El mes de maig al meu poble és el mes de les comunions, els casaments i, si m'estires molt, els batejos. Però el meu és un poble tradicionalment beato i de dretes. A la resta del món la història ens conta que el mes de maig és l'època de les revolucions. Mala època, doncs, han triat per a fer les eleccions. Els sociòlegs contractats pels partits polítics -i si no en tenen, n'haurien de tindre-, caldria que ho tingueren apuntat a l'agenda: primavera caca (i disculpeu el vocabulari a esta mare d'un xiquet de quasi un any).
Enguany no he demanat res als reis, i això que he estat bona xica. Però últimament tinc la sensació que les coses ja han anat prou bé soletes, que al llarg de l'any se m'ha anat concedint tot el que he anat demanant. És hora de ser raonables: ho tinc tot. No pense temptar la sort; no vullc res. Amb què em quede com estava, prou. Tanmateix, hi ha un regal que tot els anys SSMM Els Reis d'Orient em porten: La casca.
Crec que tots els anys per aquesta època escric algun post sobre la pluja; però no ho puc evitar. El setembre a la Safor sol recordar al diluvi universal. L'any passat, treballant en els paisatges llunars de la Vila, apenes en vaig tastar quatre gotes. Però enguany, ancorada a les portes de Laguar, me n'he adonat que treballe al cor de les tempestes.
Alguna volta he parlat de la descompressió: que és com la dels bussejadors, però amb la feina. Després de la competició "dos mesos obstacles" -que no és olímpica, però podrien fer-la, ara que he entrenat-, una pensava tot d'idees per a descomprimir-se: no fer res, anar a la platja, endreçar la meua vida, anar de rebaixes, començar un llibre sense remordiments, acabar de vore BattleStar Galactica i començar la tercera temporada de Queer as Folk. Crec que les he acabat fent totes, de manera tan caòtica com descompressora.
Matinar abans de les sis és un sinònim de tortura en la majoria dels casos; tanmateix la setmana passada em recordà a les excursions de quan era scout i prometia que faria "lo millor" -el lema de Baden Powell-. I l'experiència que m'esperava va ser, realment, el més a prop que he estat dels scouts des d'aquells anys d'adolescència responsable; una experiència un tant més rància, i definitivament més castissa. Destinació: Xest. Objectiu: fer "lo millor".
Els símptomes són clars: nàusees matinals, hiperventilació, dolor al sotaventre, cansament i, en el cas de les dones, transtorns hormonals. Aquests són els símptomes d'un opositor normal a una setma a de la prova final. M'havien advertit que era dur, però passar-ho és més dur del que hom imagina. Hom se sent atrapat per la coordenada temps: no es pot avançar -que passe ja, l'examen-, ni es pot tirar enrere -he de preparar més coses. Preparar més coses. Més coses. Més-.
No sé si és freqüent que, en arribar als trenta –als trenta de veritat,
els que destrueixen la barricada dels 29 rere la qual m’ha agradat amagar-me
durant un any- es cree una guerra de vèrtexs en la piràmide de Maslow. Les
prioritats s’han dedicat en els últims mesos a disputar-se el primer lloc com
candidats famolencs a l’olor de la derrota de Brown.
Hi ha diversos tipus de futbolers: els qui fins i tot miren els partits de la Champions quan el seu equip no juga, els qui miren i pateixen tots els partits del seu equip i finalment els qui pateixen el seu equip només quan s'acomboien. Confesse que no sóc cap heroïna: pertany a l'últim grup.
Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d'un en té tres, de caps, i el teu personatge s'ha polit una vida.
A Polònia les bodes duren 3 dies. O més. Les bodes tradicionals. Com la nostra. Quan me'n vaig assabentar -tenia 20 anys- se'm posaren els pèls de punta. 3 dies!! Ara, ni m'espanta ni em sorprén. La meua fa ja tres mesos que dura. Perquè casar-se no és només un dia. No. El dia de la boda és com el dia del Cristo. Com la traca final, per entendre'ns. És el dia que tot s'acaba. Prèviament hi ha tota una sèrie de preparatius i convencions que s'han de seguir al peu de la lletra, i formen part d'alguna espècie de ritual que Marvin Harris m'hauria d'explicar un dia d'aquests.
