Han triat el dia que s'acabava el món per fer entrega dels Premis Ciutat de València. Ben pensat; si s'ha d'acabar el món, com a mínim que siga amb una estatueta a la mà. El premi el recollia Juli, pel seu poemari Raspall. Encara no l'he llegit, però fa bona pinta. Segons explica Juli, es tracta d'un poemari inspirat en la infantesa i tendra joventut, i precisament València és un dels escenaris on té lloc aquesta part de la seua vida. Hui, data d'entrega del premi, hem anat la família en desbandada cap a València, a donar-li tot el suport a Juli i, de passada -per a què enganyar-vos- a fer-nos un retrat amb Rita.
És poc convenient que, actualitzant el bloc amb la poca freqüència amb què ho faig, l'òmpliga en les meues estones lliures de nimietats com la que va a continuació: però la d'ahir és d'aquelles anècdotes que semblen més extretes del diari de la Bridget Jones que de la vida real. El que em dispose a narrar jure que és cert i real com que a bandera olímpica està formada per cinc cercles.
Anem fins a la piscina, en el meu primer dia d'un curset de natació.
Tinc aquest post a la recambra des que tot va començar, però l'amor vegetal de Lucrècia i l'inici de la campanya de la Piga m'han incitat a, per fi, deixar-lo escrit.
És evident que no puc tindre animals de companyia a casa; des d'aquesta resignada butaca albire pràcticament tota la casa. No cal dir més. Però he trobat la millor manera de tindre una de les companyies més divertides -i relativament menys espaioses- a què puc aspirar: els girasols.
Circumstàncies alienes a la meua voluntat em porten a l'IVI, una de les clíniques punteres valencianes. Els dies abans els he passat bevent-me sèries de metges, i en arribar a la clínica tinc la sensació que em trobaré a tot de doctores nimfòmanes intentant fer-se a doctors coixos i insolents. Res més lluny. El que em trobe a l'IVI és la porta del segle XXII. I m'alegra informar-vos que al segle XXII la gent és molt amable.
Ara ma casa ja no té 3 pisos. De viure en una habitació de 60 metres quadrats diàfans i terrassa, he passat a compartir un pis deu metres quadrats més gran. Això pot semblar una inconveniència, però en realitat viure en un bloc de pisos és molt més divertit. Sense anar més lluny, a Emili li ha caigut al damunt el càrrec de president d'escala. I això em converteix, si mal no vaig errada, en la primera dama. Arribar i moldre.
Per a celebrar que el Paracetamol m'havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m'havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d'acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m'oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra.
No sé si és pel canvi de temps o per les hormones, però últimament em va la carnassa. Hui m’esplaiaré parlant del congrés a què estic assistint aquests dies, sobre Ensenyament de Llengües a la Universitat de València. Val a dir que ens han portat a la crème de la crème. Només els hauria faltat portar a Chomsky –la Madonna de la lingüística-, perquè ja tenim a Neil Mercer –el U2-, a Anna Camps –la Springsteen-, i a Joaquim Dolç –el Police-.
Un matí desficiós i una visita obligada a la zona comercial m'inspiren un passeig per les meues botigues preferides. Encara queden les últimes cuetades de roba superrebaixada a les prestatgeries, tot i que la major feina dels dependents se centra en fer encabir la nova temporada. Si no recorde malament, l'hivern passat els botiguers de roba les passaren canutes amb això del canvi climàtic: no vengueren ni un clau fins ben entrat el mes de gener. Ara, per a curar-se en salut, els dissenys de la temporada tardor-hivern porten màniga curta.
Mai he anat a una inauguració de la Universitat d'Estiu tan espectacular i alhora tan poc publicitada. I tanmateix estava ple. Fins i tot uns feixistots aparegueren pel Passeig, davant la mirada horroritzada de ma mare, que és molt sensible a les manifestacions d'estupidesa, intentant provocar nosequè. Marxaren quan aparegueren un parell de policies. Ai, estos xics, si ja tenen poques neurones i cada vegada tenen menys collons, al final es quedaran en res. Quines coses.
