Avui, 20 de gener de 2011, fa cinquanta anys que John Fitzgerald Kennedy va fer el discurs inaugural del seu mandat presidencial.
Us l'he traduït.
La nit anterior havia nevat molt, però es va decidir no cancel·lar l'acte. Les eleccions de 1960 havien anat molt i molt justes i el Senador Demòcrata per Massachussetts tenia ganes de començar a reclutar gent per dur a terme el seu programa. Al matí va assistir a una missa catòlica a Georgetown i va viatjar fins al Capitoli amb el President Eisenhower. El Congrés havia ampliat la Zona Est i la plataforma inaugural s'obria cap a la zona ampliada. El jurament el va oficiar el Cap de Justícia Earl Warren. Robert Frost va llegir un poema.
I llavors Kennedy va parlar.
Vice-President Johnson, Sr. Ponent, Sr. Cap de Justícia, President Eisenhower, Vice-President Nixon, President Truman, reverend clergat, benvolguts conciutadans, presenciem avui no la victòria d'un partit sinó la celebració de la llibertat - simbolitzant un final i també un principi - significant renovació i canvi. Ja que he jurat davant vostre i Déu Totpoderós el mateix jurament solemne que els nostres predecessors van fer fa quasi cent setanta-cinc anys.
El món ha canviat molt. I la humanitat té en les seves mans mortals el poder per abolir totes les formes de pobresa humana i totes les formes de vida humana. I encara la mateixa creença revolucionària per la qual els nostres predecessors van lluitar es troba en qüestió en tot el planeta - la creença que els drets humans no venen de la generositat de l'estat sinó de les mans de Déu.
No oblidem pas avui que som els hereus d'aquella revolució. Que passi la paraula des d'aquest moment i aquest lloc, a amics i enemics per igual, que la torxa ha estat passada a una nova generació d'americans - nascuts durant aquest segle, forjats en la guerra, disciplinats per una pau dura i amarga, orgullosos de l'antiga herència - i no disposats a testimoniar o permetre la petita dissolució d'aquests drets humans als quals aquesta nació sempre s'ha compromès i als quals ens comprometem avui a casa i arreu del món.
Que totes les nacions sàpiguen, tan si ens volen bé com mal, que pagarem qualsevol preu, suportarem qualsevol càrrega, superarem qualsevol dificultat, ajudarem qualsevol amic, confrontarem qualsevol enemic, per tal d'assegurar la supervivència i l'èxit de la llibertat.
A això ens comprometem - i més.
Amb aquells vells aliats amb els quals compartim un origen cultural i espiritual, ens comprometem a la lleialtat envers els amics fidels. Units, hi ha poques coses que no podem fer en empreses cooperatives. Dividits, poca cosa podem fer - ja que no ens atrevim a afrontar reptes poderosos en desavantatge i barallats.
Amb aquells nous estats als quals hem donat la benvinguda als rangs de la llibertat, ens comprometem en la paraula que el control colonial no ha estat deixat enrere per ser substituït per una tirania de ferro. No esperem que sempre estiguin d'acord amb el nostre punt de vista. Però sí que esperem que recolzin fermament la causa de la seva pròpia llibertat - i que recordin que, en el passat, aquells que buscaven poder cavalcant el tigre acabaven sempre dins seu.
Amb aquelles persones en cabanes i llogarrets arreu del planeta que lluiten per trencar els lligams amb la misèria de masses, ens comprometem en els millors esforços per ajudar-los a ajudar-se, pel temps que calgui - i no perquè els comunistes ho facin, no perquè estiguem buscant el seu vot, sinó perquè és el que és correcte. Si una societat lliure no pot ajudar els molts que són pobres, no podrà salvar els pocs que són rics.
Amb les repúbliques germanes del sud de la nostra frontera tenim un compromís especial - convertir les bones paraules en bons fets - en una nova aliança pel progrés - per ajudar la gent lliure i els governs lliures a trencar les cadenes de la pobresa. Però aquesta revolució pacífica de l'esperança no pot ser la presa fàcil dels poders hostils. Que tots els nostres veïns sàpiguen que els ajudarem a oposar-se a l'agressió o la subversió en qualsevol lloc de les amèriques. I que totes les potències sàpiguen que aquest hemisferi vol continuar sent l'amo de casa seva.
Amb l'assemblea mundial d'estats sobirans, les Nacions Unides, la nostra millor darrera esperança en una època en que els instruments de guerra han superat de lluny els instruments de pau, ens renovem en el compromís de suport - per impedir que es converteixi en un fòrum injuriós - per reforçar el seu escut dels nous i dels dèbils - i per incrementar l'àrea en que implementa el seu mandat.
Finalment, a aquelles nacions que es volen fer els nostres adversaris, els oferim no un compromís sinó una petició: que els dos bàndols comencem de nou la recerca de la pau, abans que els foscs poders de destrucció alliberats per la ciència s'empassin tota la humanitat en una autodestrucció sigui planejada, sigui accidental.
