Aquest home es va fer famós perquè el setze de març de 1968 va aturar la matança de My Lai, l'escàndol més greu de l'exèrcit dels EUA en la Guerra de Vietnam (1965-1975).
Durant l'Ofensiva del Tet, el 48è Batalló del Front Nacional (el Viet Cong) va intentar capturar Quang Ngai però va ser derrotat pels nord-americans. Es van retirar a la zona de Song My. La Companyia Charlie del 20è Regiment de la Divisió Americal (creada el 1942 per combatre a Guadalcanal) va rebre l'ordre de netejar els pobles de Song My de guerrillers Viet Cong.
Els habitants van ser avisats per evacuar el poble, però la companyia es va trobar amb tot el poble ple de nens, dones i vells. Cap guerriller. El tinent William Calley va començar a fer execucions sumàries com a mesura de pressió per saber on era el Viet Cong. Després tot el poble va esdevenir un infern.
Hugh Thompson, que pilotava un helicòpter de reconeixement, va aterrar llavors al poble i va marcar amb fum verd un grup d'habitants ferits, per avisar els helicòpters mèdics. Quan el capità dels EUA Ernesto Medina va començar a rematar els ferits, Thompson va ordenar a la seva tripulació, Glenn Andreotta i Lawrence Colburn, que disparessin contra qualsevol soldat que disparés contra un civil. Això va aturar la matança. Cinc-cents quatre vells, dones, nens i bebès havien estat acribillats.
Gràcies a Hugh Thompson l'escàndol es va fer públic, tot i que l'exèrcit només va condemnar a Calley, d'entre els vint-i-sis soldats que van participar en els assassinats. My Lai va ser un dels casos que va jutjar el Tribunal Russell, un intent de fer un tribunal internacional per jutjar els crims de guerra dels EUA, integrat per una barreja de pacifistes i comunistes (Russel, Sartre, Lelio Basso, Beauvoir, Dedijer...).
Aquest tribunal, però, només va rebre suport i finançament de les dictadures comunistes, ja que es van negar a jutjar els crims fets en aquests països o pels seus exèrcits (per exemple, al propi Vietnam), ja que segons ells, en la lluita contra els EUA qualsevol mètode era acceptable. Recordem que Sartre es va negar a condemnar els assassinats dels atletes israelians durant els Jocs Olímpics de Munich, sota el pretext que eren agents de l'imperialisme nord-americà.
My Lai va ser també molt important per la jurisprudència militar que va generar. L'argumentació habitual que l'estrés del combat i la manca de temps per reflexionar impedia condemnar un soldat per matar civils, va ser desfet per l'actuació de Hugh Thompson, que emmig d'un combat va poder discernir perfectament que els morts eren civils desarmats i va poder aturar els trets havent però d'amenaçar amb armes alguns superiors jeràrquics.
El 2004 "60 minuts" va fer un reportatge sobre Hugh Thompson. Li van preguntar què pensava dels companys de la Companyia Charlie. Va dir que li agradaria ser prou fort com per perdonar-los, però que no podia. El sis de gener d'aquest any Hugh Thompson va morir als seixanta-dos anys, al Centre Mèdic per Veterans d'Alexandria, Louisiana.
M'han tornat a passar un powerpoint amb fotos de nens àrabs palestins morts. Són terribles. Espero que aviat algun dirigent de Hamàs vegi aquestes fotos amb els nostres ulls i deixi d'enviar els nens a la mort. És un costum que fa massa temps que dura.
Per un estat-nació, perdre en combat un adult format i amb experiència laboral és molt més dur en termes econòmics que perdre un noi que tot just comença a viure. I com més jove el soldat, més manipulable. Per exemple, seguint aquesta lògica, la mitjana d'edat dels soldats dels EUA que van combatre a la Segona Guerra Mundial va ser de dinou anys i al Vietnam ja va ser de disset anys.
El sacrifici polític dels nens ha estat històricament un recurs usat a
bastament, tot i que cada vegada que s'ha emprat ha causat un xoc
comprensible, tant si es feia per aterroritzar les víctimes com per generar sentiments de culpa o de solidaritat.
