Són les dos i escaig del matí i ací estem, Pitusset i jo al menjador, revoltant-se en l'hamaca i teclejant l'ordinador respectivament mentre l'iPlus ens mostra un reportatge sobre les llunes gravat fa poc per a nits exactament com aquesta; a vore si amb tanta lluna, amb un poc de sort m'entra son a mi, i Pitusset es posa de bona lluna.
I torna a remoure's. Em pregunten a voltes què somnien els xiquets. Imagine que el mateix que nosaltres: una mescla surrealista d'experiències diürnes. Amb la diferència que nosaltres generalment sabem que estem somniant, mentre que Emiliet no sembla que s'adone de la diferència. Es pren els somnis molt a pit. L'he arreplegat del bressol fa uns minuts, quan començava a cridar. Amb el meu contacte s'ha calmat immediatament. Ho fa sovint, això. Crida amb els ulls tancats, plora, es gira. Fa una carassa, es remou, s'arrapa la cara (o la còrnia de l'ull, com ens va passar la setmana passada, que ens va costar un viatge a urgències). A la llum de l'una lluna -la de Júpiter- ara es queda quiet, i mou les manetes d'aquella manera que ho fa quan vol agafar alguna cosa. Deu notar la meua presència, perquè des que l'he agafat, ja no ha tornat a cridar. Quines coses tenen, els bebés.
Les cantarelles populars infantils es basen sempre en les tres erres: rima, ritme i repetició. Busca't quatre paraules que rimen, fica'ls una tonadeta -qualsevol- i encandena-les. I nyàs: ja tens una cantarella infantil. Això és el que em passe el dia fent amb Emili: cantarelles. Fins al punt que hi ha dies en què em trobe parlant amb mi mateixa amb rima consonant.
La generació de mares anterior a nosaltres és la de la revolució feminista: la que començà a estudiar, es tragué el carnet de conduir, regulà la seua fertilitat, cremà sostenidors en aquelarres socials davant dels grisos. Les dones d'ara hem heredat totes les coses bones d'aquesta revolució que ens precedí, i ens ha permès configurar-nos com a persones amb més o menys independència de la pressió que els segles han exercit contra el nostre gènere. Però pel camí també es van perdre algunes coses. Entre elles, com estic podent comprovar, el pit.
Hem estat de vacances amb el nostre fillet nou de trinca per Madrid: no per res, sinó perquè amb aquestes calors a l'únic lloc on se'n ocorregué que estaríem a gustet era de museu en museu. I els meus Emilis i jo ens hem patejat la capital espanyola de Prado a Thyssen i de Thyssen a Reina Sofia, "y tiro porque me toca". Sabia que als museus em trobaria quadres -uns més estranys que altres-. Però no sabia -i vaig descobrir amb grata sorpresa- que entre quadre i quadre podia fer visites a una sala de lactància. Per això em va sorprendre tant quan, en tornar, algú em va contar aquesta notícia.
Oblidem-nos de la Sharon Stone fumant i mostrant el parrús mentre creua les cames. Si voleu instints bàsics, tingau un fill. Llavors apareixen a la superfície els instints que tenim tatuats a les molècules de l'ADN, comencen a supurar-nos, i entren de sobte com un huracà: la tendresa, l'amor incondicional, incondicionat, la responsabilitat, el terror.
Finalment va vindre com els gols esperats: en temps de pròrroga, just abans de la tanda de penalties -i que conste que no va en segones, que des que ha nascut no he mirat la tele; sé que dec ser l'única persona al món que ara mateix no podria afirmar amb seguretat qui ha guanyat el Mundial-.
Al contrari que les meues companyes prenyades psicòpates americanes del fòrum, que al tercer mes d'embaràs ja estaven triant el color de l'habitació del xiquet, i al sisè s'avorrien en veure que ja ho tenien tot, jo m'ho he pres més en calma. Des dels set mesos tinc tot el que havia de tindre preparat -una maleta a la porta per si havia d'anar urgentment a l'hospital-; però amb les setmanes hem anat ultimant coses: que si un bressol per ací -que no necessitarà fins al mes d'octubre- que si una banyera per allà -que tampoc no necessita de manera imprescindible el primer dia d'estar a casa-.
Ara que estic a punt de ratllar l'inici del quart trimestre d'embaràs -és a dir, que estic a tres dies d'eixir de comptes, com diuen per ací-, em sent amb experiència suficient com per a parlar de la panxa del tercer trimestre. És la més famosa, la que ix a les pel·lícules, la que tothom imagina quan sent la paraula "embaràs", la que es coneix també pel nom de "bombo", i, definitivament, la més pesada de totes.
