Vam anar a passar un dia a Port Aventura, com fem més o menys cada any. Vam passar un molt bon dia entre atraccions i marejades, entre gentades i pluges intermitents, fins que al caure el vespre els més petits de la colla ja els havíem de recollir en pinces. Llavors vam anar cap al Saloon del Far West, a veure l'espectacle de les ballarines, que jo encara no havia vist. Però en lloc del show habitual del can-can i les baralles entre cowboys bons i dolents, ens vam trobar amb un show de màgia d'un tal Carlitos Potter, que ens va aixafar el vespre.
D'entrada els trucs del mag eren de primària, cosa que rebaixa el nivell dels espectacles de Port Aventura quan pel YouTube podeu trobar trucs cada cop més bons. A més, els acudits que explicava eren dolents i patètics. Però el que realment em va molestar era que els acudits es basaven en el tòpic ranci espanyol que feia temps que no escoltava. Potser hauré de posar més TV3, l'emissora espanyola més vista a Catalunya.
Quan Port Aventura explica les atraccions en català, castellà, anglès i francès, o quan els seus espectacles es narren en una barreja de llengües el que fa és permetre a espectadors que parlen diferents idiomes poder gaudir del parc i seguir el fil narratiu dels espectacles. Però quan Port Aventura contracta a un curiós personatge com el mag Carlitos Potter per oferir un llastimós espectacle on s'intercalen acudits ofensius als catalans (de l'estil, 'que gasius que són els catalans') i s'exhibeix una greu mancança competencial lingüística en un dels principals destins turísitcs del país, el que fa és rebaixar el nivell de qualitat del parc.
Sumem al despropòsit que els tres espectadors que van sortir a l'escenari eren de Barcelona i de València i que un d'ells no podia dissimular gaire la seva antipatia al perpetrador de l'espectacle. Això sí, un troglodita camuflat entre el públic va riure i aplaudir els llastimosos acudits. Era algú pagat per en Carlitos? Era el corresponsal d'El Mundo a Reus? Era un artista de Lascaux?
Podem permetre'ns, com a societat que vol viure en pau, que hi hagi còmics llastimosos que per no evidenciar la seva mancança creativa hagin de recórrer als tòpics culturals que no fan res per millorar el coneixement mutu entre les diferents cultures que hi ha a Espanya?
Això sí, he d'admetre que el monolingüisme castellà del mag de Vilaseca no és cap mostra d'actitud rància. És una reacció al conservadorisme del nacionalisme català. És una actitud progressista, en la línia del cosmopolitisme català d'esquerres.
El mag de Vilaseca reflecteix l'estil del tripartit barceloní, l'estil Elvira Lindo.
Aquests dies contemplo astorat l'absurd debat estiuenc sobre la immigració i el seu possible dret a vot. Com sempre, el proposant aprofita l'estiu per llançar un globus sonda per avaluar la resposta mediàtica a la seva proposició.
Crec que un dels principals problemes que hi ha és que cada debatent té una imatge diferent del que és immigració i del que és integració. Com passa sovint, tot es redueix a problemes semàntics que els nostres representants populars s'esforcen a no voler resoldre.
Tot i que la proposta és espanyola, afecta profundament a Catalunya ja que no disposa d'instruments d'estat per afrontar amb èxit els diferents problemes que presenta la immigració massiva. La immigració, com tot a la vida, du problemes i avantatges. Els avantatges de la immigració són sempre ben rebuts, no porten problemes polítics ni discussions i no cal entrar-hi; cal centrar-se en el debat dels problemes.
El que potser em molesta més ara com ara és que de cop tothom s'ha fet seva la frase pujoliana de "és català qui viu i treballa a Catalunya" però se'n descuiden l'última part "i té voluntat de ser-ho". Aquesta part és vital per a la definició, ja que ni es pot obligar a ser català o catalana a cap persona que no vulgui ser-ho (algú que està treballant aquí temporalment, per exemple en una multinacional), ni es pot admetre com a català o catalana a algú que no n'accepti els drets i deures ciutadans.