Ja fa molts anys, els jueus van alliberar-se d'Egipte gràcies a l'àngel exterminador que, entre d'altres fetes, va occir els primigenis del país del Nil. Una mena d'Irgun d'antany.
Els paleocristians van exagerar a posteriori les malifetes del rei Herodes (parlaven de 14.000 nens quan van ser 12 o 15) per obtenir la terrible imatge de la Matança dels Innocents, tot i que l'ús original, al meu entendre, nacionalista i antiromà d'aquesta atrocitat va quedar subsumit en la imatgeria total de la Passió.
El suïcidis col·lectius de Numància o de Masada van aconseguir fer dubtar l'ètica del poderós exèrcit romà, però gent com Juli Cèsar la va saber situar al bon camí quan va finir la població d'Alèsia per poder liquidar la Guerra de les Gàl·lies.
Els càtars van succeir als paleocristians en les arenes de les Corberes i ajocaven els seus fills al foc purificador abans que cedir al pecat vaticà. Uns van anar al Cel i els altres es van quedar la Terra. Tots contents.
El 1212, la Creuada dels Nens hagués fet la delícia de Dalí si hagués estat falsa i provoca nàusea en la certesa que conté.
Savonarola va fer servir, en la Florència del XVI, la innocència dels nens encendre la Foguera de les Vanitats, fins que Alexandre VI el va fer penjar i cremar alhora.
Mentre els nens anglesos o francesos eren enviats lluny de les ciutats, els nazis no van dubtar ni un segon a sacrificar qualsevol nen que pugués carregar un fusell o un panzerfaust per aturar l'onada roja. La vida sense nacionalsocialisme no tenia cap sentit.
De 1936 a 1976 el govern suec va aplicar un programa que va esterilitzar 62.000 dones retardades i immigrants, sense el seu consentiment. L'estat del benestar en la màxima expressió (mentre siguis d'origen suec).
Del 1966 al 1976, exèrcits de nens xinesos amb dazibaos van purgar de pensament les ciutats i els pobles del gegant comunista, amb un èxit clamorós que encara avui dia ens permet contemplar cervells nets com patenes.
El 1970, l'assassíPol Pot va aconseguir exterminar una tercera part de Cambodja fent servir nens armats amb innocència i kalàixnikovs. El seu lema feia, "Mantenir-te no m'és cap guany, destruir-te no m'és cap pèrdua".
Del 1980 al 1988, l'Iran revolucionari va trobar una eina més barata que els detectors de mines: els nens de les barriades pobres que eren llançats contra les trinxeres iraquís per desactivar les mines de la manera més eficaç. Això sí, duien penjades del coll petites claus de plàstic que els obririen les portes del Paradís. S'anomenaven Basij Mostazafan.
Les guerres africanes de Serra Lleona o Uganda ens han deixat imatges terribles de l'ús salvatge dels nens-soldat. De fet, ens haurien deixat aquestes imatges si els mitjans catalans ens expliquessin una mica què passa realment al món.
Quan Arafat es va adonar que els estats àrabs el deixaven en la cursa del Terror i es passaven a la exitosa guerra econòmica contra Europa amb el petroli com a arma, el seu últim camp de batalla van ser els mitjans de comunicació i el sentiment de culpa occidentals. Per alimentar-los havia d'oferir carnassa. I ho va fer.
Després de la OAP d'Arafat, sembla que Hamàs pren ara el relleu en l'ús de la mort infantil com a arma de batalla. No són gaire originals, però tan de bo fos l'últim cas. Sacrificar els nens no fa guanyar les guerres però identifica els règims totalitaris.
Després de la guerra de 1967, Golda Meir va dir "Us podrem perdonar per matar els nostres fills, però no us podrem perdonar mai per forçar-nos a matar els vostres fills".
A principis dels setanta, Somàlia, que desitjava conquerir Ogaden, un territori etíop habitat per somalís, va començar a rebre ajut militar massiu de la URSS. Mentre Somàlia reforçava i entrenava les seves tropes, a Etiòpia el dictador Haile Selassie, armat pels EUA, era destronat pel consell militar.
