Les vegueries són la torna, per al PSC. ERC ha hagut de cedir en la recreació de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
Si Ausàs volia justificar d'alguna manera la seva legislatura, necessitava com fos crear les vegueries. Així, sense haver resolt els problemes de Reus-Tarragona, de Manresa-Vic, del Penedès o de la Vall d'Aran, el projecte arrenca. En principi podríem dir "Bé, la qüestió és començar i els detalls ja els polirem". Un plantejament acceptable en força situacions, però que pot generar malestar al territori si les decisions acaben venint totes des de Barcelona.
La qüestió, però, és que la torna ha estat recrear l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Un nou nivell administratiu que presenta un nivell de discussió pública invers al de les vegueries. Si amb les vegueries tothom hi té alguna cosa a dir, ja que tothom creu que hi pot guanyar o perdre en funció de la seva configuració final, l'anunci de la recreació de l'Àrea Metropolitana encara no genera reaccions, ja que és una decisió feta en clau estratègica des del PSC, que no fa ni fred ni calor a les parts baixes de la piràmide.
L'oposició més forta a desfer les províncies ha vingut sempre des del PSC, que usaven la Diputació de Barcelona i els seus magnífics estipendis com a contrapoder a la Generalitat. Podríem pensar que ara que el PSC controla la Generalitat podrien pensar en deixar la Diputació, però la realitat és que el PSC no es nota còmode a la Generalitat i mai ha volgut perdre el salvavides de la Diputació. Ara, però apareix un nou factor en la lluita pel control del poder: el PSC podria perdre l'Ajuntament de Barcelona en les properes eleccions, i fins i tot perdre la Generalitat. Si a això hi sumem desfer la Diputació de Barcelona, la crisi seria total.
Per això la recreació de l'Àrea Metropolitana és providencial: permet treure poder a l'Ajuntament de Barcelona i transferir-lo a una entitat que, per la seva composició, serà dominada pel PSC durant força anys. Un bon moviment estratègic realitzat gràcies a la manca d'oposició d'ERC.
I, em direu, és que els municipis de prop de Barcelona no necessiten mancomunar els seus serveis i les seves despeses? És clar que sí, respondrem. Per això hi ha les comarques (el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès, el Maresme) i per això hi ha les vegueries (la Vegueria de Barcelona). Per què el PSC no usa les administracions ja existents i futures (comarques i vegueries) per a oferir els seus serveis? Per dos motius: no hi creu i té por de no controlar-les.
Veient el resum de la dècada que van fer a TV3 pensava si la manipulació de la informació que fa el Tripartit Catalanista d'Esquerres pot tenir algun límit.
No només per la tergiversació de força temes importants (com ara els resultats electorals o els debats parlamentaris) sinó per ni mencionar fets que serien de mal record per al govern, com ara els transvasament de rius proposat per Iniciativa, la genuflexió de Puigcercós a Montilla, la broma de Zapatero dient que aprovaria l'Estatut, el fet que José Montilla fos la persona del PSOE que va presentar el primer paquet d'esmenes contra l'Estatut (i per tant va provocar tot el procés de pactes posterior), el menyspreu del PSOE envers Lluís Companys, la manca de veu en off quan es parlava del català emprenyat (l'enfonsament del bloc de pisos al Carmel, el desastre del tren AVE, el desastre de RENFE, l'inici de l'empitjorament dels FGC, els desastres als aeroports), el ridícul del govern a Japó, el ridícul del govern a Copenhagen, l'eliminació de la influència catalana al Marroc, la situació inacceptable amb el Tribunal Constitucional, la destrucció de llocs de treball, el perdó dels crèdits atorgats al PSC, la negació de crèdits a les empreses catalanes, les gestions del PSC amb el Marroc per eliminar la participació magribina a les votacions per la independència, la manca de respecte d'ERC pels resultats electorals, el desastre del pla de vegueries (fet sense consultar el territori), els ridículs successius d'Iniciativa a Barcelona (manifestacions a favor del terrorisme de Hamàs, boicots a cantants pacifistes, avets de nadal a pedals), el ridícul de l'Ajuntament de Barcelona amb ENDESA, el fiasco monstruós del Fòrum de Barcelona (amb alguns dels seus promotors buscats per la justícia dels EUA), la vergonya de no tenir la connexió ferroviària adequada amb el País Valencià, la vergonya de no tenir la connexió ferroviària adequada amb França, el projecte de connectar Espanya amb França per Osca, les mentides d'Iniciativa amb la línia MAT, les esquizofrènies d'Iniciativa aprovant lleis al Parlament i al mateix dia manifestant-s'hi en contra als pobles afectats...