Estrene categories d'enllaços! Després de pensar-hi, rebuscar i remirar per la xarxa, he arribat a la mateixa conclusió que Goffman: que no es pot etiquetar, que no tot en la vida és o blanc o negre. Però Goffman no era blocaire, i jo sí. De manera que m'he passat les conclusions del meu estudi empíric no-experimental pel forro, i he elaborat noves etiquetes. Per a facilitar-me la vida, ho he fet en forma de diccionari. Ara que ja ho tinc tot net, embolicat i amb un llacet per adornar -i m'apuge les ulleres de sol que porte, que se'm cauen pont-del-nas avall- em sent amb l'obligació virtual de donar algunes explicacions.
Peu de foto: a dalt, Neo, amb ulleres de sol -enlluernat per la netedat- mirant-se el meu "nou" bloc. I no sé si li acaba d'agradar; és un tio un poc raro.
Arromangada fins als colzes, amb el mocador nugat al cap i la roba hippi de quan era jove -la que encara em cap-, em pose endreçar la meua vida. Aquest impuls em ve sempre en període d'exàmens, i sol coincidir amb la primavera. Com més feina tinc, més netege. Després, quan venen les vacances -una època que recorde remotament, ara que ho pense-, se'm queda la vida feta un Sant Llàtzer. Però ara, en exàmens, ho tinc tot com una patena. I amb tant d'endreçar i netejar, li ha arribat el torn al bloc.
La conversa sobre rentadores a l'hora del pati de hui i la referència Bridget Jones en la concessió del premi de Blog solidari de la Carme (gràcies, hi, hi!), m'han recordat a l'època en què tenia un bloc anomenat La revolució del bròquil. Fou l'època en què em vaig endinsar precoçment en la vida adulta -als 22!-. És quan no pares de preguntar-te si ets una persona madura, i t'ho preguntes fins que deixes de preguntar-t'ho, que és quan ja has caigut de l'arbre, i ets una poma de ple dret. Allò sí que era un diari de la Bridget Jones, ha, ha!! Una Bridget en la dècada dels 20, amb una feina, un pis, i una vida que es complicava per moments.
Un moment genial del capítol de Friends on Monica i Chandler es casen és quan la núvia apareix vestida per primera volta. A l'habitació hi ha els pares d'ella i els pares de Chandler, divorciats. Per a qui no conega la sèrie, la mare d'ell és una escriptora exhuberant; i el pare d'ell és artista, i es transvesteix des de fa anys. La mare d'ell tem que en un moment o altre el nuvi puga aparèixer. -Veure el vestit de núvia porta mala sort. A mi me'n va portar. - Em vas veure vestit de núvia després de la cerimònia. Això no porta mala sort. - Tampoc no és cap senyal de bona sort, estimat.
Una volta vaig anar a un museu de trencar mites. No en recorde el nom, ni recorde a quina ciutat el vaig anar a vore, però es dedicava a desmuntar tòpics, especialment espanyols i catalans. Com per exemple, que la primera plaça de bous es va fer a Olot, que la barretina era un barret característic de molts llocs mediterranis -recorde's el quadre de la Llibertat guiant al poble, de Delacroix-, i que el pa amb tomàquet és en essència com una pizza -però molt menys sofisticat, clar. I de tot el que vaig vore, em vaig quedar amb l'anècdota de la pizza.
Abans de començar el post, volia donar les gràcies a Manel Martí, regidor d'urbanisme d'Alcanar (ERC), per fer-nos un tour ben bonic i interessant pel poble, a Vicent Partal, per convidar-nos a esmorzar i pel regalet que ens va portar de Vilaweb, i a Josep Blesa, per ser el pare de la criatura i alimentar-nos en cos i ànima. I a tots els que vinguéren, per fer de la trobada un dia tan fantàstic. I ara, fets els agraïments (de cor, i no de rigor), comence.
