Els inicis de la investigació de l'adquisició de llengües són els diaris de l'aprenentatge natural del la llengua d'un xiquet xicotet (si no recorde malament, més d'un fill d'investigador va servir per a aquesta finalitat). Naturalment, ni sóc lingüista ni estic duent a terme cap investigació amb una base sòlida i fonamentada, però des d'abans de concebre a Emili he tingut idees semiconsistents sobre com volia que fóra l'aprenentatge lingüístic -o plurilingüístic- dels meus xiquets. I des de fa molts mesos estic portant a terme un experiment casolà.
De noctàmbula no n'hauria de fer un post: hauria de ser una categoria en aquest bloc, -l'afegiré, quan tinga una estona i menys mandra que ara-. La nocturnitat és una característica més de ser mare tal i com jo he triat ser-ho. M'ajuda a mitigar el noctambulisme un aparell que va entrar en aquesta casa fa un any i que per a tornar a renunciar-hi -com passa amb les coses bones- haurien d'anar molt mal dades: el Plus -o l'Iplus-.
Hi ha -que en conec- que tenen l'habilitat de complicar-se la vida. Hi ha qui, sense tindre aquesta habilitat, fan mans i mànigues per a enrevessar-ho tot. I hi ha qui, com jo, d'alguna manera o d'una altra, venint d'aquests dos móns (del de tindre l'habilitat i del de fer mans i mànigues) va aprendre un dia la virtut de la vida simple. La vida simple, les coses fàcils, les opcions senzilles. Perquè segur que, algun dia, la troca s'embolicarà sola. Com ara.
El caos no és treballar. El caos no és el xiquet. El caos són treballar, els cursos per a fer punts, el grup de treball i fer de mare enmig d'aquest guirigall sense remordiments de consciència. D'altra banda, comence a pensar que ja m'està bé, el caos; que, d'una manera o altra, en totes les etapes de la vida sempre n'he tingut, i que el caos és com els gasos, que s'expandeixen d'acord amb l'espai que hom té. Vist així, m'ha anat bé tornar a treballar. M'allibere del caos vital i entre en el caos clàssic de personetes de set anys que comencen a restar portant.
Des que el tenia en la panxa li cantava a Emili "cinc pometes té el pomer". En nàixer vaig continuar utilitzant la nana per a tranquil·litzar-lo. Amb el temps me n'he adonat que tant se val la cançó que cante; ell en té prou amb sentir la meua veu. És per això que després de sentir-la en una de les meues sessions de Pilates, vaig redescobrir "Dream a little dream of me". No fa massa, mentre li la cantava al menjador, son pare va traure'n la versió al piano. I aixina que es va adormir la criatura, amb una nana a piano i veu. La versió que em va enamorar va ser esta cantada per la Laura Fygi. He fet un xicotet muntatge amb el meu menut dormint per a qui vulga sentir la cançó.
Són les dos i escaig del matí i ací estem, Pitusset i jo al menjador, revoltant-se en l'hamaca i teclejant l'ordinador respectivament mentre l'iPlus ens mostra un reportatge sobre les llunes gravat fa poc per a nits exactament com aquesta; a vore si amb tanta lluna, amb un poc de sort m'entra son a mi, i Pitusset es posa de bona lluna.
I torna a remoure's. Em pregunten a voltes què somnien els xiquets. Imagine que el mateix que nosaltres: una mescla surrealista d'experiències diürnes. Amb la diferència que nosaltres generalment sabem que estem somniant, mentre que Emiliet no sembla que s'adone de la diferència. Es pren els somnis molt a pit. L'he arreplegat del bressol fa uns minuts, quan començava a cridar. Amb el meu contacte s'ha calmat immediatament. Ho fa sovint, això. Crida amb els ulls tancats, plora, es gira. Fa una carassa, es remou, s'arrapa la cara (o la còrnia de l'ull, com ens va passar la setmana passada, que ens va costar un viatge a urgències). A la llum de l'una lluna -la de Júpiter- ara es queda quiet, i mou les manetes d'aquella manera que ho fa quan vol agafar alguna cosa. Deu notar la meua presència, perquè des que l'he agafat, ja no ha tornat a cridar. Quines coses tenen, els bebés.
La generació de mares anterior a nosaltres és la de la revolució feminista: la que començà a estudiar, es tragué el carnet de conduir, regulà la seua fertilitat, cremà sostenidors en aquelarres socials davant dels grisos. Les dones d'ara hem heredat totes les coses bones d'aquesta revolució que ens precedí, i ens ha permès configurar-nos com a persones amb més o menys independència de la pressió que els segles han exercit contra el nostre gènere. Però pel camí també es van perdre algunes coses. Entre elles, com estic podent comprovar, el pit.
Hem estat de vacances amb el nostre fillet nou de trinca per Madrid: no per res, sinó perquè amb aquestes calors a l'únic lloc on se'n ocorregué que estaríem a gustet era de museu en museu. I els meus Emilis i jo ens hem patejat la capital espanyola de Prado a Thyssen i de Thyssen a Reina Sofia, "y tiro porque me toca". Sabia que als museus em trobaria quadres -uns més estranys que altres-. Però no sabia -i vaig descobrir amb grata sorpresa- que entre quadre i quadre podia fer visites a una sala de lactància. Per això em va sorprendre tant quan, en tornar, algú em va contar aquesta notícia.
Oblidem-nos de la Sharon Stone fumant i mostrant el parrús mentre creua les cames. Si voleu instints bàsics, tingau un fill. Llavors apareixen a la superfície els instints que tenim tatuats a les molècules de l'ADN, comencen a supurar-nos, i entren de sobte com un huracà: la tendresa, l'amor incondicional, incondicionat, la responsabilitat, el terror.
Finalment va vindre com els gols esperats: en temps de pròrroga, just abans de la tanda de penalties -i que conste que no va en segones, que des que ha nascut no he mirat la tele; sé que dec ser l'única persona al món que ara mateix no podria afirmar amb seguretat qui ha guanyat el Mundial-.