No els temptarem amb febleses. Ja que només quan les nostres armes siguin suficient sense cap dubte, llavors sabrem sense cap dubte que mai seran usades.
Però cap dels dos grans i poderosos grups de nacions pot estar tranquil amb el curs dels esdeveniments - els dos bàndols estem sobrecarregats pel cost de l'armament modern, alarmats per l'avenç constant de l'àtom mortífer i alhora urgim per alterar l'incert balanç del terror que frena la mà de la guerra final de la humanitat.
Comencem per tant de nou - recordant als dos bàndols que ser civilitzat no és signe de feblesa i que la sinceritat sempre es pot posar a prova. No negociem mai a partir de la por. Però no tinguem mai por a negociar.
Que els dos bàndols explorem quins problemes ens uneixen enlloc d'explotar els problemes que ens divideixen.
Que els dos bàndols, per primer cop, formulem propostes serioses i precises respecte la inspecció i el control de l'armament - per dur el poder absolut per destruir les nacions sota el control absolut de totes les nacions.
Que els dos bàndols invoquin les meravelles de la ciència enlloc dels seus terrors. Explorem junts les estrelles, conquerim els deserts, eradiquem les malalties, palpem la profunditat dels oceans i encoratgem les arts i el comerç.
Que els dos bàndols ens unim per atendre en tots els racons de la Terra el comandament d'Isaïes - "deixeu la pesada càrrega i allibereu els oprimits".
I si el cap de pont de la cooperació allunya la jungla de la sospita, que els dos bàndols ens unim en un nou esforç, no una nova balança de poder sinó un nou món d'ordre, on els forts siguin justs i els febles segurs i la pau es preservi.
Tot això no ho acabarem pas en els primers cent dies. Ni els primers mil dies, ni durant el mandat d'aquesta administració, i potser tampoc durant la nostra vida en aquest planeta. Però comencem a fer-ho.
A les vostres mans, benvolguts conciutadans, més que en les meves, hi ha l'èxit o el fracàs final del nostre viatge. Des que aquest país va ser fundat, cada generació d'americans ha estat convocada per testimoniar la seva lleialtat nacional. Les tombes dels joves americans que van respondre la crida són rodegen el planeta.
Ara les trompetes ens reclamen de nou - no és una crida a agafar les armes, tot i que en necessitarem; no és una crida a la batalla, tot i que en som enmig - és una crida per suportar la càrrega d'una llarga lluita en la tenebra, any rere any, "joiosos en l'esperança, pacients en la tribulació" - una lluita contra els enemics comuns de la humanitat: la tirania, la pobresa, la malaltia i la pròpia guerra.
Podem forjar contra aquests enemics una aliança gran i global, nord i sud, est i oest, que asseguri una vida més fructífera per a tota la raça humana? Ens ajudareu en aquest esforç històric?
En la llarga història del món, molt poques generacions han hagut d'assumir el paper de defensors de la llibertat en el moment de màxim perill. Jo no defujo aquesta responsabilitat - l'agraeixo. No crec pas que ningú de nosaltres volgués canviar el seu lloc amb cap altra persona ni cap altre generació. L'energia, la fe i la devoció amb que escometem aquesta empresa il·luminarà aquest país i tots els qui l'ajudin - i la llum d'aquest foc il·luminarà el món.
Per això, benvolguts americans, no pregunteu què pot fer el vostre país per vosaltres - pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país.
Benvolguts conciutadans del món - no pregunteu què farà Amèrica per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres per la llibertat de la humanitat.
Finalment, tant si sou ciutadans d'Amèrica com ciutadans del món, exigiu-nos el mateix alt estàndard d'esforç i sacrifici que us estem demanant. Amb només la consciència neta com a única recompensa, amb la història com a jutge final dels nostres fets, emprenem el lideratge de la terra que estimem, demanant la Seva benedicció i el Seu ajut, però sabent que aquí a la terra la tasca de Déu l'hem de fer nosaltres.
Tot i que m'agradaria escriure en aquest blog més sovint, mantenir una presència intermitent pot arribar a produir una satisfacció notable. En aquest cas vull fer referència a un escrit que vaig fer en aquest blog fa quatre anys, titulat 78. Rachid Bouchareb, els goumiers i Sétif, on parlava de l'estrena de la pel·lícula Indigènes.
Doncs bé, quatre anys i vora dos-cents articles més tard, Rachid Bouchareb ha fet la pel·lícula que ja insinuava llavors, la pel·lícula sobre Sétif. Es titula Hors-la-Loi i ha causat unes enormes crítiques a França. De fet molts historiadors francesos ja la van començar a criticar abans que estigués acabada.
La història de França al segle XX és un enorme tabú en el seu propi país, amb fets com el col·laboracionsime nazi, la repressió antibretona, les guerres d'Indoxina i d'Algèria o la política nuclear com a principals focus de conflicte. I dir tabú avui ja no és el mateix que fa vint o trenta anys, quan molts d'aquests fets eren directament ignorats.