Els blocs són un poquet com la ràdio: generalment ni saps quina cara s'amaga darrere d'un títol carregat de posts -a no ser, és clar, que tinguen la foto penjada al perfil, cosa que fa ben poca gent-, ni com és la persona que ens dirigeix la paraula darrere del sintonitzador. Amb això de la trobada a Alcanar, molts de nosaltres ens hem vist les cares per primera volta, i és una cosa ben curiosa. És veure l'exterior d'algú de qui ja en coneixes l'interior -i fins i tot saps que en comparteixes algunes manies, com em passava amb Tenim el que ens mereixem, que tots dos llegim les esqueles al diari-.
Ara ma casa ja no té 3 pisos. De viure en una habitació de 60 metres quadrats diàfans i terrassa, he passat a compartir un pis deu metres quadrats més gran. Això pot semblar una inconveniència, però en realitat viure en un bloc de pisos és molt més divertit. Sense anar més lluny, a Emili li ha caigut al damunt el càrrec de president d'escala. I això em converteix, si mal no vaig errada, en la primera dama. Arribar i moldre.
Per a celebrar que el Paracetamol m'havia alliberat (al més pur estil Jack Bauer) del segrest a què m'havia condemnat la grip, anit em vaig pintar les ungles de les mans. Vaig triar un roig pujat -d'acord al dictat de Vogue-, i, amb compte, les vaig anar embadurnant una a una, deixant assecar el grana al vent com a bona culé. No ho faig pràcticament mai, això de pintar-me les ungles. Però em passa com amb tallar-me serrell: quan se m'oblida de perquè no ho faig ensopegue de nou amb la mateixa pedra. 
Arromangada fins als colzes, amb el mocador nugat al cap i la roba hippi de quan era jove -la que encara em cap-, em pose endreçar la meua vida. Aquest impuls em ve sempre en període d'exàmens, i sol coincidir amb la primavera. Com més feina tinc, més netege. Després, quan venen les vacances -una època que recorde remotament, ara que ho pense-, se'm queda la vida feta un Sant Llàtzer. Però ara, en exàmens, ho tinc tot com una patena. I amb tant d'endreçar i netejar, li ha arribat el torn al bloc.
Un moment genial del capítol de Friends on Monica i Chandler es casen és quan la núvia apareix vestida per primera volta. A l'habitació hi ha els pares d'ella i els pares de Chandler, divorciats. Per a qui no conega la sèrie, la mare d'ell és una escriptora exhuberant; i el pare d'ell és artista, i es transvesteix des de fa anys. La mare d'ell tem que en un moment o altre el nuvi puga aparèixer.
Una volta vaig anar a un museu de trencar mites. No en recorde el nom, ni recorde a quina ciutat el vaig anar a vore, però es dedicava a desmuntar tòpics, especialment espanyols i catalans. Com per exemple, que la primera plaça de bous es va fer a Olot, que la barretina era un barret característic de molts llocs mediterranis -recorde's el quadre de la Llibertat guiant al poble, de Delacroix-, i que el pa amb tomàquet és en essència com una pizza -però molt menys sofisticat, clar. I de tot el que vaig vore, em vaig quedar amb l'anècdota de la pizza.
Abans de començar el post, volia donar les gràcies a Manel Martí, regidor d'urbanisme d'Alcanar (ERC), per fer-nos un tour ben bonic i interessant pel poble, a Vicent Partal, per convidar-nos a esmorzar i pel regalet que ens va portar de Vilaweb, i a Josep Blesa, per ser el pare de la criatura i alimentar-nos en cos i ànima. I a tots els que vinguéren, per fer de la trobada un dia tan fantàstic. I ara, fets els agraïments (de cor, i no de rigor), comence.
