 Entrar en el tercer trimestre és tot un exercici de resignació. Des de gener fins a principis d'abril estar embarassada era una font d'energia renovables com feia mesos que no tenia. Matinava els caps de setmana per voluntat pròpia, sense coaccions laborals. He viatjat i treballat a gust, amb les úniques limitacions de qui porta un ésser a l'interior.  Quan arriba Sant Josep desitjaria amagar-me del bon temps reculant cap a l'hivern i amagant-m'hi sota dos pams de neu. I m'esperaria allà, com una ossa prenyada, fins que la llosa de l'estiu m'assegurara que l'esclat de les flors ha donat el seu fruit. I si no puc fer totes eixes coses, preferiria portar la pluja a aquests dies fantàstics que ens han eixit de pasqua. I que ploguera molt. I fort. I tots els dies, fins al mes de juny. Diuen que la vida et canvia quan tens un fill. Potser això val per als hòmens. Per a nosaltres, no. La vida ja ha canviat. I no em referisc ja al tret més notori, a la panxa coronada per una cirereta en forma de melic al revés. Tampoc no em referisc al fet de pensar i repensar en com acabarà tot açò, que d'alguna manera ha d'acabar, perquè els embarassos -encara que a voltes no ho parega- no són per a sempre. Ni tan sols pense en la reestructuració brutal que ha sofert casa en les últimes setmanes -i la que m'espera per setmana santa-. És que ara ja no estic mai sola.  Molts dels autors de la Safor continuen exercint de saforencs encara que la vida els porte lluny. Pel que es veu, això (quasi) sempre ho acaben reflectint en la seua obra. I em resulta extremadament curiós. En les presentacions dels seus llibres arriba un moment on l'autor/a recorda en veu alta els dies de llum i joventut al poble, a Gandia o entre tarongers. Tothom, entre les cadires, assenteix empàticament. Amb la meua excepció, naturalment. La postguerra ha quedat enrere. Ens deixen per fi els dies d'amagar-nos pels racons foscos tu i jo, com qui feia alguna cosa il·legal. Entre els fogons clandestins, cuinàvem el que podíem a deshora. Entretancàvem els ulls passejant la vista entre les ratlles de tots aquells papers que s'havien anat acumulant al llarg de les prestatgeries, buscant la llum.Se'n van per fi totes les ombres, i s'obren davant nostre tots els racons de les possibilitats. Per fi tenim la casa assortida de làmpades.  Creia que aquestes coses no eren tan sobtades, i que la naturalesa feia el seu camí subtil. No ha estat així. De les redonors amb aparença de sobredosi de torrons nadalenca he passat a una aparença clara de prenyada en qüestió de dies. Com la primavera a Polònia, que es desperta un dia exultant i comple les avingudes militars de la capital amb flaires de muntanya. El melic va perdent territori, i la pell del bombo es tensa dia rere dia, que no guanye per a cremes antiestries. I encara queden unes quantes primaveres poloneses per esclatar dins meu.
 El primer dia que vaig donar positiu vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre d'embarassada. Si anava a Ambra, la meua llibreria de capçalera, podia alçar sospites trobant-me algú entre passadissos i prestatgeries. Per tant em vaig allargar fins al centre comercial d'Ondara, al Book World, on no m'he trobat mai cap conegut, i les dependentes angleses em cobraren tan agradosament com discreta el meu exemplar del best-seller What to expect when you are expecting. Enguany no he demanat res als reis, i això que he estat bona xica. Però últimament tinc la sensació que les coses ja han anat prou bé soletes, que al llarg de l'any se m'ha anat concedint tot el que he anat demanant. És hora de ser raonables: ho tinc tot. No pense temptar la sort; no vullc res. Amb què em quede com estava, prou. Tanmateix, hi ha un regal que tot els anys SSMM Els Reis d'Orient em porten: La casca.  La panxa d'una embarassada és hipnòtica. Es tracta d'una redonor on inevitablement van a parar mans conegudes i no tant conegudes, i confesse jo mateixa haver caigut en la temptació de tocar panxes embarassades -després de demanar el permís pertinent-. Desafortunadament, es tracta d'una redonor costosa, que només abarca una part -la meitat?- de l'embaràs. L'altra meitat s'inicia amb una panxa normal, i continua amb una deformació corporal constant, implacable i en ocasions, gens clara.  Monleon era una icona per a la nostra generació. Els que ens havíem criat berenant paella russa no ens hem pogut estar de sentir la mort d'aquest showman -que ja estava retirat dels escenaris- precisament ahir mateix. Recorde que en aquells temps -els inicis de Canal 9-, vaig sentir més d'una crítica al programa i al presentador. Però aquelles crítiques no sabien què vindria després de Monleon...  Qui espere un post nadalenc demanant tot ple de regals per a l'any nou ja pot redirigir-se a la pàgina d'El Corte Inglés, que ací no trobarà el que busca. Tampoc pretenc escriure un post sobre els propòsits de l'any nou; si m'he de fer a la idea d'alguna nova afició -parapent- o propòsit -aprendre anglès?- faig tard. S'han acabat els dies dels reptes amb data de caducitat. Comencem una vida nova, que espere que perdure més enllà de nosaltres mateixos.  Crec que ja en vaig parlar, anteriorment, en el bloc; no només li professe admiració professional, sinó estima personal. Darrere la mirada patològicament tímida s'hi amaguen ulls de pintor, converses senzilles de bar, intrincades històries tipogràfiques. I parle en present perquè encara em costa digerir que Enric ens haja deixat. Han triat el dia que s'acabava el món per fer entrega dels Premis Ciutat de València. Ben pensat; si s'ha d'acabar el món, com a mínim que siga amb una estatueta a la mà. El premi el recollia Juli, pel seu poemari Raspall. Encara no l'he llegit, però fa bona pinta. Segons explica Juli, es tracta d'un poemari inspirat en la infantesa i tendra joventut, i precisament València és un dels escenaris on té lloc aquesta part de la seua vida. Hui, data d'entrega del premi, hem anat la família en desbandada cap a València, a donar-li tot el suport a Juli i, de passada -per a què enganyar-vos- a fer-nos un retrat amb Rita.  De la facultat de filologia de Barcelona en recorde tres xicotets plaers: el claustre, la biblioteca i els banys. I tots tres -com en tota bona universitat- induien a la lectura. Oh, aquelles converses de la porta del bany, un precedent literari del messenger, com distreien. A voltes hi entrava només per vore si alguna conversa havia evolucionat. O m'esperava que quedara lliure algun bany que feia temps que no visitava per a tindre noves lectures.  D'hivern quan arribava la nit, m'agradava mirar les finestres de les cases al barri. En tenia un fum a l'abast del balcó de l'habitació: un barri de nínxols immigrants tot per a mi, on cada família continuaria sent, pels segles dels segles, tan anònima i desubicada com jo mateixa. Però a la nit, a l'hivern, cadascuna d'aquelles postals era una postal de calma, familiar, d'una casa sense problemes. Perquè els problemes no es veuen mai des de la finestra. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