Avui costa més provocar la invisibilitat dels conflictes i les reaccions canvien. Davant d'aquesta pel·lícula que recorda la cara més fosca de la Guerra d'Algèria, les reaccions han estat etiquetar la pel·lícula de fantasiosa, revisionista i antifrancesa. Prohibir-la, ja no ho poden fer, com havien fet amb Le petit soldat, prohibida a França el 1960 o bé amb La bataille d'Alger, prohibida a França el 1966. Una altra famosa pel·lícula que retrata la França del segle XX és Paths of glory, d'Stanley Kubrick, estrenada el 1957 però no exhibida a França fins el 1975. I a Espanya fins el 1986. Bonics veïns tenim.
El 8 de maig de 1945 l'Alemanya nazi es rendia i la Segona Guerra Mundial obtenia la primera victòria, la d'Europa. Aquell dia els habitants de Sétif van sortir al carrer a celebrar la victòria com a seva. De fet, en tenien tot el dret ja que el jovent algerià es trobava a Alemanya combatent sota bandera francesa, complint el seu deure de ciutadans francesos. Les celebracions van pujar de to i centenars de colons francesos blancs van ser assassinats pels algerians, que començaven a clamar per la fi del colonialisme europeu.
La reacció francesa va ser furibunda. Hi tenien força tropes destacades, ja que mentre els algerians lluitaven a Alemanya les tropes franceses blanques tenien la important missió de vigilar les colònies. Al Marroc i Algèria, per exemple, les forces colonials franceses havien pactat amb els nazis i van oposar una ferma resistència als desembarcaments nordamericans de l'Operació Torch. A Indoxina els francesos van pactar un tractat de no-agressió amb Japó que permetia als japonesos creuar Vietnam i Cambodja i així poder enllaçar amb Tailàndia (aliada de Japó) i poder millorar les comunicacions amb els atacs contra els britànics a Birmània i els nordamericans al Pacífic. Vaja, que es van cobrir de glòria.
Quan els algerians van començar a massacrar colons, doncs, els francesos no van ser agafats per sorpresa. L'exèrcit van començar a atacar les poblacions més properes mentre l'aviació bombardejava els poblets petits més allunyats. Total, en aquells moments hi havia munició per tot arreu. Segons França la repressió va causar uns mil morts. Segons Algèria van ser quaranta mil. I el pitjor va ser que els ciutadans algerians que anaven tornant de lluitar contra els nazis arribaven a casa i es trobaven la família rebentada per les bombes franceses. N'hi havia per molestar-se una mica. I així es va propiciar l'ambient necessari per a declarar la guerra d'independència, una guerra que a França no va rebre aquest nom ("guerra") fins al 1999, trenta-set anys després d'haver-la perdut. Fins llavors calia anomenar-la "Els fets d'Algèria".
Això sí, si poguessin, en continuarien prohibint les pel·lícules. Per sort ja no poden.
Avui 3 d'octubre de 2010 venç el pagament de reparacions de guerra que Alemanya ha estat fent als EUA. El pagament de les reparacions al Regne Unit i França continuaran fins al 2020. I no estem parlant de la Segona Guerra Mundial, no. Estem parlant de la Primera. De la Gran Guerra.
La guerra que havia d'acabar amb totes les guerres va acabar amb un rar sentit de l'humor ja que l'alto el foc va entrar en vigor el dia 11 del mes 11 a les 11 del matí. El canadenc George Lawrence Price va ser l'últim soldat en morir, mort a Mons per un tret d'un franctirador alemany a les 10.58 quan treia el cap de la trinxera per saludar una noia.
Aquest rar sentit de l'humor es va acabar de sobte en les condicions que l'Entente va imposar a Alemanya, empesos per la por que França sentia envers els alemanys. Quina por? Els Poders Centrals, bàsicament gent ètnicament alemanya, havien hagut de rendir-se pel bloqueig econòmic i material sobre els ports alemanys i les rutes turques, sense patir greus derrotes militars. I havia calgut la intervenció de França, el Regne Unit, Itàlia, Rússia, Sèrbia, Romania, Grècia, Portugal, Brasil, Montenegro, Japó i els EUA per aconseguir estrangular l'economia d'Alemanya. I els alemanys, abans de caure fins i tot havien pogut fer fora Rússia de la guerra. Una capacitat militar d'aquest volum espantava molt a França, que per això van proposar unes mesures draconianes que acabarien enfonsant Alemanya.
Recordem que aquestes reparacions no provenien de cap càlcul de destrucció material ni de resolucions jurídiques de culpabilitat sinó que era un acord entre vencedors imposat a un vençut que s'havia declarat perdedor de la guerra, ja que de fet la guerra no havia acabat per amb la victòria militar de l'Entente sinó amb la signatura d'un armistici entre totes les parts.
