Una de les coses que trobe més complicades de ser mestra d'anglès és el ventall increïble d'edats i de capacitats amb què hom s'ha d'enfrontar cada dia. Un xiquet de 3 anys, que individualment és com un joguet amb bateria infinita, quan s'agrupa amb més individus de la seua espècie, en manades de 20 en 20, es converteix en un animalet escapadís i cridaner com una mona. Els joves d'11 anys, per la seua banda, recorden més la pel·lícula Dangerous Minds que no al capítol dels teletubbies que representen els d'infantil. I enmig d'aquestes dues aigües, afig-li tota la gamma evolutiva humana. La varietat resultant és tan confosa que només de pensar-hi m'entra vertígen.
El més paregut que he fet mai a vore una pel·lícula de terror ha estat vore mítings al telenotícies. No només perquè jo mai no he vist una pel·lícula de terror (excepte una coreana que em va portar a vore Emili un divendres a les quatre de la vesprada, on un peix gegant s'engolia a mitja ciutat, però això no feia terror, sinó més bé fàstic). Els mítings d'alguns partits i en segons quines èpoques em fan pànic.
Probablement sóc la pitjor persona del món per a parlar de vocacions. A segon de BUP volia ser dentista, astrònoma i professora de català. I en COU volia ser no sé quantes coses més. Als 28 anys em trobe que vaig començar uns estudis de dret que vaig abandonar per continuar fent filologia, vaig acabar comunicació audiovisual i ara he reiniciat l'època estudiantil fent magisteri. I ara que no em sent ningú, he de confessar que no vaig començar magisteri per cap mena de vocació concreta -com he dit, tinc vocació per pràcticament tot-, sinó buscant noves possibilitats, noves portes.
Última setmana lectiva abans d'abandonar aquesta font de coneixements per a tornar a la pau quotidiana de la terreta. Naturalment, és una època plena d'entregues, com també ho és l'època després de reis, on s'espera de nosaltres que ens passem el nadal fent treballs. I estudiar, quan? Ho vaig dir en alguna junta de govern, i no m'he cansat mai de dir-ho a les classes, quan ha fet falta:- No mos deixen estudiar! Mos volen furtar la paciència!
Ahir acabava de llegir un dels llibres que he de ressenyar per a alguna de les assignatures del curs. La veritat és que ens fan llegir llibres com qui menja rosquilles, però això ja em va bé. Preferisc això que endinsar-me en el gimnàs franquista que tenim a l'escola a les deu del matí, un gimnàs màgic, perquè fa més fred a dins que a fora, i no sé com s'ho fa, perquè a fora ja en fa molt, de fred. El llibre -que sempre me'n vaig del tema- tracta sobre com furtem la innocència als xiquets, i ja no ens queden xiquets.
A la classe de sociologia tractàrem la qüestió del feminisme al llarg de les sessions de la setmana passada. No cal dir que el Baron Dandy estava especialment reticent i recel·lós amb la qüestió -no sé perquè, no m'estranya-. Després de veure alguns aspectes relacionats, el professor es disposà a explicar els diversos tipus de feminisme: el de la igualtat, el de la diferència. I és clar, se'm va fer irresistible evitar una intervenció després de sentir-lo parlar sobre el feminisme de la igualtat.
S'albiren inicis de revolució a la granja on estic ficada: tots els animalets, animalons, bestietes i bestiasses de l'escola, o millor dit, de la classe, descobrim setmana darrere setmana unes tècniques educatives discutibles en segons quins casos. I hui, a l'hora de plàstica -eh, no vull rissetes, que vos veig!- hem posat en un compromís a la professora, comentant precisament aquestes pràctiques que fa un dels professionals del seu gremi (del gremi dels profes, vaja).
Presentem en una assignatura seria de magisteri una seqüència didàctica; sobre com treballar la fonètica i la poesia en anglés. Hem passat un mes parlant de les perspectives vigotskianes i piagetianes, del conductisme, l'innatisme i el constructivisme, i era hora d'aplicar tota la teoria en una bona pràctica. I posar aquesta pràctica a judici dels companys de classe. I em va tocar primera.
Hui ha vingut la professora de plàstica i la seua didàctica, per primera volta, a classe. L'havien operada dels ulls, i ha estat de baixa fins ara; fins a hui no l'hem coneguda. És de Castelló, se li nota per l'accent, i és com un raig de sol que haguera entrat a les classes prefabricades que tenim -anomenades Pavellons (???)- que fan de mal vore.
Tinc una assignatura anomenada Noves tecnologies aplicades a l'educació. Encara no m'he endinsat molt en la matèria, però té fama de ser una de les més complicades del tercer curs de magisteri. Ahir, però vaig fer la primera pràctica: havia d'escriure un bloc.
Una de les coses que trobe més complicades de ser mestra d'anglès és el ventall increïble d'edats i de capacitats amb què hom s'ha d'enfrontar cada dia. Un xiquet de 3 anys, que individualment és com un joguet amb bateria infinita, quan s'agrupa amb més individus de la seua espècie, en manades de 20 en 20, es converteix en un animalet escapadís i cridaner com una mona. Els joves d'11 anys, per la seua banda, recorden més la pel·lícula Dangerous Minds que no al capítol dels teletubbies que representen els d'infantil. I enmig d'aquestes dues aigües, afig-li tota la gamma evolutiva humana. La varietat resultant és tan confosa que només de pensar-hi m'entra vertígen.
