|
Reflexions sobre educació Vaig entrar a internet per primera volta l'any 1995. Si fem els comptes, d'això en fa ara setze anys. És a dir, probablement no tornaré a tindre mai alumnes que nasqueren abans de l'era internet. Tanmateix, ens entestem a anomenar-ho "Noves tecnologies". No m'inquieta tant la nomenclatura -els noms, al capdavall, només són una convenció-, com el fet que en massa àmbits de l'educació els tractem encara com a "nova tecnologia". La mare et menja,
et menja a mossos,
a mossos grossos,
grossos i redons,
com pastelons,
pastelons del forn,
del forn del tio,
del tio Pablanquero,
del tio de La Font.
Les cantarelles populars infantils es basen sempre en les tres erres: rima, ritme i repetició. Busca't quatre paraules que rimen, fica'ls una tonadeta -qualsevol- i encandena-les. I nyàs: ja tens una cantarella infantil. Això és el que em passe el dia fent amb Emili: cantarelles. Fins al punt que hi ha dies en què em trobe parlant amb mi mateixa amb rima consonant.  Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida.  Endinsar-se en la vall de la rectoria, Segària endins és com entrar en el país de les meravelles, l'altre costat de l'espill, el negatiu d'una fotografia analògica. L'escola és una escola rural, en un ambient bucòlic i perennement primaveral, on les opcions lingüístiques no són una qüestió de resistència ni reafirmació de la identitat. És, probablement, l'única opció disponible. Mentrestant, a la seua recerca de pau espiritual, famílies angleses han acabat desembocant en aquest entorn de somni, i s'han trobat a l'altra banda de l'espill amb un bou enganxat al cotxe, sense tindre idea d'on es ficaven.  En la poca experiència com a docent, podria dir que m'he trobat en quatre circumstàncies molt distintes, una a cada punt cardinal: de la classe mitja-alta anglesa vaig passar al Bronx, i més tard, de la Vila perifèrica he passat al cor de la Marina. I les condicions de treball d'un lloc a un altre canvien completament la vida d'una mestra. Ací va la comparació de les dos últimes radiografies laborals.  Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d'un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m'ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.  A banda d'incrementar les hores de son -fins a quantitats inusitades-, ser funcionària m'ha fet re-descobrir la geografia valenciana. Perquè això de ser funcionari, que té la cosa bona que el sou és per a tota la vida -tot i que treballar no és optatiu, com alguns es pensen-, té la cosa roïn que et poden enviar on brama la tonyina -és a dir, de Santa Pola cap avall, però d'això de la tonyina en sap més la Comtessa d'Angeville.  Si l'examen en comptes de ser de qualsevol dels 25 temes oficials fóra de tècniques d'estudi, trauria la plaça sens dubte. M'he quedat afònica en sis mesos explicant-los als meus de la ESO com havien d'estudiar. Però, com diuen els castellans, en casa d'herrero cuchillo de palo. 22/01/09. La Torreta D.C.
12.40 pm. L'última hora és la més difícil de controlar, pel cansament -propi i alié-. Després d'utilitzar amenaces, extorsions i suborns, constate que la cosa se me'n va de les mans. Em mosqueja la falta de canalització de la verborrea adolescent. He de fer una cosa, i l'he de fer ja. I mentre veig al de l'última fila enlairant un avió se'm presenta al davant la imatge de Jack Bauer com en una aparició de la Mare de Déu -modernitzada, amb pistola i PDA-. "F., estàs detingut!!!"  - Carret d'ordinador amb 16 portàtils: 2500 €- Pack de llibre de text amb guia didàctica: 80 € - Radiocaset amb CD per a fer "listenings": 30 € - Quadern del professor: 5 € - Bolígraf roig per a posar notes: 1 € - Aspirines per al mal de cap: 6 €  Dient que el domini del teclat és la nova forma "alfa-betització" no descobrisc la sopa d'all. Però el mite que els xiquets saben informàtica per gernació espontània i que pràcticament naixen amb un ratolí sota el braç, ja és una altra cosa. Sense anar més lluny, no fa massa vaig desenterrar de sota una capa espessa d'abrics una aula informàtica portàtil. Empesa per una onada de progressisme didàctic (ara que estic acabada de deslletar de la mamella universitària), decidisc integrar les TIC a l'aula d'anglés, donant per sentada certa cultura cibernètica en els meus alumnes metroflogs.  -On t'han destinat?- Em pregunta abans que tinga temps per a explicar-li que m'he passat la nit amb la sensació de tindre dues pilotes de ping pong a la gola. Afortunadament la vidència del metge no es deu a cap poder sobrenatural -ja m'estava faltant temps per avisar l'Íker-, sinó a que la pantalleta del superinformatitzat sistema de la seguretat social li dóna raons sobre la meua última visita al metge.  I could not have chosen a worst time to start my new life as an English Teacher, surrounded by the polemic on Education for the Citizenship. The matter has even crossed borders: reporters from BBC came to a couple of schools in order to clear up what is going on inside the class. I have not been to any of the classes with the BBC reporters, but I am an English teacher in Education for the Citizenship in La Vila. My duty consists on translating whatever is that the teacher says in valencian. And it is as stupid as this post.  El principal avantatge de viure "entre fronteres" administratives és que resulta equidistantment incòmode viatjar per les comarques valencianes i per les alacantines. En tot cas, no em queixe: els meus reinicis laborals m'han tocat a una distància raonable per anar i tornar el mes que m'ha tocat cobrir una baixa: La Vila Joiosa. L'únic desavantatge del trajecte és que he de passar pel costat de Benidorm, i això em fa regurgitar la bilis.  Però encara no sé quin número tinc. Després de tindre'ns unes setmanes menjant-nos les ungles expectants, finalment arriba el que esperàvem en candeletes: la resolució de la borsa oberta als mestres d'anglés. Molta ciutadania i moltes punyetes; que tants mestres d'anglès que falten i ací estàvem, els de la nostra propoció, acabats d'eixir del forn i esperant des del sofà de casa -bé, des de la taula d'estudi, que les oposicions no s'estudien en un dia-. |
Accés de l'autor
CategoriesEls meus enllaços1. ACí RECOMANE L'ENLLAç DE HUI
ACí ESTAN TOTS
MíNIMA LLISTA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