El Tractat de Versalles preveia un pagament a l'Entente de 226 mil milons de marcs, una quantitat tan desorbitada que va provocar que el 1923, cinc anys més tard d'acabada la guerra, Alemanya es declarés en suspensió de pagaments. Com a resposta, tropes franceses i belgues van ocupar militarment la zona del Ruhr, dins les fronteres legals d'Alemanya (recordem que amb la pau França ja s'havia annexionat l'Alsàcia i la Lorena). El Ruhr és el motor econòmic d'Alemanya i la seva ocupació per les tropes francòfones va suposar un cop tan fort a l'economia que va dur a l'hiperinflació: els preus es duplicaven cada 49 hores.
Els EUA es van alarmar per la situació. El president Wilson havia creat la Societat de Nacions el 1919 per evitar que tornés a passar un conflicte d'aquesta escala. Una crisi econòmica a Alemanya podia ser el detonant per a una nova guerra. La Comissió per a les Reparacions als Aliats va decidir modificar les condicions del pagament. Aquesta comissió tenia representants de Bèlgica, França, el Regne Unit, Itàlia i els EUA. Els representants dels EUA eren Charles G. Dawes i Owen D. Young. Ells van proposar els dos plans que haurien hagut de salvar Alemanya i Europa.
Primer es va aplicar el Pla Dawes: retirar les tropes franceses i belgues del Ruhr, decrementar les quotes del deute alemany, reorganitzar el Reichsbank i proveir Alemanya amb diners cedits pels EUA, que haurien de servir per pagar el deute a França i el Regne Unit. Dawes va arribar a vicepresident dels EUA amb Calvin Coolidge i va rebre el Premi Nobel de la Pau el 1925.
Tot i que el pla es va implementar el 1924 amb èxit, l'economia alemanya no es recuperava amb promptitud i el 1929 el Pla Dawes es va substituir pel Pla Young: es va crear a Basilea el Banc pels Pagaments Internacionals (per facilitar les transferències de diner entre països), es va reduir el deute alemany a 112 mil milions de marcs i es va fraccionar en parts incondicionals i parts renegociables. Dawes es va presentar a les primàries demòcrates de 1932 però va perdre davant Roosevelt.
El 1929, però, va venir la caiguda de les borses internacionals i el Pla Young no funcionava bé. L'atur a Alemanya va escalar fins arribar a un 40% el 1932. El president dels EUA, Herbert Hoover, va decidir posposar el deute Alemany envers els EUA i va pressionar la resta d'aliats per alleugerir la pressió. La idea era reduir les reparacions de guerra en un 90% (pràcticament cancel·lar-les) i a canvi els EUA eliminarien el deute que França i el Regne Unit havien contret amb els EUA durant la guerra. Però la proposta de Hoover va ser tombada el desembre de 1932 pel Congrés dels EUA i els aliats es van negar a condonar la reparació moral que Alemanya havia de pagar com a perdedora de la guerra si a ells no se'ls condonava el deute comercial que tenien amb els americans per tot el material que havien comprat durant el conflicte.
El 1933 Alemanya ja havia escollit a Hitler per dirigir el país i el nou dirigent va suspendre definitivament el pagament de reparacions. El camí cap a una nova guerra havia començat.
El 1953, acabada la segona guerra i amb Alemanya partida en dos, es va decidir que quan Alemanya tornés a ser un sol país, continuaria pagant les reparacions de guerra. Tot i això, la RFA (la part oest) va continuar pagant i el 1980 quasi havia liquidat el deute. La RDA, controlada pels comunistes, no va pagar mai res. I encara quedava l'interès acumulat durant els anys que els nazis no havien volgut pagar. El 1995, amb Alemanya reunificada, es va decidir liquidar l'interès acumulat.
Avui s'ha fet l'últim pagament d'aquest interès a la part del deute que correspon als EUA. La part del deute que correspon als altres aliats s'acabarà de pagar el 2020. En una dels insòlits fets de la història, el dret de conquesta haurà perdurat 102 anys, sense haver arribat a guanyar mai la guerra.
Tal dia com avui, el 12 de setembre de 1943 va tenir lloc el raid del Gran Sasso.
El 25 de juliol de 1943 el govern italià va destituir Mussolinicom a cap d'estat i el va empresonar. Itàlia no estava preparada per a defensar-se de la invasió dels aliats i volia negociar la pau. Des del primer moment els alemanys van mirar d'alliberar Mussolini, però els seus captors el duien amunt i avall esquivant els espies alemanys.
Mentre Mussolini era captiu al Gran Sasso, el cim més alt dels Apenins, en un hotel només accessible a través de telecabina, Otto Skorzeny va dirigir un raid d'alt risc per alliberar-lo. Nou planejadors carregats de comandos van aterrar al cim dels Apenins i van reduir la guarnició de l'hotel Campo Imperatore sense disparar ni un sol tret.