El nou president, Mengistu Haile Mariam, va començar una època de repressió salvatge contra la població civil i contra els moviments independentistes, com els d'Ogaden. Com a exemple, les famílies havien de pagar els costs dels escamots d'execució dels seus familiars i, si s'havia decidit que un cadàver havia de quedar-se uns dies al carrer, intentar enterrar-lo equivalia a l'execució immediata.
La URSS va intuir que s'estava creant un règim marxista-leninista pur i va convèncer Mengistu de tallar els vincles amb els EUA i associar-se amb els comunistes. Mengistu va acceptar encantat i la URSS va passar a controlar tota la banya d'Àfrica.
Però el 1977 Somàlia va entrar a Ogaden per ajudar als rebels somalís i la guerra oberta va esclatar. Els avenços somalís van ser ràpids, gràcies a l'armament i l'entrenament que havien rebut de la URSS, però els soviètics es van trobar alimentant els dos bàndols de la guerra i van decidir quedar-se amb els etíops i abandonar Somàlia i el règim de Siad Barre. Immediatament els EUA van començar a armar l'exèrcit somalí, però la URSS s'hi jugava massa: els soviètics van engegar una gegantina operació d'ajut militar que només ha estat superada per la que van fer l'octubre de 1973 per ajudar Síria a destruir Israel, durant la Guerra del Yom Kippur, sense èxit.
Aquesta vegada hi van enviar dos mil soldats soviètics, quinze mil soldats cubans i diversos batallons del Iemen i de Corea del Nord. Somàlia va trencar les relacions amb la URSS, però Xina i Romania van decidir continuar ajudant-la militarment, junt amb els EUA. La guerra freda en tota la seva magnificiència.
L'exèrcit de l'aire d'Etiòpia, consistent en avions F-5 nord-americans pilotats per mercenaris israelians, van dominar el cel del camp de batalla i el març de 1978 Somàlia es va retirar d'Ogaden i la guerra va acabar amb victòria comunista.
Des de llavors Etiòpia s'ha dedicat a implantar el marxisme i expulsar al desert els habitants de les zones rebels per deixar-los morir de gana (recordem les terribles fams dels anys 80) i Somàlia s'ha autocrucificat en guerres civils fins a l'actual domini dels milicians islamistes.
Segons sembla, fa una setmana el govern d'Etiòpia va enviar un centenar de vehicles militars, incloent transports en semiorugues, a Ogaden, mentre que la Unió de Tribunals Islàmics fortificava Baidoa.
Els actors han canviat: ja no es tracta d'una guerra pel marxisme-leninisme, ara és una guerra per l'Islam; però la banya d'Àfrica continua sent camp de batalla.
El Pròxim Orient es torna a desestabilitzar, si mai havia estat estable. N'hi ha que diuen que el Pròxim Orient no coneix l'estabilitat: o millora o empitjora.
La dramàtica situació actual és conseqüència de fets que s'arrosseguen de fa temps, on cada bàndol té les seves raons. Israel no pensa deixar impunes els atacs militars de Hamàs (que governa Palestina) i de Hezbol·lah (que governa el Líban), mentre que aquests grups no pensen aturar la guerra fins a la desaparició d'Israel, per motius religiosos.
Recordem que el llenguatge conforma la nostra visió del món: l'alliberament de Palestina no es refereix a Gaza i Cisjordània (com creu molta gent) sinó a tota l'antiga colònia britànica de Palestina, un nom històric a que van renunciar els hebreus en el seu moment (i van triar Israel) però no els àrabs (enlloc de triar Jordània, que va acabar sent el nom de Transjordània, però això és una altra història).
Jo no sé pas com es pot acabar amb aquesta violència constant, que per motius religiosos ens colpeja cada dia als mitjans de comunicació, el que sí que em cansa és veure com als nostres mitjans de comunicació la informació està sempre esbiaixada en una línia hostil a Israel i els EUA, sigui quina sigui la notícia.
