xàfec de "niet" ('no'). Anava acompanyat d'un
personatge que, visiblement, en opinió d'en Raimon i meva, era del KGB.
Vaig escriure un article, més que res per reproduir la carta a
Soljenitsin.
Ja liquidada la tirania soviètica, el vaig conèixer
en una roda de premsa. Rostropóvitx es va excusar, dient que el 1971 li
era impossible parlar amb un periodista. Entesos.
A Rostropóvitx se li va retirar la ciutadania soviètica. Era un gran honor. Anys després el vaig sentir tocar al Mur de Berlín,
acabat d'enderrocar gràcies a demòcrates i anticomunistes, com ell. El
vaig veure un darrer cop a Washington, dirigint la Simfònica Nacional.
Des de l'intent d'envernissar el comunisme que patim, per obra del
tripartit, això s'ha tapat. Ens volen imposar en tot una cínica i falsa
"memòria històrica". No tenen perdó de Déu, diria l'àvia. En tot cas,
mai en tindran el meu.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dissabte, 28 d'abril del 2007
Demà podrem expressar el nostre vot d'una manera diferent a la dels últims trenta anys. Demà podrem votar sobre el futur col·lectiu de Catalunya. Demà podrem expressar el nostre dret a l'autodeterminació i per primer cop ens preguntem què volem ser. Tant els del no com els del sí tenim l'oportunitat d'expressar-nos lliurement i la llibertat és democràcia. És una oportunitat d'or.
Aquestes consultes, tècnicament no serveixen per res. Simbòlicament, són importantíssimes. Posant una papereta en una urna canviarem la realitat del país. Si la participació és alta, les consultes passaran a ser el centre de l'agenda política i els ciutadans forçarem el posicionament polític del Parlament.
El Parlament hauria de convocar un referèndum únic i vinculant, d'àmbit nacional, per tal que la ciutadania expressi la seva voluntat. Com que les lleis espanyoles ho prohibeixen, aquesta iniciativa feta des de la ciutadania és una denúncia exemplar de la manca de plena llibertat política en que ens trobem les persones catalanes. I la denúncia només funcionarà amb una participació alta.
Dijous al Polònia van fer una paròdia del concurs "El gran dictat", convertit en "El gran dictador". La parella de concursants eren unes caricaturitzacions de Francisco Franco i Adolf Hitler. El presentador era el mateix que el del concurs real, l'Òscar Dalmau.
La pregunta que li van fer a l'actor disfressat d'Adolf Hitler va ser delletrejar la paraula "holocaust". Aquest va negar que existís i va dir que tot era un invent. L'Òscar Dalmau (real, no pas cap actor) va contestar que potser l'Steven Spielberg s'havia inventat coses a la pel·lícula "La llista de Schindler", però que la paraula "holocaust" surt al diccionari i que per tant la paraula existeix i era vàlida.
Lamentable.
Segurament la resposta del Dalmau estava pensada per obligar al personatge de Hitler a respondre, però ho podien haver fet d'una altra manera.
D'entrada, la paraula holocaust és molt més antiga que la seva sinonímia parcial amb la Xoà. El seu origen és el grec ὁλόκαυστον i designa un enorme sacrifici. És a partir del XIX que comença a adquirir el significat de tragèdia.
Però a part la resposta de Dalmau és ofensiva. Perquè això de buscar tres peus al gat al film "La llista de Schindler" ja passa de mida. Primer, perquè és un film de ficció. El propi Spielberg va fer el brutal documental "The last days" on tot són imatges reals i entrevistes a gent real. Mostra com l'exèrcit alemany va prioritzar les infraestructures per dur a terme l'execució de 400.000 jueus hongaresos encara que això va significar no poder aturar l'avanç de l'exèrcit soviètic. El primer era el primer.
I d'altra banda, és ofensiva perquè és ridícul mostrar a Hitler negant la Xoà, tant ridícul com sentir els creacionistes parlant del disseny intel·ligent (per atacar la teoria de l'evolució) o tant ofensiu com sentir els dirigents àrabs fent les dues coses: negar la Xoà i negar la teoria de l'evolució.
Trobo improcedent que un presentador de TV3 faci el joc a aquests ignorants perillosos.
L'extensió de la tecnologia audiovisual permet que avui tothom qui vulgui pugui convertir-se en reporter improvisat o, si més no, en proveïdor d'imatges d'interès.
Si de primer ens sobtava la quantitat de gent amb càmeres de vídeo o telèfons amb capacitat d'enregistrar vídeo que hi havia als EUA, amb conseqüències tan divertides i lamentables alhora com les dotzenes de persones que creien que els accidents o atemptats enregistrats per les càmeres havien de ser falsos perquè si no "no s'explica com és que hi havia gent amb càmeres per gravar-ho" (un simple signe d'ignorància respecte els salts culturals i tecnològics entre societats), aviat aquests pensaments ingenus desapareixeran pel contacte amb la pròpia realitat.
