Les relacions amb els amics d'infantesa tenen quelcom d'irracional que fa que sempre trobes un lloc al teu cor per a estimar-los. Nosaltres érem quatre: quatre iaies mig patoses que des de no recorde quin moment, i no sé amb quina excusa, ens anomenàvem els quatre mussols. No recorde si el títol de mussol comportava cap responabilitat o característica, o si es tractava únicament d'un element definitori; només sé que cadascuna de nosaltres en tenia un, de mussol, ja fóra en forma de penjoll o de figureta.
martainsa |
Terra |
dissabte, 19 de juliol de 2008 | 20:49h
No sabia qui era Carlos Taibo fins que va vindre aquesta setmana a la Universitat d'Estiu i al Casal. I em sap greu haver-lo descobert tan tard -i des de l'última fila, que la sala estava plena de gom a gom-; aquest home té una retòrica impecable, i argumenta meravellosament bé. És un plaer sentir-lo. El ratet que estiguérem a la sala se'm va fer curt, i em va deixar amb regust a xerrada premilinar. El tema de la conferència, però, va ser el que més em va impactar: els ets i uts del no-nacionalisme. O el que és el mateix, del nacionalisme espanyol.
Això d'internet crec que ha afavorit la mania de posar-se pseudònims: en la missatgeria instantània, en el bloc/g o en el facebook, o fins i tot en el correu electrònic. Jo mateixa vaig ser Marja Sklodowska (llegisca's sclodovska) durant un temps -ja coneixeu la meua debilitat per Polònia-. Però en la tria d'un pseudònim procedent d'un personatge emblemàtic cal anar amb cura, sobretot en un bloc. S'ha de poder omplir la grandesa d'aquest personatge. Doncs en conec una que ho fa molt bé, i sóc incondicionalment addicta a ella des que me la vaig trobar enllaçada al bloc d'Emili: és Lucrècia de Borja.
Mai he anat a una inauguració de la Universitat d'Estiu tan espectacular i alhora tan poc publicitada. I tanmateix estava ple. Fins i tot uns feixistots aparegueren pel Passeig, davant la mirada horroritzada de ma mare, que és molt sensible a les manifestacions d'estupidesa, intentant provocar nosequè. Marxaren quan aparegueren un parell de policies. Ai, estos xics, si ja tenen poques neurones i cada vegada tenen menys collons, al final es quedaran en res. Quines coses.
M'encanta que a mitjan estiu, acabats els exàmens i amb les notes a la butxaca, encara hi haja gent amb ganes de tornar a la universitat. Jo en sóc una d'elles: i a més a més, addicta. Ale. Des que vaig tornar a la Safor crec que m'he perdut ben poques universitats d'estiu de Gandia. Cada any li posen un títol general, per tal d'englobar més o menys dins d'un mateix camp tots els cursos que s'ofereixen. Hi han hagut títols com "Reptes i obstacles", o "La por" o "Territori i país". Ja em diràs si no hi caben temes, sota aquests títols.
Després de viure més de 20 anys com a alumna a 3 escoles i 4 universitats diferents n'he vist de verdes i de madures; i també puc dir que l'alumnat es distribueix en una mena de campana de Gauss. Per exemple, les Olgues del meu curs, de la meua escola, excel·lien cap amunt; una servidora estava al promig, i després vaig trobar fracassos escolars a qui vaig perdre de vista abans d'arribar a COU. Els extrems, però, en arribar a la universitat solen difuminar-se.
Des que me l'explicaren, tot sovint mire el món a través de la campana de Gauss. Fa més entenedors els fenòmens socials, els comportaments i fins i tot els individus que ens rodegen. Per exemple, en les alçades: hi ha gent altíssima, com Gasol; hi ha gent que té el promig mediterrani, com una servidora, i la cosa va baixant fins a trobar gent superbaixeta, com la Yolandita, la meua companya murciana d'erasmus a Polònia, a qui havia d'acompanyar a comprar perquè li costava arribar al prestatge del sucre. I la vida és aixina, com una campana de Gauss.
Baixant cap a la celebració de l'aniversari del nostre nebot Jordi, el tio Emili i la tia Marta ens hem parat en uns grans magatzems especialitzats en joguets, amb temps per davant, per analitzar i estudiar el millor regal per al menut. I qui pense que hem aprofitat per a mirar amb nostàlgia cap endarrere, i agafar amorosament algun joguet amb la mirada en blanc i negre, està molt equivocat: hui en dia fins i tot el Monopoly està ja informatitzat!
Una volta Ramon Collart explicà que s'havia trobat una xica amb un disgust immerescut i una certa falta de referents. Aquella xica, era jo. Una nit de gener ell va ser qui em va fer decidir per canviar el rumb a la meua vida. I una veu interior em va dir que em llençara, que comparara el que deixava arrere, i el que podria vindre, si les coses eixien bé; si començava a aprendre a fer les coses bé. Dos anys i mig més tard acabe el primer projecte ben fet, el primer projecte que he començat i acabat amb unes ganes boges. S'ha acabat la partida, i he guanyat.