De fet, altres tragèdies més sagnants no obtenen l'espai que es
mereixen, simplement perquè no s'hi poden culpabilitzar Israel o els
EUA. Si els EUA anessin a Txetxènia o el Sudan o Somàlia o Sierra Leona o al Timor o a qualsevol altra guerra, tindríem tots els diaris i notícies demanant acabar la guerra. Recordem que l'Antoni Bassas va començar els contactes diaris amb Belgrad no quan l'exèrcit serbi va començar el genocidi bosni, sinó quan l'OTAN va bombardejar Sèrbia. Per quan mobilitzacions a Barcelona contra la guerra entre Etiòpia i Somàlia?
En el cas que ens ocupa, les mobilitzacions contra la excessiva ofensiva israeliana han estat instantànies, mentre que ningú a Catalunya ha mogut un dit els últims anys davant els llançaments diaris de míssils contra territori israelià. Des que va esclatar l'última crisi s'han llançat més de cinc-cents míssil sobre Israel. S'ho deuen merèixer, per jueus.
Una altra cosa és que el resultat dels atacs militars sigui molt diferent en termes de mort i destrucció. Així com no és el mateix un terratrèmol a Japó que el mateix terratrèmol a la Xina, perquè en un cas parlem d'un govern (capitalista) que legisla per protegir la població mentre que en l'altre el govern (comunista) legisla per protegir-se de la població, tampoc és el mateix un govern israelià que obliga a construir habitatges amb refugis antiaeris i un govern palestí que, com feia Arafat, llança els adolescents a la primera línia de foc per poder obtenir imatges brutals pels telenotícies. El dia que Hezbol·lah aprengui a apuntar, Israel desapareixerà.
Incís a banda, vaig trobar força insultant l'article de Salah Jamal que l'Avui va publicar el 13 de juliol. Insultar els comentaristes amb opionions contràries només referma cadascú en la seva posició i no fa res pel diàleg i l'entesa.
De fet, l'argument de Jamal que els àrabs de l'excolònia de Palestina tenen tot el dret a segrestar i assassinar per reivindicar així al món l'alliberament de presos és el mateix argument que fins ara ha fet servir ETA per segrestar i assassinar: ho fem pels presos.
A Espanya, ha hagut de ser ETA qui deixi les armes per poder parlar de pau i per poder començar a alliberar presos. Sembla que al Pròxim Orient les coses s'han de fer al revés.
Ayaan Hirsi Ali va arribar a Holanda el 1992, en un vol procedent
d'Alemanya. La seva família creia que anava cap al Canadà per casar-se
amb un cosí seu, en un matrimoni concertat pels pares. Però Hirsi Ali
va demanar asil polític a Holanda.
Va treballar de dona de fer feines, repartidora de correu, assitent social, etc. Va estudiar holandès i ciència política i va entrar a treballar al departament d'immigració com a traductora i assistent.
Va entrar a la fundació del Partit Socialdemòcrata holandès, es va fer atea i va escriure "La fàbrica de fills", on criticava l'Islam. Va començar a rebre amenaces de mort i va abandonar el Partit Socialdemòcrata perquè no van considerar mai les amenaces com a serioses.
Va entrar al Partit Liberal holandès i va esdevenir diputada. Va escriure el guió i va posar la veu a "Submissió", un film dirigit per Theo van Gogh sobre la submissió de la dona al món islàmic. Un grup de rap va fer una cançó incitant a matar Hirsi Ali, i Theo van Gogh va ser assassinat pel carrer per haver fet la pel·lícula.
El 27 d'abril de 2006 un jutge la va fer fora de casa seva perquè els veïns la consideraven un perill per la seva seguretat.
El maig de 2006 Hirsi Ali va perdre la nacionalistat holandesa i la condició de diputada perquè va descobrir que la
seva sol·licitació d'asil no era correcta: el seu nom era Ayaan Hirsi
Magan i va arribar a Holanda des de Kenya, on s'havia refugiat fugint de
la guerra de Somàlia.
La ministra Rita Verdonk, del seu propi partit, que és qui li havia retirat la nacionalitat, ha considerat ara que va actuar sota pressió i que pot mantenir la nacionalitat. Tot plegat ha generat un gran debat a Holanda sobre la immigració i l'Islam.
