|
Terra La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant "bon dia al dematí", ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d'hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l'equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d'anar i tornar a València.  Mira que em costa eixir del rovellet; i això que el meu rovell, les comarques centrals, juguen en la Champions Meteorològica dels registres de pluja. Millor m'ho posen: menys ganes d'eixir de casa. Però amb això de ser una dona alliberada -d'oposicions i compromisos- he posat la directa en la vida social. I si hi ha un lloc on m'entusiasma anar quan he d'eixir del meu país petit és Sogorb.  No hi vaig entrar mai. Mentre alguns horts de La Plana havien estat sempre de subsistència, i pertanyien a gent coneguda, amb cara i ulls, -i aprofitàvem la confiança per acaçar-nos a taronges-, l'hort de Pataetes estava tancat al xicotet públic com nosaltres. Era un hort adult, de tarongers seriosos i collites generoses. Es cuidava durant tot l'any, i m'agradava especialment en estiu quan, amb la calor de la nit, amb la finestra oberta, sentia el rumor de l'aigua escampant-se per les venes d'aquell bé de Déu de fanecades.  Una de les característiques que més criden l'atenció en el recorregut diari per les marines és el transcurs del paisatge. És impossible creuar les muntanyes sense fer breus viatges cap als temps dels moriscos. Al final, quan Santa Bàrbara trau el nas per l'hortizó, la terra ja ha adquirit quelcom de llunar, i cap subconscient no s'estranyaria trobar un dia d'aquests a Neil Armstrong al peatge, intentant cobrar els 6 euros (i mig) que pague d'autopista cada dia (d'anada).  Procedent de cultura urbanita, no entenia a Emili quan em deia que la manera més fàcil d'ajuntar-se dues persones és casant-se com la gent s'ha casat tota la vida: per l'església, i amb un banquet posterior per a tres-centes persones. Però les coses tradicionals sempre tenen una raó de ser. Els casaments voluminosos valencians són com són perquè vivim en una societat xarxa: no ens casem nosaltres sols; també es casa el nostre entorn. No ha passat res especialment gros (o nou) últimament. No estic enfadada, ressentida, o trista; però no ho estic perquè crec que hom aprén a viure -per pura supervivència i salut mental- amb el seu elefant al menjador. Intentar viure amb normalitat és la millor manera de convertir l'elefant en un moble. O en una mínima molèstia. Coneixent el propi espai, hom pot intentar fer la vida en la resta de menjador, i més o menys anar acomodant-s'hi. Però aixina i tot, l'elefant continua estant ahí. Em queden algunes manies de l'època en què era periodista: una d'elles, com sempre he dit, la d'escriure quotidianament (el que siga, i amb el lema subconscient de "no penses: tu escriu"). Una altra de les coses que he conservat és, aparentment, aquesta capacitat farandulista d'apuntar-me al que faça falta. I aquest cap de setmana tocava dues presentacions igual de fraternals i significatives: la celebració del 20è aniversari de la Penya Barcelonista de la Safor, i l'agermanament entre les ciutats de Gandia i Reus.  Amb això que últimament han deixat de posar-se de moda els sous, pel tema de la crisi m'he recordat que no és una cosa nova: els meus pares conegueren, de menuts, no haver sous, sinó jornals. La feina es cobrava al dia, i no al mes, i hom no tenia la garantia de treballar tots els dies.  Una de les meues primeres preocupacions van ser les argelagues, que envaïen el trosset de terra que m'havia volgut llaurar. No és que haguera triat el trosset més malvat, sinó que tot l'hort estava en un estat llastimós. Després de trencar-me el llom vaig aconseguir les llavors i els coneixements, i combinats amb la il·lusió, em portaren a vore eixir les primeres fulles. Llavors la preocupació va passar a ser l'aigua: plouria? El primer misteri que em ve al cap quan pense en Elx és el que envolta les meues visites a eixa ciutat: cada volta que hi vaig, plou. A Elx, una ciutat desèrtica, coneguda per tota la humanitat per les seues palmeres oàsiques. L'altre misteri és com he pogut viure tots aquests anys sense saber res d'aquesta ciutat que, pluges a banda, engloba tants encants.  Mire el debat de tot això de l'ossa Hvala (un nom que pareix txec) amb certa curiositat i perplexitat. Els boscos dels Pirineus, domesticats al llarg del segle XX, tornen a ser perillosos, pel que sembla. A mi, de fet, no em cal anar tan lluny per a trobar boscos perillosos: el secà familiar -curull d'esclatasangs, a hores d'ara-, no és una zona segura. Sota qualsevol pedra, al costat del rimall més inesperat ens pot eixir un sacre o un aleacrà (escorpí). Als municipals de La Font els falten mans, cada volta que el cel insinua mascletaes d'aigua com la d'aquests dies, per tallar la carretera de Beniarjó; i és que tot fonter sap que la carretera, al pas del Molí Canyisset, s'inunda amb un got d'aigua. Ara, mentre, de casa estant, em grate la pell per la incipent aparició d'escates, m'encurioseix aquesta mania de l'aigua de passar sempre pel mateix camí. "Toca, almenys ha plogut bé" va dir la veïna l'altre dia mentre agranava. Han estat a punt d'eixir-nos escames. Però anant a la muntanya a buscar pebrella per a les olives vaig poder olorar i trobar molts esclata-sangs (alguns d'ells verinosos); a més a més, prompte es podran tornar a trobar lletsons pels horts. Però sobretot, el que més il·lusió m'ha fet ha estat vore els brots de faveres.  La Isabel, la meua professora de català de COU (sóc de la vella escola) ens deia a classe que els hòmens del temps semblava que els triaven tots iguals: "No us hi heu fixat mai? Són tots iguals, esprimatxats i poca cosa, però tots ells molt simpàtics". No sé si s'han inspirat en les reflexions de la Isabel, però els de Activa Multimèdia han dissenyat un home del temps també esprimatxat i simpàtic, i amb un tros de nas. Es diu Sam -com una amiga meua d'Oliva, tot i que ella és remarcablement més bonica que aquest meteoròleg virtual-, i fa el temps a la carta.  Veient-me arribar hui a casa ningú haguera cregut que fa pocs anys una servidora pertanyia a Orgull Xava (sí, que tenia per decàleg coses com: "Tot arbre és un pi", "on no arriba el metro és muntanya" i "negaràs la diferència entre un arbre i un arbust"). Des de fa algunes setmanes se m'ha ficat al cap recuperar un hort que tenim mig abandonat a dos minuts -caminant- de casa. Probablement el que més m'ha impulsat a fer-ho és la poca fe que tenien a casa: "On vas, amb l'aixaeta, dona? Si antes d'arribar ja t'hauràs cansat!". I com sóc genèticament cabuda, he aconseguit fer entrar el clau per la cabota. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
