 Donada la mala qualitat de la nostra democràcia, els docents decidim que hem de fer unes reformes en el col·lectiu polític. Som conscients que la crisi no ha estat culpa d'ells, però de cara als ciutadans necessitem un boc expiatori, i les enquestes indiquen que fer reformes en el sistema polític és la mesura més popular. Per tant, -i malgrat la nostra manca de informació respecte a la feina d'aquest col·lectiu-, proposem les següents reformes: Fa uns dies la Generalitat Valenciana encenia les ires dels professors dient que havien d'estar disponibles el mes de juliol. No recorde quin va ser l'últim mes de juliol que em vaig passa tocant-me la panxa, però crec que és anterior a 2009, l'any que va acabar el meu primer curs escolar com a mestra. Després han vingut oposicions, fills, més oposicions, i, aquest juliol, més fills. L'any passat, si no haguera tingut oposicions i haguera tingut una plaça definitiva, hauria hagut de refer les meues programacions per basar-les en les competències; cosa que vaig fer en setembre. Més endavant de la nota de premsa, parlen d'allargar la jornada laboral de juny i setembre i fer classe matí i vesprada, per "conciliar la vida laboral i familiar". I és quan se m'encenen ens ànims, perquè per a conciliar la vida laboral i familiar haurien de començar fent els deures en casa. No sé quants diners li costarà a Mariano la vaga general del 29 de març. El que sí sé és que a la Conselleria d'Educació li anirà de categoria: s'estalviarà uns quants (molts) dinerets (ronda els cent euros per cap?), i la imatge del funcionariat continuarà en caiguda lliure. S'estalviaran la unitat mortal de professors, metges, bombers, policies... i societat civil. Ix a compte, no? Sí. A ells. Eixa no és la vaga que jo voldria. No sóc almodovariana; l'estètica que l'ha envoltat, eixa dels anys 80 i la movida madrilenya, mai no m'ha cridat l'atenció, ni en tinc cap nostàlgia -reconec que sóc massa jove per a tindre cap nostàlgia dels 80 en aquest sentit-, ni em reporta cap ganes de tornar enrere. Els 80? No gràcies. Em quede on estic, encara que siga amb aquesta panxa cada volta més arredonida. Però reconec...  Els inicis de la investigació de l'adquisició de llengües són els diaris de l'aprenentatge natural del la llengua d'un xiquet xicotet (si no recorde malament, més d'un fill d'investigador va servir per a aquesta finalitat). Naturalment, ni sóc lingüista ni estic duent a terme cap investigació amb una base sòlida i fonamentada, però des d'abans de concebre a Emili he tingut idees semiconsistents sobre com volia que fóra l'aprenentatge lingüístic -o plurilingüístic- dels meus xiquets. I des de fa molts mesos estic portant a terme un experiment casolà.  L'anunciaven quan Emili era bebè, i ara que continua sent-ho (ho són fins als 2 anys!), per fi l'han passada pel plus. Bébés és una producció francesa de l'any 2010 que no necessita subtítols ni doblatge, perquè sincerament no necessita paraules. El documental és una finestra a les vides paral·leles de quatre bebès: un de Japó, Namíbia, Estats Units i Monglòlia. Les condicions de vida, els recursos i la cultura de cadascuna de les mares marca la manera de criar-los. Supose que en una primera ullada criden l'atenció les diferents maneres de criar a un xiquet -cosa que ens hauria de fer relativitzar els grans problemes existencials de les mares primerenques com que si és millor introduir primer la papilla de cereals i després la de fruites o viceversa-. Però un segon visionat atent ens hauria de convidar a comprovar, sobretot, que l'essència és la mateixa. Brillant.  No sé quin estrany impuls em va dur a engrapar un cabàs d'apunts antics, carpetes i fundetes de la meua cambra de soltera, amb la intenció de buidar paperots inútils i reutilitzar tot el material -físic, de papereria-, per als pocs afers a què m'ocupe en l'actualitat en el poc temps lliure que el meu home m'ajuda a arrapar alguns dies. Hui, en un d'eixos arraps de lleure, tinc escampada per damunt la taula papers, apunts -i fins i tot algun post escrit en paper!