A més, aquesta frase va ser creada en el seu moment per parlar de la immigració espanyola a Catalunya, una immigració que molta gent s'entesta a no acceptar com a tal i que té un nivell d'integració al país realment baix: he hagut sovint d'escoltar atacs a la manca d'integració dels nouvinguts magrebins per part de gent nascuda a Catalunya que no es digna a parlar català amb els catalanoparlants. Quins mestres han tingut?
Si les noves onades migratòries es troben amb les facilitats que van tenir els immigrants de Múrcia, Andalusia o Galícia, aviat aquest país serà una xarxa de comunitats aïllades a l'estil dels Estats Units, on l'únic referent comú serà la ciutadania. La ciutadania espanyola. I això és el que està defensant l'esquerra, en part per aplicar solucions antigues a problemes nous (cosa que fan sovint) i en part per espanyolisme.
Ja se sap que, a Catalunya, ser ciutadà del món vol dir ser ciutadà espanyol. Conec uns quants ciutadans del món que no saben parlar ni quatre idiomes. Ni s'adonen del ridícul que fan. Paguen impostos mundials? Reben educació i sanitat mundials? Voten al món?
Els nous problemes demanen noves solucions. Les nostres idees i creences s'han d'adaptar a la nostra evolució vital i als canvis que fa el món. Els qui no s'adapten es converteixen en fòssils. I el lloc dels fòssils és als museus.
Us recomano l'article Crítics de debò al poder que en Sam Abrams va escriure el 12 de juliol a l'Avui. Crec que articles així són els que reforcen una cultura i de retruc un país, si serveixen per escombrar tota aquesta cultureta de fireta que el Partit Sectari de Catalunya ha beneït sense vergonya.
He rebut un correu d'aquests que s'envien als amics on es proposa fer una redacció sobre els canvis que ha tingut la proposta final de l'Estatut respecte la del Parlament. És un prou divertit i ben treballat.
Hi trobo, però, un problema que em preocupa: en el seu sentit irònic, el text entreveu la 'maldat' del consens en la redacció de les lleis, d'una llei bàsica, en aquest cas, per contraposició a la 'puresa' dels projectes originals.
Hagués estat divertit poder fer aquest mateix exercici amb les dotzenes (no més) de lleis que el Parlament ha fet durant els últims tres anys, però això no ha pogut ser perquè totes han estat aprovades pel sistema del 'corró': bloquejar per la majoria absoluta les aportacions dels grups de l'oposició. Aquest mètode no s'havia usat sistemàticament al Parlament en les darreres dues dècades, per un intent de fer corresponsable a tothom de les lleis aprovades, per no buscar la diferència en la ideologia sinó la semblança en la voluntat de construir. Tot i aquesta voluntat, alguna llei important com la revisió de la Normalització Lingüística ja no va poder obtenir el consens necessari per motius més estètics que altra cosa.
Considero doncs, fins a cert punt lògic que el mateix ambient polític que ha gaudit de l'aplicació del 'corró' ara s'esveri davant el possible consens d'una llei tant important i s'empesqui iniciatives divertides com aquesta, per reivindicar la 'puresa originària'.
Continuo llegint, però, Sunzi i crec que la millor manera de guanyar una guerra és guanyar-la abans que comenci i que quan el conflicte ja ha començat la millor estratègia és fer creure a l'adversari que la seva millor opció és ajuntar-se a tu. Buscar, per tant, el consens i evitar la confrontació. Per descomptat que tampoc crec en la filosofia del 'com pitjor, millor'. Crec que la confrontació directa amb finalitats polítiques només ens ha dut desgràcia i tirar enrera en el procés d'alliberament nacional.
Ja sé que la dinàmica parlamentària espanyola és precisament la de la confrontació. No m'agrada veure com aquesta dinàmica espanyola entra cada cop amb més intensitat en alguns grups parlamentaris catalans.
Avui he sentit per TV3 com un destacat polític preguntava als dirigents del PNB si ells voldrien per al seu país el nou projecte d'Estatut per a Catalunya. Com que segurament no el voldrien, tot cofoi diu "doncs nosaltres tampoc!".
Aquesta afirmació, a part de demagògica, em sembla una ximpleria.
El nou projecte d'Estatut pot ser insuficent per un ciutadà basc o per una ciutadana flamenca, però un ciutadà tibetà el firmaria a ulls clucs, perquè per uns és anar enrera i pels altres és anar endavant. Pels catalans, crec que aquest Estatut és anar endavant, no pas enrera. Qui creu que és anar enrera?