Skorzeny es va endur Mussolini en una avioneta Storch i l'èxit d'aquesta missió va propiciar que fos esbombada arreu pels nazis. De fet va ser l'última operació espectacular amb èxit que van fer els nazis.
Skorzeny era un Obersturmbannführer de les Waffen-SS que havia destacat des de l'inici de la guerra per les seves operacions de comando i sabotatge.
El desembre de 1944, durant la Batalla de les Ardenes va dirigir l'Operació Grief, en que alemanys amb uniforme americà es van infiltrar rere les línies per fer accions de sabotatge. Això el va convertir en un dels dirigents nazis més buscats i temuts pels americans.
Skorzeny es va entregar als americans un cop acabada la guerra, després d'haver-se amagat al camp i haver fracassat en l'intent de crear una força guerrillera nazi anomenada Werwolf. Els americans el van tenir tancat durant alguns anys, sense poder acusar-lo de crims de guerra, fins que, fent honor al seu historial, es va fugar. Va fugir a l'Espanya franquista on es va instal·lar a Mallorca durant anys fins que els tribunals internacionals el van declarar desnazificat en absència el 1952.
Skorzeny va ser molt actiu després de la guerra, ja que es va convertir en un important traficant d'armes, va estar involucrat en la direcció de les xarxes per evacuar nazis cap a Sudamèrica (com la misteriosa ODESSA) i també va ser contractat pel govern egipci per reformar les seves forces armades i planificar una futura guerra contra el Regne Unit pel control del Canal de Suez. En aquesta última feina va cridar una colla de vells amics de les Waffen-SS, entre els quals diversos responsables de l'Holocaust, que van aprofitar l'avantatge que representava la sobirania egípcia sobre la Franja de Gaza per crear les línies mestres de les posteriors guerres contra Israel. Un dels militars palestins que va ser adoctrinat per Skorzeny va ser Iàsser Arafat. A Espanya, Skorzeny va ser un dels fundadors de l'organització feixista CEDADE.
Altre col·laboracions d'Skorzeny van ser amb l'organització Paladinque va crear el 1970 a Alacant. L'objectiu de l'organització era el reclutament i entrenament de mercenaris per donar suport a governs d'extrema dreta contra forces militars filocomunistes. Paladin va col·laborar amb el govern de l'apartheid de Sudàfrica, la dictadura dels coronels grecs, la Líbia del dictador al-Gaddafi i la lluita paramilitar contra ETA. Va morir el 1975 a Madrid.
Per cert, els catalans tenim un 12 de setembre més important, el de 1213 en que el rei Pere va morir a Muret, prop de Tolosa. La batalla va marcar la fi de l'expansió catalana per Occitània i va propiciar que el fill de Pere, Jaume, es llancés a la conquesta de Mallorca, València i Múrcia i comencés el periple català pel Mediterrani.
De fet, tampoc és tant estrany. L'entrevista de Joan Roura va en la línia manipuladora a que ens ha acostumat l'Albert Elfa informant per als Telenotícies, una línia que deu ser avalada per Roura.
El sots-cap de la secció
d’Internacional de Televisió de Catalunya, Joan Roura, afirma en una
entrevista publicada pel diari El Punt el passat diumenge dia 16, que
“Israel serà un estat àrab i es dirà Palestina”. En unes opinions que de
vegades semblen més pròpies d’un deliri que d’unes reflexions raonades,
aquest alt responsable d’un mitjà de comunicació públic excusa el
terrorisme de Hamas “en definitiva, són fills dels palestins expulsats
el 48”, i nega tota legitimitat històrica a l’estat d’Israel.
És molt
preocupant que una persona que ha d’informar al poble de Catalunya d’un
afer tant delicat com el conflicte israelo-palestí digui que “no crec
en el periodisme neutral”, i a continuació, emeti una diatriba
antiisraeliana que el col•loca clarament en una banda d’aquest
conflicte. Com podem els espectadors de TV3 creure res del que se’ns
informa sobre el que passa entre israelians i palestins si qui decideix
què és el que s’explica afirma que n’hi ha uns de bons que són els
palestins (inclòs Hamas) i uns de dolents que són els jueus?
Joan
Roura, un antic simpatitzant d’Israel que va passar temporades en
kibbutz, sembla demanar que per cada israelià -llegeixis jueu- mort, hi
hagi un àrab, no més: “en l’última guerra a Gaza, per cada israelià que
va morir van morir cent palestins. On són la neutralitat i
l’equidistància?”. Doncs és difícil dir-ho, perquè si tal com diu el
mateix Roura en l’entrevista “la realitat d’Israel és que està envoltat
d’uns quatre-cents milions d’àrabs”, aplicant l’estadística que demana,
quants àrabs haurien d’haver mort per cada jueu des del 1948 fins ara?
