Finalment els pares no van vindre en naus espacials, ni els xiquets es van teletransportar, sino que vingueren a peu i en cotxe, amb la son encara enganxada a les orelles i la cara plena de colacao, com pertoca a tot infant a aquestes edats. L'unica curiositat, que no descobrisc a ningu, es que els que vingueren en cotxe, ho feren pel carril que no toca. Pero aci tothom va per on no toca, amb la qual cosa, l'error es converteix en norma. Una de les companyes de Valencia, Laura, hui assegurava que ja s'havia acostumat a caminar pel canto contrari, i a mirar al reves abans de travessar una carretera; i es jugava el coll a que en tornar, l'atropellarien. A mi aixo no em preocupa: les meues possibilitats que m'atropellen son altes en tots els paisos de la terra, fins i tot en aquells on no tenen cotxes, per despistada i trompellot.
Estic en un ordinador angles (amb accent obert a la e), amb la qual cosa comence excusant-me per no poder posar accents, cosa que d'altra banda em posa nerviosa. El dia que vam baixar a la City -que deu ser el nom oficial de Londres, perque posen el nom de City fins i tot als mapes de l-oratge-, vaig tindre la sensacio que havia viatjat no nomes en l'espai, sino tambe en el temps: aquesta part d'Anglaterra va ser creada en la revolucio industrial, i continua estant tant pintada de segle XIX que no m'estranyaria trobar-me a Mark Twain dins les aules.
Una volta vaig fer una llista amb petits plaers terrenals: ja no recorde què hi vaig posar en el seu moment. Ara, sens dubte, hi inclouria els esmorzars d'hotel. Importen els croissants directament del cel, n'estic segura; i al cafè anglès m'hi podria acabar acostumant.
La Universitat ens ha allotjat els primers dies en un hotel bastant luxós, a un parell de minuts de la facultat, on demà rebrem classes de pissarra electrònica -els al·lèrgics al guix estand'enhorabona: el futur són les pissarres electròniques, a l'estil de Minority Report.
Començar un bloc no sempre és fàcil:- I de què collons escric? Pot pensar un. I escriu el primer que li passa pel cap, és clar. Després, la segona vegada, és més complicat: bé, i ara, de què més escric? I quan se superen els primers cinc posts, hom ja va adquirint una certa idea. Al cap d'uns quants posts, més, ja s'ha format el que anomene pensament bloc. És a dir, que vas a l'autobús, veus alguna cosa curiosa -o estas a la feina i lliges alguna cosa curiosa al diari, o en un llibre, o el que siga-, i de seguida penses: té, això ho podria penjar al bloc. I un dia descobreixes que se t'amunteguen les idees al cervell (unes idees grans grans, eh? De les que canvien el rumb de la humanitat, vaja), i que els pensament se t'ordenen en la forma i la longitud d'un post.
L'intercanvi de pràctiques amb Londres -que resulta que és Essex, i, més concretament, Chelmsford-, és un viatge d'anada i tornada. Unes xiques angleses han vingut, i nosaltres, la setmana que ve, tornem. L'altre dia vam fer un dinar de mig camí, entre l'anada i la tornada. Dinàrem a la facu amb les "practicantes" angleses, i ens feren cinc cèntims de com els ha anat ací, i de què hem de saber per anar allà. Sincerament, crec que haurem de fer un xicotet màster abans d'entrar per una aula anglesa. Les precaucions són intensíssimes, i no es pot fer res sense preguntar. L'única conclusió que n'extrec, sabent el que sé ara, és que ficaré la pota abans de baixar de l'avió. Tranquils, promet reflectir-ho tot al bloc. La xarxa no quedarà mancada de motius per a riure -o per a sentir vergonya aliena, ai mare!
Des de fa 24 hores camine en el limbe entre la salut i la malaltia. I això fa tanta ràbia com la gent que beu coca-cola light sense cafeïna: per a això, no begues coca-cola, beu aigua! Doncs a la malaltia li dic el mateix. Per estar així, preferisc enganxar una galipàndria com una casa de pagès, estar tres dies al llit, i au, si tevistonomeacuerdo. Una solució és eixir al carrer amb el cabell banyat, acabada de dutxar (a l'estiu ho faig), però tampoc voldria forçar les coses. En tot cas, és millor posar-me malalta ara que d'ací a exactament a 24 dies i 2 hores, moment en què estaré agafant un avió cap a Londres. I d'això volia parlar: ja ens han fet la reunió per a explicar-nos què anem a fer i, més divertit encara, ens han donat consells de comportament.
martainsa |
Rodamón |
divendres, 21 de desembre de 2007 | 12:09h
Si algú entrara a la facultat de magisteri un dia com hui, sentiria com ressonen les seues passes per les parets, com si en comptes d'estar a la ruïnosa escola de Monteolivet es trobara caminant per l'Hermitage (igualet, igualet). Hui la facultat sembla un cementeri de coneixements enterrats sota l'espectacular ressaca conseqüència de la bacanal estudiantil massiva d'anit. Com m'alegre de no estar en eixes edats! Jo em vaig quedar en casa i he dormit 11 hores, perquè hui no hi ha classe. També he aprofitat per a traure'm el certificat de penals: perquè la gent de Londres, que és molt assenyada, me'l demanarà.
Del 16 de febrer al 16 de març m'esperen les més apassionants emocions europees!! Hui m'han dit que em dónen una beca per anar a fer part de les pràctiques de llengua estrangera a algun lloc de Gran Bretanya -encara que a mi se m'ha ficat al cap que me'n vaig a Londres, en realitat podria anar directa cap a Irlanda del Nord.
Començar un bloc no sempre és fàcil:- I de què collons escric? Pot pensar un. I escriu el primer que li passa pel cap, és clar. Després, la segona vegada, és més complicat: bé, i ara, de què més escric? I quan se superen els primers cinc posts, hom ja va adquirint una certa idea. Al cap d'uns quants posts, més, ja s'ha format el que anomene pensament bloc. És a dir, que vas a l'autobús, veus alguna cosa curiosa -o estas a la feina i lliges alguna cosa curiosa al diari, o en un llibre, o el que siga-, i de seguida penses: té, això ho podria penjar al bloc. I un dia descobreixes que se t'amunteguen les idees al cervell (unes idees grans grans, eh? De les que canvien el rumb de la humanitat, vaja), i que els pensament se t'ordenen en la forma i la longitud d'un post.
L'intercanvi de pràctiques amb Londres -que resulta que és Essex, i, més concretament, Chelmsford-, és un viatge d'anada i tornada. Unes xiques angleses han vingut, i nosaltres, la setmana que ve, tornem. L'altre dia vam fer un dinar de mig camí, entre l'anada i la tornada. Dinàrem a la facu amb les "practicantes" angleses, i ens feren cinc cèntims de com els ha anat ací, i de què hem de saber per anar allà. Sincerament, crec que haurem de fer un xicotet màster abans d'entrar per una aula anglesa. Les precaucions són intensíssimes, i no es pot fer res sense preguntar. L'única conclusió que n'extrec, sabent el que sé ara, és que ficaré la pota abans de baixar de l'avió. Tranquils, promet reflectir-ho tot al bloc. La xarxa no quedarà mancada de motius per a riure -o per a sentir vergonya aliena, ai mare!