Ayaan Hirsi Ali va patir l'ablació del clítoris quan tenia cinc anys. Ho va fer la seva àvia d'amagat del seu pare, que s'hi oposava. Viu amenaçada de mort per apostasia de l'Islam i alguns dels seus amics han estat assassinats per radicals religiosos.
Alguns intel·lectuals espanyols titllen els fanàtics religiosos cristians de para-feixistes i defensen els fanàtics religiosos musulmans com a lluitadors contra l'imperialisme.
Fa tres setmanes Lucía Etxebarría, que assegura que és feminista, va escriure una columna en un diari gratuït on titllava Hirsi Ali de burgeseta de dretes per militar al partit liberal i per buscar recolzament en el govern Bush durant l'interludi on la seva nacionalitat holandesa va perillar.
Incloc la sectària columna de Lucía Etxebarría:
Un mismo rasero En un país en el que el "centroderecha” es extrema derecha, el periódico "de izquierdas” a veces parece de derechas. Si no, no se explica que un periódico "de izquierdas” publique un artículo en el que muy sutilmente el señor Vargas Llosa insinúa que las feministas de izquierda somos menos que cómplices de la extradición de Ayaan Hirsi Alí, una diputada holandesa de derechas que ha tenido que dimitir cuando se ha descubierto que mintió en su solicitud de asilo.Y viene a decir Vargas Llosa que sólo Estados Unidos, ese país de derechas, le ha abierto su generoso seno a la pobre, "víctima de la presión del fundamentalismo islámico”, snif. El caso es que Ayaan, que siempre exigió que se cumpliera a rajatabla la ley con los inmigrantes, ha descubierto que cuando pides una cosa es posible que se aplique. Ella mintió en su solicitud de asilo, y le han administrado la misma medicina que ella ardientemente exigía. Hay dos señores famosísismos de derechas que son gays (armarizados). Y que se pasan el día despotricando sobre la causa gay. Pues bien, si un día alguien les saca del armario me gustaría que siguieran los pasos de la Hirsi y dimitieran, porque cuando un político decide que se aplique un rasero a los demás y uno muy diferente para él mismo, se entiende que a él la ley no le atañe, y que por eso podría, pongamos por caso,cobrar comisiones ilegales o dejarse sobornar, como, por desgracia, hacen tantos políticos de este país.
Suposo que Lucía Etxebarría és capaç d'escriure això perquè a ella no li han tallat el clítoris.
Siad Barre era un noi orfe i sense educació que es va apuntar a les forces policials italianes durant l'ocupació colonial de Somàlia. El 1960, amb la independència, va esdevenir vice-comandant de l'exèrcit somalí. El 1969 va fer un cop d'estat i va muntar un règim comunista que va durar fins el 1992. Els carrers de Mogadiscio van veure desaparèixer els grans cartells amb la imatge de Siad Barre i van començar a escoltar les ràfagues de bala dels senyors de la guerra.
El 1993 el president nord-americà Clinton va intentar aturar la guerra civil amb l'Operació Restablir Esperança, en la qual l'ONU va contribuir amb 28.000 soldats de 36 països (cap soldat espanyol).
Potser heu vist la pel·lícula d'acció Black Hawk Down, de Ridley Scott, centrada en l'intent de captura de Mohamed Farrah Aidid, un dels senyors de la guerra més sanguinaris. L'operació va fracassar i els EUA es van retirar. El 3 de març del 1995 van marxar els últims soldats de la ONU.
Actualment Somàlia ha caigut sota la força de la Unió de Tribunals Islàmics (UTI), ajudats pel Sudan (on encara continua la tragèdia de Darfur).
Sembla que la gent agraeix de moment la fi de la guerra contínua entre innombrables bàndols, però a les ciutats controlades pels nous governants es comença a aplicar la llei islàmica, la qual cosa genera inquietud entre bona part de la població somalí. Els EUA creuen que la UTI protegeix els responsables dels devastadors atemptats del 1998 a Kenya i Tanzània.