Tenint en compte que només en la guerra d’independència d’Israel va
morir gairebé el 10% de jueus que hi vivien, doncs facin números... El
que és terrible, però, és que es parli de la mort d’aquesta manera, en
base a números, com si fos un partit de futbol i s’haguessin d’anar
comptant els morts com els gols; un a un, dos a un, etc.
D’altra
banda, Roura demostra estar molt mal informat, un fet gravíssim donat el
seu càrrec, al relacionar l’estat d’Israel amb el petroli i afirmar que
el primer depèn del segon. Sap Roura quin país està en l’avanguarda de
l’ús del cotxe elèctric precisament per a aconseguir que el petroli
tingui menys pes en les decisions de la comunitat internacional? Sap
quins són els estats majors productors de petroli, quan van
constituïr-se i quina relació tenen tant amb els Estats Units com amb la
resta d’Occident? I la que tenen amb Israel? La primera qüestió la
podem respondre nosaltres mateixos: Israel. Per a la resta només li
podem aconsellar que llegeixi.
En el CEEC havíem manifestat alguns
cops la nostra preocupació per l’enfocament que la televisió pública de
Catalunya dona a alguns conflictes, i ara Roura ens dona la raó, no és
objectiva, és parcial i ideològica “els mitjans de comunicació espanyols
en el tema palestí saben molt bé quina és la solució...” (...) “els
mitjans de comunicació espanyols tenen molt clar que hi ha uns senyors
que estan ocupant il•legalment un territori, que estan desplaçant
població indígena local, i no tenen sancions”. Bo és saber que el
referent per a Roura són els mitjans de comunicació espanyols. També és
bo veure que algú que afirma guiar-se per les resolucions de l’ONU no
accepti la que va donar vida a l’estat d’Israel, i bo és saber que Roura
desconeix que sempre hi ha hagut jueus, i per tant població indígena, a
Israel i Palestina. Per cert, que pregunti què va passar amb la
població jueva d’Hebron, i amb la de Jerusalem, després del 1948. I
també que s’informi sobre durant quants anys es va impedir als jueus
anar al mur de les lamentacions, i qui governava la ciutat vella de
Jerusalem quan això passava. I si tot i això encara creu que “el recanvi
serà que hi haurà un estat àrab més que es dirà Palestina i on viurà
una minoria important jueva”. I si creu que aquest seria un estat
democràtic. I si en aquest els jueus tindrien els mateixos drets que ara
tenen àrabs i altres minories a Israel com l’oficialitat de l’àrab,
llibertat absoluta de culte, igualtat de drets civils, etc?
Joan
Roura té el dret de pensar el que vulgui, és més, si com ell diu, rep
anònims a casa seva, o a qualsevol altre lloc, que presenti denúncia.
Però el sots-cap d’internacional d’una televisió pública no pot advocar
per la desaparició d’un estat amenaçat per l’extinció de la seva
població durant segles, ni pot justificar les activitats d’una
organització terrorista, ni pot dir mentides, ni es pot permetre estar
desinformat. Si algú que arrossega tota aquesta motxilla ha d’informar
el poble català del que passa a l’orient proper i mitjà, es que, com a
país, com a democràcia, tenim un problema i hem de resoldre’l.
Naturalment, aquest tipus de periodistes "implicats", se salten la neutralitat tant al parlar de jueus com al parlar de la política catalana. Qualsevol tema on des del Telenotícies es pugui "ajudar" a que guanyin els bons (llegeixi's Palestins, llegeixi's PSC) és un tema vàlid per a la manipulació informativa.
I amb aquests periodistes hem de saber com funciona el món?
Contra el discurs de que només els panxacontents es preocupen per temes nacionalistes, el continent més pobre del món ens ensenya que la voluntat d'autogovern és una de les aspiracions humanes més bàsiques, ja que en el fons forma part de l'instint de supervivència i del procés de maduresa.
Sembla que l'esquerra de Catalunya i l'esquerra d'Hondures tenen vincles ideològics en aspectes realment curiosos.
Si fa poc vam veure el lamentable espectacle d'Iniciativa per Catalunya protestant contra la cantant Noa, invitada per ells mateixos a participar als actes oficials de l'Onze de Setembre, ara tenim els mitjans de comunicació proclius a Manuel Zelaya insistint en la teoria que Israel es troba al darrere del govern de Roberto Micheletti.
Hondures és un país on encara avui els errors propis es poden amagar llançant la culpa als jueus... Aquesta teoria del complot jueu internacional la podeu escoltar als mitjans de comunicació oficials de Veneçuela i Cuba, i als antics mitjans oficials d'Hondures, que ara són a l'oposició.
Micheletti, fa poc, va fer tancar Radio Globo pel seu anitsemitisme brutal. Aquí a Catalunya, la clausura de la ràdio es va presentar com un cop del govern de dretes contra una emissora d'esquerres.
