 Als municipals de La Font els falten mans, cada volta que el cel insinua mascletaes d'aigua com la d'aquests dies, per tallar la carretera de Beniarjó; i és que tot fonter sap que la carretera, al pas del Molí Canyisset, s'inunda amb un got d'aigua. Ara, mentre, de casa estant, em grate la pell per la incipent aparició d'escates, m'encurioseix aquesta mania de l'aigua de passar sempre pel mateix camí. Però encara no sé quin número tinc. Després de tindre'ns unes setmanes menjant-nos les ungles expectants, finalment arriba el que esperàvem en candeletes: la resolució de la borsa oberta als mestres d'anglés. Molta ciutadania i moltes punyetes; que tants mestres d'anglès que falten i ací estàvem, els de la nostra propoció, acabats d'eixir del forn i esperant des del sofà de casa -bé, des de la taula d'estudi, que les oposicions no s'estudien en un dia-. "Toca, almenys ha plogut bé" va dir la veïna l'altre dia mentre agranava. Han estat a punt d'eixir-nos escames. Però anant a la muntanya a buscar pebrella per a les olives vaig poder olorar i trobar molts esclata-sangs (alguns d'ells verinosos); a més a més, prompte es podran tornar a trobar lletsons pels horts. Però sobretot, el que més il·lusió m'ha fet ha estat vore els brots de faveres.  Amb això de la pluja abelleix arraulir-se al voltant d'una tassa de tè (de frambuesa, amb un núvol de llet) i recórrer a la poesia per a recuperar-se de -o recrear-se en- l'astènia tardoral de l'esperit. Per això no em va anar gens malament assistir fa pocs dies a la presentació de Rizoma, a la Nucia -en un auditori es-pec-ta-cu-lar, d'aquells que, vistos de lluny, ja dónen una idea de quin partit està al poder-. Anècdotes a banda, la protagonista de la nit va ser la poesia, en un acte dels que et fan recordar perquè -de tant en tant, en el meu cas-, a hom li agrada tastar-la. La Isabel, la meua professora de català de COU (sóc de la vella escola) ens deia a classe que els hòmens del temps semblava que els triaven tots iguals: "No us hi heu fixat mai? Són tots iguals, esprimatxats i poca cosa, però tots ells molt simpàtics". No sé si s'han inspirat en les reflexions de la Isabel, però els de Activa Multimèdia han dissenyat un home del temps també esprimatxat i simpàtic, i amb un tros de nas. Es diu Sam -com una amiga meua d'Oliva, tot i que ella és remarcablement més bonica que aquest meteoròleg virtual-, i fa el temps a la carta.  No sóc cap autoritat en la matèria, però com a consumidora de llibres, crec que la literatura feta al País Valencià ha augmentat molt en els últims anys, i trobem autors excel·lents en qualitat i públic, com Ferran Torrent, de qui no n'amague la devoció, com a escriptor, com a personatge i com a persona.
M'he menjat molta literatura històrica, però he de confessar que la que més m'agrada és la literatura basada en la contemporaneïtat. I en aquest sentit, he fet una gran troballa aquests dies: Plagis, d'Urbà Lozano, que si continua aixina entrarà en el meu llistat de devocions.  Veient-me arribar hui a casa ningú haguera cregut que fa pocs anys una servidora pertanyia a Orgull Xava (sí, que tenia per decàleg coses com: "Tot arbre és un pi", "on no arriba el metro és muntanya" i "negaràs la diferència entre un arbre i un arbust"). Des de fa algunes setmanes se m'ha ficat al cap recuperar un hort que tenim mig abandonat a dos minuts -caminant- de casa. Probablement el que més m'ha impulsat a fer-ho és la poca fe que tenien a casa: "On vas, amb l'aixaeta, dona? Si antes d'arribar ja t'hauràs cansat!". I com sóc genèticament cabuda, he aconseguit fer entrar el clau per la cabota.  Des de que els caps de redacció dels periòdics "de tota la vida" tenen permís per a posar onomatopeies com a titulars tinc certa mala maror al cos. Una cosa és que la tia vaja dient que el món s'acaba; i l'altra, que es posen d'acord amb ella en Hawkins, el cap de redacció de la Vanguardia i el president d'Estats Units, què voleu que diga. Clar, ara la dona està pagada, perquè es confirmen les seues teories catastrofistes, però alhora es lamenta per les "pobres criatures" com jo, que han de pagar un pis, i que amb tant d'especulador ja es veia que la cosa no acabaria bé.  Quan arriben aquestes dates sempre hi ha algú de Canal 9 a Benidorm: una de dos, o fa tan bon temps que en cara es poden vore senyores mostrant les bufes per la platja, o cau una bona tronada i la mateixa reportera (armada amb l'impermeable i un micro) s'exposa, com Dorothy al Mag d'Oz, a que una ventolera se l'emporte mar enllà tot intentant mostrar el màxim realisme en la notícia.