Va néixer el 1896 en una família camperola hongaresa. Va aprendre a fer de manyà i va ser fet presoner el 1915 mentre lluitava en la Primera Guerra Mundial en l'exèrcit de l'Imperi Austro-Hongarès. Es va fer comunista i es va allistar a l'Exèrcit Roig en la Guerra Civil Russa. El 17 de Juliol de 1918 va formar part de l'escamot d'execució de l'exemperador Nicolau II i la seva família, a Iecaterinburg.
El 1929 va entrar a la secció hongaresa de la Tercera Internacional (Komintern). Va sobreviure les purgues de comunistes hongaresos dels anys trenta gràcies a formar part dels serveis secrets russos. El propi president comunista d'Hongria, Béla Kun, va ser executat a la URSS segurament el 1939 i segurament per tenir un cognom d'origen jueu.
El 1944, Imre Nagy va ser nomenat Ministre d'Agricultura d'Hongria i el 1953 Primer Ministre. El 1955 va ser expulsat del Partit Comunista i de tots els càrrecs per sospites de liberalisme a la seva oficina. Un any més tard va esclatar la revolta antisoviètica a Hongria i va ser proclamat Primer Ministre per aclamació popular, sota la vigilància del Partit Comunista, encara dirigit pels seus enemics ideològics.
El 31 d'octubre de 1956 va retirar Hongria del Pacte de Varsòvia i l'1 de novembre va demanar als EUA, al Regne Unit i a l'ONU el reconeixement de la independència hongaresa.
Hongria va ser aixafada pels blindats soviètics i Imre Nagy i el seu equip es van refugiar a l'embaixada iugoslava, mentre uns 2600 milicians i civils hongaresos i uns 800 soldats russos queien en combat. El 22 de novembre de 1956 Nagy va ser capturat pels agents soviètics saltant-se totes les immunitats diplomàtiques i va ser empresonat a Romania.
El juny de 1958 Imre Nagy va ser dut a Budapest, jutjat en secret i penjat.
El 1989 el govern hongarès va rehabilitar el seu nom i es va fer públic el lloc on era enterrat. L'oposició anticomunista va organitzar un funeral per recordar el seu nom, i la massiva participació en aquest funeral va fer caure Kadar i va significar el final del règim. Ací podeu veure caricatures oficials del règim on es feia mofa de Nagy i de la revolta del cincuanta-sis (reeducació).
Fa uns dies en George W. Bush va fer un discurs d'homenatge a Nagy en el mateix turó des d'on el 1956 els tancs soviètics bombardejaven Budapest. Benvingut pel govern hongarès, va dir que la llibertat pot ser demorada però no aturada, referència a la situació a l'Irac. Sembla que Hongria, membre de l'OTAN, segueix les passes de Polònia en la seva ferma aliança amb els EUA davant la por que els fan Alemanya i Rússia. La política internacional continua el seu camí, i a Catalunya els periodistes, articulistes i intel·lectuals encara no han aprovat l'assignatura d'Història del Segle XX.
La disputa entre ciència i religió avança per nous camins. Ahir Stephen Hawking va pronunciar una conferència al "Gran Saló de la Gent" de Pequín. La conferència era sobre l'origen de l'Univers però l'atracció era el canvi que la Xina està fent envers la Ciència i el pensament lliure que per força comporta.
Durant la Revolució Cultural, Mao Zedong va denunciar Einstein per reaccionari i burgès i va fer que els científics xinesos publiquessin articles negant la llei de la relativitat perquè va en contra de la idea marxista de la lluita de classes infinita, només superable pel comunisme. És ridícul, però alhora seriós: milions de persones van ser assassinades per ridiculeses així.
Actualment, però, la Xina està incrementant el pressupost científic en un 17% anual i ja gasta en ciència el 2,5% del seu PIB, en contrast amb el 2% dels EUA, el principal productor de ciència del món.
I és als EUA on les coses podrien canviar. Proposicions no de llei com aquesta o entrevistes com aquesta, sobre la imposició dels Deu Manaments als edificis públics dels EUA, tot i que són tractats en conya pels propis mitjans de comunicació nord-americans, mostren l'enorme diversitat ideològica d'aquest país, que conté els més grans científics del món i alguns dels líders religiosos feixistoides més fanàtics del moment, amb permís dels musulmans.