Aquests deu anys el govern ho ha fet tant malament però ha intoxicat tant que la societat nota que ha de fer alguna cosa i reacciona volent-se independitzar... d'Espanya. I el documental vinga a obviar el malestar social i vinga parlar de si "vencerem el càncer" o "viatjarem per l'espai". Pensava que el repàs de la dècada volia dir parlar del que ha passat i del que (ens) passa, no del que potser passarà.
Ah, i els punts de vista, totalment objectius. Així, la crisi econòmica s'inicia perquè els governs de Xina i els EUA tal, tal i qual. I en George Bush noséquè. I les guerres d'aquí i d'allà són perquè els EUA patim i patam. Ara bé, per les bones notícies, llavors usem una primera persona global... "hem arribat a Mart", "hem creat nanotecnologia", "hem desxifrat el codi genètic"... Ah sí, senyors TV3? Hem estat "nosaltres"? O també és cosa dels EUA, tot això? Una mica de respecte, tant per allò bo com per allò dolent, i una mica de respecte per no acabar de convertir en imbècils els espectadors de TV3. Els que quedin.
Pensava si la manipulació de la informació que fa el Tripartit Catalanista d'Esquerres pot tenir algun límit. I remenant notícies independents (les que trobem a Internet, no les de TV3), veig això:
No
respecten res. I menys que res, la veritat. No sé on podrem arribar a
parar si dura uns anys més la vilesa inherent a l'aparell de propaganda
audiovisual de la Generalitat. No han respectat ni la mort del gran
violoncel·lista Mstislav Rostropóvitx.
Han amagat la seva admirable trajectòria de lluita contra el comunisme,
complementària i concordant amb el seu combat per la música i la
cultura.
Vaig conèixer Rostropóvitx
el 1971. Llavors era redactor d'un diari de Barcelona. Però el meu
referent era Le Monde. Hi havia llegit una carta de Rostropóvitx en
solidaritat amb Aleksandr Soljenitsin, que havia denunciat el gulag soviètic. Dies després, Rostropóvitx donava un concert a Barcelona. Acompanyat de Raimon Obiols
vaig intentar entrevistar-lo. Ell ja era socialista, en la
clandestinitat, i un gran amic. Pensava guanyar algun diner fent de
fotògraf. Quan Rostropóvitx va arribar a l'hotel, li vaig demanar de
parlar. Em va caure un xàfec de "niet" ('no'). Anava acompanyat d'un
personatge que, visiblement, en opinió d'en Raimon i meva, era del KGB.
Vaig escriure un article, més que res per reproduir la carta a
Soljenitsin.
Ja liquidada la tirania soviètica, el vaig conèixer
en una roda de premsa. Rostropóvitx es va excusar, dient que el 1971 li
era impossible parlar amb un periodista. Entesos.
A Rostropóvitx se li va retirar la ciutadania soviètica. Era un gran honor. Anys després el vaig sentir tocar al Mur de Berlín,
acabat d'enderrocar gràcies a demòcrates i anticomunistes, com ell. El
vaig veure un darrer cop a Washington, dirigint la Simfònica Nacional.
Des de l'intent d'envernissar el comunisme que patim, per obra del
tripartit, això s'ha tapat. Ens volen imposar en tot una cínica i falsa
"memòria històrica". No tenen perdó de Déu, diria l'àvia. En tot cas,
mai en tindran el meu.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 17. Dissabte, 28 d'abril del 2007
De
nou el govern "amic" del president Zapatero ha fotut un gol al govern
tripartit i de retruc a Catalunya. Avui ha aprovat impulsar el nou
corredor ferroviari d'alta velocitat de mercaderies del
Cantàbric-Mediterrani que connectarà els ports del País Valencià amb el
País Basc, passant per Saragossa. En definitiva, deixen fora del
corredor als ports catalans -Tarragona i Barcelona- i s'acompleix així
els pitjors dels presagis que en Ramon Tremosa apuntava durant la
campanya.