 No necessite que cap home del temps em diga quan ve la tardor; hi ha símptomes interns i externs que indiquen que el calendari estacional passa pàgina: per exemple, la sobtada escama de les abelles entorn a la flor del garrofer- que aquestes setmanes té una olor especialment penetrant i desagradable-, o el desig incipient de menjar magranes, bunyolos i boniatos. En aquestes dates també torna el temps de la taronja, que ens ha abandonat durant el meset d'agost.  "A tots ens encanten els blogs, en la majoria els seus objectius són mostrar les meravelles i fer amistats, hi ha persones que no s'interessen quan els hi atorguem un premi i d'aquesta manera contribueixen a tallar aquestos llaços, volem que es trenquen o que es propaguen? Aleshores tractem de prestar-los més atenció!"
Fa uns dies en Roger m'investia amb el premi Proximidade, que, al seu torn, li venia de Lucrècia de Borja.
Li agraïsc a Roger l'honor del premi, i la tasca de proximitat -tanta proximitat que a voltes ens veiem pel carrer, mira tu :)-. I per a propagar la proximitat i enfortir llaços, ací van els meus pròxims: Fa uns dies l'osser, a Cafè en Gra -que m'agrada llegir amb feqüència-, posava el dit a la llaga (o vaga) dels docents (o "in-docents"). Ja li vaig comentar que si valia la pena que la societat es molestara per alguna cosa, aquesta cosa era l'educació, la llavor del futur. Sé que aquesta reacció de Josep es legítima, fonamentada per tot el tràfec que es porta el professorat organitzant vagues. Ara bé, ni estan tots els que són, ni són tots els que estan: hi ha coses que als mitjans -i ho diu una ex-periodista- no apareixen mai, perquè no són actualitat.  No sé si és pel canvi de temps o per les hormones, però últimament em va la carnassa. Hui m’esplaiaré parlant del congrés a què estic assistint aquests dies, sobre Ensenyament de Llengües a la Universitat de València. Val a dir que ens han portat a la crème de la crème. Només els hauria faltat portar a Chomsky –la Madonna de la lingüística-, perquè ja tenim a Neil Mercer –el U2-, a Anna Camps –la Springsteen-, i a Joaquim Dolç –el Police-.  El comentari d'Àngel (gràcies, per cert :-))sobre l'article del pregó m'ha animat a publicar aquesta carta -escrita per una servidora- i que duia l'edició del Levante de hui. Parla sobre un "succeït" que ha estat motiu de carnassa municipal. I com que en la carta s'explica tot, faig un "retalla i enganxa" i vos òbric un badall a la carnassa estiuenca de la Font.
"He participat en els Moros de La Font d’En Carròs des de la més tendra infància i fins fa pocs anys; la festa em corre per les venes. És per això que quan la Junta de Moros i Cristians Bencabuts em va demanar de fer el primer pregó, va anar de ben poc que no em cauen dos llagrimots d’emoció. "  Hi ha moltes pel·lícules que m'han fet plorar: Mar adentro, Million Dollar Baby o Lillte Women (cada volta que la veig, quan la Beth es mor), per raons sentimentals; Alejandro Magno, per exemple, per la ràbia d'haver malbaratat set euros i tres hores de la meua vida. Però que em feren caure les llàgimes de riure, feia temps que no ho aconseguien. I amb aquesta pel·lícula aparentment lleugera i de dubtosa reputació intel·lectual, me n'he fet un fart de plorar, de riure. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaçosACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