A través d'Internet podem escoltar un exemple de la porqueria que emetia aquesta emissora. El seu director, David Romero, es preguntava si algun hondureny podia cometre una maldat tan gran com la de fer fora Zelaya. Es responia que no, que en tot cas eren hondurenys que havien estat atrapats en una conspiració externa. Durant el discurs, Romero diu "a vegades em pregunto si Hitler va tenir raó en voler acabar amb aquella raça amb el famós Holocaust". Després diu "em pregunto per què no vam deixar que Hitler complís la seva missió història" i acaba amb "crec que hagués estat just que Hitler hagués acabat la seva visió històrica".
El director de l'emissora clausurada també diu en antena que "si hi ha gent que fa mal a aquest país [Hondures!] són els jueus, els israelites". És una opinió que se sent cada cop més també a Cuba i Veneçuela.
Escolteu l'entrevista al director d'aquesta emissora defensada per l'esquerra catalana i opineu:
Llisc a Vilaweb Austràlia una notícia curiosa: Austràlia creix. I cada cop més. Aquest país gran com Europa creix cada any en 400.000 habitants i la ciutat de Melbourne ja ha arribat als 4.000.000. A tot el país ja són vora 22.000.000.
Aquest creixement tan ràpid provoca molts problemes similars als que tenim aquí, que també hem pujat un milió d'habitants en deu anys. Vegem-los:
els transports públics duen un 50% més de gent de la que hi cap.
als suburbis més allunyats de les ciutats només hi arriba un autobús cada 30 minuts.
a les grans ciutats com Melbourne, ja és un 70% de la població que ha de destinar quasi un 30% del sou en la hipoteca.
els serveis públics per a gent amb discapacitació mental o física comencen a estar plens.
es comencen a trobar a faltar llars d'infants.
Aquests greus problemes han provocat la protesta dels sectors més conservadors, que demanen el tancament de les fronteres als immigrants per poder reestablir el bon funcionament del sector públic. El govern, però, respon que la immigració és una força de treball necessària.
Res, que a aquest ritme de creixement descontrolat potser quan arribin a 40 milions de persones es trobaran amb els problemes que nosaltres tenim aquí amb 7.
El set de juliol, ara fa un mes i mig, va fer setanta-dos anys de l'inici de la Segona Guerra Mundial. Concretament, amb l'enfrontament entre tropes japoneses i xineses en l'anomenat Incident del Pont Marco Polo.
Aquesta batalla va començar un estat de guerra entre Xina i Japó, que ja duien anys d'escaramusses per causa de la voluntat imperialista nipona, que volia impedir que la Xina descolonitzada es convertís en una potència asiàtica.
A part d'aquesta data destacada, avui fa setanta anys que va començar la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi i la URSS comunista, que havien pactat el repartiment del botí. Això va provocar dos dies més tard el conjunt de declaracions de guerra contra Alemanya (no contra la URSS) que es van convertir en la Segona Guerra Mundial. Al cap de dos anys Alemanya trencaria el pacte de no agressió amb la URSS i la guerra prendria un nou caire, molt més violent, mentre que Japó atacaria als Estats Units, el Regne Unit i les Províncies Unides i els faria entrar a la guerra.
La situació era realment complexa. Així, de manera simplificada, Xina estava en guerra en Japó, que estava en guerra amb EUA, RU i PU, que estaven en guerra amb Alemanya, que estava en guerra amb la URSS. De manera natural van sorgir les aliances Xina-EUA/RU/PU-URSS i Japó-Alemanya. Però no eren aliances completes, ja que per exemple la URSS no va declarar la guerra a Japó fins que ja li tiraven bombes atòmiques a sobre.
D'altra banda hi havia els països aliats: Itàlia, que fins al 1943 anava amb Alemanya i després es va aliar amb els EUA. Romania, que també va començar amb Alemanya per passar-se després a la URSS. Hongria i Eslovàquia, que van lluitar fins al final amb l'Alemanya nazi. Tailàndia, fidel aliada de Japó en la lluita contra els britànics a Birmània i Malàisia. O Austràlia i Nova Zelanda, peces clau de l'estratègia del Pacífic Sud dels EUA.
També hi havia guerres paral·leles, com la que tenien Finlàndia i la URSS, de resultat indecís. O la guerra civil xinesa entre nacionalistes i comunistes. I les batalles diplomàtiques com la dels anglesos per evitar l'aliança entre Argentina i Alemanya.
I el cas especial de França, que vençuda en la guerra llampec alemanya, es va rendir, va crear un estat col·laboracionista amb els nazis, va impedir l'ús de les seves colònies a anglesos i americans (amb combats esgarrifosos amb el desembarcament dels EUA al Marroc francès, per exemple) però en canvi va entregar tot el Vietnam al domini japonès, decisió que duria després a l'autodeterminació de Vietnam, la guerra d'Indoxina, la partició de Vietnam en dos estats i la famosa implicació nordamericana en el conflicte.
