D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències:
|
D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències:
Pel que es veu, una de les coses –quotidianes- de
les quals en presumeixen els manhattians és el caos. “Aquesta és una ciutat de
bojos! Cadascú va al seu ritme, hi ha gent de tot i per a tot, i tot plegat és
un caos”. Podria estar d’acord en les primeres afirmacions. Però no en
l’última. Tant me fa el que diguen els antisistema. Els
Estats Units continuen al capdamunt del meu rànquing de països acollidors del
món. Encara no porte ni 24 hores a la ciutat i ja tinc la sensació de formar
part de la ciutat. Aquesta és la primera parada per una ruta que ens portarà
també a Boston, Philadelphia i Washington. En tot cas, tinc la sensació d’estar
en la més europea de les ciutats americanes: un apèndix d’Europa un tant
extremat, hiperbòlic, monstruós.  A banda d'incrementar les hores de son -fins a quantitats inusitades-, ser funcionària m'ha fet re-descobrir la geografia valenciana. Perquè això de ser funcionari, que té la cosa bona que el sou és per a tota la vida -tot i que treballar no és optatiu, com alguns es pensen-, té la cosa roïn que et poden enviar on brama la tonyina -és a dir, de Santa Pola cap avall, però d'això de la tonyina en sap més la Comtessa d'Angeville.  Alguna volta he parlat de la descompressió: que és com la dels bussejadors, però amb la feina. Després de la competició "dos mesos obstacles" -que no és olímpica, però podrien fer-la, ara que he entrenat-, una pensava tot d'idees per a descomprimir-se: no fer res, anar a la platja, endreçar la meua vida, anar de rebaixes, començar un llibre sense remordiments, acabar de vore BattleStar Galactica i començar la tercera temporada de Queer as Folk. Crec que les he acabat fent totes, de manera tan caòtica com descompressora.  Matinar abans de les sis és un sinònim de tortura en la majoria dels casos; tanmateix la setmana passada em recordà a les excursions de quan era scout i prometia que faria "lo millor" -el lema de Baden Powell-. I l'experiència que m'esperava va ser, realment, el més a prop que he estat dels scouts des d'aquells anys d'adolescència responsable; una experiència un tant més rància, i definitivament més castissa. Destinació: Xest. Objectiu: fer "lo millor".  Els símptomes són clars: nàusees matinals, hiperventilació, dolor al sotaventre, cansament i, en el cas de les dones, transtorns hormonals. Aquests són els símptomes d'un opositor normal a una setma a de la prova final. M'havien advertit que era dur, però passar-ho és més dur del que hom imagina. Hom se sent atrapat per la coordenada temps: no es pot avançar -que passe ja, l'examen-, ni es pot tirar enrere -he de preparar més coses. Preparar més coses. Més coses. Més-.  No hi vaig entrar mai. Mentre alguns horts de La Plana havien estat sempre de subsistència, i pertanyien a gent coneguda, amb cara i ulls, -i aprofitàvem la confiança per acaçar-nos a taronges-, l'hort de Pataetes estava tancat al xicotet públic com nosaltres. Era un hort adult, de tarongers seriosos i collites generoses. Es cuidava durant tot l'any, i m'agradava especialment en estiu quan, amb la calor de la nit, amb la finestra oberta, sentia el rumor de l'aigua escampant-se per les venes d'aquell bé de Déu de fanecades.  Tinc aquest post a la recambra des que tot va començar, però l'amor vegetal de Lucrècia i l'inici de la campanya de la Piga m'han incitat a, per fi, deixar-lo escrit.
És evident que no puc tindre animals de companyia a casa; des d'aquesta resignada butaca albire pràcticament tota la casa. No cal dir més. Però he trobat la millor manera de tindre una de les companyies més divertides -i relativament menys espaioses- a què puc aspirar: els girasols.  De qualsevol recent casada que titulara aixina un post se'n podria esperar una luxúria, alegria, voluptuositat i satisfaccions dignes de Lucrècia de Borja. M'agradaria. Però no és el cas. La vida en un llit és un post convalescent, amb punts i sutures, resignació i paciència, que únicament recorda a la sagrada unió matrimonial per allò de "en la salut i en la malaltia".  Circumstàncies alienes a la meua voluntat em porten a l'IVI, una de les clíniques punteres valencianes. Els dies abans els he passat bevent-me sèries de metges, i en arribar a la clínica tinc la sensació que em trobaré a tot de doctores nimfòmanes intentant fer-se a doctors coixos i insolents. Res més lluny. El que em trobe a l'IVI és la porta del segle XXII. I m'alegra informar-vos que al segle XXII la gent és molt amable.  No sé si és freqüent que, en arribar als trenta –als trenta de veritat,
els que destrueixen la barricada dels 29 rere la qual m’ha agradat amagar-me
durant un any- es cree una guerra de vèrtexs en la piràmide de Maslow. Les
prioritats s’han dedicat en els últims mesos a disputar-se el primer lloc com
candidats famolencs a l’olor de la derrota de Brown.  Hi ha diversos tipus de futbolers: els qui fins i tot miren els partits de la Champions quan el seu equip no juga, els qui miren i pateixen tots els partits del seu equip i finalment els qui pateixen el seu equip només quan s'acomboien. Confesse que no sóc cap heroïna: pertany a l'últim grup.  Si l'examen en comptes de ser de qualsevol dels 25 temes oficials fóra de tècniques d'estudi, trauria la plaça sens dubte. M'he quedat afònica en sis mesos explicant-los als meus de la ESO com havien d'estudiar. Però, com diuen els castellans, en casa d'herrero cuchillo de palo. Afortunadament per a la meua autoestima, fa temps que vaig deixar de tindre contacte amb la Tatiana. Aquella russa de metre huitanta i dos pams de bellesa -un als tacons i un altre a la minifaldilla- i una servidora, de fet, mai no ens vam arribar a entendre. I no per qüestions lingüístiques, sinó per allò de la filosofia de la vida. Tanmateix, tenia curioses teories antropològiques. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|