|
Rodamón  Quan hom veu l'amabilitat que brolla del 95% de la població americana amb què s'ha topat li costa de creure que els Estats Units siga un país abonat a les guerres. La sorpresa, més enllà de l'amabilitat quotidiana, es fa extensiva quan veu l'orgull de la intensivíssima vida democràtica d'aquestes terres. Per fi arribem a una ciutat més típicament americana: edificis horitzontals, moquetes, bèisbol, centres comercials a mansalva, i Freedom Trail. El manual de Boston for dummies -Boston per a tanoques- ja ens ho advertí: les complicacions de la ciutat no són els mapes, els edificis, la circulació o el café. Són el dialecte i els semàfors. D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències:
Pel que es veu, una de les coses –quotidianes- de
les quals en presumeixen els manhattians és el caos. “Aquesta és una ciutat de
bojos! Cadascú va al seu ritme, hi ha gent de tot i per a tot, i tot plegat és
un caos”. Podria estar d’acord en les primeres afirmacions. Però no en
l’última. Tant me fa el que diguen els antisistema. Els
Estats Units continuen al capdamunt del meu rànquing de països acollidors del
món. Encara no porte ni 24 hores a la ciutat i ja tinc la sensació de formar
part de la ciutat. Aquesta és la primera parada per una ruta que ens portarà
també a Boston, Philadelphia i Washington. En tot cas, tinc la sensació d’estar
en la més europea de les ciutats americanes: un apèndix d’Europa un tant
extremat, hiperbòlic, monstruós.  El millor sistema per a que et pare la Guàrdia Civil és tenint un cotxe vell matrícula de Barcelona. Darrere d'aquestes matrícules els agents no hi solen veure a catalanes reciclades en valencianes-mestres-d'anglés, sinó algú exòtic i apassionant; i, fruit d'un impuls sobtat irrefrenable, em desvien per a un "control rutinari". En dues setmanes m'han parat tres voltes. Ho jure. I el carnet de conduir em va caducar just a l'inici del frenesí tricorni.  Des de fa poc més de 24 hores tinc el cos en setmana santa. Ahir era la notícia que Vent d Cabylia ens deixava virtualment -o està en un stand by necessari-; i hiu és fer-me a la idea que me'n vaig; ja he enviat la primera remesa d'equipatge cap a La Font, -onze quilos de llibres, es diu prompte!- i demà m'acomiadaré dels meus xiquets de l'escola, els meus primers alumnes. I clar, tants comiats junts en època de revolució hormonal em converteixen en una vall de llàgrimes. Em queden 3 dies més de Gran Bretanya, ara que m'havia acostumat. No, si encara tenia raó Laura, i quan tornem ens atropellaran a totes. Sense anar és lluny, hui, anant a dinar després de la meua pràctica magistral, quasi atropellen al meu tutor, que encara té el rellotge biològic valencià.  Dickens va vindre una volta a Chelmsford. Es va estar una estoneta en un cantonet, i en veure que no passava res, afirmà que Chelmsford "era el poble més avorrit d'Anglaterra". I això, fa dos segles, té molt de mèrit. Després d'un temps ací, i sobretot després de l'episodi del dilluns a la nit, he de dir que discrepe profundament de l'opinió de Dickens. Almenys ací, a la meua residència, que no sé quin nom té -no com la Carme, que ha rebatejat la seua residència de Tolosa un parell de vegades, per raons freudianes-, però que jo anomene la Vil·la del Pingüí. I dilluns a la nit vam tindre festa grossa. Els convidats? Tota la residència. I va vindre de poc que no s'apuntara la policia local -que, no ens enganyem, ja s´ha autoconvidat algunes vegades, a les festes de la vil·la del Pingüí-. Diari de Martainsa JonesDiumenge 2 de març Pes: 65 Kg. Unitats d'alcohol:0. Traumes a causa d'episodis estrambòtics causats per una alarma d'incendis boja: 1 19.00 M'he passat el dia dormint, llegint i treballant, i m'he sentit com a casa. Normalment, un diumenge a la nit em faria per a sopar monges i cervesa, però com no en tinc, hauré d'indagar la nevera. 19.01. Mig bròquil quasi-caducat i dos ous que encara no han caducat -caduquen demà. Fantàstic! Vaig a fer-me el sopar. 19.06 Amb les cassoles ja bollint, em distrac mirant el suro de la paret. Hi ha tot d'indicacions de què fer si hi ha un conat d'incendi. La paret sencera coberta amb recomanacions per a saber com hem d'actuar en cas d'incendi. Realment, si hi haguera un incendi, algú s'apararia per a llegir-se les instruccions sobre com ha d'actuar? 