Torne a Barcelona amb les mans netes i la consciència tranquil·la, convidada per la casualitat. Un viatge de plaer alhora que un retorn a camins de la memòria que havia bloquejat. I ha canviat, la ciutat. S'ha tenyit els cabells i té algunes arrugues més; tot i això, manté l'atractiu irresistible de les madureses intel·ligents.
Ser estudiant en els mesos de maig i juny no és molt diferent de ser submarinista: tots dos se sumbergeixen en mars, el submarinista en un mar físic, i s'estudiant en un mar de coneixements -ara em direu que hem d'estudiar durant tot l'any, però a la pràctica que alce el braç qui ho faça, qui es pose a estudiar a principis d'octubre. Ningú, eh?-. Al final de la immersió, l'estudiant i el submarinista han de passar per l'anomenada "etapa de descompressió".
Fa dies que tinc preparat un post sobre la fi dels estudis, amb coreografia de la Lara Croft inclosa; però se'm resisteix. Des de fa 48 hores tinc el cos en un estat constant d'adrenalina, i conseguisc dormir poques hores, rematant treballs, per a rematar expedients. Pels passadissos de la facultat es pot tallar l'aire amb un ganivet, de reconcentrat que està, que fa olor a cervell fregit i a suarda fastigosa d'estiu. Passege pels passadissos demanant clemència als professors "Només 24 hores més, i t'entregaré la Capella Sixtina dels treballs. Només 24 hores més". Perjure davant del despatx de la Carme Rodríguez i d'en Carlos Sanz, que casualment estaven allà, que "a Dios pongo por testigo que nunca volveré...." I immediatament em ressonen les paraules en les orelles. Aquesta frase ja l'he sentida. Aquesta frase ja la vaig dir l'any passat...
martainsa |
Terra |
dilluns, 23 de juny de 2008 | 15:28h
Alguna volta ja he comentat la meua insistent recerca en alguna essència que ens agrupe a nosaltres, als valencians, des de Vinaròs fins a Guardamar, i, el que és més difícil encara, des de Tabarca fins a Fuenterrobles. No em cal tant indagar en el que m'apropa o em separa del més enllà, de les terres de l'Ebre, o de més endins, cap al Mediterrani, perquè em són llocs més o menys coneguts, encara que siga de referència. Però la Serrania o el Vinalopó se'm presenten com terres sorprenentment exòtiques.
Sempre que comence a llegir El pont sobre el Drina alguna cosa em canvia radicalment la vida. Ho tinc comprovat. El vaig comprar en octubre de 2001 -sempre apunte el mes i l'any en la contraportada, quan compre un llibre o quan me'l regalen-, i ho vaig fer probablement per a l'assignatura "Història de les literatures eslaves". Al cap d'un mes, la vida se'm va capgirar de dalt a baix: vaig tornar a la nau nodrissa definitivament, a La Font.
A voltes m'agradaria tindre un bloc anònim per a parlar dels altres. Em diria "olivetes en salmorra", perquè estic convençuda que el que Prometeu va voler furtar-li als déus, no era el foc, sinó la recepta de les olivetes en salmorra. Bromes a banda, hi ha dies que voldria tindre un bloc anònim, per a parlar dels herois quotidians que ens envolten. I no em referisc a supermans de pa sucat amb oli, ni spidermans de còmic. Parle de gent de carn i ossos. Com tu i com jo; de la teua edat, o de la meua.
M'encanta que a mitjan estiu, acabats els exàmens i amb les notes a la butxaca, encara hi haja gent amb ganes de tornar a la universitat. Jo en sóc una d'elles: i a més a més, addicta. Ale. Des que vaig tornar a la Safor crec que m'he perdut ben poques universitats d'estiu de Gandia. Cada any li posen un títol general, per tal d'englobar més o menys dins d'un mateix camp tots els cursos que s'ofereixen. Hi han hagut títols com "Reptes i obstacles", o "La por" o "Territori i país". Ja em diràs si no hi caben temes, sota aquests títols.
Una volta 
Alguna volta ja he comentat la meua insistent recerca en alguna essència que ens agrupe a nosaltres, als valencians, des de Vinaròs fins a Guardamar, i, el que és més difícil encara, des de Tabarca fins a Fuenterrobles. No em cal tant indagar en el que m'apropa o em separa del més enllà, de les terres de l'Ebre, o de més endins, cap al Mediterrani, perquè em són llocs més o menys coneguts, encara que siga de referència. Però la Serrania o el Vinalopó se'm presenten com terres sorprenentment exòtiques.