És evident, que amb iniciatives com aquesta el govern espanyol
pretén enfonsar la nostra economia, empobrir-nos i sotmetre'ns a
l'Estat espanyol, i tot això amb la complicitat del govern tripartit de
la Generalitat que peca per omissió. Després en Carod-Rovira en la seva
conferència d'avui té la barra d'afirmar que el tripartit ha contribuït a
estendre sobiranistes... quines penques!!! No m'estranya que les enquestes ja situïn Reagrupament al Parlament.
L'alcalde de Santa Coloma de Gramenet és vicepresident de la Diputació
de Barcelona, el president de la qual és regidor de Santa Coloma i
substituirà l'alcalde, cosa que no li vindrà de nou ja que és el marit
de l'antiga alcaldessa de Santa Coloma, que ara és diputada ja que té
la baixa per malaltia, mentre que la cap de gabinet és la filla de
l'exalcalde de Terrassa, president ara de la Zona Franca, el qual vivia
a Matadepera, mentre que el President de la Generalitat, mentre era
alcalde de Cornellà, vivia a Sant Just, d'on la seva dona és regidora i
pel que fa a l'alcalde de Santa Coloma, fill de l'antic alcalde
franquista, aquest viu al Turó Parc, la zona més exclusiva de Barcelona.
Ha estat norma
meva d’ençà del final de la meva presidència de la Generalitat el
desembre del 2003 procurar intervenir poc, com menys millor o gens, en els
debats pròpiament polítics. Això no significa que hagi renunciat al meu
apassionat interès per Catalunya i per la seva gent, i al meu determini de
sempre de servir-los en allò que pugui i correspongui a la meva situació, ni
tampoc que hagi renunciat a fer pública la meva opinió en moments o temes de
gran i especial transcendència. I ara es dóna un cas d’aquests, amb motiu
de la molt llarga negociació del nou finançament que Catalunya ha de tenir com
a conseqüència de l’aplicació del nou Estatut. Més encara tenint en
compte que alguns protagonistes de l’actual debat han apel·lat al que en
diuen el meu sentit i el meu significat institucionals suposadament favorables
al nou sistema de finançament pactat i acceptat pel govern de la Generalitat.
Més val per tant que jo mateix doni a conèixer el meu criteri sobre aquest
tema.
-----------------------------
D’entrada
he d’informar que vaig presidir la reunió extraordinària del comitè
executiu de la Federació de Convergència i Unió del dia 14 i que vaig estar
plenament d’acord amb la posició contrària a l’acord sobre
finançament que es va adoptar . I per tant amb la posició expressada aquell
mateix dia en nom del Comitè Executiu per en Duran Lleida i després per
l’Artur Mas, i mantinguda fins avui mateix.
El nou
finançament serà millor que el que teníem. Però ha estat sempre així: ho va ser
l’any 1993 pactant amb el PSOE, i també els anys 1996 i 2001 pactant amb
el PP. En aquests tres casos sobre la base de l’Estatut de 1979, és
a dir, sense el nou Estatut que ben aplicat hauria de representar un canvi
positiu molt substancial. De fet a hores d’ara no sabem ben bé quin serà
el guany, però la perspectiva és preocupant, perquè per les dades que ens donen
ni en la millor de les hipòtesis donarien la millora substancial i definitiva
que l’Estatut havia de significar. I el que sí que sabem és que
l’acord de finançament no s’ajusta al nou Estatut.
Hem discutit el
nou Estatut durant anys i l’hem aprovat en el Parlament amb el 90% dels
vots. Es va negociar amb el Govern espanyol i es va discutir i aprovar a les
Corts. D’aquestes discussions en va sortir un Estatut sensiblement
retallat, però malgrat tot millor que l’anterior i acceptat i ratificat
en referèndum pel poble de Catalunya. Té tota la lògica del món i és de
justícia que reclamem el seu compliment i el cas és que el nou acord no el
compleix. No s’ajusta al model de finançament inclòs en el nou Estatut.
Realment no el compleix.