Durant molts anys les falles van ser per a mi un excentricisme folclòric que no arribava a mig somriure de zàping. Després de les primeres falles in situ, vaig tancar la festa a la carpeta oficial de les tocades d'ous -i m'enclaustrava uns dies al meu búnquer made in moros i cristians, una festa igual d'ostentosa i primitiva, però meua, al capdavall-. Afortunadament, un passeig per Gandia en falles -fa 5 anys- de la mà d'un jutge de falles em van il·luminar en la part exterior de la festa. Però desenganyeu-os: un monument de falla només és la punta de l'iceberg.
No m'acaba de fer gens de gràcia tot aquest afer Orange en el qual s'ha estacat fins a la trompa l'elefant de la chaiselongue. I no voldria ara que se'm malinterpretara; que jo també tinc la pell dura, i això de vore el president que em representa embadurnat de corrupció tot resant en direcció a l'altar de l'Audiència Nacional no m'acaba d'afectar, què voleu que diga. És més, he de confessar que escoltar unes crítiques (del que comença a perfilar-se com a oposició) sense sentir vergonya aliena -per primera volta en molts anys- m'ha reportat feliços moments de gaudi descafeinat.
No recorde haver estat mai monàrquica: l'ofici de rei és una farsa que, en cas de ser necessària, no entenc perquè no es podria escollir democràticament. Els requisits per a ser rei són nuls: ni tan sols demanen passar el psicotècnic -cosa que salta a la vista en algunes cases reials europees-. Però confesse que, d'haver d'indultar un ninot de la gran falla de les monarquies mundials, en salvaria a tres. Els reis mags. I si n'haguera de triar a un, em quedaria amb el negre, per raons que no escriuré mai en aquest bloc.
Vivia molt bé atrinxerada en la meua comunitat autònoma de la tercera planta des que fa tres estius la mare em va exiliar de l'habitació xicoteta del costat del piano per enviar-me a l'àtic, la meua llar diàfana de 60 metres quadrats amb bany privat. Però com diu Jefferson en la Constitució Americana: "When in the course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve their political bands....", t'has d'independitzar.
Hi ha diversos tipus de futbolers: els qui fins i tot miren els partits de la Champions quan el seu equip no juga, els qui miren i pateixen tots els partits del seu equip i finalment els qui pateixen el seu equip només quan s'acomboien. Confesse que no sóc cap heroïna: pertany a l'últim grup. 
Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d'un en té tres, de caps, i el teu personatge s'ha polit una vida.
A Polònia les bodes duren 3 dies. O més. Les bodes tradicionals. Com la nostra. Quan me'n vaig assabentar -tenia 20 anys- se'm posaren els pèls de punta. 3 dies!! Ara, ni m'espanta ni em sorprén. La meua fa ja tres mesos que dura. Perquè casar-se no és només un dia. No. El dia de la boda és com el dia del Cristo. Com la traca final, per entendre'ns. És el dia que tot s'acaba. Prèviament hi ha tota una sèrie de preparatius i convencions que s'han de seguir al peu de la lletra, i formen part d'alguna espècie de ritual que Marvin Harris m'hauria d'explicar un dia d'aquests. 
No m'acaba de fer gens de gràcia tot aquest afer Orange en el qual s'ha estacat fins a la trompa l'elefant de la chaiselongue. I no voldria ara que se'm malinterpretara; que jo també tinc la pell dura, i això de vore el president que em representa embadurnat de corrupció tot resant en direcció a l'altar de l'Audiència Nacional no m'acaba d'afectar, què voleu que diga. És més, he de confessar que escoltar unes crítiques (del que comença a perfilar-se com a oposició) sense sentir vergonya aliena -per primera volta en molts anys- m'ha reportat feliços moments de gaudi descafeinat. 
No recorde haver estat mai monàrquica: l'ofici de rei és una farsa que, en cas de ser necessària, no entenc perquè no es podria escollir democràticament. Els requisits per a ser rei són nuls: ni tan sols demanen passar el psicotècnic -cosa que salta a la vista en algunes cases reials europees-. Però confesse que, d'haver d'indultar un ninot de la gran falla de les monarquies mundials, en salvaria a tres. Els reis mags. I si n'haguera de triar a un, em quedaria amb el negre, per raons que no escriuré mai en aquest bloc. 
Vivia molt bé atrinxerada en la meua comunitat autònoma de la tercera planta des que fa tres estius la mare em va exiliar de l'habitació xicoteta del costat del piano per enviar-me a l'àtic, la meua llar diàfana de 60 metres quadrats amb bany privat. Però com diu Jefferson en la Constitució Americana: "When in the course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve their political bands....", t'has d'independitzar. 
