|
Les veig tots els dimarts i dijous a les nou i mitja, escampades al llarg del mateix aparador, mentre conduisc des de la meua insultant estabilitat de funcionària aficionada a la natació. Hi ha dies que les mire més detingudament, quan hi ha trànsit. Però en general passe com una exhalació i amb un cert sentiment d'impotència. Hi ha qui diu que són elles les que trien la seua feina. Jo no n'estic tan segura. L'alemany sempre se m'ha resistit. Podria fer-me l'ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l'alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem "tante" (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l'escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín. Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida. Endinsar-se en la vall de la rectoria, Segària endins és com entrar en el país de les meravelles, l'altre costat de l'espill, el negatiu d'una fotografia analògica. L'escola és una escola rural, en un ambient bucòlic i perennement primaveral, on les opcions lingüístiques no són una qüestió de resistència ni reafirmació de la identitat. És, probablement, l'única opció disponible. Mentrestant, a la seua recerca de pau espiritual, famílies angleses han acabat desembocant en aquest entorn de somni, i s'han trobat a l'altra banda de l'espill amb un bou enganxat al cotxe, sense tindre idea d'on es ficaven. Aquella íntima gaubança per uns miserables vestits s'ha anat convertint en l'apocalipsi del goig. L'elefant trontolla, ara que el sumari s'ha obert en canal. El més divertit de tot: que crec que a ningú, ací, li sorprenga. Sabíem que, molt o poca, hi havia merda a les altures. Ja ho diu la dita: dis-me quina premsa tens i et diré com eres. I ara ha arribat el temps de mirar la premsa. Però no la d'ells, que fa riure; sinó tota la resta. És poc convenient que, actualitzant el bloc amb la poca freqüència amb què ho faig, l'òmpliga en les meues estones lliures de nimietats com la que va a continuació: però la d'ahir és d'aquelles anècdotes que semblen més extretes del diari de la Bridget Jones que de la vida real. El que em dispose a narrar jure que és cert i real com que a bandera olímpica està formada per cinc cercles. Anem fins a la piscina, en el meu primer dia d'un curset de natació.
La meua europeïtat m'ha empés la curiositat sempre dins els límits de la influència del vell continent -o en la pista de tennis de la guerra freda, si voleu: Estats Units i Rússia-. Confesse que molt poques vegades he mirat més enllà. I les voltes que ho he fet, han estat llambregades. Les úniques incursions que he fet a la cultura del sol naixent, per exemple, han estat pel bloc de la Marina i per aquell curs de cal·ligrafia xinesa a distància on es va immergir Emili durant un temps fa alguns mesos. I des del divendres, sense avisar, en tinc una mostra a la biblioteca familiar. Crec que tots els anys per aquesta època escric algun post sobre la pluja; però no ho puc evitar. El setembre a la Safor sol recordar al diluvi universal. L'any passat, treballant en els paisatges llunars de la Vila, apenes en vaig tastar quatre gotes. Però enguany, ancorada a les portes de Laguar, me n'he adonat que treballe al cor de les tempestes. En la poca experiència com a docent, podria dir que m'he trobat en quatre circumstàncies molt distintes, una a cada punt cardinal: de la classe mitja-alta anglesa vaig passar al Bronx, i més tard, de la Vila perifèrica he passat al cor de la Marina. I les condicions de treball d'un lloc a un altre canvien completament la vida d'una mestra. Ací va la comparació de les dos últimes radiografies laborals. Mira que em costa eixir del rovellet; i això que el meu rovell, les comarques centrals, juguen en la Champions Meteorològica dels registres de pluja. Millor m'ho posen: menys ganes d'eixir de casa. Però amb això de ser una dona alliberada -d'oposicions i compromisos- he posat la directa en la vida social. I si hi ha un lloc on m'entusiasma anar quan he d'eixir del meu país petit és Sogorb. Com en quasi tots els millors vicis de la meua vida, va ser Emili qui em va encomanar el joc de l'Imperia. Es tracta d'un joc d'estratègia que ha creat un búlgar a qui haurien de donar el Premi Nobel Lúdic -després de Sid Meiers-.
Per als no iniciats, puc dir que es tracta d'un joc de creació i gestió de xicotets regnes amb tres pilars bàsics: l'economia, la investigació i les forces armades. Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d'un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m'ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba. Quan hom veu l'amabilitat que brolla del 95% de la població americana amb què s'ha topat li costa de creure que els Estats Units siga un país abonat a les guerres. La sorpresa, més enllà de l'amabilitat quotidiana, es fa extensiva quan veu l'orgull de la intensivíssima vida democràtica d'aquestes terres. Per fi arribem a una ciutat més típicament americana: edificis horitzontals, moquetes, bèisbol, centres comercials a mansalva, i Freedom Trail. El manual de Boston for dummies -Boston per a tanoques- ja ens ho advertí: les complicacions de la ciutat no són els mapes, els edificis, la circulació o el café. Són el dialecte i els semàfors. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|