 Ara ma casa ja no té 3 pisos. De viure en una habitació de 60 metres quadrats diàfans i terrassa, he passat a compartir un pis deu metres quadrats més gran. Això pot semblar una inconveniència, però en realitat viure en un bloc de pisos és molt més divertit. Sense anar més lluny, a Emili li ha caigut al damunt el càrrec de president d'escala. I això em converteix, si mal no vaig errada, en la primera dama. Arribar i moldre. El post d'Anotacions rizomàtiques em torna a commoure. Me'n vaig assabentar per Mails per a Hipàtia, del vol de l'Hidroavió. I sent un pesar estrany. L'havíem trobat a faltar des de ja feia setmanes; i de tant en tant retornàvem cap a les botes vaqueres, on, a partir dels comentaris, ens assabentàvem de l'evolució dels motors a mode de parte mèdic virtual. Ara és quan ens comencem a fer a la idea que no es tornarà a actualitzar, el bloc. Però ens quedem amb la X de sempre.  Els records de les seues il·lustracions comencen, per a mi, en un moment íntimament important: El Bruixot Tararot, i el descobriment que la manera que jo parlava no es materialitzava només en l'oralitat casolana, sinó que també s'escrivia. Que els presents de subjuntiu no acabaven necessàriament amb el punt de la i. Aquesta nit, fent zàpping entre coixins, me'l trobe en el millor -Emili em rectifica: l'únic- programa cultural del país a Punt 2: Encontres.  És la primera volta a la vida que canvie d'estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l'anell daurat a l'anular esquerre. Des que me'l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l'he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me'l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho! La casa relluïx amb la lluentor de les neteges d'abans, d'aquelles neteges profundes de les cases antigues. Fa olor a fusta i a plantes, a totes les plantes que han florit per a l'ocasió (no sé si en senyal d'agraïment, o al dictat ferri de la mare). El menjador del segon pis s'ha transformat en un aparador latent, esperant l'exposició del vestit de núvia, i de tots els detalls que l'acompanyen: les sabates, la lligacama, el vano, el coixí dels anells i el vel. Tot -tret de les sabates- fet a casa, a mà. Puntes de coixí de punta en blanc, rere un batalló de boixets, i una guerra de dos anys lliurada amb fils contra les hores. Aixina és ma mare.  Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d'un en té tres, de caps, i el teu personatge s'ha polit una vida. A Polònia les bodes duren 3 dies. O més. Les bodes tradicionals. Com la nostra. Quan me'n vaig assabentar -tenia 20 anys- se'm posaren els pèls de punta. 3 dies!! Ara, ni m'espanta ni em sorprén. La meua fa ja tres mesos que dura. Perquè casar-se no és només un dia. No. El dia de la boda és com el dia del Cristo. Com la traca final, per entendre'ns. És el dia que tot s'acaba. Prèviament hi ha tota una sèrie de preparatius i convencions que s'han de seguir al peu de la lletra, i formen part d'alguna espècie de ritual que Marvin Harris m'hauria d'explicar un dia d'aquests. Em va enamorar la seua impertinència descentralitzada, amb un cert aire de qui ha anat i ha tornat però sense ganes, amb marcada indiferència. I les seues cames. Aquelles cames d'esportista nat -també sense ganes- camuflades sota un banyador d'estiu roig qualsevol. Voregen els cinc anys, de la troballa afortunada del meu pol oposat.
 El millor sistema per a que et pare la Guàrdia Civil és tenint un cotxe vell matrícula de Barcelona. Darrere d'aquestes matrícules els agents no hi solen veure a catalanes reciclades en valencianes-mestres-d'anglés, sinó algú exòtic i apassionant; i, fruit d'un impuls sobtat irrefrenable, em desvien per a un "control rutinari". En dues setmanes m'han parat tres voltes. Ho jure. I el carnet de conduir em va caducar just a l'inici del frenesí tricorni. A voltes em costa resistir la temptació d'escriure un llibre sobre teoria de la quotidianitat, a l'estil de llei de Murphy, o tractat de Tsun Zu. Com no puc permetre'm aquest luxe, em conformaré en escriure un post. La teoria de hui es titula "Si vols caldo, nyas tres tasses", també coneguda com "el carbó sotmés a pressió produeix diamants".  Puc adormir-me en qualsevol lloc i a qualsevol hora del dia. Puc entrar en directe a la de tres, parlant per a tota una comarca sobre pràcticament tots els temes. Puc separar en lexemes i morfemes una paraula de qualsevol llengua eslava -des del macedoni fins al bielorrús, passant pel sorabi-. Però no em demaneu que mantinga una conversa socialment virtuosa amb una persona que acabe de conèixer, o algú que apenes conec, perquè tinc un percentatge elevat de possibilitats d'amollar un improperi o algun comentari estrany. Durant molts anys les falles van ser per a mi un excentricisme folclòric que no arribava a mig somriure de zàping. Després de les primeres falles in situ, vaig tancar la festa a la carpeta oficial de les tocades d'ous -i m'enclaustrava uns dies al meu búnquer made in moros i cristians, una festa igual d'ostentosa i primitiva, però meua, al capdavall-. Afortunadament, un passeig per Gandia en falles -fa 5 anys- de la mà d'un jutge de falles em van il·luminar en la part exterior de la festa. Però desenganyeu-os: un monument de falla només és la punta de l'iceberg.  Des que tinc el bloc no havia estat mai tant de temps sense escriure. Des de que tinc el bloc tampoc no m'havia posat a preparar un casament. Deu ser això. Queden poc menys de dos mesos per al gran dia, i en comptes de posar-me la crema hidratant pels matins, el que faig és untar l'agenda amb anti-aging, a vore si aixina aconseguisc traure algunes hores. Accelerador de partícules? Que es casen a la valenciana, aquests científics suïssos!! Ja voran com se'ls acceleren les partícules! Una de les característiques que més criden l'atenció en el recorregut diari per les marines és el transcurs del paisatge. És impossible creuar les muntanyes sense fer breus viatges cap als temps dels moriscos. Al final, quan Santa Bàrbara trau el nas per l'hortizó, la terra ja ha adquirit quelcom de llunar, i cap subconscient no s'estranyaria trobar un dia d'aquests a Neil Armstrong al peatge, intentant cobrar els 6 euros (i mig) que pague d'autopista cada dia (d'anada).  Les marmotes necessitem un estímul extraordinari per alçar-nos tots els dies a les set. El mes de novembre va ser la novetat de la feina. En arribar a desembre, l'estímul m'arribà gràcies a un regal en forma d'olor a cafè i pensament a George Clooney. Ara, quan la imatge de George Clooney em recorda més al despertador que a la sensualitat de la varietat aràbiga, el contrapes que m'ajuda a incorporar-me pels matins se m'encén puntualment a les 6.59: la ràdio. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