- i capítols que algun dia van significar alguna cosa. Ens deixava cada tants episodis; eixia del bloc per a prendre aire i tornava tant o més fresca. Llegir-la era tan fàcil i clar com beure aigua. En les ocasions en què ens deixava, quan necessitava un glop de registre, rebuscava entre els arxius, llegia posts antics, de quan ella escrivia sense que jo sabera què m'estava perdent per la xarxa. Però un dia ens va deixar, no sé com, ni perquè. Va obrir la porta i va descaminar, desaprendre, cada vegada més diàfana, ens deia. No sé ben bé quant de temps ha passat, però en dies com hui encara la busque, no em preguntes perquè, per la xarxa. Del seu bloc, desactivat, no n'han quedat ni les engrunes. I arreplegue ecos de la seua veu en altres blocs, per altres llocs, com qui troba eines de sílex en una excavació arqueològica. De noctàmbula no n'hauria de fer un post: hauria de ser una categoria en aquest bloc, -l'afegiré, quan tinga una estona i menys mandra que ara-. La nocturnitat és una característica més de ser mare tal i com jo he triat ser-ho. M'ajuda a mitigar el noctambulisme un aparell que va entrar en aquesta casa fa un any i que per a tornar a renunciar-hi -com passa amb les coses bones- haurien d'anar molt mal dades: el Plus -o l'Iplus-.  El primer post d'aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d'una vida que estava condemnada a l'extinció. Sembla que en comptes d'haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d'una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d'aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m'avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d'ara. El mes de maig al meu poble és el mes de les comunions, els casaments i, si m'estires molt, els batejos. Però el meu és un poble tradicionalment beato i de dretes. A la resta del món la història ens conta que el mes de maig és l'època de les revolucions. Mala època, doncs, han triat per a fer les eleccions. Els sociòlegs contractats pels partits polítics -i si no en tenen, n'haurien de tindre-, caldria que ho tingueren apuntat a l'agenda: primavera caca (i disculpeu el vocabulari a esta mare d'un xiquet de quasi un any). Hi ha -que en conec- que tenen l'habilitat de complicar-se la vida. Hi ha qui, sense tindre aquesta habilitat, fan mans i mànigues per a enrevessar-ho tot. I hi ha qui, com jo, d'alguna manera o d'una altra, venint d'aquests dos móns (del de tindre l'habilitat i del de fer mans i mànigues) va aprendre un dia la virtut de la vida simple. La vida simple, les coses fàcils, les opcions senzilles. Perquè segur que, algun dia, la troca s'embolicarà sola. Com ara. Vaig entrar a internet per primera volta l'any 1995. Si fem els comptes, d'això en fa ara setze anys. És a dir, probablement no tornaré a tindre mai alumnes que nasqueren abans de l'era internet. Tanmateix, ens entestem a anomenar-ho "Noves tecnologies". No m'inquieta tant la nomenclatura -els noms, al capdavall, només són una convenció-, com el fet que en massa àmbits de l'educació els tractem encara com a "nova tecnologia". El caos no és treballar. El caos no és el xiquet. El caos són treballar, els cursos per a fer punts, el grup de treball i fer de mare enmig d'aquest guirigall sense remordiments de consciència. D'altra banda, comence a pensar que ja m'està bé, el caos; que, d'una manera o altra, en totes les etapes de la vida sempre n'he tingut, i que el caos és com els gasos, que s'expandeixen d'acord amb l'espai que hom té. Vist així, m'ha anat bé tornar a treballar. M'allibere del caos vital i entre en el caos clàssic de personetes de set anys que comencen a restar portant.  Un estudiant de Belles Arts ha fet un experiment a la plaça del poble. Ha penjat un arbre dels desitjos. El primer desig que hi ha ficat, evidentment, era que el professor li posara bona nota. A l'arbre tot de gent del poble hi ha deixat immortalitzats tota mena de desitjos, d'aquells que arranquen un somriure: que l'equip del poble puge a primera divisió, tindre una nova mascota, ser un gegant... també hi he llegit desitjos més profunds, dels que posen la pell de gallina: que els pares no se separen, o que la germaneta d'algú es cure. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaçosACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
