Rodejada de malaltes com he estat, no m'estranya estar incubant un costipat de la mida d'Àlien. Dissabte vaig eixir del diploma abans d'hora, perquè no em trobava massa catòlica, i en arribar al tren, deu minuts abans que eixira ja 'havia apalancat en un d'aquells seients que estan empotrats a la finestra i són una filereta de tres. M'agraden aquests seients, perquè pots estirar les cames tant com vulgues, i perquè dóna al passadís; i pots vore la gent que va i que ve. Estava mig estirada, tapada amb l'anorac com si es tractara d'una manteta i llegint les rondalles d'Enric Valor com si estiguera al menjador de casa.
A principis de curs vaig viure un episodi curiós: una xica, a la cafeteria, asseguda a la mateixa taula que jo -estava plena a vessar, la cafeteria de la facultat-, i que em principi no em coneixia, em va reconéixer per la veu:- Ai, tu ixes a Gandia Televisió?. Em vaig posar roja.- Sí, t'he reconegut per la veu.
Vaja.
Aquest cap de setmana, em va passar un episodi vergonyós paregut.
Horari de la costa est: 8.00 a.m. Horari de la costa oest: No en tenim, de costa oest! Amb prou feines tenim una costa est! Localització: Barri de Monteolivete Objectiu de la missió: aconseguir el desdejuni. Infraestructura: Les pantumfles, la part de dalt del pijama i les bragues, on he entaforat el mòbil per a contactar amb Central. Armament: Un bolígraf Bic blau. Maledicció, quasi no em queda munició, està molt gastat! M’alce del llit en silenci. Sé que la casa està plena d’enemics anomenats companyes de pis. Repasse mentalment el mapa de la casa: Enfront de la porta de l’habitació està la porta d’eixida. És un punt d’escapament si la situació esdevé crítica. A mà esquerra una paret. A mà dreta, el passadís, i al fons, la cuina, l’objectiu principal. Per desgràcia he de passar per davant de les tres habitacions on dorm l’enemic. Molt en silenci, òbric el pom de la porta. Podria haver-hi algú al passadís, de manera que agafe el bolígraf amb les dos mans i me’l pose a l’alçada de la galta. Ha arribat l’hora d’actuar!
Què divertit! Vent de Cabylia ha tirat un guant, i jo, que sóc més xula que un huit, l'arreplegue. Es tracta dels premis Blog Solidari, com una cadena de cartes maleïdes, però en bloc i en forma de premi -bé, t'alegren el dia-. En què consisteix? Doncs ho explica la següent llegenda urbana:
Això diu que era... una xica de Canàries molt bohèmia que estava un dia a casa. I pensant, pensant, va veure la tirallonga de premis que s'otorguen per tot el planeta i va pensar:- Té, vaig a fer un premi. Perquè sí.- I va crear el premi del Blog Solidari. Amb bases incloses. Aquestes bases diuen que:
1.- Cal escriure un post mostrant el premi i citar el nom del bloc que te'l regala, i enllaçar-lo al post que et nomena (per a seguir la cadena) 2.- Escollir un mínim de 7 blocs que cregues que s'han destacat alguna vegada per ajudar, recolzar i compartir. Posar els seus noms i els seus enllaços, i avisar-los (si pots!) 3.- (Opcional). Exhibir el premi amb orgull al bloc, fent un enllaç al post que escrius sobre ell, i l'otorgues als altres.
Bé, doncs Vent d Cabylia m'ha nomenat, i em toca arreplegar el guant i fer el llistat amb els blocs que premis. I els guanyadors són....
Comença una època divertida: els llums de Nadal a la casa de Gran Hermano -que és el que veuen al pis, en comptes de vore House :-(((-, llums de Nadal al Corte Inglés, oloreta de pastissets a casa, un fred intens a l'exterior com si algú s'haguera deixat la finestra oberta... (bé, tampoc tan intens, visc a València i tenim canvi climàtic, a qui vullc enganyar). D'ací no res -exactament 25 dies- ve la tirallonga de festes de nadal, i he de començar a pensar quines coses necessita, vol o desitja la gent del meu entorn. És una tasca que no sempre sol resultar senzilla, i la veritat és que agrairia que la gent del meu voltant fera el mateix que faré jo ara: un llistat de coses que poden regalar. La llista no és prescriptiva, ni obliga a ningú a haver de fer-me cap regal. Però si es veuen obligats per les circumstàncies, l'obligació moral o un desig sobtat irreprimible, ací tenen unes pistes.
La universitat és com un amant exigent: encara que hom arribe cansat a casa, cal complir; m’allunya de la meua parella –uns 78 km., si fa o no fa-, i finalment em trau diners com si, damunt, m’haguera tocat tindre un amant capriciós –en fotocòpies i material, per exemple, sense comptar la matrícula-.
Com cada novembre, s'omple el pati de paradetes; al davant del gran mural de Calatrava amb ninotets d'Estimem la nostra llengua es posen paradetes del BEA, del SEPC o d'Estudiantes por la Libertad (que, com vos podreu imaginar, són estudiants per a tot menys per a la llibertat. Però bé, defensaré fins a la mort el teu dret a expressar-te encara que vages a dir coses oposades a allò que pense -o animalades, com en el present cas).