Vols riure? Si no tens costum de vore'm, o fins i tot si no em coneixes de res, parla'm pel carrer. Saluda'm com si ahir ens haguérem fet un cafè, pregunta'm per la panxa, per Emili, per la feina. Comença amb un familiar:- Ei, com estàs? Com anem? I somriu amb amistosa joia. I jo somriuré amb els ulls mig clucs tot socarrant el lòbul frontal, intentant recordar de què ens coneixem. I em sonarà la teua cara -o no-, i no recordaré de què, on o quan; però continuaré somrient i seguint una conversa diplomàticament simpàtica.
Haeckel, el biòleg alemany que inventà el terme "ecologia", féu el següent experiment: en un terrari hi entaforà un parell de sargantanes -no em feu ara especificar si eren fardatxos, llangardaixos o dragons-. I, com diu la cançó, com veia que no es barallaven, va anar a buscar un altra sargantana. I anar fent. Unes quantes sargantanes més tard, Haeckel observà un esclat de violència; en incrementar el nombre d'animals dins d'un mateix espai, arribava un punt on es tornaven agressives i s'eliminaven fins tornar a un nombre determinat d'animals dins el mateix terreny. D'això en va dir ecologia.
Això de que la natura és sàvia només se m'acut que ho puguen dir els hòmens. Si li preguntes a una embarassada a poques setmanes de parir et respondrà probablement que la natura és molt puta. I molt lenta. Des del sofà albire més enllà del promontori de tres quilograms i escaig el calendari de l'any Borja, tots els dies, més o menys a aquestes hores. Ha passat un dia més. Una setmana més. Un mes més. I me'l mire i me'l remire tant que un dia d'aquests em quedaré sense mes de juny de tant de gastar-lo. Com si això poguera fer passar el temps més a pressa. Com si la setmana que ve haguera de vindre demà només per mirar-lo cara a cara, fixament. Mentrestant, de fons, ressonen els dies lentament, ritardando. El tic-tac del rellotge de sorra s'espaia amb punts i apart. Tic. Tac.
Hi ha un reportatge magnífic de la National Geographic sobre el món dels nadons dins l'úter de la mare. Com podeu imaginar, me l'he anat berenant per etapes i de manera compulsiva. En un moment donat, el reportatge es fa ressò d'un estudi en què s'exposava els fetus a partir de l'últim mes a una mateixa música. Setmanes més tard, en eixir de l'úter, els xiquets que havien estat exposats a aquesta música es calmaven en sentir-la, mentre que els que no hi havien estat exposats continuaven amb el ritme cardíac alterat.
És per aquesta època, fa més o menys un any, que em van diagnosticar endometriosi. Ho recorde mentre em vaig acaronant la panxa. Es tracta d'una malaltia molt freqüent que apareix en diversos graus i afecta els voltants de l'úter. En el meu cas, el meu grau era (és) elevat, degut al nivell d'agressivitat de demostra la malaltia. La sort que tinc és que el teixit endomètric extrauterí només s'ha instal·lat en un ovari.
Falta una horeta, si fa no fa, per a presentar per primera volta alguna cosa que he escrit: El riu d'Elena, un conte per a primers lectors amb temàtica mediambiental. Aprofitant que acaba d'eixir i que és la setmana ambiental d'Almoines, el presente ací, al poble, amb contacontes inclòs. A les cinc, a la biblioteca.
Hauria d'estar tranquil·la: parlar en públic no ha estat mai el meu problema, ni parlar sobre llibres, ni parlar sobre medi ambient. Però tinc papallones a l'estómac.
Això de passar nits en blanc em recorda a Sant Petersburg i les seues nits blanques. M'hi recorda, tot i que mai no he estat a Sant Petersburg en època de nits blanques. Una amiga meua m'explicava que la gent feia molta festa, en aquesta època: eixia pels carrers a celebrar l'estiu, i bevia i cantava. El que posa els pèls de punta és pensar que si Sant Petersburg té nits blanques és perquè a l'hivern deu tindre dies negres: dies on només hi ha un parell d'hores de sol, i encara gràcies. Si la posta de sol de després de dinar a Varsòvia feia ganes de tallar-se les venes no em puc imaginar un dia negre a cap ciutat del Bàltic.
