Crec que ja en vaig parlar, anteriorment, en el bloc; no només li professe admiració professional, sinó estima personal. Darrere la mirada patològicament tímida s'hi amaguen ulls de pintor, converses senzilles de bar, intrincades històries tipogràfiques. I parle en present perquè encara em costa digerir que Enric ens haja deixat.
Les veig tots els dimarts i dijous a les nou i mitja, escampades al llarg del mateix aparador, mentre conduisc des de la meua insultant estabilitat de funcionària aficionada a la natació. Hi ha dies que les mire més detingudament, quan hi ha trànsit. Però en general passe com una exhalació i amb un cert sentiment d'impotència. Hi ha qui diu que són elles les que trien la seua feina. Jo no n'estic tan segura.
Els records de les seues il·lustracions comencen, per a mi, en un moment íntimament important: El Bruixot Tararot, i el descobriment que la manera que jo parlava no es materialitzava només en l'oralitat casolana, sinó que també s'escrivia. Que els presents de subjuntiu no acabaven necessàriament amb el punt de la i. Aquesta nit, fent zàpping entre coixins, me'l trobe en el millor -Emili em rectifica: l'únic- programa cultural del país a Punt 2: Encontres.