Fa algunes setmanes que s'ha engegat a la facultat l'operació "viatge de final de carrera": a Punta Cana. Jo no m'apunte a l'aventura, però no tinc més remei que viure-la. En primer lloc, perque les meues companyes de pis ja m'han venut loteria -que tocarà, segur!-, i de segon, perque el viatge aquest es pot ensumar! Sí, sí, ensumar! Val, ja sé que sóc un tant neuròtica amb això de les olors -i encara no he parlat ni de la meitat de les meues manies-, però és que ara es porta vendre colònies per tal d'autofinançar-se el viatge.
Cada volta que comence una frase amb:- Ai, saps què he ensomniat, hui?- imagine que Emili es posa a tremolar. I és que tinc aquesta virtut de recordar perfectament part del que he somniat. Hui, per exemple, saps què he ensomniat? Que anava a la lluna. Sí, que l'escola on treballava -perque estava treballant en una escola, fent no sé ben bé què- oragnitzava un viatge a la lluna. Però crec que era un viatge molt d'estar per casa, i la nau espacial on anàvem s'assemblava més a una nevera que a una avioneta. I el més curiós de tot: la meua única preocupació, en el somni, era pensar quina roba m'enduria a la lluna.
L'altre dia anava en autobús per València, pujant Cardenal Benlloch a tota pastilla, i em va vindre un flaix dels autobusos de Varsòvia. A la capital de Polònia, els autobusos, que es notava que havien estat produïts per mans comunistes, de tan antics com eren, havien de lluitar contra el pas del temps, i contra les inclemències de les carreteres; tanmateix, donaven la sensació de ser estrets, com un ou.
Quan anava a la Universitat Pompeu Fabra, els sobrets del cafè ja tenien algunes frases de saviesa, que endolçaven espiritualment el cafenet. A la Universitat de Barcelona vaig deixar de tindre aquest aire filosòfic -total, ja estàvem rodejats de filologia. Ens hauria agafat un empatx-. A la UOC, no cal dir que no serveixen cafès -¿potser el dia que te'l pugues imprimir?-, pero el Nulla dies sine línia ja em servia cada dia quan, a les tantes de la nit, després d'una jornada laboral de 14 hores, agafava el cafè -descafeinat- per banda, per empassar-me uns apunts que de vegades semblaven encriptats. Amb alegria, vaig descobrir que la Universitat de València tornava a il·luminar els nostres cafès de cada dia amb frases populars i savis consells... fins al principi del curs d'enguany.
"Quan el món s'acabe", de Dave Matthews Band, és una d'aquelles cançons que et posa de bon humor per més borrós que tingues el dia. N'adjunte la lletra en anglès. Ahir, quan tornava a València en tren, em vaig dedicar a intentar traduir-la al català, amb cara i ulls; però només vaig saber posar-li un nas, i em va eixir una cançó amb nas de pallasso, de manera que adjunte l'original en anglès que és molt millor -anem a ser realistes, el Dave Matthews i els seus col·legues han venut més discos que jo, per alguna cosa serà-.
Per als qui els faça mandra l'exercici de llegir la cançó, o d'entendre-la, a grans trets diré que en Dave ve a dir que "El dia que el món s'acabe agafa les teues coses, que te'n véns amb mi, anirem a veure com desapareixen els estels, farem l'amor dolçament, i quan el món s'haja acabat, nosaltres tot just haurem començat". Si això no és optimisme...
Per cert, aprofite per a felicitar a la Marina Yang, optimista per definició, que el divendres va ser el seu aniversari (almenys a occident, no sé com funciona això dels aniversaris a la Xina, Marina), i vaig pensar en ella tot el dia, però no em vaig poder connectar.
"Abordà amb certa extensió el que ell considerava la naturalesa de la seua enfermetat. Era, va dir, un mal constitucional i familiar, i desesperava per trobar-li remei; una simple afecció nerviosa, afegí immediatament, que indubtablement passaria aviat. Es manifestava en una multitud de sensacions anormals. Algunes d'elles, quan me les explicà detalladament, m'interessaren i em desconcertaren (...); amb prou feines suportava els aliments més insípids; no podia vestir roba si no era d'una certa textura, els perfums de totes les flors li eren opressius; la llum més tènue torturava els seus ulls i només uns pocs sons peculiars, entre ells els instruments de corda, no li inspiraven horror."
Fa alguns mesos vaig estar a punt d'enganxar-me a una sèrie anomenada Seis grados, crec que a Quatro. Ara ja no sóc l'ama de la tele, perquè compartisc pìs -i cedisc fins i tot els dimecres, quan les meues companyes prefereixen vore Hospital Central a Kyle XY, per a que vos feu a la idea de la meua bona fe i respecte a la democràcia!-. Però m'ha vingut al cap això de sis graus, perquè en el panorama de la xarxa catalana, pot passar probablement una cosa semblant.
Visc a Monteolivet, un barri tranquil i apacible de la ciutat de València. Estic pervertidament a prop de la facultat -a cinquanta-nou segons-, i a banda i banda de la meua porteria hi tinc, respectivament, la consulta del metge i la farmàcia. Hui tornava de Mercadona, que està a dos minuts, respirant floretes, com en un anunci de compreses. Un entorn idíl·lic -tan idíl·lic com es pot permetre un entorn ubicat en una gran ciutat-, per a una estudiant de magisteri que aspira a que el món siga el més semblant possible al món d'Evax Cottonlike, fina, segura i acabada de dutxar.
Què divertit! 