Que curioses que són les coincidències. Si en l'últim post parlava de la nova informació sobre el Gulag, avui m'he assabentat de nova informació sobre Stalin tot mirant la televisió: una parella d'alemanys estan recorrent tot el Volga i fent-ne un documental. He vist com passaven per Samara i arribaven fins a Saratov i Engels (encara no han arribat a Tsaritsin/Volgograd!), on han vist el que queda dels antics "alemanys del Volga".
Però és a Samara on l'equip ha pogut visitar el búnquer d'Stalin: durant la Segona Guerra Mundial, quan Moscou era a punt de caure sota l'exèrcit nazi, Stalin va traslladar secretament l'administració a Samara (a 1.000 km de Moscou), que va funcionar secretament de 1941 a 1943 com la capital real de la URSS!
Stalin es va fer construir un búnquer per ell, però per tal que els habitants de Samara no se n'assabantessin, no es va permetre l'ús de cap tipus de maquinària. Així és que es van reclutar sis-cents obrers que van construir un sot blindat de dotze pisos de profunditat en nou mesos i fent servir únicament força de braços !!!
La població russa (i la pròpia població de Samara) no va saber de l'existència d'aquest búnquer i de la capitalitat de Samara fins a la perestroika, i és un fet encara poc divulgat.
Tota aquesta operació de Samara es va fer en secret absolut per tal que l'exèrcit i la població civil creguessin que Stalin romania al Kremlin, prop d'ells, i defensessin Moscou amb més ímpetu (i por): el Gran Germà us vigila!
Stalin a Samara. Quantes meravelles de la història de Rússia ens queden per descobrir?
S'ha inaugurat a Ellis Island (NY) una exposició itinerant sobre el Gulag. D'ençà de la caiguda del règim, cada cop més historiadors tenen accés als documents de la policia secreta soviètica i de les condicions de treball als camps.
Gulag és de fet un acrònim que significa Glavnoe Upravlenie Lagerei, o Administració Central dels Camps, però ha passat a denominar per extensió tota la maquinària de repressió soviètica.
El sistema de camps es va estrenar el 1918 amb el cop d'estat bolxevic contra el govern de transició de Kerenski i la conseqüent guerra civil entre els bàndols que es van formar: l'exèrcit roig (comunistes), l'exèrcit blanc (monàrquics i altres contrarevolucionaris), l'exèrcit verd (nacionalistes) i l'exèrcit negre (anarquistes). Tots contra tots. La Guerra Civil Russa va causar uns quinze milions de morts (durant la Primera Guerra Mundial van morir un milió i mig de russos) i va devastar l'economia que es va quedar al 20% del nivell que tenia deu anys enrera. També va marcar l'inici dels pogroms salvatges contra les poblacions jueves d'Ucraïna i l'èxode d'un milió de quadres socials (científics, intel·lectuals, enginyers, empresaris, etc) cap a Europa, el Bàltic i l'Àsia Oriental.
L'ordre de tancar el Gulag va ser expedida el 25 de Gener de 1960, set anys després de la mort d'Stalin. Durant aquests quaranta-dos anys, uns divuit milions de persones van passar pels camps de Sibèria. Hi ha documentades 1,606,748 persones mortes dins dels camps del Gulag, i es calculen 390.000 camperols morts en colònies de deportació i 800.000 contrarevolucionaris executats en altres llocs de Sibèria. Una suma d'uns tres milions de morts és doncs el còmput que es pot fer avui de la deportació siberiana.
He trobat també una interessant cronologia dels canvis en la policia secreta soviètica: des de la creació de la Txeca per Dzerzhinsky l'any 1917 per encàrrec directe de Lenin, el seu nom va canviar a NKVD (1922), OGPU (1923), NKVD + GUGB (1934), NKGB (1941), MGB + KI (1946), MVD (1953), KGB (1954), SVR + FSB + GRU (1992). Amb cada canvi, sovint hi havia els canvis de favorits, les purgues dels antics i ... cap a Sibèria!
A mesura que més historiadors verges tinguin accés a aquesta nova documentació, podrem disposar de més bons treballs sobre la història de Rússia al Segle XX.