Ahir una discoteca es va incendiar pels focs d'artifici que s'hi van llançar a l'interior. Algun membre del públic estava gravant la festa amb el telèfon i podem veure'n el clip resultant al web de la BBC. http://news.bbc.co.uk/2/hi/europe/8396587.stm
És sorprenent veure que tot i que la gent fuig de manera ordenada, es va molt i molt lent en abandonar el local i m'ha xocat veure com de ràpid el fum negre del plàstic cremat s'escampa per tot arreu, molt més ràpid que no pas la gent.
Al final, més de cent morts entre persones asfixiades i gent aixafada en la corredissa.
Estic segur que si l'incendi no hagués estat a Perm, als Urals sinó en algun lloc dels EUA, ja tindríem alguns catalanets muntant teories de la conspiració sobre com la CIA havia provocat l'incendi per tenir alguna excusa per bombardejar vés a saber on. Segur. Si no, com és que hi havia gent gravant-ho?
La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el
Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de
Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota
el títol "La dignitat de Catalunya". Aquesta és una iniciativa inèdita
que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una
imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional
espanyol contra l'Estatut actualment en vigor.
El text d'aquesta editorial conjunta diu:
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues
maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el
seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre
sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del
2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent
encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els
ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a
sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la
restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre
una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta. L’expectació
és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal
Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada
amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat
ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una
situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de
preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10
podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat
després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els
equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels
10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del
venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre
el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit
recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la
democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat
dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga.
Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre
l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens
dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si
mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que
potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya
integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer
la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i
les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els
punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves
versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està
optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb
cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola.
Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No
ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la
maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només
estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica
constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica
transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria
estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre
l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional.
Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó
el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per
tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular
contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la
societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
L’alt
tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència
espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que
van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70
transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament
inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als
reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del
vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible
els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest
punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del
nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga. Hi
ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha
alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver
de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat
catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició
cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir
una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus
impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la
transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la
internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la
capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que
el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en
lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu
escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per
descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat
d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva
dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt
important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les
circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és
sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–,
recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia
del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és
la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte
polític sotmès a referèndum.
Que ningú
es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la
Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin
els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant
d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al
deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç
negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui
Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la
millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt
qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent
reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i
social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la
legítima resposta d’una societat responsable.
Les posicions més repatànies contra la llengua catalana sovint van acompanyades d'una proposició prêt-à-porter: els catalans som bilingües.
Bé, jo no sóc bilingüe. A casa només es parlava català i a casa només parlem català. Sóc monolingüe. Una altra cosa és que sàpiga idiomes, però això és un altre tema.
Segurament que hi ha molts catalans bilingües, un tret propi de totes les terres d'acollida, que incorporen noves onades d'immigració a cada generació. I això fa que la societat catalana sigui multilingüe i li dóni una complexitat especial.
Però quan per reafirmar-se en les posicions contràries a la llengua em diuen allò de "els catalans som bilingües", responc: "Bilingüe? Jo, no".
El
mes de setembre l'ajuntament de Tolosa de Lengadòc va començar a fer
els anuncis acústics del metro també en occità. No cal incidir en la
importància d'aquest fet que trenca amb la imatge folklòrica que alguns
voldríen de la llengua de Mistral.
Des
de fa uns dies els partidaris del monolingüisme francès han encetat una
campanya per exterminar l'occità del metro. El proper 7 de de novembre
la companyia decidirà que fa. Els genocides ja han reunit 8.000 suports
de tot França. Els occitanistes només es tenen a si mateixos i els qui
els volguem ajudar. De moment són 1.000.
De
nou el govern "amic" del president Zapatero ha fotut un gol al govern
tripartit i de retruc a Catalunya. Avui ha aprovat impulsar el nou
corredor ferroviari d'alta velocitat de mercaderies del
Cantàbric-Mediterrani que connectarà els ports del País Valencià amb el
País Basc, passant per Saragossa. En definitiva, deixen fora del
corredor als ports catalans -Tarragona i Barcelona- i s'acompleix així
els pitjors dels presagis que en Ramon Tremosa apuntava durant la
campanya.
És evident, que amb iniciatives com aquesta el govern espanyol
pretén enfonsar la nostra economia, empobrir-nos i sotmetre'ns a
l'Estat espanyol, i tot això amb la complicitat del govern tripartit de
la Generalitat que peca per omissió. Després en Carod-Rovira en la seva
conferència d'avui té la barra d'afirmar que el tripartit ha contribuït a
estendre sobiranistes... quines penques!!! No m'estranya que les enquestes ja situïn Reagrupament al Parlament.
