Sé que ja he escrit alguna vegada algun post respecte aquesta qüestió: però pel que veig, caldrà insistir-hi fins que les empreses de roba -interior, en aquest cas- ens tinguen en compte. La meua botiga de roba interior preferida era Woman's Secret; hi té roba moníssima, uns pijamets, unes espardenyes d'estar per casa a conjunt, juntament amb una bossa -que ja em diràs per a què la vols la bossa conjuntada amb el pijama, si quan ixes de casa en general no ho fas amb el pijama posat. O almenys això als països mediterranis....-. Però després és el torn de demanar talles, i tot és una 34 A, o una 38 B, però les C són com una espècie en perill d'extinció.
Cada dia falta menys per a deixar el pis de València i tornar a casa. És curiós, vaig tindre una època en què el que més desitjava era viure a València, en un pis d'estudiants, i ara que hi estic, el que tinc més ganes és de tornar a casa. La veritat és que el pis està pervertidament a prop de la facultat -a uns 69 segons-, i d'això me n'enrecordaré el semestre que ve, quan haja de vindre per les vesprades a fer un parell d'assignatures i cursos de doctorat. El pis està molt bé, el veïnat i el porter són certament curiosos. I com a bon bloc de pisos, corren un seguit d'enraonies per l'escala.
Divendres passat la meua companya de pis i jo descobríem amb horror que la porta del microones tenia un forat. I ella, que és entesa en aquestes coses de ones, va fer una escama de por: que si les micro-ones podien deixar-nos estèrils, que si càncer... Una tragèdia. Necessitàvem un microones nou. I com a la botiga ens han dit que el microones ens tardaria una setmana en vindre -això no és res, si es vol comprar un carret de xiquet l'espera mitjana és de tres mesos!-, hem estat aquests dies escalfant-nos la llet amb la tecnologia del "casset".
Comença sentint-se alguna cosa, com la primavera a principis de març. És una sensació de vegades, altres és alguna cosa més instintiva, o potser una qüestió física -biològica, vull dir. Poc a poc, una s'unfla com un globus d'aigua; s'accentua una certa torpesa, un pessic d'insomni, i de colp i volta, un matí, veus que la talla dels sostenidors s'ha quedat menuda. Al mateix temps, una punxada, la intuïció femenina, recorre tot el cos.
Entra a la classe fent olor a Baron Dandi, amb un quilo de gomina als cabells i el xandall posat, disposat a fer-se la víctima envers qualsevol sol·licitud d'esforç, i dissimulant un complexe d'inferioritat empenyent el pit cap enfora; amb aquesta acció, el pit-gros en particular aconsegueix dissimular una silueta abombada que s'ha anat perfilant més avall, amb la corba de la felicitat -o de la infelicitat, en aquest cas-.
No es tracta d'un macarra. És un macarró; no puc evitar tindre un cert toc de simpatia cap aquest individu: no fa res, ni en té cap intenció, es congratula de les il·legalitats que és capaç de cometre, i quan s'assabenta que sóc tècnicament catalana l'ix de l'ànima l'expressió mecagüentó. Però ni així em retira la paraula.
Hom intenta convertir-se amb el temps en un ésser racional, autocontingut, sociable, i el màxim d'estable possible -bé, hi ha gent que això darrer ni ho intenta, però no és la regla general-. Però de vegades els nostres instints animals ens fan caure en l'intent; torna a eixir del fons de les entranyes la involució dels primats.
Sé que ja he escrit alguna vegada algun post respecte aquesta qüestió: però pel que veig, caldrà insistir-hi fins que les empreses de roba -interior, en aquest cas- ens tinguen en compte. 