Quan juguem a descontextualitzar els fets per fer comparacions fora de lloc l'únic que estem fent és literatura, que és sempre la creació d'un artista segons les seves fílies i fòbies, no pas la gestió política d'una realitat amb gent de carn i ossos. Si els de lletres dissenyessin la maquinaria industrial acabaríem com a Corea del Nord...
En el referèndum se'ns preguntarà si volem substituir l'Estatut de 1979 per aquest nou projecte. No se'ns preguntarà res més. Ni on volem anar ni què vam votar el 1979 (el PP, que du trenta anys de retard sobre la realitat, ara defensa el que fa trenta anys abominava).
Herois messiànics i adolescents a part, la nació catalana porta tres-cents anys refent-se pas a pas. I des del meu punt de vista aquest nou projecte és un esglaó més cap a l'objectiu que molts de nosaltres volem per a la nostra pàtria.
Aquest matí, mentre atravessava la Plaça Vella, he sentit de passada una conversa entre dos cambrers d'un dels bars que hi tenen terrassa.
Un d'ells, d'uns quaranta anys, d'aspecte i accent andalús, repenjat a la porta del bar, mirava l'altre, d'uns trenta anys, d'aspecte i accent subsaharià, que estava col·locant les cadires, netejant les taules i escombrant el terra.
El català-andalús feia, en un to mofeta, "Así que tu ereh del Barsa?" i el català-subsaharià contestava, amb un somriure esperançat i sense deixar de fregar, "Sí, sí". L'altre, mig disgustat per la resposta, mig fatigat de tant veure treballar algú, sentencia "Pue yo del Madrí, jodé" i en veu més baixa, "Vaya pringao...".
Tal i com passa en aquesta impactant pel·lícula protagonitzada per la Monica Bellucci, hi ha certes situacions de les quals no es pot tirar enrera. Hi ha accions que et porten a un nou estadi, una nova manera de fer les coses. I el canvi no es pot desfer.
Cal ser madur, però, per entendre aquesta responsabilitat, i això costa en una societat que relativitza, que descontextualitza i que s'ha acostumat a treballar amb l'estil ofimàtic: tu prova el que vulguis, que si l'esgarries apretes aquí i aquí i se't desfan els canvis.
La diferència és que amb una societat no es poden fer experiments. O més ben dit, si que es poden fer experiments socials, tal i com s'han dedicat a fer els dos grans blocs antiliberals del segle XX: els socialistes de dretes (o feixistes) i els socialistes d'esquerres (o comunistes). El resultat, però, s'ha de comptar en milions d'assassinats, perquè la gent no sempre tria les mateixes opcions que l'estat i llavors "se l'ha de convèncer".
Aquest últim paràgraf no està relacionat amb el difunt govern tripartit de Catalunya, que no té poder ni per desfer-se de la pressió dels partits corresponents. És per tant pura ficció imaginar que intentessin dur a terme polítiques de control social.
Però aquests pensaments sobre la irreversabilitat d'algunes accions m'han vingut al cap mentre intentava entendre com és que ningú a Esquerra és prou madur com per entendre la responsabilitat dels propis actes. Així que, gent d'Esquerra, gràcies per fer-me pensar durant una estona en la Monica Bellucci.
L'altre dia vaig veure un reportatge sobre l'espectacular increment de pesca de petits peixos tropicals, sobretot els "peixos pallassos", aquests peixets taronja amb ratlles blanques com els protagonistes de "Buscant en Nemo".
Es veu que moltes famílies occidentals volen regalar un peix d'aquests als seus infants, com a complement a les sessions casolanes de DVD, i això genera un important mercat de la captura de peix tropical en algunes illes del Pacífic. Fins al punt que els coralls, les anèmones i els peixos pallassos ja corren perill davant l'agressió salvatge que estan patint.
L'intermediari del negoci, un home francès, explica que les botigues d'Europa i els EUA paguen molt bé per aquests peixos que després revenen a preus molt inflats, i que ell pot pagar força treballadors perquè busquin i rebusquin entre el corall i les anèmones de la zona. Els pescadors són polinesis i filipins que fan apnees perilloses per quatre duros...