Aquesta guerra va ser la més mortífera que ha existit mai. Després de vuit anys de guerra oberta contra el món, Japó es rendiria un quinze d'agost de 1945. En aquells moments Japó encara disposava de 4.300.000 soldats en actiu al país i 3.500.000 soldats més repartits per Xina i el Pacífic. La majoria es van rendir junt amb el seu país, però molts soldats japonesos no van acceptar les ordres de l'emperador i van continuar la lluita pel seu compte, fins a les últimes rendicions el 1974, avui fa 35 anys.
Ja he rebut per diverses bandes un correu electrònic fastigós on es comparen imatges de l'Holocaust amb imatges de diverses guerres del Pròxim Orient. Aquesta comparació fotogràfica que ja he rebut de
diverses bandes la trobo simplement denunciable. Algú sap si puc denunciar les persones que me l'envien? Aquest email és una banalització del nazisme i es podria assimilar per tant a la propaganda nazi.
La negació de
l'Holocaust és un delicte als països democràtics i comparar una guerra
(qualsevol) amb l'Holocaust és rebaixar-lo. Per entendre'ns,
és com aquell jovenet que crida 'fexista!' a qualsevol que no pensa com
ell (això passa sovint quan els pares del jovenet li han descarregat llurs frustracions i impotències).
D'aquests
n'he coneguts força. L'únic que fan és rebaixar el concepte de
'feixista' a qui l'escolta, perquè quan li parlin dels feixistes reals
els compari amb gent normal i pensi 'no són tan dolents'. Amb l'Holocaust és el mateix. Penseu que el dia que Israel es faci el nazi, el feixista o el que vulgueu,
els àrabs palestins no passaran de ser 4 a 5 milions en trenta anys,
com ara, sinó de 4 milions a 0. Aquesta és la diferència i és el punt
més important a entendre: una persona morta és un persona morta; arreu.
Lamentable tant si és per una llengua com una frontera com el que
sigui. Però el nazisme i el comunisme signifiquen l'extermini, la
desaparició, la fi d'un poble, una llengua, un cos físic, tot. El dia
que Israel es faci el nazi aquests correus ja no els rebrem perquè ningú
els enviarà, com no rebem avui correus que denunciïn a Turquia. Els turcs ja han exterminat les seves minories. Però correus contra Israel en rebem força: no maten a la mateixa escala.
Tot això no és cap boutade. És públic que en el moment més critic de la Guerra d'Octubre, quan els tancs siris podien arribar a Tel-Aviv, Israel va carregar bombes atòmiques per llançar-les sobre Síria i Egipte. Si Israel queia, cauria matant. Dos mil anys de tradició d'ase dels cops havien fet un gir de cent vuitanta graus.
Aquesta comparació amb l'Holocaust em fa pensar altre cop que és molt important conèixer la història: durant la Segona Guerra
Mundial, al protectorat britànic la comunitat àrab es va aliar amb els
nazis. Fins i tot el Gran Mufti de Jerusalem es va entrevistar amb Hitler a
Berlín. Decoro l'article amb una entranyable foto dels dos. Si Rommel hagués capturat el Caire, la idea era exterminar els
jueus palestins. Per sort va perdre a El Alamein. Però la por a ser exterminats va provocar que els jueus s'allisten dins l'exèrcit britànic per combatre el feixisme, tal i com van fer milers de catalans. I mira, tant àrabs com espanyols mai han renegat del seu passat nazi-feixista. Mai. Encara avui tenim un Fraga que ens recorda que Espanya era feixista i fins fa poc teníem un Arafat que els recordava que els àrabs eren nazis. Els ho recordava als qui no havien oblidat la història.
La solució no serà mai un sol estat àrab sense un nou Holocaust. La solució més probable és la de dos estats independents, solució que ja fa seixanta anys que els àrabs rebutgen tot i perdre totes les guerres. Jo entenc que els jueus vulguin tenir la independència i
un estat propi i ho defenso. No comprenc perquè els àrabs s'obstinen a
no respectar aquest estat independent; bé, de fet ho entenc perquè com a català
entenc l'odi que la independència crea a Espanya i entenc l'odi que patirem un cop
independitzats. Serem generadors d'odi pel simple fet d'existir.
I és llavors, si som independents i els espanyols ens llancen vuit mil coets a sobre i ens amenacen de llançar tots els catalans al mar, és llavors que vull veure al Joan Saura i al Joan Boada a la primera línia de front, defensant el seu país i impedint que hi caiguin més coets. Mira, com els republicans que van anar a la guerra fa setanta anys per defensar Catalunya de les bombes feixistes. Qui era llavors el feixista? Qui és avui l'intolerant?
Ja he rebut per diverses bandes un correu electrònic fastigós on es comparen imatges de l'Holocaust amb imatges de diverses guerres del Pròxim Orient. Aquesta comparació fotogràfica que ja he rebut de
diverses bandes la trobo simplement denunciable. Algú sap si puc denunciar les persones que me l'envien? Aquest email és una banalització del nazisme i es podria assimilar per tant a la propaganda nazi.