19.07. He, he, jo sé d'un apartament on no hi ha cap conat d'incendi, perquè em sembla que no saben fer foc. He, he! 19.10. Mmmmhhh... què bé, ja m'arriba l'oloreta de bròquil. Tinc una fam! Pocs minutets i ja tindre els ous i el bròquil per a sopar. Bufa... la veritat és que fa molta calor, en aquesta cuina. Com és molt menuda i tinc dues coses posades a bullir, m'estic omplint tota de baf. Deixa'm obrir la porta de la cuina per a que es refresque. No se si es perque Registres Particulars es refereix a Barcelona com a la City, o perque realment tenen un noseque en comu; el cas es que passejar per Londres em fa respirar aires de Barcelona. Naturalment, Barna no te el British Museum, ni la National Gallery, pero hi ha alguna cosa que me la recorda. Aixo mateix m'ho comentava anit una ex-companya de feina que viu aci, i amb la qual vaig quedar per anar a fer unes cerveses per la vesprada. Em comparava la zona de Spitefield amb el barri Gotic de la ciutat comptal. I des d'anit, he de dir que camine amb mes familiaritat pels carrers de la ciutat de Sherlock Holmes. Una de les raons per les quals em fixe en les persones que utilitzen l'esquerra per a escriure ve de familia: la branca matriarcal te de malnom "les surdetes". A banda, Maite es esquerrana de tota la vida -com son aquestes coses, vaja-, i tambe ho es una de les meues millors amigues, la Carme -que a mes a mes tambe te l'exotica caracteristica de ser vegetariana, i em fa molta gracia trobar dues particularitats tan inusuals en una mateixa persona. Me n'he adonat, en aquesta setmana que porte entre xiquets, que dels 27 que hi ha a la meua classe, en tenim 5 d'esquerrans. Una ratio molt elevada. Em pregunte si aixo te alguna cosa a veure amb la inversio de la lateralitat generalitzada a Gran Bretanya. Si be els desajustaments en els horaris son espectaculars, una cosa bona que trobe aci es que sempre sembla que hi haja una hora menys. M'explique: es cert que aci hi ha una hora menys que el meu referent universal -que es La Font d'En Carros-, pero es una societat amb uns horaris muntats d'una manera que sempre sembla que el rellotge estiga retrardat. Com quan canviem l'hora en hivern, i de sobte ens trobem que be, potser es fa fosc mes aviat, i estem mes tristos, pero mira, podem estar tristos durant mes estona. Doncs aci passa exactament aixo: pero, aparentment, durant tot l'any. Aquest desajustament es manifesta fent que dine a les 12 del migdia -que ja em resulta normal-, sopant a les 6 -amb el got de Colacao encara a la gola-, i a les 10 semble ja que siguen les 2 del mati. I aixo tots els dies de la setmana, inclosos el divendres i el dissabte.  A les 9.33 arriba a l'andana un tren inesperat. Tan acomodades com podiem en els bancs de ferro gelat, observarem atonites com s'obrien les portes del tren. Haviem quedat amb un parell d'amigues en el tren de les 9.43, pero al monitor de l'estacio no apareixia cap tren amb aquesta nomenclatura. Nomes el tren de les 9.33. I com Anglaterra es el pais de la puntualitat per excel.lencia, pujarem d'esma, per precaucio, tement un exces de puntualitat britanica. I a la recerca de les companyes ens aventurarem a creuar tots els vagons, i jo com a cap d'aquella improvisada expedicio, renegant a mitja veu, que l'equivalent britanic deu ser atronador. Arribat el cap de setmana les circumstancies ens obliguen a aprofitar fins al maxim la nostra estada aci, de manera que no parem en torreta. Teniem pensat en principi anar a visitar algun lloc mariner tipic de la zona, pero l'amenaca d'un mal oratge ens va fer tirar-nos enrere, i la nostra tutora, Elspeth, ens recomana anar a visitar Colchester, un poble que ni tan sols em sonava de res -vaja quina incultura la meua!-. El mes important en aquest poble es el castell, una edificacio construida en la base d'un temple roma -si, si, heu llegit be, roma-, i que recorda orgullos a la ciutat que una vegada va ser la capital de la provincia romana de Bretanya. Els romans, pero, no sempre van tindre una estada pacifica. I a primeries d'instal.lar-se a la zona, cap al primer segle de la nostra era, una dona els la va fer passar canutes. La primera Dama de Ferro Britanica. O vos pensaveu que Thatcher tenia l'exculusiva? |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|