L'anunciaven quan Emili era bebè, i ara que continua sent-ho (ho són fins als 2 anys!), per fi l'han passada pel plus. Bébés és una producció francesa de l'any 2010 que no necessita subtítols ni doblatge, perquè sincerament no necessita paraules. El documental és una finestra a les vides paral·leles de quatre bebès: un de Japó, Namíbia, Estats Units i Monglòlia. Les condicions de vida, els recursos i la cultura de cadascuna de les mares marca la manera de criar-los. Supose que en una primera ullada criden l'atenció les diferents maneres de criar a un xiquet -cosa que ens hauria de fer relativitzar els grans problemes existencials de les mares primerenques com que si és millor introduir primer la papilla de cereals i després la de fruites o viceversa-. Però un segon visionat atent ens hauria de convidar a comprovar, sobretot, que l'essència és la mateixa. Brillant.
El primer post d'aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d'una vida que estava condemnada a l'extinció. Sembla que en comptes d'haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d'una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d'aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m'avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d'ara.
Un estudiant de Belles Arts ha fet un experiment a la plaça del poble. Ha penjat un arbre dels desitjos. El primer desig que hi ha ficat, evidentment, era que el professor li posara bona nota. A l'arbre tot de gent del poble hi ha deixat immortalitzats tota mena de desitjos, d'aquells que arranquen un somriure: que l'equip del poble puge a primera divisió, tindre una nova mascota, ser un gegant... també hi he llegit desitjos més profunds, dels que posen la pell de gallina: que els pares no se separen, o que la germaneta d'algú es cure.
En certa manera, a mesura que hom es fa gran es va pelant de manies com una ceba; en especial quan es tenen fills. Algú del meu entorn no li agradava mullar-se les mans després d'haver-se dutxat, per la nit, i quan va tindre fills aquesta mania va caure com una fulla de ceba tremolosa. A mi em passa amb les manies per a posar-me a treballar. Treball de pensar, vull dir. Com escriure al bloc.
Aquestes setmanes no m'ha anat massa bé tornar a escriure al bloc; hi ha poca gent amb menys temps per a la lírica que una mare recent estrenada. Entre aquest tipus de persones -amb poc temps- només se m'ocorren les mares de dos criatures menudes -o més- com a més ocupades que una mare primerenca. Però "l'organització venç em temps" (va dir algú, ara no recorde qui i no tinc temps per a googlejar-ho). Furgant bé entre els segons, mantinc de moment l'esperança de poder continuar el bloc.
Vols riure? Si no tens costum de vore'm, o fins i tot si no em coneixes de res, parla'm pel carrer. Saluda'm com si ahir ens haguérem fet un cafè, pregunta'm per la panxa, per Emili, per la feina. Comença amb un familiar:- Ei, com estàs? Com anem? I somriu amb amistosa joia. I jo somriuré amb els ulls mig clucs tot socarrant el lòbul frontal, intentant recordar de què ens coneixem. I em sonarà la teua cara -o no-, i no recordaré de què, on o quan; però continuaré somrient i seguint una conversa diplomàticament simpàtica.
La postguerra ha quedat enrere. Ens deixen per fi els dies d'amagar-nos pels racons foscos tu i jo, com qui feia alguna cosa il·legal. Entre els fogons clandestins, cuinàvem el que podíem a deshora. Entretancàvem els ulls passejant la vista entre les ratlles de tots aquells papers que s'havien anat acumulant al llarg de les prestatgeries, buscant la llum.Se'n van per fi totes les ombres, i s'obren davant nostre tots els racons de les possibilitats. Per fi tenim la casa assortida de làmpades.
D'hivern quan arribava la nit, m'agradava mirar les finestres de les cases al barri. En tenia un fum a l'abast del balcó de l'habitació: un barri de nínxols immigrants tot per a mi, on cada família continuaria sent, pels segles dels segles, tan anònima i desubicada com jo mateixa. Però a la nit, a l'hivern, cadascuna d'aquelles postals era una postal de calma, familiar, d'una casa sense problemes. Perquè els problemes no es veuen mai des de la finestra.
De qualsevol recent casada que titulara aixina un post se'n podria esperar una luxúria, alegria, voluptuositat i satisfaccions dignes de Lucrècia de Borja. M'agradaria. Però no és el cas. La vida en un llit és un post convalescent, amb punts i sutures, resignació i paciència, que únicament recorda a la sagrada unió matrimonial per allò de "en la salut i en la malaltia".
Afortunadament per a la meua autoestima, fa temps que vaig deixar de tindre contacte amb la Tatiana. Aquella russa de metre huitanta i dos pams de bellesa -un als tacons i un altre a la minifaldilla- i una servidora, de fet, mai no ens vam arribar a entendre. I no per qüestions lingüístiques, sinó per allò de la filosofia de la vida. Tanmateix, tenia curioses teories antropològiques.
El post d'Anotacions rizomàtiques em torna a commoure. Me'n vaig assabentar per Mails per a Hipàtia, del vol de l'Hidroavió. I sent un pesar estrany. L'havíem trobat a faltar des de ja feia setmanes; i de tant en tant retornàvem cap a les botes vaqueres, on, a partir dels comentaris, ens assabentàvem de l'evolució dels motors a mode de parte mèdic virtual. Ara és quan ens comencem a fer a la idea que no es tornarà a actualitzar, el bloc. Però ens quedem amb la X de sempre.
És la primera volta a la vida que canvie d'estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l'anell daurat a l'anular esquerre. Des que me'l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l'he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me'l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!
Em va enamorar la seua impertinència descentralitzada, amb un cert aire de qui ha anat i ha tornat però sense ganes, amb marcada indiferència. I les seues cames. Aquelles cames d'esportista nat -també sense ganes- camuflades sota un banyador d'estiu roig qualsevol. Voregen els cinc anys, de la troballa afortunada del meu pol oposat.
A voltes em costa resistir la temptació d'escriure un llibre sobre teoria de la quotidianitat, a l'estil de llei de Murphy, o tractat de Tsun Zu. Com no puc permetre'm aquest luxe, em conformaré en escriure un post. La teoria de hui es titula "Si vols caldo, nyas tres tasses", també coneguda com "el carbó sotmés a pressió produeix diamants".
No acostume a fer grans bons propòsits. Si alguna volta n'he fet cap, probablement l'he realitzat amb el mateix afany que si no l'haguera fet: segons les ganes. Però les circumstàncies d'aquest any nou i d'aquestes vacances són especials, de manera que aprofite per a elaborar un llistat públic en aquest blocg; a vore si la vergonya m'ajuda a obligar-me en els bons propòsits d'aquest any 9.
Afortunadament per a la meua autoestima, fa temps que vaig deixar de tindre contacte amb la Tatiana. Aquella russa de metre huitanta i dos pams de bellesa -un als tacons i un altre a la minifaldilla- i una servidora, de fet, mai no ens vam arribar a entendre. I no per qüestions lingüístiques, sinó per allò de la filosofia de la vida. Tanmateix, tenia curioses teories antropològiques. 
És la primera volta a la vida que canvie d'estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l'anell daurat a l'anular esquerre. Des que me'l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l'he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me'l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!