La qüestió és que precisament la pel·lícula de Disney no va de res d'això: el seu missatge es centra en l'acceptació d'aquells que tenen diferències, com per exemple una disminució física, i en el risc que suposa viure en llibertat; un risc que cal assumir perquè no podem viure en una bombolla. I el més curiós és que precisament l'acció de la pel·lícula consisteix en alliberar peixos tancats en peixeres!
Així que per molt que els guionistes hi intentin posar missatge, pel que es veu no som capaços d'entendre res de res... ni tan sols uns dibuixos animats.
Per què ens satisfà, en una conversa sobre política, posar sobre la taula aquells limitats aspectes de la realitat que coneixem i fer un procés que consisteix en proposar unes solucions que haurien d'arreglar objectivament el problema però que en realitat només són relaxants de la nostra consciència i moralitat?
Ah, si poguéssim manar, el que faríem... Sort en tenim, que no podem manar: no podríem decidir què manem. El poder més gran ha d'anar acompanyat de la llibertat més petita, i viceversa: la màxima llibertat ha de tenir el mínim poder. Així és com evitem fer un gran mal.
Per cert, quantes vegades hem acceptat un debat moderat i tranquil amb gent ideològicament diferent a nosaltres?
La nostra ideologia és fruit de la cultura que hem rebut, del que els mitjans de comunicació ens fan arribar i del contacte amb la gent amb qui ens relacionem. Per això quan xerrem amb la gent que ens envolta sempre estem més o menys d'acord, perquè ens influim mútuament. Les seves idees ens han impregnat i les nostres els han impregnat. I per això sempre creiem que la nostra visió és centrada i moderada: perquè la nostra visió és una barreja de les opinions dels qui ens envolten.
Per això costa tant trobar temes de conversa amb la gent que no coneixem: no sabem quin és l'element central a partir del qual ens podem permetre pivotar més cap aquí o més cap allà. I agraïm als anglesos que sempre podem acabar parlant del temps que fa.
Vam anar a passar un dia a Port Aventura, com fem més o menys cada any. Vam passar un molt bon dia entre atraccions i marejades, entre gentades i pluges intermitents, fins que al caure el vespre els més petits de la colla ja els havíem de recollir en pinces. Llavors vam anar cap al Saloon del Far West, a veure l'espectacle de les ballarines, que jo encara no havia vist. Però en lloc del show habitual del can-can i les baralles entre cowboys bons i dolents, ens vam trobar amb un show de màgia d'un tal Carlitos Potter, que ens va aixafar el vespre.
Aquests dies contemplo astorat l'absurd debat estiuenc sobre la immigració i el seu possible dret a vot. Com sempre, el proposant aprofita l'estiu per llançar un globus sonda per avaluar la resposta mediàtica a la seva proposició.
Us recomano l'article 
És el temps que he trigat avui per anar en cotxe de Mataró a Terrassa. Per autopista. De peatge. 
He rebut un correu d'aquests que s'envien als amics on es proposa fer una redacció sobre els canvis que ha tingut la proposta final de l'Estatut respecte la del Parlament. És un prou divertit i ben treballat.
Avui he sentit per TV3 com un destacat polític preguntava als dirigents del PNB si ells voldrien per al seu país el nou projecte d'Estatut per a Catalunya. Com que segurament no el voldrien, tot cofoi diu "doncs nosaltres tampoc!".
Aquest matí, mentre atravessava la Plaça Vella, he sentit de passada una conversa entre dos cambrers d'un dels bars que hi tenen terrassa.
Tal i com passa en aquesta impactant pel·lícula protagonitzada per la Monica Bellucci, hi ha certes situacions de les quals no es pot tirar enrera. Hi ha accions que et porten a un nou estadi, una nova manera de fer les coses. I el canvi no es pot desfer.
L'altre dia vaig veure un reportatge sobre l'espectacular increment de pesca de petits peixos tropicals, sobretot els "
Per què ens satisfà, en una conversa sobre política, posar sobre la taula aquells limitats aspectes de la realitat que coneixem i fer un procés que consisteix en proposar unes solucions que haurien d'arreglar objectivament el problema però que en realitat només són relaxants de la nostra consciència i moralitat? 