Tinc prou
experiència – també en aquest tema de la negociació amb
l’administració espanyola i de les actituds polítiques i emocionals de
tot Espanya- per comprendre les dificultats amb les que s’han hagut
d’enfrontar el President Montilla i el Conseller Castells. També sé per
experiència què significa negociar amb l’aigua al coll i tinc prou sentit
de la responsabilitat per no deixar-me arrossegar a la crítica fàcil. Però això
no treu que si l’acord no s’ajusta a l’Estatut i la solució
realment no resol els nostres problemes com a país més enllà del que pugui ser
una millora a curt termini – i encara problemàtica- això no s’hagi
de denunciar. Si després de tantes retallades Catalunya accepta que el
finançament no s’ajusti a l’Estatut, com podrem defensar el nostre
dret? En això i en tot: en diners ara mateix, en competències, en respecte
institucional, en temes lingüístics i culturals, etc.
Podria passar que
es creés un estat d’opinió que considerés que el no compliment de
l’Estatut no té importància si el guany econòmic és d’una certa
entitat. A part que no està gens garantit que el guany sigui suficient ni amb
prou seguretat de futur una actitud així equivaldria a una greu manca de visió
política, de visió de país. Finalment el que compta per a què un país sigui
respectat políticament i també econòmicament és que ho sigui el seu ordenament
jurídic i institucional. No es pot construir un país a base de subhastes i
habilitats puntuals, sinó sobre un entramat sòlid de lleis fonamentals.
Per això s’ha fet el nou Estatut, que és el que ara marca la diferència
amb la situació anterior. Si això no és respectat pels de fora i defensat des
de dintre no tindrem un futur col·lectiu estable i realment constructiu.
S’entén que
per desconcert i per cansament – el procés ha estat extenuant- hi hagi
gent disposada a acceptar aquest acord o el que sigui, encara que vulneri
l’Estatut i ens tanqui portes de futur. Però també s’ha
d’entendre i fins i tot agrair, que hi hagi gent disposada a assumir la
responsabilitat de denunciar l’incompliment de l’Estatut i ara
especialment de les seves disposicions financeres. És a dir, de les que han
d’assegurar el benestar dels ciutadans de Catalunya, la competitivitat i
el creixement de l’economia catalana, unes bones polítiques socials, el
suport a una bona política cultural, etc. I que tot plegat permeti reforçar la
cohesió social, la integració i la promoció de les persones (el que se’n
diu l’ascensor social) Amb esperit positiu, però enèrgic, és a dir, no
submís ni a cap mena pressió ni a la resignació pròpia del cansament
col·lectiu. Qui pensi que l’acord vulnera l’Estatut i no resol els
problemes del país ha de tenir el coratge de dir-ho. Encara que això provoqui
crítiques.
Tanco aquí
aquesta declaració personal. Els arguments que aquests dies s’utilitzen
en la discussió sobre la bondat de l’acord no solament són molt
discutibles pel que fa al futur sinó que tergiversen seriosament el que ha
estat la història del finançament des de fa molts anys. Potser això requerirà alguna
nova explicació a fi d’evitar la deformació del que ha estat aquesta
història. Però això tindrà, si arriba el cas, un to molt més propi de debat
polític que el que desitjo donar a aquesta declaració.
Resumint:
Considero que
l’acord a què s’ha arribat per part del Govern de la Generalitat i
el Govern espanyol no és un bon acord perquè:
- incompleix
l’Estatut.
- no resol
d’una manera ni suficient ni prou clara el problema del finançament de
Catalunya
- per tant no
elimina els factors d’insuficiència, fragilitat i incertesa que pesen
sobre les finances de la Generalitat. Conseqüentment no garanteix que Catalunya
pugui fer en el futur una política prou potent de modernització,
d’increment de la competitivitat, per tant de creixement econòmic i
d’atenció social i ciutadana a tota la població que permeti reforçar la
cohesió social, la convivència, la promoció de les persones (l’ascensor
social) i la seva integració.
El concepte és simple: presentar una llista de diputats al Parlament l'únic objectiu dels quals sigui la proclamació unilateral de la independència de Catalunya.
En aquest sentit, els candidats poden ser qualsevol tipus de persona ja que se'ls demanaria abstenir-se en qualsevol votació del Parlament que no anés directament dirigida al tema de la independència. Un cop aconseguida la proclamació, la llista es dissoldria per donar pas a la política habitual dels països sobirans: conservadors, progressistes, etc.
La idea és bona i senzilla, però la política catalana és sempre complexa. Ho mirarem amb atenció.
